David Bueno: “Fer colzes és important, però s’ha de reequilibrar”

David Bueno (Barcelona, 1965) ha estat el primer investigador i divulgador científic que ha guanyat el premi Josep Pla. Ho ha fet amb l’assaig L’art de ser humans, en què analitza com les arts –en un sentit ampli, des de la música i la poesia fins a la ciència i la filosofia– són fonamentals per al nostre creixement cognitiu, emocional i social. Com ha fet en uns altres assaigs, repassa quins canvis cerebrals genera l’art i explica com podem aprofitar aquestes connexions per transformar-nos, i també per transformar el sistema educatiu. Parlem amb ell sobre el llibre i ens ho deixa ben clar: ciència i humanitats no han d’anar separades.

—Al llibre doneu una visió ampliada de què són les arts. Com les definiríeu?
—Com el conjunt d’activitats o de productes humans que es basen en la creativitat i imaginació i que poden ocupar un lloc a la nostra vida. Analitzo com les arts activen zones del cervell perquè sóc biòleg, i totes tenen tres aspectes en comú. Un és la creativitat, tenen una part d’innovació. Un altre és que impliquen abstracció: missatges ocults, metàfores… I, tercer, la flexibilitat cognitiva, la capacitat que tenim d’anar canviant de pensament a mesura que avancem i tenim noves dades, reptes o situacions. Comences una obra d’art i, a mesura que apareixen noves idees a partir de la informació que potser tu mateix generes, la canvies. Totes les arts activen les zones del cervell implicades en aquestes tres activitats.

—Com funciona l’abstracció, en el cervell?
—És la capacitat de treure conclusions no evidents a partir d’un conjunt de dades. O poder construir un imaginari –en ciència en diem una hipòtesi– a partir de dades concretes, però faltant-hi espais pel mig. Omples els forats que hi havia, que en el cas de la ciència s’ha de demostrar si s’omplen d’aquesta manera o no. Però si no faig una proposta sobre com omplir-los, no sé com demostrar què hi ha. O al revés: jo tinc una hipòtesi, una proposta filosòfica, i això em permet d’anticipar conclusions. Un exemple d’abstracció: darrere un quadre de natura morta potser hi ha un missatge: una imatge de pobresa o d’opulència, de cert moment històric…

—L’abstracció apareix, fins i tot, en l’art figuratiu.
—Sí, i després hi ha l’art abstracte, en què el cervell respon d’una altra manera. Com que no ho entén, busca una explicació. Això activa zones de creativitat i flexibilitat. Al cervell li encanta entendre les coses, i quan no les entén hi ha un xoc. Per això hi ha gent que se sent molt incòmoda davant l’art abstracte, aquesta sensació de “no hi entro perquè no entenc res”.

—Dieu que, amb una obra d’art, no s’activa tan sols el cervell de l’artista, sinó també el de l’observador.
—Sí. Si ets un entès o un erudit, veuràs coses que un profà en la matèria no hi veurà, però és classista pensar que només els erudits entenen les obres d’art. Les entenem de manera diferent. A mi m’encanten les galeries d’art. No hi entenc, però allò que m’aporta m’enriqueix. Qui hi entengui en traurà unes altres idees, però jo en trec les meves.

—Allò que ens diferencia dels animals és la creativitat i el pensament abstracte. De quina manera els vam desenvolupar?
—No sabem què va passar exactament, però sí que sabem que fa 80.000 anys hi va haver un canvi morfològic en el coll dels nostres avantpassats. Unes mutacions genètiques van afavorir una cavitat oral que permet la vocalització quàntica: poder encadenar les vocals una darrere l’altra sense barrejar-les, però separant-les amb precisió. Els Homo sapiens arcaics, abans d’aquest canvi, parlaven, però amb un llenguatge que no era tan complex. I potser aquell llenguatge menys complex no havia potenciat unes altres capacitats vinculades amb la creativitat i l’abstracció.

