Xavier Melero: ‘Ha estat un judici just’

Xavier Melero és l’advocat de Joaquim Forn i un dels homes que més va brillar durant el judici al Tribunal Suprem espanyol. La gent seguia les intervencions d’aquest reputat penalista amb interès. Però al final al seu client l’han condemnat a deu anys i mig de presó. Per fer-ne una valoració, VilaWeb va entrevistar-los dijous al seu despatx de la Diagonal de Barcelona, i es va trobar amb un Melero que accepta que l’estratègia que va fer servir no ha funcionat, però que diu que no en sap fer servir cap més. Ell defensa, i defensarà, la via tècnica. Melero creu que la sentència ha estat injusta, i per això hi recorrerà. Però alhora creu que el judici ha estat just, que la polèmica dels vídeos no té importància, que l’estat espanyol és un estat perfectament homologable a qualsevol altre, i es mostra molt crític, com sempre, amb el moviment independentista, que no comparteix de cap manera. I encara menys les manifestacions d’aquests dies de rebuig a la sentència.

—Com us ha afectat la sentència?
—L’advocat que defensa una tesi, i veu que no queda recollida pel Tribunal, la primera cosa que ha de fer és un examen i valorar si ha fet el judici que havia de fer. Jo crec que sí. I que són uns altres factors interpretatius, del tribunal, que han fet que la raó no em fos donada finalment.

—Seguiu una estratègia tècnica i la resposta és política. Ja us va passar el 9-N. Per què no ha funcionat la vostra estratègia?
—És la pregunta essencial. És la pregunta fonamental. Per començar, jo no puc fer cap defensa que no sigui tècnica. No és al meu abast. No crec que existeixin, les defenses polítiques. El judici és un perímetre dissenyat perquè els professionals facin un debat de naturalesa jurídica i arribin a una solució de caràcter tècnic. Si algú vulnera aquesta regla, malament. Però jo no puc fer-ho. Hi ha estratègies de connivència i estratègies de ruptura. Ruptura serien els advocats de Batasuna. I després hi ha estratègies de debat sobre fons jurídic. I aquestes estratègies haig de reconèixer que en aquest cas no han donat el rendiment que jo esperava. Però també haig de dir que sóc incapaç de seguir cap estratègia diferent.

—Com a mínim acceptem que l’altra part juga políticament, i no tècnicament.
—Acceptem que l’altra banda juga políticament. I? On ens porta això?

—A canviar d’estratègia?
—No. No hi ha cap més. És impossible. La banda que suposadament juga políticament té el poder. La banda que defensa l’argumentació tècnica només té això. No té cap mena de poder: el poder no és res més que la possibilitat d’imposar a la força un determinat marc normatiu.

—Quan l’advocat de la defensa diu: ‘Som en un estat de dret, i aquest és un judici just’, converteix el judici en just. Podíeu haver sortit a dir: ‘Això no és un judici just, no es jutgen fets, i es fa un atac polític contra el meu client.’
—No. Ho continuo dient: aquest és un estat de dret homologable, i pot ser sotmès a totes les crítiques a què poden ser sotmesos estats del nostre entorn. I el judici, en la dimensió formal, de conducció del debat, i de l’ordenació de la pràctica de la prova, ha estat un judici just.

—No us van deixar ni mirar els vídeos quan tocava.
—I tornem-hi amb els vídeos! Els vídeos eren irrellevants, del meu punt de vista. Aquí passa que tu no estàs d’acord amb la meva tesi de defensa.

—Cert. La pregunta és per què hi esteu d’acord vós, si resulta que no ha funcionat.
—Vejam: no ha funcionat pel que fa a l’objectiu de la defensa. Ha tingut petits èxits parcials, el resultat no és satisfactori. Però hi insisteixo, el tècnic no pot fer res més que això. Es pot aixecar i dir: ‘Això no és un judici just’, i anar-se’n, com els advocats de Batasuna. Però aquesta no era la jugada que volia el meu client. Volíem defensar-nos amb tots els elements a l’abast.

