Xavier Rius: “Sílvia Orriols es considera ungida i el seu entorn li té adoració”

La tensió que sobrevola aquesta entrevista s’allarga tot el matí. El periodista Xavier Rius Sant (1959), especialitzat en la ultradreta, ens cita a Ripoll per parlar del seu nou llibre, Aliança Catalana: els nostres ultres (Icària Editorial). Li ha costat de publicar-lo, diu: unes quantes editorials el van refusar, bé per les qualificacions que hi fa, bé perquè era massa dur amb una certa esquerra en les conclusions. El llibre tampoc no ha agradat gaire a la vila, on governa la màxima dirigent del partit, Sílvia Orriols. A mitja conversa, la batllessa apareix al bar on som –molt a prop de l’ajuntament– amb dos regidors, un dels quals ens interromp per titllar Rius de mentider reiteradament, tal com narrem més avall. Rius s’hi atansa per a parlar-hi, però el diàleg no és reeixit. Bona part de l’entrevista la fem amb Orriols i els seus acompanyants asseguts un parell de taules més enllà. Al cap d’uns quants minuts, en una concentració davant de l’ajuntament, el regidor Guillem Barranqueras torna a increpar Rius i li ensenya el dit del mig.

—Quantes vegades heu parlat amb Sílvia Orriols?
—Ens vam conèixer a 8TV el dissabte abans que la fessin alcaldessa. Va ser molt simpàtica. Després vaig venir a uns quants plens a Ripoll. Quan la veia, mirava de xerrar-hi. Guillem Barranqueras, també regidor, m’ho retreia: “Sempre ho aprofites, sempre ho aprofites!” Li escrivia correus i ella me’ls responia, sempre a les sis o quarts de set del matí. Quan ja era diputada, li vaig fer una entrevista. “No vull parlar de coses personals”, em va dir. Últimament, ja s’havia posat una cuirassa.

—A partir de quan?
—Sobretot després d’una entrevista a VilaWeb, poc després de les eleccions al parlament, on vaig explicar que no havia agafat mai cap avió i que, quan se n’ha d’anar a Capranica per a l’agermanament amb Ripoll, un divendres de juliol, a l’aeroport, es col·lapsa. “Què és això tan gran?” Des de llavors, quan em veu, diu: “Mi-te’l, l’home que amb bitllets de Vueling de divuit euros ha recorregut el món.”

—Quina impressió us n’heu endut, les vegades que hi heu parlat?
—Pot ser molt afectuosa, com si fos amiga teva i, de sobte, aixecar un mur de ciment. Propera o distant. Té poca capacitat d’empatitzar. A més a més, es creu una persona triada.

En aquest precís instant, cinc minuts després de començar a enregistrar, Sílvia Orriols es presenta al bar acompanyada de Guillem Barranqueras i Gaspar Viñas, segon i tercer tinents de batlle. El local, a la plaça de l’ajuntament, és petit i tan sols hi ha un parell de taules ocupades. Rius és assegut en diagonal a la porta. Barranqueras, mirant-se’l amb posat d’amo del tros, l’increpa de seguida.

—Guillem Barranqueras [G. B.]: Oita’l, aquest beneit!
—Xavier Rius [X. R.]: Bon dia, Guillem.
—G. B.: Als mentiders no se’ls pot dir res! Amb els mentiders no s’hi parla!
—X. R.: Bé, home. No perdem els estreps. Hola, Sílvia.

Rius tenia preparat un sobre per a deixar un exemplar del seu llibre a l’ajuntament. S’atansa a Orriols per a donar-l’hi. Li diu: “Sílvia, te’l pensava deixar a l’ajuntament, però…” Ella el rebutja. “No cal, no cal. No el volem”, diu. I es gira. Barranqueras hi insisteix: “Anar explicant mentides… Qui vols que et vulgui, tan mentider que ets?” Quan acaben de demanar, s’asseuen tres taules més enllà. Parlen fort i Orriols va amollant riallades. Una certa tensió sura en l’ambient. Se’n van al cap d’un quart.

