Xavier Grasset: “Ja veia els turons de la jubilació i, de sobte, bum!”

Quedem amb Xavier Grasset a l’Agullers, al carrer Agullers, al cor de la Barcelona més profunda. No veiem els turistes, que en realitat tenim a un pam. No esmorzem de forquilla, però sí que mentre xerrem mengem un entrepà de bull negre boníssim. El lloc és una metàfora perfecta del que representa aquest periodista. Allò autèntic enmig del soroll banal. Petits oasis, espais miraculosos que se salven de la destrucció, com el forn Vilamala, que ens ensenya en acabar l’entrevista, i ens hi convida a una canya de crema, també, boníssima. Can Grasset del Més 324 ha estat això durant nou anys, un espai preservat, protegit pel seu entusiasme per gaudir del coneixement, un espai per a aprendre, per a deixar-se dur per la curiositat. Ho ha fet d’una manera senzilla i ha encomanat als espectadors el plaer d’aprendre i saber.

Com tot això tampoc no va d’idíl·lic, ni de sagrat, sinó de real, un soroll d’un filaberquí elèctric d’un veí que vol foradar una paret fa difícil l’entrevista, no ens deixa relaxar. Potser tampoc no hauria estat possible perquè, malgrat l’allau literal d’estima que ha rebut aquest periodista, tot ell traspua inquietud, això sí, vestida de bon humor i ironia. Les paraules i el riure es barregen tota l’estona. Grasset confessa haver dormit poc, com és natural en ell no amaga les emocions. L’alegria i els nervis d’aquesta situació nova que viu el pressionen i se li nota.

Ni la camisa florejada, ni la contundència de la seva presència física no poden apaivagar aquest neguit vital, de qui no s’acomoda i accepta de viure una transformació en un moment imprevist. Content, desbordat per l’estima, neguitós pels desafiaments del nou programa, que abans d’acceptar es va rumiar molt el sí, ens explica com s’ha gestat aquest canvi a la seva vida i a la dels espectadors que es veuen orfes i als nous que el descobriran. Anoto una frase que el defineix i que diu al final de la conversa, quan ja la gravadora està apagada: “Jo no sóc una estrella de rock, sóc més aviat un estibador de port.” Jo hi afegiria, que ningú no es confongui.

O sigui que Grasset, com sempre, s’arremangarà entre rialles per intentar d’aconseguir el programa que satisfaci la seva curiositat, les ganes de saber i que contagiï als espectadors el seu entusiasme. Si ell s’ho passa bé, s’ho passarà bé tothom, però no es quedarà a la superfície, sinó que haurà d’entrar a les entranyes.

—Us esperàveu aquesta allau d’estima que heu rebut?
—No. Sóc gairebé el primer sorprès de veure aquesta onada afectiva, carinyosa. T’adones que has entrat, no jo, sinó la fórmula, el programa, a formar part de la vida i de les rutines de molta gent. Trobo que això és fantàstic perquè la gent abans d’anar-se’n a dormir, o des del llit mateix, sap que tu hi ets. Està bé aconseguir això des d’un canal temàtic especialitzat en notícies, que la gent t’ha de venir a buscar al Canal 324, i per tant tu estàs competint amb una oferta en què hi ha tots els pressupostos de les grans cadenes…

—Vaja, amb pocs recursos.
—Moltes vegades hem treballat amb una sabata i una espardenya. Amb un equip preciós i molt professional i molt maco, però amb les nostres limitacions físiques, de personal i de recursos. Sí que tens un coixí, que és tota una redacció de TV3, que han treballat durant tot el dia, però vull dir que costa. És veritat també que la constància, els nou anys, ser-hi cada nit, això també et crea uns lligams, uns vincles amb l’espectador, que quan ho aconsegueixes no té preu.

—No us esperàveu que fos tant?
—No.

