12.11.2022 - 21:50
|
Actualització: 13.11.2022 - 17:57
Xesco Reverter (Barcelona, 1978) acaba de tornar de Washington, als Estats Units. Hi ha estat corresponsal de TV3 durant una mica més de cinc anys, i li ha tocat de relatar un dels moments més crítics i trepidants d’aquesta gran potència que avui és en crisi. Per explicar-se més a bastament que no permeten les cròniques breus del Telenotícies, Reverter ha publicat el llibre Estats Units, el país de les contradiccions (Ara Llibres), en què explica la seva experiència, amplia els testimonis que més van impressionar-lo i reflexiona sobre tot allò que hi ha viscut. Parlem amb ell a Barcelona, just després de les eleccions legislatives, en què els demòcrates han aconseguit uns resultats més bons que no s’esperava.
—A les eleccions de mig mandat no hi ha hagut l’onada republicana que s’esperava. A què ho atribuïu?
—Primer: ha ressonat bastant el missatge demòcrata que eren importants l’avortament, la democràcia i el perill que representa el trumpisme. Ha eclipsat alguns republicans o independents que creien que l’economia era la qüestió principal. Un cop convences moltes dones de suburbis i molts joves que aquests afers són fonamentals i els fas oblidar una mica que les condicions econòmiques no són les millors, tens motivació extra perquè vagin a votar. Segon: Trump. Fa un mal favor al Partit Republicà. Els seus candidats als estats clau s’han estavellat, tret d’un parell de casos. Uns candidats més moderats fàcilment haurien guanyat. L’entorn i la inèrcia històrica els eren favorables.
—Creieu que les guerres culturals li funcionen, al Partit Demòcrata?
—Hi ha una paradoxa. Les guerres culturals sempre beneficiaven els republicans, que les han esperonades durant dècades, sobretot darrerament. En part, per això també tenim la sentència de l’avortament. Era un moviment de base republicà que va començar fa trenta anys i que ningú no s’esperava que arribés enlloc. I han aconseguit de tombar l’avortament. Ara passa el contrari. Com que l’han tombat, molts demòcrates ho troben un casus belli per fer anar a votar la gent, perquè s’ha traspassat una línia vermella.
—S’esperava que Trump fes servir uns bons resultats per catapultar-se al 2024. Creieu que en surt perjudicat?
—Sí. El gran perdedor d’aquestes eleccions és ell. Primer, perquè els seus candidats als estats clau no se n’han sortit. Ha aconseguit de col·locar molta gent afí, però a l’Amèrica més profunda, on ja hi havia molt de vot republicà. Allà hi ha trumpistes, negacionistes, conspiranoics. Tindrà molt de poder al congrés, però als estats que determinen les eleccions s’hi ha estavellat. Segon, pel que ha passat a Florida. L’única persona que ara com ara li podia fer ombra a Trump era Ron DeSantis, governador de Florida. Ha guanyat pel 60%, un resultat espectacular. Ha arrossegat molts llatins, molta gent, malgrat ser un ultraconservador. Ahir, molts mitjans que sempre esperonen el Partit Republicà començaven a publicar articles que deien que potser DeSantis era la solució. Des de fora és molt clar: amb un candidat no tan extemporani, els republicans tindrien moltes més possibilitats. Era una reflexió que semblava que ningú dins el partit no s’atrevia a fer. Després de Florida, hi comença a haver veus. Ara, Trump té el partit molt ben agafat. I cal veure si DeSantis s’hi atreveix.
—Element clau en la campanya: la gran quantitat de republicans elegits que dubten del resultat de les presidencials del 2020. Vós vau viure’l com a corresponsal, aquell 6 de gener. Com el recordeu?
—La insurrecció. Ho recordo com una cosa molt excepcional. T’havies de fregar els ulls per creure que no era una distopia, que no t’ho imaginaves. Era una confusió, una contradicció. A la televisió, la cosa més important és retransmetre allò que passa, i, per tant, tota l’estona estàs obsessionat a anar aquí, filmar això, preguntar a algú, connectar amb Barcelona perquè les coses funcionin. Hi ha l’adrenalina del moment, amb els directes i el material de la crònica de l’endemà, i de tant en tant t’atures a pensar i dius: “És que això que passa és increïble.” A més, tot era curiós perquè hi havia diversos ambients.
—Què voleu dir?
