Yolanda Sey: “Sóc catalana. Per què no puc representar una noia catalana?”

Se’n van fer molts, de discursos, diumenge durant els premis Gaudí. Però el més contundent fou el de l’actriu i cantant Yolanda Sey (els Hostalets de Balenyà, Osona, 1991). Un discurs antiracista que ningú no s’esperava i que va deixar tothom bocabadat.

Sey va emprar la ironia per a denunciar una crua realitat: la discriminació que viuen els actors racialitzats en la indústria cultural. Partia de l’experiència personal, però va ser l’altaveu d’un col·lectiu que se sent menyspreat i que està tip de sentir-se de segona i de viure un bon reguitzell de desigualtats.

L’actriu denuncia que el racisme es fa palès en tots els vessants de la indústria, començant pels càstings i acabant per les plataformes que distribueixen els productes audiovisuals. Es queixa que fa massa temps que es reprodueixen els mateixos estereotips i que el col·lectiu està condemnat a interpretar sempre els mateixos papers: “Migrants, que no parlem bé la llengua, delinqüents o il·legals.” Està convençuda que els productes s’han de farcir de diversitat, perquè tan sols així es representarà la realitat tal com és. “Està bé que entenguem que cal un canvi de mirada, seguir el ritme que es viu al carrer, perquè sembla que hi hagi dos mons molt separats”, explica.

—El vostre discurs dels premis Gaudí s’ha fet molt viral. Creieu que pot servir per a canviar res?
—Espero que sí. Quan baixi l’emoció de tot plegat, a veure en què queda. Vaig dir coses importants que crec que s’han de tenir en compte d’ara endavant, de com hem de fer l’audiovisual aquí a Catalunya. Tinc l’esperança que serveixi d’alguna cosa, a part de compartir-lo per les xarxes i ja està.

—Segur que haurà servit perquè la gent en prengui consciència. El discurs va ser dur i un autèntic bany de realitat.
—La gent m’ha escrit per donar-me les gràcies per haver-los fet veure això, que no se n’havien adonat. Perquè vas fent i vas assumint coses que són normals i, al final, fins que algú no et diu el contrari, no penses que sigui així. Serveix perquè hi hagi una obertura de mirada, que comencem a mirar què consumim, com i de quina manera.

—Us adreçàveu a algú especialment? Volíeu interpel·lar algú directament?
—En general. És a dir, crec que tothom té una part de la responsabilitat. Des de la persona que escriu o la que hi posa els diners, fins a la que decideix que aquell producte s’ha de posar a la seva plataforma o televisió. Tothom hi té responsabilitat, i sobretot quan hi ha diners públics, en la manera com l’administració subvenciona els productes. S’ha de posar damunt la taula com es vol fer això. Perquè no té sentit donar diners públics per a continuar reproduint certs estereotips, discursos o narratives.

—Què passa, amb això dels recursos? Van a parar sempre a les mateixes menes d’històries?
—Fallen unes quantes coses. Una, quant a l’imaginari, el fet de creure que Catalunya només és blanca. Ja entenem que ho és majoritàriament, però únicament blanca. I si ho observem, la major part de material audiovisual que consumim ens ensenya que la blanquitud és la normalitat. I això ja és erroni. Jo sóc catalana. Aleshores, per què no puc representar una noia catalana? Aquí hi ha un problema de mentalitat, de pensar que això és estrany, que no pot ser. És molt xocant quan et diuen que el que tu ets no és, no existeix. Aquesta és la resposta que et donen. Em diuen que no és creïble que puguis fer aquest paper. Jo existeixo, i n’hi ha moltes com jo. Llavors, hi ha un problema d’enfocament i mentalitat. No podem continuar passant per alt que a Catalunya no hi ha persones no blanques que hagin nascut aquí. Ja fa anys que això no és real. I anem perpetuant aquest imaginari, que segueix aquesta espècie de mentida, que es reprodueix i acaba fent mal. Entenc que es facin aquestes històries, però després hi ha el filtre del finançament. Que es financin, per una banda, productes que no ensenyen la diversitat i, per una altra, productes que reforcen l’estereotip de sempre, que les persones no blanques hi surtin com a migrants, que no parlem bé la llengua, que som delinqüents, que som il·legals… Tot aquest imaginari ajuda la gent a continuar pensant això. Es financen històries que perpetuen els estereotips. I això és molt perillós. Tot falla a partir del moment en què a nosaltres no ens arriben els mateixos càstings que a tothom, perquè a mi normalment no me n’arriben de noies joves amb una història normal, que no tingui res a veure amb el meu color de pell. I aquí tenim un problema amb els directors de càsting, que han d’intentar promoure la diversitat des de bon principi. Perquè, si no, el producte és esbiaixat. I després, en els mateixos equips de producció, que també hi ha d’haver diversitat. Perquè, si no, no hi pensarà ningú. En el discurs vaig parlar d’un 7,88% de candidatures de personatges, però no vaig parlar darrere de les càmeres, que no arriben al 2%. Si no tenim diversitat en totes les parts de la cadena, els productes surten esbiaixats.