—Us pensàveu que teníeu content el món del llibre, però no a tanta gent?
—El món del llibre content no, perquè no pots complaure tothom, perquè el nivell de producció és molt alt. Pensa que si marquem una línia comparativa d’aquests nou anys, l’evolució del Més 324, el llibre ha passat a jugar un paper que tampoc no tenia la primera temporada. Al començament fèiem dos llibres o tres la setmana, a tot estirar. Ara hem passat a fer-ne una mitjana de dos, fins i tot molts dies en fèiem tres. En principi, això no estava previst. L’encàrrec va ser fer una tertúlia pelada. Havíem de competir amb en Josep Cuní, que tenia el seu programa a 8TV. El segon any em van proposar d’allargar el programa a divendres. Amb la guerra d’Ucraïna el vam allargar més.

—Com vau passar de l’encàrrec de tertúlia pelada al que ha estat el vostre programa?
—Vas parlant amb els caps… Quan em diuen d’allargar el programa, jo els dic que em queda curt, que el vull més llarg.

—Vau anar negociant?
—[Riu] Vas de sonat, perquè és una negociació per a treballar més… Dius, va vinga, tira! Ara, quan surts d’allà, la nit és feixuga. Introduir els llibres no va ser res planificat, ni dissenyat prèviament. Vam començar amb l’assaig polític i després vam fer entendre que amb la ficció, amb la poesia –que a mi m’agrada molt–, també s’explica el món. A vegades amb una novel·la planteges problemes semblants als d’un assaig polític i arribes a més gent. Així va entrar la ficció en un espai en què s’ha d’analitzar la realitat.

—Vaja, que us encarreguen una tertúlia i feu una altra cosa?
—S’ha de dir que em donen llibertat. La possibilitat de treballar en un canal que no és el canal principal, que no és TV3, permetia un marge de llibertat més alt, més gran. Allà a TV3 hi ha no sé quants ulls posats de caps i responsables que analitzen contínuament cada cosa que es fa o que es diu. Aquest marge de llibertat em va permetre una mica fer la meva: política catalana, espanyola, internacional i, després, història, assaig filosòfic… Al final, coses que m’agraden. És veritat que també parlo de coses que no són la meva fília. El programa no havia de ser un catàleg d’obsessions o de neguits, però sí que en bona part això va obrir una porta a uns personatges als quals potser no hauríem tingut accés. I aquest ha estat el resultat.

—Podríem dir que heu tingut ambició?
—… [Fa cara de no entendre la pregunta, que sembla equivocada.]

— No de fer-vos ric, ambició de…
—Ambició d’anar més enllà… A vegades de buscar segons quines entrevistes, però sempre ho he fet pensant en allò que a mi m’agradava i que si m’agradava o m’era interessant, podia agradar a l’espectador. He après molt. Una de les característiques dels periodistes és mantenir viva la curiositat, que no se t’apagui. Això m’ha permès de poder parlar amb un seguit de gent, per exemple, amb Peter Burke, de qui jo ja tenia llibres a casa. I tanta, tanta altra gent. Moltes vegades tenia la impressió que jo anava a classe. Va, vinga!, parlem d’Alfons el Magnànim, que quan jo anava a classe no el van explicar. O parlem de si la capital del nostre país era Nàpols i no Barcelona. I s’acabava fent com un espai en què podies parlar tant d’això com d’una cosa més trivial. El tema diferencial, a part de l’hora, el to i la mirada més relaxada, és que portàvem gent que no era d’actualitat. Això era un cert luxe, la veritat sigui dita.

—Us pensàveu que us jubilaríeu al Més 324? Ja n’heu fet seixanta.
—Seixanta-un, seixanta-un… I el febrer en faré seixanta-dos. Era una perspectiva que tenia i que fins i tot desitjava. Em deia a mi mateix: que bé que estic, que bé que s’hi va amb aquesta moto! Ha estat un lloc que m’ha permès de viure des de la primera fila del balcó aquesta actualitat política tan intensa que hem tingut aquests últims deu anys. Potser teníem unes certes mancances estructurals, però els beneficis, la posició de privilegi –posant-hi cometes– és molt alta i per tant sí que podria pensar que em podia jubilar fent el Més 324 i de sobte, bum!