—Deu anys i mig.
—Una injustícia. Com tantes i tantes que es produeixen a tots els tribunals d’Espanya i d’Europa, cada dia.

—Per què creieu que li han caigut deu anys i mig de presó?
—Perquè consideren que la violència que va venir a conseqüència de dificultar l’activitat de la comissió judicial el 20-S, i els impediments als agents de l’autoritat el primer d’octubre va ser incitada pels membres del govern, que sabien que això podia portar a enfrontaments, i que acabessin en violència. Els han condemnat per això.

—Això és l’excusa. Els han tancat pel referèndum i la DUI. Si arriben a fer allò mateix per aturar un desnonament, no els fiquen deu anys a la presó. I haurien frenat la comitiva judicial igualment.
—Per això dic que la sentència és injusta. Perquè un fenomen d’ordre públic, el sobredimensionen amb una pena absolutament desproporcionada. El raonament de la sentència del Suprem havia d’haver portat a apreciar el que diu, segons ell: diversos delictes de desordre públic.

—Al·lucino que penseu que els han tancat a la presó per fets. És política.
—Darrere de tot això segur que, en algun moment, a la ment d’algú en els seus cenacles, hi ha hagut contaminacions polítiques. Però del meu punt de vista això són conjectures, i amb això no hi puc treballar. No sóc un polític. A mi m’han encarregat una defensa professional i l’he defensat tan bé com he pogut.

—‘Si Espanya no fa un esforç la gent com jo haurem de ser els primers i més lleials ciutadans de la nova República.’ Això em vau dir a mig judici en una altra entrevista. Espanya ha fet l’esforç?
—No. Espanya no l’ha fet. Espanya està convulsa políticament. Fa temps que som en un parany polític difícil i la crisi de lideratge, que sembla objecte d’un procés de selecció negativa de les elits, és molt preocupant. L’actitud d’Espanya és profundament decebedora. Catalunya tampoc no l’ha fet, l’esforç.

—I ara sereu un lleial ciutadà de la nova República, doncs?
—Aquest moment encara ha d’arribar. Ja ho veurem. De moment no hi ha República.

—Algú podria dinar a casa per Nadal. Dit per vós dimecres a RAC1.
—Vaig dir que hi ha la possibilitat legal. Hi és. I que el reglament penitenciari els permet d’accedir al 100.2 de manera immediata. I fins i tot al tercer grau penitenciari. Això és així. A tots. Però jo no crec que passin el dia de Nadal a casa seva. No ho crec. I no ho aconsellaria. Prefereixo, per no provocar ningú, per no moure encara més un panorama molt volàtil, que la pista d’aterratge sigui llarga i suau. Que el procés que els porti al règim obert i a les sortides del centre es faci de manera esglaonada. No s’ha de precipitar. No s’ha de posar en un compromís els funcionaris. Si tenen la reunió de tractament el mes de novembre, que es faci. Que no s’anticipi.

—Quina derrota: de voler-los lliures a pensar en règim obert.
—És una derrota. Però ja veieu què diu la premsa de Madrid. Que el Marchena és una espècie de monstre independentista que ha donat una bufetada a la cara a la fiscalia. Els extrems veuen en això derrotes pírriques.

—Laura Masvidal, esposa de Forn, va dir que estàveu enfonsat, i que ho volíeu deixar estar.
—Estava molt afectat. Ho vaig viure com un fracàs. No em va alegrar, aquesta sentència. I la vaig viure en un vis-a-vis amb les famílies. Hi vam coincidir tots. I és clar, els fills, les dones, el clima emotiu a mi em van afectar. Estava molt més sencer Forn que jo. Rull i Turull estaven molt més animats, positius i constructius que jo. Deixar-ho? No. Sempre es pensa, això. Professionalment et passa pel cap. Però no. No.