—A primera fila tot era molt violent. La gent intentava d’esbotzar les portes, però tampoc no tenien gairebé res. Pals de banderes, una tanca del carrer. Però tot era molt primari. Força bruta. I a segona línia l’ambient era molt festiu, revolucionari. Ells salvaven la democràcia. L’ambient era: “Aquí canviem la història cap a millor.” El que passa és que era gent completament enganyada. No salvaven la democràcia, feien una mena de cop d’estat matusser. I també hi havia ciutadans que havien anat al míting de Trump i que estaven molt enfadats però et deien: “Home, no sé si se’ns en va una mica massa de mare.” L’escena era molt surrealista perquè ells eren els grans defensors de la policia i allà estomacaven la policia.
—D’aquests cinc anys de corresponsal, quin és el moment que recordeu d’estar més embadalit veient què feia Trump? A banda del 6 de gener.
—N’hi ha dos. El primer, quan fa cinc dies que hi ha protestes per l’assassinat de George Floyd. Molta tensió. Trump fa un discurs incendiari a les sis de la tarda i, mentre parla, carreguen contra els manifestants davant la Casa Blanca amb porres i gasos lacrimògens. Recordo de pensar: “Què passa? Ara haurien de fer una crida a la calma!” Doncs no. Ell diu que els manifestants són uns terroristes i es fa aquella fotografia famosa amb la Bíblia a la mà. Hi havia l’exèrcit al carrer, helicòpters volant sobre la ciutat. Aquell mateix dia, una furgoneta es va endur uns manifestants prop de la nostra oficina, quan començava el toc de queda, i recordo pensar: “Ostres, això sembla una escena de Bagdad o de l’Afganistan. Cap on anem?”
—I l’altre?
—Quan va tenir covid, després d’haver estat sis mesos i mig negant-la. El van ingressar, van estar molt acollonits durant un dia i va fer una tornada espectacular a la Casa Blanca. I al balcó, amb tota la premsa a baix, es treu la màscara i diu: “Jo sóc aquí.” Quan encara no hi havia vacunes i ell encara era infecciós. Un desafiament total, però alhora amb un sentit d’espectacle fascinant.
—Arribeu als Estats Units l’any 2017, just quan Trump pren el poder. Com respira, el país, en aquell moment?
—Tots estàvem una mica en territori desconegut. Els primers mesos ja havien estat caòtics. Ell venia a “netejar el pantà de Washington” amb una piconadora, i els primers mesos ja hi havia hagut dimissions, escàndols. Quan vaig arribar-hi, a l’agost, ell ja havia agafat velocitat de creuer. Em va sorprendre molt la capacitat d’anar destruint coses que havia fet Obama. De crear tensió i guerres amb molts sectors. Hi havia una part del país que encara estava molt perplexa. La premsa no donava l’abast de treure exclusives. Era una presidència inèdita, fora de control, en què cada tres dies saltaven assessors. Era fascinant i alarmant. I, alhora, això també em va sorprendre: una part del país hi estava molt a gust i el van votar per això. I havíem d’entendre que ell havia recollit un malestar que potser no volíem veure, que molts mitjans i molts demòcrates no volien veure. Aconseguia de posar Washington cap per avall, de tornar a donar aire a les mines i a la indústria del carbó, al petroli i al gas… Li hem de reconèixer que complia les promeses. D’una manera estrafolària, amb escàndols, però va dir que abaixaria impostos i els va abaixar; va dir que portaria l’ambaixada a Jerusalem i l’hi va portar; va dir que plantaria cara a la Xina i n’hi va plantar.
—La premsa europea ha tendit a caricaturitzar els votants de Trump.
—Sí, que de vegades els pintem com una banda de bojos irracionals que no són intel·ligents i que el segueixen com un ramat.
—I la gent, al final, sap per què vota.
—És el que dic: hi ha molts votants de Trump. Un és el típic conservador de tota la vida. Per entendre’ns, si agaféssim aquí algú del Partit Popular que, si només hi hagués dos partits, mai no podria votar el Partit Socialista. Encara que el PP tingui un partit estrafolari, el votaré perquè en prefereixo un dels meus. Una part molt important d’aquest sector va pensar que un cop Trump estigués al poder, el partit i l’establishment el dominarien. I que, si no el dominaven, en el fons acabaria aprovant les reformes que ells volien, i el fi justifica els mitjans. Després hi havia una part de la classe treballadora blanca que se sentia marginada en un país on ho havien estat tot. Trump recull uns greuges reals i els dóna veu. Això té mèrit, perquè els demòcrates de la costa est i la costa oest havien tendit a menystenir tota aquesta gent. Trump se’n va en aquestes ciutats postindustrials en decadència on no hi anava ningú i els diu: “Us han ignorat. Jo us ajudaré.” I és cert que tu anaves al cap de dos anys en aquests pobles i les coses anaven una mica més bé. No gaire, però una miqueta. Sobretot tenien la sensació que els tornava la dignitat. I després hi ha unes bases que són molt radicals. Trump apodera una extrema dreta que fins llavors no era tan vista, i fa que augmenti.