—Em dèieu que, a parer vostre, Orriols se sent una persona triada.
—El dia que vam quedar a l’ajuntament, em va dir: “Vaig néixer el 9 d’octubre. Saps què va passar, un 9 d’octubre? Que Jaume I va entrar a València després de fer fora els sarraïns.” Hi estableix un fil. La jornada de reflexió penja una fotografia del sepulcre de Guifré el Pilós i escriu: “Aquí va començar tot, i d’aquí estant ho reconquerirem tot.” Es creu ungida.

—El seu entorn també l’en considera?
—El seu entorn li té adoració. Ara em comencen a trucar els despitats i s’hi refereixen amb uns certs termes psicològics que prefereixo no dir. Hi professen devoció, però quan hi topen se’n van a l’altre extrem. Passen d’adorar-la a dir-te’n de tot.

—Orriols no apareix del no-res després dels atemptats, com s’afirma de vegades. Abans té una llarga trajectòria militant. La podríeu resumir?
—Quan tenia quinze o setze anys, entra a les joventuts d’Esquerra Republicana, però en surt desenganyada perquè “no hi ha maulets”. Després passa breument per Estat Català, però quan veu que hi mana el sector comunista, se’n va. Forma els Intransigents, que encara apareix com a entitat activa a la web de la junta d’entitats. N’és president David Subirana, la seva ex-parella, i ella, la secretària. Allà hi fa tot d’escrits a favor de la recuperació de la identitat catalana on l’enemic és Castella, escrit sempre en minúscula. I els castellans. D’aquella època hi ha dos discursos seus enregistrats en homenatges a Daniel Cardona, el 2013 i el 2017. En un d’aquests actes també hi ha Quim Torra, però el seu discurs no es troba. La idea és que Macià va trair el país i que Puigdemont també ho farà.

—Hi ha un moment de decepció fundacional amb el procés?
—El juny del 2019 agafa un autocar per anar-se’n a Estrasburg amb la Margarita Cabello, una treballadora de la protectora d’animals, a qui havia conegut en un altre autocar, de camí al passeig de Gràcia, després de l’empresonament dels Jordis. A Estrasburg s’adonen que Puigdemont s’ha fet enrere.

—Si abans del referèndum ja preveia que Puigdemont s’arronsaria com Macià, com és que el 2019 encara se’n va a Estrasburg? Per què hi confiava, encara?
—És un sentiment ambivalent. Fixeu-vos que, en la campanya electoral de fa un any, li fan una entrevista al diari ABC on diu que si Puigdemont es compromet a fer la independència, l’investiran. Tal com fa Vox quan diu que pot ajudar el PP si és per a fer fora els separatistes i Podem. Hi ha un càlcul perquè en volen els votants.

—En quin moment l’ingredient migratori i l’islam s’afegeixen a la posició dura en l’eix nacional?
—Després dels atemptats. Els articles dels Intransigents, que no van signats però molts els escriu ella, parlen de Castella, Castella i Castella. Després dels atemptats, aquí es destaquen molt tres persones. Fina Guix, regidora de la Convergència de Jordi Munell, que va a les escales i veu que molts veïns parlen “dels moros, els moros, els moros”. Guix creu que els immigrants es queden les ajudes perquè tenen cinc fills però la dona no treballa o treballa en negre. L’altra és la Margarita Cabello, de la protectora, que passejant el gos s’havia fet amiga del Moussa Oukabir i se sent traïda. I la tercera és Orriols.

—Més enllà de l’efecte dels atemptats, com articula el discurs islamòfob? Quines lectures el formen?
—S’ha llegit de dalt a baix els llibres de la Najat el Hachmi i la Mimunt Hamido Yahia, autora de No nos taparán, on es demana “per què tolerem als imams allò que no toleraríem als capellans”. S’ha llegit moltes coses sobre contracomunitarisme i allò que a França anomenen “separatisme islàmic”. Després dels atemptats, d’un dia per l’altre, passa a parlar d’immigració, immigració i més immigració, sobretot de la marroquina.