—L’art rupestre va aparèixer en un moment proper al d’aquest canvi.
—Potser al mateix temps o potser una mica abans, no ho sabem, però les primeres pintures tenen 60.000 anys. Alguna relació hi ha d’haver entre un llenguatge que pot ser molt més complex i aquestes manifestacions artístiques. No és només l’art rupestre, també la música. La primera flauta d’os que s’ha trobat té 40.000 anys. Si hi ha una flauta, que és elaborada, perquè fa notes, és que abans hi havia molts altres instruments musicals que no van perdurar. Les primeres mostres clares d’enterraments simbòlics –aquí hi ha tota la part de la cosmovisió, que és l’origen de la filosofia– són d’aquella època. Segurament, és un procés retroalimentat: pots fer frases més complexes, això t’estimula el pensament, tens cada vegada més idees i veus que pots modificar l’entorn amb obres simbòliques. Les primeres són abstractes. Els bisons d’Altamira són molt més recents que no pas les espirals, creus, punts…

—I hi ha més canvis?
—Les eines que utilitzava l’Homo sapiens arcaic abans d’aquests canvis eren gairebé iguals que les que feien servir els neandertals, pràcticament iguals en tota la població humana. El refinament de les eines i l’adaptació a cada ambient concret va començar en aquesta època. Tot plegat ens fa suposar que les arts van començar llavors, tot i que segurament n’hi havia d’incipients prèviament.

—Al centre de tot hi ha el llenguatge.
—La primera prova que tenim de tot això és aquest canvi del coll que permet un llenguatge molt més elaborat. Potser va ser coetani o potser una cosa es va retroalimentar amb l’altra. Potser ja hi havia mostres d’art que per primer cop es van poder expressar amb paraules complexes. No podem entendre el llenguatge sense les arts perquè són un llenguatge diferent, també. Al llibre començo parlant de l’art de parlar.

—Parleu de l’art de parlar, de l’art d’educar, de la ciència o la filosofia com a arts…
—Una parcel·lació excessiva de les activitats típicament humanes, que són les artístiques, ens porta a una parcel·lació de la nostra pròpia identitat. Això ho penso molt en contextos educatius. Separar massa les diferents disciplines acadèmiques porta a una parcel·lació excessiva de les nostres capacitats. Una cosa és parcel·lar-ho quan fas recerca. Per l’avenç de les diferents disciplines, que hi hagi una parcel·lació ja és útil. Però no ho és una barrera que les faci infranquejables, que és el problema que hi ha, fins i tot una certa tibantor entre disciplines.

—Ciències o lletres.
—Exacte. No, sóc una persona i m’agraden totes dues coses. Un humanista que no estigui mínimament interessat per la ciència es perd avenços que formen part de la seva vida. Jean-Paul Sartre deia “a mi la ciència no m’interessa gens ni mica”. No qüestionaré la seva figura, però pots tenir una ment prou global, si realment la ciència no t’interessa gens ni mica? O Richard Feynman, que va dir “la filosofia de la ciència és tan útil per als científics com l’ornitologia és útil per als ocells”, donant entenent que no serveix per a res. És fals. La ciència ens permet conèixer el món, i la filosofia, humanitzar-lo. Saber què en volem fer, d’aquest món. La ciència ens diu què podem fer. La filosofia ens permet pensar què volem fer.

—Saber què podem fer sense saber què volem fer no és gaire útil…
—No. És aquella frase dels adolescents de “ho faig perquè puc”. Però potser no ho volies, o no era interessant, o era perjudicial. Què volem fer amb tot allò que podem fer realment? Aquí la resta d’arts també hi tenen un paper. En un món globalitzat, la música, per exemple, genera identitats de grup i és un element de comunicació universal. En un experiment van fer reproduir a diferents ètnies cançons vocals, només cantant, sense instruments. Quan reproduïen la cançó en una altra ètnia, tots ho interpretaven exactament de la mateixa manera, amb els mateixos patrons emocionals. La música és un vincle d’unió, i més en un moment en què es volen accentuar les diferències. O les arts plàstiques. Moltes vegades no sabem expressar sensacions internes, i per mitjà de l’art pots fer-ho. Això és molt interessant en infants, perquè els falta vocabulari, o en persones amb patologies mentals.