—Al discurs ho dèieu clarament, que no s’acaba fent un reflex de la realitat.
—És que ja no és qüestió que no hi ha gent no blanca als pobles, és que n’hi ha a tot arreu. Als pobles molt més petits, la diversitat potser és més difícil, però, en general, la vivim a tot arreu. I si no la veiem, potser ens hem de preguntar per què. Perquè potser ocupen espais que no mirem o no hi donem importància. Almenys en els espais públics i en les televisions públiques, en tot allò que sigui subvencionat per diners públics, s’hi ha de representar la realitat.

—TV3 falla, en aquest aspecte?
—Crec que ha anat fent intents, per a mi molt insuficients. Tenim una televisió pública que crea contingut audiovisual i representa molt poc la realitat. Com a televisió pública, té el compromís de donar un servei a tothom, i no respon a això. No està a l’altura d’allò que la societat demana.

—En pantalla, per exemple, hi trobem la Beatrice Duodu presentant noticiaris al canal 3/24. El problema potser és al darrere.
—Que el 2024 ens sorprengui que la Bea sigui la primera presentadora negra és que som molt lluny. Està molt bé que hi sigui. Gràcies per haver-ho fet, però s’ha d’anar més enllà, no? I ara tinc la sensació que hi han posat la Bea i ja està. Amb les sèries passa igual. A Com si fos ahir hi passa algú de tant en tant, però és molt rar.

—El discurs dels Gaudí parteix de la vostra experiència personal. Com es fa palès, el racisme, en el vostre dia a dia com a actriu?
—D’entrada, tenim menys oportunitats de feina. Després, la gent comença a dir-me que el que vull és que m’agafin a tot arreu. Jo no vull estar a tot arreu si no m’ho mereixo, vull tenir l’oportunitat de demostrar-ho. És igual que amb les entrevistes de feina. Si no faig càstings, no puc optar a feina. Al col·lectiu Tinta Negra fa molt de temps que reclamem que els càstings siguin oberts a tothom. Després ja es delimitarà segons allò que més agradi. Però ja es discrimina quan no podem anar-hi pel color de pell. I això és una discriminació laboral, és com no poder anar a una entrevista de feina pel teu color de pell, és exactament igual. Això passa de fa molt de temps i ho hem normalitzat. Per una altra banda, hi ha gent que no està preparada per a treballar amb pells negres. Per exemple, el maquillatge: a vegades no tenen el teu color de pell o no saben com fer-ho. Les maquilladores i maquilladors no han estat ben formats. Per a ells, la cosa normal és pell blanca, no? Molts cops m’acabo maquillant jo mateixa. Això també passa amb els cabells; moltes vegades no em fan res perquè em diuen que ja està bé com el porto. I veig que no saben com fer-ho. Tot això passa en un espai laboral. Hauria d’estar còmoda treballant. Si no, em discriminen, i ho hem normalitzat. Què passaria si fos al revés? Per això l’Oye Sherman i l’Ana Polo van ser molt llestes presentant-ho així, girant la truita per fer veure fins a quin punt és incoherent.