—Quins elements us fan afirmar que Sílvia Orriols és racista?
—Sempre cito tres tweets. El 14 de març de 2024, el perfil oficial de l’ajuntament piula: “Aquesta setmana, la Policia Local de Ripoll ha precintat 14 vehicles, els titulars dels quals, tots de nacionalitat estrangera, acumulen multes impagades per valor de més de 20.000 euros.” Ella el repiula i escriu: “O tots moros o tots cristians… diu la dita. A Ripoll, les multes, les pagarà tothom! Voleu drets? Doncs també hi ha deures!” Què passa, no hi ha cap Puigoriol ni cap Sánchez que no pagui la grua? Segon: durant la campanya al parlament, penja una foto de tot de dones marroquines davant un caixer automàtic i escriu: “No sigueu malpensats, estan fent un ingrés en efectiu per pagar-vos les pensions…” La fotografia real era d’un caixer de Huelva. Eren temporeres que anaven a cobrar. Tercer: l’11 de juliol passat penja una fotografia en un tren i escriu: “Pujar a Rodalies és com viatjar a low cost a Colòmbia o al Marroc. Goitant per la finestra reconeixes els turons, els prats i els campanars que sobresurten, però dins, el paisatge humà és tan distant i forçat, que esglaia.” Són dos quarts de set del matí. Els immigrants que hi ha al tren, a aquella hora, on van? A treballar. Diu que, per cada immigrant que treballa n’hi ha deu o cent que viuen del jeure i del subsidi –l’hi he sentit fer servir totes dues xifres. Tot això és xenofòbia.

—Quin dels dos aspectes diríeu que la propulsa més, que en causa aquesta devoció, la posició nacional que dèieu al principi o la xenofòbia?
—Sense procés, els atemptats potser haurien derivat en la creació d’una mena de Plataforma per Catalunya de Josep Anglada. La manera com acaba el procés i la guerra fratricida entre Junts i Esquerra fan que molta gent, arreu del país, se senti enganyada. N’hi ha que pensen que, preu per preu, Orriols diu les coses clares. Plataforma per Catalunya se’n va anar en orris perquè els tres mil vots que té a Vic el 2011, al parlament voten unes altres coses. Convergència, sobretot. Orriols fa el salt al parlament pel desencís de l’independentista emprenyat.

—En les enquestes més generalistes, Aliança és el partit independentista amb menys votants independentistes. 
—Vox tenia molts votants que no eren espanyolistes, perquè era l’únic partit que “volia posar al seu lloc” els immigrants. Aliança rep molt el vot disruptiu, que hauria pogut anar per Alvise Pérez. Federico Jiménez Losantos s’hi refereix com “la boja de Ripoll” però ho matisa: “És una boja, però m’agrada com parla, parla un català boníssim. Fa un discurs sobre el feminisme que tant de bo al PP fossin capaços de fer-lo. I sobre l’islamisme, tot allò que diu va a missa!”

—Per què Orriols trenca amb el Front Nacional, el partit amb què esdevé regidora el 2019, i funda Aliança?
—Al principi de tot, necessiten unes sigles. Subirana i Orriols coneixen Jordi Casacuberta dels homenatges a Daniel Cardona i als germans Badia, que tenia les sigles del Front Nacional, entre més. Eren sigles de capelletes de nostàlgics, però ella té potencial i quan esdevé regidora s’adona que encara pot créixer més. Un cop és regidora, la vénen a buscar quatre joves ultraliberals i de casa bona: Oriol Gès, Maiol Sanaüja, Eduard Llaguno i Jordi Aragonès, cosí del president. Són joves i tenen ganes de fer coses, i topen amb en Casacuberta, que té un altre tarannà. Durant un temps conviuen tres sectors: el pinyol de Ripoll, els històrics del Front i, a banda, els joves, que van preparant un cop.

—I com el fan?
—Orriols deixa el Front i, en plena covid, en una notaria que té uns dies de guàrdia per a urgències, creen Aliança.

—Orriols no ho és, “de casa bona”. No se’ls mira de reüll?
—Orriols no ho és, no. M’ho va dir molt bé Casacuberta: “Orriols era una mileurista, mare de família i catalana de pedra picada.” Els històrics del Front l’avisaven d’això: “Vigila, que aquests nois et volen prendre la cadira.” En les eleccions al parlament, amb tres mil vots més a Barcelona entraven al parlament Lluís Areny, Aragonès i Gès. Hauria estat bé saber com s’haurien entès tres trumpistes amb Orriols, que diu que el personatge no li genera res d’especial. La qüestió és que entre ells tres les coses són complicades, també, perquè Aragonès i Gès són molt diferents.

