Yago García: “El crim d’Helena Jubany és un feminicidi; és molt obvi que la van violar”

Yago García (Barcelona, 1995) va topar amb el cas de l’assassinat d’Helena Jubany per casualitat, quan acabava la carrera. D’ençà de llavors l’ha anat investigant fins a convertir-se en el periodista que el coneix millor. Ara ha publicat Qui va matar l’Helena Jubany? (Ara Llibres), en què repassa la història fil per randa, hi afegeix informació poc coneguda i reflexions pròpies i analitza els errors de l’actuació policíaca i judicial. Hi parlem ara que ja fa temps que el cas ha aconseguit de tenir ressò mediàtic i quan falten pocs dies perquè declari Xavi Jiménez, un dels sospitosos. Fa poques setmanes la policia va concloure que ell era l’autor, si més no, d’una part dels missatges anònims que la víctima va rebre abans de morir.

—Com hi va arribar aquest cas, a la vostra vida? 
—Anna Prats, companya de la carrera, buscava un tema per al treball de fi de grau el 2016. Va trobar un article que parlava de deu casos sense resoldre, i un era el d’Helena Jubany. Vam veure que havia estudiat periodisme a l’Autònoma, com nosaltres, i que havia estat assassinada el 2001 a Sabadell, no feia tant de temps. Com podia ser que haguessin mort una ex-alumna, el cas no s’hagués resolt i no n’haguéssim sentit parlar? Vam començar a investigar, vam fer el treball sobre això i, una vegada lliurat, vam continuar fent entrevistes i analitzant el sumari. Després vam parar i més tard ho vaig reprendre.

—Què us vau trobar?
—Una de les dificultats més grans va ser que la investigació física no s’havia fet. Vam anar al pis de la Montse i el Santi, però no podíem posar-nos a buscar restes d’ADN i empremtes digitals setze anys després. La policia no va buscar-ne, ni al pis de la Montse i el Santi, ni al pis ni al cotxe de l’Helena. Van treballar des del principi amb la premissa que l’Helena havia anat pel seu compte al pis de Calvet d’Estrella, la hi havien retinguda dos dies i després l’havien defenestrada. Però no podien assegurar-ho perquè no van buscar ni restes d’ADN ni empremtes a cap d’aquests llocs. Fins i tot hi ha un xat en què, mig de broma, l’Helena deixa caure que no dorm sola aquella nit. Té més sentit pensar que l’Helena havia estat convocada al pis i que l’havien retinguda, però ni això no van poder afirmar, perquè no havien anat a buscar res.

—Tot i això, vau estirar fils que no s’havien estirat abans.  
—Un veí ens va dir que havia vist en Santi i un altre home –que després la seva dona reconeix que és Xavi Jiménez–, acompanyant qui creia que era Montse Careta mig inconscient. Però el fet més important és el disc dur. La policia té l’ordinador des del primer dia i només l’obre per veure a quina hora s’havia connectat l’Helena, per veure en quin moment desapareix.

—La víctima va rebre dos missatges anònims que esmenten la Unió Excursionista de Sabadell (UES) i que la conviden a prendre l’orxata i el suc de préssec que els acompanyava, respectivament. Amb aquest precedent, no van pensar que havia pogut rebre missatges en línia també?
—Tens una víctima i un ordinador: com a mínim, mira… La policia no va mirar mai els xats; Joan Jubany, el germà, sí. De fet, també va ser ell qui es va adonar que l’Helena s’havia pres l’orxata. Nosaltres som els primers que accedim al disc dur, amb una còpia que ens deixa fer en Joan. Trobem que hi ha un tal Rius Cant que l’assetja pel xat. Quan vam entrevistar l’inspector, no tenia ni idea de qui era. També trobem una anotació en una llibreta i una fotografia descarregada, que al final no porta enlloc. Però són vies d’investigació que la policia no toca perquè no sap què hi ha al disc dur. Tot el que dos estudiants de periodisme vam trobar ho havia d’haver trobat la policia. Probablement van fer-ho tan bé com van poder, però la institució té una responsabilitat. Darrere aquell sobrenom que l’assetjava pel xat hi podia haver hagut Santiago Laiglesia o Xavi Jiménez.

—Finalment, però, s’aconsegueix d’identificar Rius Cant. 
—El 2021. S’ha trobat qui hi havia darrere i ha estat citat a declarar. Va dir que no recordava res. De moment, tret que es pugui trobar alguna altra connexió, no hi ha res que l’impliqui.

—Però sí que s’arriba a noves conclusions sobre Xavi Jiménez. 
—El 2021 s’han trobat dos correus esborrats que en Xavi havia enviat a l’Helena i en què es feia referència a una excursió de la UES i un examen d’anglès, que són dues coses que apareixen als anònims. Això fa que s’encausi Xavi Jiménez i el jutge demani la cal·ligràfica, que determina que ell havia escrit els anònims. En teoria la policia de la Verneda és la que investigava aquest disc dur per ordre del jutge, que ho va ordenar el 2021, però anaven corrent els mesos i no passava res, amb la prescripció acostant-se. És la família Jubany que ha de demanar a Bruno Pérez Juncà, pèrit forense, que faci aquest estudi. Troben aquests correus, els porten al jutge i el jutge ordena que sigui encausat, un dia abans que el cas prescrigui.