—A part el desgast emocional i psicològic que implica tot això, en algun moment, vós o les vostres companyes, heu pensat a deixar la feina?
—Sí, moltes vegades. I moltes vegades he dit que no a proves perquè el discurs que feien no m’agradava o eren personatges massa estereotipats. Al final, t’adones que tota la responsabilitat recau en tu, i no és just. No és just que perdi feina. La gent hauria de pensar més com tenir cura de les maneres, com fer-ho. Perquè, al final, hi ha en joc això de si vull continuar. Comences a preguntar-te si ets bona o mereixes ser en llocs determinats. Tot recau en nosaltres, que som les que rebem la discriminació. S’ha de girar la truita i canviar la mirada. Per què no es busquen històries més ben preparades? Tinc la sort de ser cantant i de no dedicar-me exclusivament a això. Sincerament, em sento molt privilegiada perquè tinc feina i treballo en més llocs. El discurs no era una queixa meva personal, sinó en nom del col·lectiu. És una radiografia de com estem. Moltes companyes em deien que havien deixat de treballar al cinema català perquè no hi estaven a gust. Després de veure el discurs, n’han tornat a tenir ganes. Però hi ha moltíssima gent que ho ha deixat.

—Una frase punyent que és la principal conclusió de tot plegat: “Estem condemnades a tenir un cinema blanc privilegiat i de classe alta que no representa la realitat i que, per tant, no serà català.”
—Sí, perquè també és una cosa de classes. Aquí s’hi ajunten mil coses. Jo et parlo de diversitat racial, però algú altre et parlà de gènere o de classes socials. Aleshores, crec que està bé obrir el debat de quina Catalunya ensenyem o quina mena de Catalunya volem ensenyar. Perquè, al final, per a mi no és representativa, però tampoc no ho és per a una altra gent. Està bé que entenguem que cal un canvi de mirada, seguir el ritme que es viu al carrer, perquè sembla que hi hagi dos mons molt separats. Tenim un cinema molt potent i amb un nivell bo, amb una mirada que continua essent la mateixa. És interessant que la veu ara l’agafi la dona, però el cinema continua tenint una mirada molt blanca i molt classista, amb excepcions. Hi ha d’haver un moviment de gent diferent escrivint història.

—Tot això que viviu en el cinema és comú en tota la indústria cultural?
—Clarament. Parlem d’una cosa sistèmica, que és a tot arreu. Personalment, crec que on hi ha hagut més canvis aquests últims anys ha estat en el teatre. Veig que hi ha molta més diversitat i no sé per què no s’ha traslladat al cinema. Hi ha una clara diferència pel que fa a xifres i la sensació és que la gent no hi dóna importància, i això és perillós. Si no se’t fa estrany que totes les persones siguin blanques, tenim un problema. A Tinta Negra fa temps que ho denunciem i tinc la certesa que hi ha hagut canvis a partir d’aquí.

—En teatre, La plaça del Diamant al Teatre Lliure, on heu representat la Colometa, n’és un clar exemple.
—Sí. És un personatge que en l’imaginari de totes les persones de Catalunya ha estat sempre blanc. Què passa quan no ho fa una persona blanca? Res, no canvia res, no hi ha cap mena de diferència. Tothom parla d’un personatge de ficció. Per tant, no existeix. Aleshores, què hi fa com sigui, mentre la persona ens faci veure com és el personatge. La temporada passada vaig fer Yerma al Teatre Lliure i ningú no ho va comentar, i això és bo perquè no hi ha cap necessitat de fer-ho. És una actriu fent un personatge de ficció.

—I en la música?
—Passa això mateix, tot i que la meva experiència també és diferent. Amb The Sey Sisters ens ha anat molt bé, sempre –això sí– dins els marges de música negra. Hem actuat en alguns festivals, però sempre buscant un lloc d’encaix.

—Per a anar acabant, com es va viure el discurs a la sala? La gent no sabia gaire cap a on us decantaríeu, amb algun aplaudiment tímid.
—Va ser estrany, sí. Això ho vam comentar amb el director de la gala, l’Oriol, a l’assaig general, que no sabia com reaccionaria la gent. Jo ja hi vaig anar pensant que potser no riurien. Però bé, al final hi va haver aplaudiments de complicitat, cosa que agraeixo. Però també hi va haver molta gent que no sabia com posar-s’hi.

—Fins i tot algú va aplaudir quan vau parlar del 7,88%.
—[Riu.] Va ser un home, pobre, que es va col·lapsar i va aplaudir tot sol.

—A part els missatges de suport, hi ha gent que us hagi dit que està compromesa a canviar la situació?
—No, no he rebut missatges d’aquest estil. Per això dic que a veure com acaba tot. Ja està bé que hi hagi rebombori, però no sé si arribarà realment allà on hi ha la gent que pot canviar les coses.