—Ho enfocava per la part de la premsa, perquè, el 2017, hi havia la sensació que molts mitjans deien: “Hem explicat que aquest senyor era un llunàtic, ara ha guanyat i moltes coses que no ens havíem pres seriosament, ens les hem de prendre seriosament.”
—Sí, i és cert que tota la premsa, del New York Times a la CNN, fan un mea culpa, fan un esforç i envien gent a cobrir territoris que no cobrien. És important de tenir un corresponsal a Michigan o Alabama i donar-li pes i escoltar-lo i fer-ne seguiment. Això en el fons és una cosa bona que ha tingut Trump. Ha obligat tot el país a escoltar regions que, com que eren en decadència i no tenien cap futur, tothom mirava cap a una altra banda i es fixava només en les costes, que era la cosa més moderna. Però ells se n’han adonat, han fet autocrítica. La premsa també es va obsessionar amb Trump i van ser còmplices del que va passar.
—És per això, també, que vós vau decidir de ser un corresponsal dels Estats Units i no pas de Washington? Al llibre es veu bé: no pareu de viatjar.
—Sí, una mica era la intenció. A veure, tots els corresponsals ho han de fer i els meus predecessors també havien fet viatges. Però sí que hi havia la intenció de trepitjar territori, i encara que no hi hagi gaires notícies és molt important d’anar a Arizona o a Virgínia de l’Oest i escoltar la gent. Quan veus la decrepitud d’algunes ciutats mitjanes de Pennsilvània, entens el malestar, i entens que si ve un home amb una vareta màgica la gent s’hi bolcarà. Hi ha regions que fa feredat com de fetes pols i abandonades estan. Anar a veure-les forma part de la nostra feina.
—És un llibre amb molts testimonis, moltes històries personals, que segueix molt l’escola del corresponsal, que fa servir les veus particulars per explicar els contexts generals. Us heu trobat encotillat, en aquest rol? Per això necessitàveu escriure el llibre?
—No, en el fons a les cròniques ja provava de fer-ho. Passa que a la televisió tens un minut, minut i mig, per a explicar una cosa. I dius: “Per fer això m’he estat documentant moltíssim, i m’han quedat moltes coses al tinter.” Tenia ganes de poder esplaiar-me. Però el llibre se’m va ocórrer cap a l’últim any. Durant l’època de Trump no tenia temps d’escriure res. L’últim any i mig, amb Biden, va ser molt tranquil, i m’hi vaig posar.
—Dieu que als Estats Units us hi heu trobat molta “gent amb vides molt difícils que, en lloc de deixar que les dificultats se’ls emportin riu avall, són capaços de no enfonsar-se”.
—M’ha sorprès molt. En tots els països hi ha gent amb dificultats. Allà, molts tenen vides amb moltes penes i treballs, les han passades de tots colors, però tots tenen esperit de superació. Crec que forma part del caràcter americà, ho admiro. De dir: “Ens en sortirem. Encara que estic arruïnat, deprimit, tirarem endavant i encara que ensopeguem tres vegades, ens en sortirem.” La vida de vegades els ha maltractats moltíssim, però no perden mai la voluntat que les coses els vagin millor.
—És particularment ferotge amb les minories.
—Penseu que un de cada tres negres passarà per la presó una vegada a la seva vida. Això marca moltíssim. Et marca a tu, a la teva família. Quan surts de la presó, segons el barri on vius tens moltes dificultats. La qüestió de la salut: no hi ha sanitat pública, l’assegurança és caríssima i hi ha classes mitjanes que s’arruïnen perquè no poden pagar el càncer de la seva filla. Aquí això no es veu tant perquè el teixit social i familiar és més potent. Allà les vides són més extremes. Els casos són més dramàtics, però la determinació de superar-ho és més forta, potser justament perquè estan més sols i no hi tenen més remei.