—Què canviaríeu de l’ensenyament de les arts en el sistema educatiu?
—No es tracta de fer-ne més hores curriculars. Ara n’hi ha un 10%, que probablement és poc, però és igual. Hauríem d’utilitzar manifestacions artístiques en allò que fem. No constantment, però de tant en tant. Puc explicar la multiplicació a primària i proposar l’exercici “com t’imagines tu la melodia d’una multiplicació?” Aquí hi ha abstracció i creativitat, t’has d’inventar una melodia. La música sempre activa zones emocionals del cervell i fa que allò entri amb més eficiència. Afavoreixes l’aprenentatge d’un aspecte purament racional, com és una operació matemàtica, combinant-ho amb l’art. O si a secundària estudiem biologia cel·lular: “Imagineu-vos, per grups, la dansa dels òrgans d’una cèl·lula. Un és el mitocondri, l’altre el ribosoma… Com es mouen?” T’imagines d’una altra manera una cosa abstracta, que no veus. Això pot ajudar a fixar-ho. No es tracta de fer dansa tota l’estona, si no, no aprenem continguts…

—Segurament algú us contestaria “això d’intentar que els nens es diverteixin a classe, en compte de fer colzes, fa que no aprenguin”. Al llibre també defenseu la importància de la memòria en l’educació. Com s’arriba a un equilibri?
—Hi pot haver centres educatius que han passat d’un extrem a un altre, i no és bo. La memòria és important. Necessitem uns punts de referència, perquè creem coses sobre coneixements previs. Si no hi ha coneixements previs, no hi ha creativitat. Fem abstracció sobre coses que ja sabem. Per tant, fer colzes continua essent important. Però s’ha de reequilibrar. Ni fer el que es feia en la meva època, que només fèiem colzes, ni que tot sigui un festival per a passar-ho bé. El problema és que tenim uns currículums que, a partir de secundària, són excessivament densos i no donen temps a treballar d’aquesta manera. No dic de fer-los fàcils, hi ha d’haver una certa dificultat per a tots els alumnes, si no, no hi ha l’estímul que permet progressar. Cal deixar temps i espai per a treballar aquests continguts de manera més pausada.

—Volia acabar demanant-vos per la prohibició total dels mòbils a les aules. Formeu part del comitè d’experts que discutirà sobre aquesta qüestió. Què en penseu? 
—Crec que és més important prohibir les xarxes socials a menors de setze anys, posar la restricció severa aquí, si es pot fer legalment. Fan molt de mal a la construcció de la personalitat i el cervell d’infants i adolescents. Sobre la prohibició de mòbils o de tecnologia digital a les aules, a mi l’única prohibició que m’agrada és la que diu “prohibit prohibir”. Sona una mica hippy, però qui diu que en algun moment concret allò no pugui ser interessant? Els hem d’ensenyar a conviure en un món digital, i hi pot haver cert marge perquè el docent gestioni. Per exemple, les pràctiques al laboratori. Amb un mòbil, pots fer fàcilment fotografies del que hi veus. Després pots fer un drive per a compartir-les i fins i tot ensenyar-les a casa, perquè la desconnexió sistema educatiu – famílies és gran. Pots fer una normativa molt estricta que digui que el poden utilitzar una vegada cada quinze dies per a aquesta mena de coses.

—Heu esmentat les xarxes. Què li fan al cervell? 
—Pot ser devastador. No amb tots, però amb alguns sí. Primer, perquè generen aquest desig irrefrenable de continuar consumint. Si com a adult ja et costa gestionar-ho, imagina’t un cervell adolescent, que té més dificultats perquè no és tan madur. I, després, pel que es veu a les xarxes: cares i cossos que semblen reals, però no ho són. Això origina problemes d’autoestima, autoimatge, alimentaris, ansietat, depressió… Ens estalviaríem molts casos greus. I què es veu a Instagram? Hi pengem la millor foto, el millor somriure, sempre ens ho passem bé… Els adolescents poden pensar “tots s’ho passen bé mentre jo he d’estar fent colzes, però la vida ha de ser tot diversió”. El xoc cerebral que això implica és molt fort. És difícil de demanar-los que estiguin atents a l’aula quan el seu cap pensa que haurien d’estar fent tot allò.