—Quin ha estat el paper de la policia, en aquesta nova etapa?
—No s’ho ha mirat, i ara no hi ha excusa: tenen mitjans, experiència, tecnologia i un mandat judicial. Després de tants anys de silenci, en què la policia deia que si el jutge no els ho ordenava no podien investigar i el jutge deia que si la policia no portava proves no podia reobrir el cas, després de tornar-se’n a parlar i que el jutge es posés en evidència a Crims, quan semblava que passaven més coses, la família s’ha trobat una policia totalment passiva. És molt sorprenent, perquè se suposava que l’època en què no els feien cas ja havia passat.

—Els Mossos poden quedar-se el cas? 
—La família ho ha demanat, perquè els Mossos s’han ofert. Però el jutge s’hi nega perquè el cas no s’ha tancat i ja el portava la policia nacional. Els jutges no es volen enfrontar a la policia nacional. No és gaire realista pensar que passi, seria un moviment amb moltes connotacions polítiques, un problema que no li valdria la pena a un jutge.

—A quina conclusió heu arribat sobre el jutge que va instruir el cas, Manuel Horacio García? Ha estat la part més assenyalada. 
—A vegades tenim la sensació que els casos no es resolen perquè són crims perfectes. Aquest cas és molt matusser, però la policia ho va ser més. Així i tot, qui va dificultar més la instrucció va ser el jutge. Amb una investigació ben feta i un jutge amb voluntat de resoldre el cas, els haurien enxampat. El problema original del jutge és que té al davant un cas de violència de gènere, amb un grup de sospitosos, i decideix d’encausar dues dones. El crim és un feminicidi. És una cosa força òbvia per les benzodiazepines, perquè crec que és molt evident que la van violar. Les benzodiazepines es fan servir per a la submissió química perquè adormen, però no et pots morir d’una sobredosi si no és que l’ajuntes amb molt d’alcohol, i al cos de l’Helena n’hi havia molt poc. I a més estava despullada i la van retenir dos dies.

—Però es va descartar la violació. 
—El forense ho va descartar amb un motiu força delirant: com que portava les calces posades, considerava improbable que l’haguessin violada. Llavors per què portava només la roba interior? També va dir que no s’havien trobat mostres que la víctima s’hagués defensat. Òbviament, perquè estava adormida. Va dir que no s’havien trobat ferides de caràcter mecànico-traumàtic. Estant adormida, una violació tampoc no deixaria una ferida d’aquesta mena. I no van trobar semen, però podien haver utilitzat preservatiu. Troben un líquid blanquinós que saben que no es semen, però podrien ser restes del lubricant del preservatiu. Per què li van cremar aquella zona? Per a esborrar qualsevol rastre que hagués pogut deixar la violació, com un pèl púbic.

—Malgrat això, el jutge va encausar Ana Echaguibel i Montse Careta. 
—Les proves apuntaven cap als homes, però el jutge les va menystenir. Especialment cap a Santiago Laiglesia, que vivia al pis. Sabien que Montse Careta no podria haver matat l’Helena ella sola, i Ana Echaguibel no hi pinta res. El jutge tira endavant sense pensar en les conseqüències. Això implica la mort de la Montse, sobre la qual té certa responsabilitat. La seva estratègia era pressionar-la, creu que la presó la farà parlar, però no té en compte el seu context. La Montse se suïcida el mateix dia que es va suïcidar el seu germà. Si la teva estratègia és pressionar, això ho has de saber. I també té responsabilitat en la impunitat dels assassins. Va fer tant com va poder perquè els veritables culpables no anessin a la presó.

—Parleu d’un cas de violència masclista. Què en penseu de les teories que apunten que era un joc de rol que se’n va anar de les mans? 
—Són absurdes. És força obvi que els anònims són proves de dosi, van anar provant com reaccionava a les benzodiazepines. Aquestes teories desvien l’atenció d’allò que és important: és un feminicidi, i per tant els culpables són homes. També es va publicar que Montse Careta havia dit que no era “l’autora material”. És mentida. Només deixa una frase que diu que, per a ser l’homicida, cal ser l’executor d’una mort, i que ella no ha causat la mort de l’Helena. És molt categòrica expressant la seva innocència. Aquesta frase és ambigua, però la seva manera d’escriure ho és, té un estil molt florit. Si el motiu del seu suïcidi era protegir Laiglesia, no té sentit que deixés entreveure coses.