—Professionalment, vau brillar tant dins la sala que vau arrossegar totes les defenses cap a la vostra línia.
—No. No crec que les altres defenses, més enllà de la retòrica, portessin estratègies de ruptura. Jo vaig fer el meu judici. I en això l’advocat davant del judici és un tipus bastant solitari. Bastant solipsista.

—A Alemanya es va descartar rebel·lió i sedició. No hauria anat millor insistir en aquest fet?
—Això es va dir fins a l’avorriment. Només faltava penjar-se la sentència de la toga: es va al·legar per escrit, va arribar a la sala d’apel·lacions del Suprem, es va dir en qüestions prèvies. Què més s’havia de fer? Us imagineu un escenari en què un s’aixeca, es posa a cridar allà al mig; és de ruptura, no es va seguir. Et desallotgen de la sala i s’acaba la funció.

—Hi insisteixo: si l’advocat defensor considera bo aquest estat de dret, dóna força al rival.
—No. I jo no defenso un procés revolucionari del qual no participo. I en el qual no crec. Jo defenso la posició del meu client, d’acord amb ell.

—Quins passos fareu, ara?
—Hi ha qui ha interposat recursos d’aclariment, que jo no faré. Nosaltres immediatament farem un tràmit que es diu de nul·litat, davant el Suprem mateix. Implicaria que s’hauria de fer una nova sentència. Es denuncien vulneracions de drets fonamentals, que afloren amb la sentència. La més evident és la limitació del dret de manifestació, del dret d’expressió, amb què s’amplien extraordinàriament els límits del delicte de sedició.

—Ara canvieu d’estratègia: aneu als drets fonamentals, que no havíeu denunciat fins ara.
—Perdoneu, jo vaig dir que en un primer moment tocava què tocava. Que no era el moment d’aquesta via. Ara comença. Primer al Suprem. I després al Tribunal Constitucional. I no crec que me la donin. Normalment no prospera mai. I t’envien al Tribunal Constitucional.

—A Europa hi anireu?
—Ho he dit del dret i del revés. Aniré on faci falta en benefici del meu client. No sé com ho farem. Potser és el moment d’unificar recursos.

—Aquests dies hi ha manifestacions per demanar la llibertat dels presoners polítics. Heu anat a cap?
—No. No hi aniré. Jo no vull manifestar-me. Jo treballo per la llibertat d’aquests presos. Em resisteixo a utilitzar els qualificatius de polítics. Són presos. Tots els presos tenen la mateixa dignitat i els mateixos drets. El fet que siguin polítics en actiu no els dóna un plus respecte als altres. Presos que crec que tenen una situació injusta, que no és adequada. I no participaré en aquestes manifestacions que tenen contingut ideològic complementari –més enllà de la solidaritat amb els presos– que no comparteixo. I molt menys quan aquestes manifestacions serveixen de cobertura i coartada d’abusos de dret de manifestació que redunden molt perillosament en els interessos dels mateixos presos.

—I abusos policíacs: avui [dijous 17] tenim ull perduts, 40% d’uns testicles perduts, i quatre persones més a la presó.
—L’abús de la policia és reactiu. Els qui tenen responsabilitats públiques, com els qui comuniquen, farien molt bé d’advertir la gent que l’ocupació d’infrastructures crítiques com l’aeroport porta associades penes gravíssimes. I que determinats incidents com els que es produeixen, després de la reforma del 2015, poden portar a condemnes entre 5 i 8 anys de presó. I que això no surt de franc. I dubto molt que beneficiï els presos, i dubto molt que beneficiï Catalunya.

—No ens podem manifestar?
—No existeix el dret de manifestació violenta. Ni aquí ni enlloc.

—Policies sense ull, no n’hi ha. Manifestants sense ulls, sí.
—Efectivament, la policia és la que té, per disposició democràtica, el monopoli de l’ús de la força. Amb la seva normativa i reglamentació. Si ho fan correctament, estan justificats. I si no, són subjectes de responsabilitat. Com tothom.

