Xènia: “M’han utilitzat per fer propaganda, posant-se el meu nom a la boca”

La setmana passada, es va saber que el judici a la Xènia, encausada per les protestes post-sentència, es farà el 18 de desembre de 2025. Aquest retard és una gran anomalia en un cas com el seu, relativament fàcil, en què la fiscalia l’acusa de desordres públics i demana que sigui condemnada a dos anys de presó. Així doncs, la incertesa durarà fins que tingui gairebé vint-i-nou anys, per uns fets que van succeir quan en tenia vint-i-dos.

El de la Xènia és un dels casos més coneguts: no tan sols va ser agredida durant la detenció a prop d’Urquinaona; també ha denunciat vexacions verbals, proves falses i una presó provisional injustificada que es va allargar dues setmanes. Parlem amb ella a Caldes de Montbui, el seu municipi. Diu que l’ha sorprès molt l’adjudicació de la data per al judici, i alhora també es mostra molt crítica amb els polítics i alguns sectors de l’independentisme.

—És previst que el vostre judici, per uns fets del 18 d’octubre de 2019, es faci el 2025. Com s’explica?
—He tingut mala sort i m’ha tocat la secció de l’Audiència més col·lapsada, és una qüestió administrativa. Sembla una broma, quan ho vaig saber va ser força dur. Pensava que ja faltaria poc per al judici, i quan em van dir que seria el 2025, i a sobre al desembre!, vaig al·lucinar. Tindré gairebé vint-i-nou anys! No sé com serà la meva vida en aquell moment ni quina situació política hi haurà. Però no sóc l’única. La Paula encara no té escrit d’acusació i l’Andrea encara no té data de judici.

—Com us ha afectat tot el procés?
—Per sort, quan va passar tot només treballava, no estudiava. Però m’ha afectat sobretot la qüestió psicològica. He fet la meva, però sempre amb la incertesa de no saber quan s’acabarà, i això de veure que no s’acaba mai… Tinc la sort que només em demanen dos anys i, per tant, no entraré a la presó. Ara tinc unes sensacions semblants a les del principi, tinc ansietat, penso “quina merda, per què m’ha passat a mi, això?” Però quan vaig sortir de la presó estava molt més afectada.

—Hi ha encausats que han deixat d’anar a manifestacions per por. És el vostre cas?
—Jo ja passo de tot. Abans no hi anava per por, però ara no hi vaig perquè no vull. Em preocupo per mi mateixa, perquè, a banda del meu entorn, ningú no es preocupa per mi. A escala política, ningú no s’ha preocupat mai per mi, al contrari, m’han utilitzat per fer propaganda, posant-se el meu nom a la boca. Ara només m’enfoco en la universitat, la feina i el meu entorn. La resta implica un desgast mental que no necessito, i no veig que s’ho mereixin. Políticament no es fa res i sembla que se’n riguin, de la gent.

—Dieu que us han utilitzat per fer propaganda. Us referiu a algú en concret?
—A Jordi Cuixart. Em van dir que, quan sortissin de la presó, ens visitarien diversos represaliats i que ell vindria a Caldes, a conèixer-me a casa i xerrar. Em feia il·lusió, però llavors em van dir que enregistrarien la trobada i que després ja aniríem a casa i parlaríem. Finalment, vam quedar en un punt de Caldes, va venir TV3 i moltes càmeres i em va deixar anar un discurs absolutament après i memoritzat. I res més. Ell va quedar bé, però jo em vaig sentir molt estúpida, em va semblar una presa de pèl. Crec que sabien que la cosa no aniria com m’havien proposat, una trobada en petit comitè. Volia fer-li preguntes, però quan vaig veure aquella parafernàlia pràcticament no li vaig dir res.

—Quina mena de suport us hauria calgut?
—Hauria preferit que no m’hagués dit res abans que fer això. Si no, sents que no ve a veure la teva persona, sinó el teu nom i allò que representes. És una propaganda absoluta i molt superficial, la van a buscar per quedar bé, de cara a la galeria. No venia per mi, sinó per dir que havia vingut a veure’m.