—Heu notat una sensació de llibertat diferent, ací i allà?
—Potser sí. És que aquí no parlem de llibertat. Al marge de la qüestió política catalana, la llibertat individual la donem per descomptada. Allà sents molt més la paraula llibertat. La gent és lliure de fer el que vulgui, és molt respectuosa i no es ficarà mai amb la teva vida. Aquí critiquem molt més. Allà hi ha aquell esperit que el país és ple d’oportunitats, amb un futur il·limitat i que la frontera és el cel, i això et fa més la sensació que pots tenir una idea boja i intentar-la.
—També expresseu sorpresa unes quantes vegades per fins a quin punt el racisme, la diferència entre blancs i negres, hi és encara molt present, molt a flor de pell.
—Sí. És dels aspectes que xoquen. Facis un tema de sanitat, d’economia, de drets civils, de dret de vot, de policia, sempre toques el moll de l’os que els negres sempre són els més marginats, amb índexs més baixos. Sorprèn molt perquè fa un segle i mig que van abolir l’esclavitud, l’any 1965 van prohibir la segregació i la discriminació racial de tota mena, però les desigualtats racials continuen existint d’una manera aclaparadora. I la part forta és que els índexs no canvien des de fa trenta anys. Si neixes negre en un barri complicat, el teu color de pell determina moltíssim com t’anirà la vida. És cert que si ets espavilat, el país et permet que aconsegueixis una beca a Harvard i acabis de president dels Estats Units. Però la immensa majoria té un sostre de vidre que no hi ha manera de trencar. Es fan passos però són molt lents.
—Una altra gran qüestió del llibre són les armes. N’expliqueu un cas molt dolorós personalment.
—Sí. Els pares de la millor amiga de la meva filla gran. Un matrimoni molt exemplar, funcionaris del Departament d’Estat i del de Justícia. A ell, no el vam veure mai, però la mare va ser una de les primeres amistats que vam fer. Ella ja m’havia explicat que tenia problemes amb el seu marit, que se’n divorciava, però amb la barrera americana no acabes mai d’aprofundir en la vida privada de l’altra. I va ser molt dramàtic: el dia de la graduació de les nostres filles, que acabaven la primària i se n’anaven a l’institut, m’hi vaig trobar un punt de caos. Havien suspès la cerimònia perquè els pares de l’amiga eren morts. Ell, amb una depressió profunda, no sé per què carai tenia una pistola a casa, va matar la dona i, quan la policia va arribar a casa, es va suïcidar. No sé com va aconseguir de tenir la pistola, però als Estats Units en pots aconseguir una fins i tot als estats més restrictius.
—No sembla que hi hagi manera d’avançar, políticament, tot i haver-hi tants tiroteigs en escoles.
—Una gran majoria dels nord-americans estan d’acord amb el dret de tenir armes. És la segona esmena de la constitució. La primera és la llibertat d’expressió, molt sagrada, i la segona ja és aquesta. El debat no és tant si s’han de tenir armes. És una idiosincràsia que s’ha d’entendre. Però un cop ho acceptes, hi ha moltes maneres de tenir armes i cal regular quines se’n poden tenir. També és cert que molts defensors diuen que la gran majoria de morts són amb armes que surten del mercat negre, en barris conflictius. Potser la policia viu a mitja hora de casa meva i si ve un intrús m’he de poder defensar. És una qüestió que tenen molt a l’ADN.
—Sempre hi ha gegants econòmics rere aquestes grans crisis. El finançament de l’associació del rifle, amb les armes. La família Sackler, amb l’epidèmia dels opiacis. Les mútues privades, amb la sanitat pública.
—És increïble, és un país en mans dels lobbies. És una altra contradicció: la república democràtica més antiga del món, on la veu dels ciutadans és molt important i la democràcia és tot el dia en boca de tothom, on hi ha maduresa democràtica en molts sentits. Però, en canvi, és absolutament corromput i dominat pels lobbies de les grans empreses. Fa feredat. El govern espanyol fa poc que va aprovar un projecte de llei que diu que cada reunió que un diputat o un ministre o un secretari d’estat tingui amb un lobbista s’haurà de comunicar. Als Estats Units, es passarien tot el dia comunicant. Al voltant del congrés, a Washington, hi ha milers d’oficines de totes les grans empreses. I la seva feina és influir, influir, influir.