—Jo, això de treure ulls a xicots de vint anys…
—Depèn del xicot de vint anys, del context on es produeixi la pèrdua i de les circumstàncies que van dur a la intervenció de la policia. Pot haver estat una intervenció excessiva i l’agent mereix un retret. O no. Pot haver estat del tot justificat.

—És justificat que una furgoneta dels Mossos envesteixi un noi?
—No. És un altre supòsit que haurà de ser subjecte d’una instrucció judicial. I, com a qualsevol lloc civilitzat del món, un tribunal resoldrà. Si aquí a Catalunya es tracta de no creure en els tribunals ni en la policia ni en res, on és la legitimitat? Al carrer? Amb els que cremen contenidors? No puc jugar aquest joc.

—Hi ha estats injustos, senyor Melero. Es pot intentar canviar d’estat.
—Canviaré l’estat i què? Aquests que han governat l’autonomia amb la connivència amb el PSOE i el PP durant quaranta anys, aquests em portaran a Disneyland? Per l’amor de Déu, home. No sigueu il·lusos. Us penseu que Croàcia és un estat millor que l’antiga Iugoslàvia? Amb més garanties? No és un país protofeixista que recupera la part pitjor dels trenta i quaranta per posar-ho al panteó d’herois nacionals? La mera escissió no garanteix la felicitat.

—I el mer trencament tampoc no l’empitjora. A vós el mite de l’Espanya democràtica us cau davant dels ulls. Quin problema hi veieu, que Espanya es trenqui? Suposem que es trenca. Molt bé. I?
—A mi m’és igual que Espanya es trenqui. M’és absolutament igual que Espanya es trenqui. Però així, no. Contra la meitat dels ciutadans de Catalunya, no. Contra qui no participa de la ideologia, no. I això que són una minoria, ja ho veurem. Els resultats electorals no deixen tan clar que siguin una minoria tan aclaparadora eh. No és la minoria russa d’Ucraïna.

—Com el pactaríeu, vós, un referèndum?
—Com es pacten els referèndums no és feina meva. Sembla clar que totes les persones que tenien responsabilitats polítiques i que han declarat al Tribunal Suprem en judici, i en fase d’instrucció, estan d’acord que no es va fer bé.

—Els membres del govern estan d’acord que no es van fer bé les coses, ni el referèndum?
—Jo entenc que sí.

—Aleshores no entenc la frase ‘Ho tornarem a fer’.
—Cuixart crec que no està d’acord amb mi. Però jo la seva frase la interpreto i la considero plenament legítima. Cuixart diu que ell no ha comès cap delicte i que ha fet una crida a una mobilització pacífica i a la reclamació d’unes reivindicacions legítima. I això ho tornarà a fer. Jo no entenc que digui: he delinquit i tornaré a delinquir. Diu igual que jo: allò no era delicte, per tant en una societat lliure, un estat democràtic, ho podré tornar a fer. Perquè no és delicte.

—Organitzar un referèndum no és delicte, no. No és ni al codi penal. I ves.
—Per la sentència el problema no és organitzar un referèndum. S’hi pot estar d’acord, o no, però l’argument nuclear és aquest altre: vostè sabia que l’oposició a les ordres del TSJ, i al TC, perquè li ho havien dit els policies, generaria situacions de violència. No el referèndum. Jo dic per què els condemnen. No és el meu parer. Perquè jo estic d’acord que els desordres públics, que n’hi va haver, no són sedició, i que la sentència és injusta. Estem d’acord. Ho podem bastir amb totes les divergències polítiques que vulgueu. Però en aquesta conclusió no tenim cap problema, vós i jo.

—Ai, el pacte. Sempre el pacte. Ara estem d’acord?
—Algú hi ha d’estar, no?

—Vós i jo no estem d’acord, senyor Melero. I no passa res.
—Mai no m’ha passat res amb la gent amb qui no estic d’acord. De fet, hi treballo de manera molt propera.

—Com diuen els anglesos: estem d’acord que no estem d’acord.
—I amb això on arribem?

—Al final de l’entrevista.
—Aquesta ha estat un tercer grau.