—Quin paper creieu que hi va tenir?
—No crec que la Montse participés en el crim perquè va ser un feminicidi i hi va haver una violació. No és impossible que una dona hi participés, però tot apunta que no. Potser sabia que havia passat o ho va intuir. Que ella pogués callar no li treu el paper de víctima, perquè va ser víctima de la violència de la seva parella. És un cas paradigmàtic de violència de gènere, en què ell l’anul·la, l’aïlla… Part de la condició de víctima és callar, les víctimes no parlen perquè estan sotmeses.

—Al llibre recolliu un informe d’un electricista que va poder accedir al sumari mitjançant Imma Careta, la germana de la Montse. Defensa que Laiglesia va dissenyar un pla perquè Careta fos encausada.
—Només és una hipòtesi, però el que diu és que és molt inversemblant que la Montse, si va tenir temps per a preparar el crim, cometés tants errors i contradiccions. El més flagrant és que, dos mesos després d’un crim premeditat, les caixes de Noctamid i de llumins continuessin al seu pis. L’escorcoll del pis es fa dos mesos després del crim. A migdia detenen la Montse i en Santi és al pis, però no deixen ningú vigilant-lo. Hi tornen a la nit, fan l’escorcoll i troben les caixes de Noctamid al calaix i la capsa de llumins a la paperera, a sobre de tot. És completament inversemblant, el més raonable és que ho posés ell.

—Com s’explica que finalment no fos jutjat? 
—S’han dit coses que són mentida: que era fill d’un ambaixador o fill d’una família d’advocats importants de Sabadell. Ell és advocat, però els seus pares tenien una adrogueria. El que va ser el seu advocat, Joaquim Escudé, sí que tenia renom, però només era l’oncle de la parella del seu germà. Fins a quin punt hauria mogut fils per a defensar-lo? Si el jutge l’encausa tard és probablement per corporativisme i classisme. Entre una mestra i un advocat, detenir un advocat és més complicat. I per pur masclisme. La seva teoria és que la Montse havia vist el Santi mirant l’Helena un dia en què ella s’havia intercanviat la samarreta amb una altra noia, s’havia posat gelosa i havia decidit matar-la. Castigues l’Helena com a dona lliure i deixés la Montse com una dona histèrica que ha d’anar fins al final per a defensar el seu home. És terrible pensar que els qui han de decidir la sort de les persones tenen aquestes idees. La teoria de la mà negra és més tranquil·litzadora, perquè amb l’altra veus que no és una excepció.

—Heu parlat mai amb Santi Laiglesia? 
—Per telèfon, però ens va dir que no volia parlar. Sí que vam parlar amb Xavi Jiménez. Insistia, per una banda, que els anònims no els havia escrit ningú de la UES per coses com ara que deia l’UES i no la UES. Tothom amb qui vam parlar de la secció de natura ens deia que s’havien d’investigar més entorns de l’Helena. Deien que ningú de la UES no s’hauria referit a les excursions d’aquella manera que surt als anònims. Xavi Jiménez ens va dir “Que mirin el correu electrònic de l’Helena, allà segur que troben alguna cosa!” I allà van trobar el seu encausament…

—Pel que fa a l’entorn de la UES, la família acusa algunes persones d’encobriment i diu que poden tenir informació important. Què en penseu?
—No crec que la UES com a institució tingui cap culpa, però la secció de natura era un grup reduït que ho manegava tot. I ha estat inexpugnable: Santi Laiglesia, Xavi Jiménez, Francesc Macià i Jaume Sanllehí. Potser algun altre que potser sap alguna cosa i no ha parlat mai. No han dit mai res. L’únic, Xavi Jiménez. Li vam preguntar quan s’havia assabentat de la mort de l’Helena i ens va dir que era a Berga, mentre que a les seves declaracions va dir que se n’havia assabentat a Sabadell. Vam pensar que l’havíem enxampat, però també és veritat que havien passat setze anys, una contradicció podria ser raonable. Vaig tenir la sensació que era algú conscient que era molt sospitós i es volia defensar. Se sabia que l’Helena l’havia rebutjat, era el que tenia allò més semblant a un mòbil. És probable que hi hagués estat implicat i alguna cosa devia saber. Ara hi ha gent per la qual el cas ha prescrit i Joan Jubany demana que, per humanitat, la gent que sap coses parli.

—La UES no ha trencat mai les relacions amb els sospitosos? 
—No. L’únic moment en què el cas ha tingut alguna conseqüència social per als sospitosos ha estat després de Crims. Fins el 2020 continuaven sortint a les excursions de la secció de natura. Sortien a les fotografies de la web, eren els vocals, els organitzadors… Abans no es parlava del cas, però a més la percepció que se’n tenia era molt diferent. S’explicava d’una manera gairebé lúdica, un error de joventut, un joc que se’n va de les mans i que implicava connivència per part de la víctima, com si ella s’hi hagués ficat. Des del punt de vista del dret són innocents fins que no es demostri el contrari, però és trampós, perquè això és així perquè la instrucció va ser desastrosa i els va protegir.