Quan els independents de Junts pel Sí van restar al marge de les decisions 

D’ençà de l’agost, a VilaWeb hem presentat una sèrie d’entrevistes als diputats independents de Junts pel Sí que no han continuat en política. La intenció era reviure aquells dies tan convulsos del setembre i l’octubre del 2017 amb gent que no tenia res a amagar, que no seguia les consignes de cap partit.

Després d’escoltar cinc d’aquells protagonistes, se’n desprèn una conclusió clara: la majoria de diputats van restar al marge de les decisions i fins i tot de la informació més bàsica sobre tot allò que passava. Tot era coordinat per l’estat major; la resta en vivia al marge. Moltes vegades sabien els canvis de plans minuts abans d’entrar al ple.

La majoria confessen que confiaven plenament que el parlament i el govern tiraria endavant la independència de Catalunya. Però tot va canviar el 26 d’octubre, quan els van convocar a palau i Puigdemont va posar sobre la taula la possibilitat de convocar eleccions autonòmiques. A partir de llavors tot es va complicar, però l’opacitat del moment va fer que ells no veiessin clars els passos següents. Amb tot, defensen que els parlamentaris van fer allò que tocava fins al final, que van complir el pla pactat.

Els independents de Junts expliquen que al Parlament de Catalunya el 27 d’octubre del 2017 la situació era estranya: hi havia una certa alegria per haver proclamat la independència, però alhora s’hi respirava incertesa. També hi havia plors, molts plors. En contrast amb l’alegria del carrer, ningú no sabia com actuar, què dir. L’única consigna que van rebre aquell 27 d’octubre va ser: “Dilluns, tots al parlament.” I dilluns, amb el 155 aplicat, els van dir que se n’anessin a casa, que no existien.

A continuació us presentem totes les entrevistes:

—Germà Bel: “Vam ser uns incompetents, tots els qui vam ser a la primera línia havíem d’haver plegat”

—Carmina Castellví: “Al parlament vam fer el que tocava, però el govern es va desfer com el sucre”

—Lluís Llach: “Qui em va convèncer que amb l’estat espanyol no es podia negociar va ser Junqueras”

—Montserrat Palau: “El 26 d’octubre a palau tot eren plors”

—Eduardo Reyes: “Volia abaixar la bandera d’Espanya de palau, però no m’ho van deixar fer”