—Heu tingut suport de la resta de presos polítics?
—Gens ni mica. La meva mare sempre diu que espera que Raül Romeva vingui a donar-me suport, perquè té vincles amb Caldes. Però tampoc és que m’importi gaire que vingui un polític a dir-me no sé què, perquè no em servirà de res. Tinc el meu entorn, el meu grup de suport i la Paula i l’Andrea, que són l’única cosa positiva que vaig treure de tot el que va passar.

—Què us va dur a manifestar-vos aquell dia?
—Simplement hi vaig anar amb uns amics a veure què passava, però només vam estar-hi cinc minuts. De fet, hi havia carrusels i vaig dir a la meva amiga d’anar-nos-en, perquè tenia por, tothom corria i hi havia mastegots. Però llavors em van agafar.

—En un vídeo es veu com us agredeixen en el moment de la detenció, i també heu explicat que després, a la furgoneta, un dels agents deia “mata-la, mata-la!”. Com vau viure les hores posteriors a Via Laietana? 
—A mi, físicament, no em van fer res, però als nois els van fotre moltes hòsties. “El DNI”, “no el porto”, doncs hòstia. O els agafaven del braç i els empenyien contra la paret, on hi havia taques de sang. En un moment determinat van donar un cop a un nano i em vaig espantar. Va passar un antidisturbis per davant i em va dir, en castellà: “Si que tens por, mocosa. No tens on caure morta. Tu, aquí, llepant, i els teus polítics a Suïssa.”

—Vau denunciar que una de les proves que havia presentat la policia era una bola de petanca, i que el mateix model, amb el mateix número, també havia aparegut com a prova inculpatòria en les bosses de sis detinguts. Encara és una de les proves del vostre cas?
—Tot continua igual, tot i que no m’acusen ni de danys ni d’atemptat contra l’autoritat, ara només de desordres públics. Diuen que llançava tota mena d’objectes contra la línia policial, com si jo tingués una motxilla de tres metres… Només hi ha un vídeo, el de la detenció, en què es veu clarament que no faig res.

—Tornaríeu a Urquinaona?
—Amb el que passa ara, si ho sé, no vaig enlloc! Si s’hagués donat una resposta política, sí, però sembla que se’n riguin, de la gent. La cosa està desinflada perquè s’ho han buscat. La gent se sent enganyada, amb coses com la taula de diàleg. Ja estava desconnectada del món polític, però ara encara ho estic més.

—Hi ha encausats que diuen que hi tornarien.
—Hi ha gent que romantitza molt la repressió. Per exemple, jo entenc que la gent pacti amb la fiscalia, perquè sé què és ser a la presó, tot el que et prenen i com et sents. Però hi ha gent que pensa que si pactes amb la fiscalia, ets un venut. No entenen que es pot tenir una altra vida a part de la militància i de voler acabar a la presó com a màrtir. Et faran cas el primer mes i després ja no te’n faran… Ni partits, ni grups de suport, ni ningú. Una de les coses que més por em feia quan era a la presó era que el meu entorn s’acabés oblidant de mi.

—Per què ho pensàveu?
—No pots fer la mateixa progressió que la gent que és fora. Em feia por perdre l’entorn més enllà dels meus pares, que la gent deixés de venir a veure’m. Una persona no valora la llibertat fins que no és a la presó. Coses tan simples com dinar a l’hora que vulguis i el que vulguis… Crec que els qui encoratgen a no pactar amb la fiscalia no han estat a la presó. No he d’acabar cinc anys a la presó per aquesta merda. Per què la gent ha de sacrificar-se per aquests polítics, que no donen respostes ni suport? Nosaltres ens hem de fotre perquè, després del Catalangate, diguin que no s’aixecaran de la taula de diàleg? És molt trist.