—L’arribada d’aquesta colla, molts membres de la qual són empresaris o, com dieu, de casa bona, és el que permet de fer un salt d’escala en el finançament? O d’on surten els diners?
—Crec que, al començament, la cosa funcionava molt a còpia de deixar-se cinc-cents o mil euros. Jo diria que no hi va haver mans negres de ningú. A l’inrevés: els hauria anat bé que algú els hagués aportat diners per a enviar més butlletes a Barcelona. Haurien entrat. El fet que no les enviessin al domicili i que no tinguessin la cara d’Orriols els va perjudicar. Ara ja tenen les subvencions.

—Per entendre el salt fins al parlament també és important de recordar la publicitat que li van fer Eduard Pujol i Pilar Rahola a 8TV. Al llibre en parleu.
—Pujol el justifico. Ha estat víctima d’acusacions falses i el fitxen per a El Fax perquè havia estat director de RAC1. Vol tornar a la normalitat. El paper important és el de Rahola, que hi és cada dia i que empatitza molt amb Orriols, i el de Sergi Maraña, que no milita però que sí que va a reunions d’assessorament de comunicació. Rahola insisteix perquè Orriols torni. “No l’hem deixada parlar prou.” A mesura que 8TV s’enfonsa, Maraña hi col·labora.

—El paper de Rahola també expliqueu que és determinant perquè Junts renunciï a la moció de censura, fa poques setmanes. Expliqueu que truca a Puigdemont per a desaconsellar-li que la facin fora.
—Sí. Rahola va insistint-hi: “En el fons té raó, en el fons té raó.” Intueixo que per això Orriols ha fet aquest discurs a favor de Netanyahu sense cap mena d’empatia. Agafa aquest discurs pel que diu Rahola.

—Amb quina de les grans famílies de l’extrema dreta europea s’inscriu més Aliança?
—Estan orfes. Primer estaven prop de Le Pen, però quan va dir que Puigdemont era un delinqüent se’n van desentendre. Amb Meloni tampoc no hi empatitzaven, per ultracatolicisme. Sempre tenen molt present Geert Wilders i Alternativa per Alemanya. Són els seus referents. Al parlament, hi ha una gran relació entre Joan Garriga, de Vox, i Orriols.

—Tot llegint el llibre, fa la sensació que, malgrat que els qüestioneu, podeu sentir una certa empatia pels instints que duu certa gent a votar Orriols. M’equivoco?
—Intento explicar el perquè. He escrit molt sobre conflictes internacionals i sempre intento entendre per què. Israel i Palestina, per exemple, o els Balcans. Mai no escrivia “els bosnians” o “els serbis”. Parlava de les milícies. Has d’intentar entendre per què l’altre fa les coses, i per entendre-ho has de furgar en els seus arguments. Ella és com és però això no vol dir que sigui una mala persona. Hi ha dirigents ultres que sí que ho són. Ella no m’ho sembla. La seva manera d’entendre el món, de llegir-lo, és aquesta. He pogut escriure molt sobre el Llevant o els Balcans perquè m’he posat en la pell de l’altre.

—Posant-vos en la pell dels votants d’Aliança, què heu entès?
—Una persona que, segons on visqui, es troba que els veïns la molesten cada dos per tres i quan se’n queixa a l’ajuntament li diuen que és racista, acabarà votant Aliança. La impunitat dels multireincidents, la incapacitat del sistema judicial de castigar-los, genera una por, i la por genera l’estigma: “Vosaltres robeu.” Per això demano mà de ferro amb els multireincidents.

—Podem estar d’acord que hi ha un problema amb la multireincidència, però n’hi ha més, de problemes. Centrar-se en la multireincidència no ajuda més Aliança que no pas parlar d’unes altres coses?
—Hem de dir que hi ha un problema amb la multireincidència, i amb els recursos judicials, i amb la falta d’informatització, i perquè les sentències fermes triguen tres anys… El fracàs de tot això fa que la gent que viu en un barri on hi ha més robatoris de mòbils, per exemple, se senti òrfena. El seu vot de càstig és votar Aliança.