—Què va passar? Com ha anat aquest terrabastall?
—De sobte passa que et vénen a buscar. No hi estava gaire acostumat, que em vinguessin a buscar. Estic allà tranquil, parlant amb editors, a veure com serà la planificació de la temporada vinent, que si aquest autor, que si l’altre. Ja m’havia reunit amb quatre o cinc editorials per parlar de la temporada de la tardor, tot amb aquest panorama polític que ens té força distrets. Em vénen a buscar i em diuen que el Cristian Trepat, el cap d’entreteniment de TV, havia dit que havia pensat en mi pel meu tarannà, pel meu perfil, per la meva empatia, tantes lloances no les havia rebudes mai a la vida. Va pensar que reunia les condicions, el perfil que necessiten ara mateix per a fer la tarda.

—…
—T’he de dir que, d’una banda, la lloança, dius ‘caram que bé’, finalment la veus com una mena de reconeixement a tots aquests anys d’esforç. Però també m’obliga a no jubilar-me. En un moment en què gairebé veig els turons de la jubilació, m’arriba una proposta nova, que dius ‘chapeau, la casa pensa en algú més veterà per a comandar, per a presentar i codirigir el programa de tarda’. Per tant, dius, ‘Grasset no et queixis, et vénen a buscar’. Vam tenir el nostre estira-i-arronsa, sobretot perquè jo havia de sortir d’aquesta zona de confort i jo ja tenia com aparcades aquestes expectatives, per a mi ja no tocava que em vinguessin a buscar.

—Vau dubtar molt, veig.
—Molt no, però vaig sospesar bé la decisió.

—I què us va fer decidir?
—Vaig pensar, ‘vinga, vosaltres considereu que jo puc fer servei a la casa, doncs endavant, no us defraudaré’. Tota aquesta estima que rebo la vull transformar en energia positiva per a fer el programa de tarda. És veritat que també hi ha molts missatges que diuen, ‘no et podré veure’, tot i que n’hi ha que diuen que sí.

—La gent us podrà veure a la carta, eh?
—Exacte, pots recuperar-ho a la carta. Però bé, quan et vénen a buscar és perquè aixequis l’audiència, perquè la gent et miri en directe. El que em va fer decidir i sortir de la zona de confort va ser dir, ‘vinga, per què no? A veure què sóc capaç de fer. A veure si fem un entreteniment de qualitat, a veure si fem que la tarda sigui atractiva’.

—Us fa mandra la pressió per a aconseguir audiència?
—Fa respecte. Ara passaré a treballar en una franja on hi haurà més mirades sobre la meva feina que no tenia abans. Estàs més exposat, hi ha més gent que pot consumir tele a aquella hora. I això no és un programa d’anàlisi política, per bé que la política hi serà, perquè és a tot arreu i no la pots obviar. Poder participar en la construcció d’un programa des del minut zero és un regal professional. Però encara estic amb el llast sentimental i nostàlgic de l’adeu.

—Moltes emocions.
—Sí, passo males nits. Entre la calor i això, no dormo…

—El nom de La Selva és vostre?
—No és meu, però el celebro. No, això és una altra fase de treballar amb equip. Abans treballava amb un equip més reduït i el percentatge de presa de decisions era més alt. Un cop el tens, hi pots jugar. A la selva hi ha perills i hi ha una explosió de vida.

—De tranquil·litat, no n’hi ha gaire.
—No. [Riu] Exacte. Intentarem d’agafar el matxet i desbrossar el terreny.

—Sempre us podeu penjar d’una liana.
—Hi ha una frase molt bonica, d’un viatge que vaig fer al Brasil, a l’Amazònia. Vam anar cap a Manaus i ens vam endinsar cap a la selva. Hi havia taràntules, colibrís i vam veure una casa fluctuante, [Pronuncia el nom en portuguès] sobre l’aigua, que era la del guia, a qui li faltava un braç. Allà hi havia escrita una frase molt bonica que deia així: “Si a sua estrela não brilha, não tente apagar apagar a minha“. Jo, més aviat intento apagar el meu, [Riu] doncs fem que brilli en la mesura del possible. Em vaig engrescant per fases i moments. És una fase molt bonica això d’imaginar-ho tot.

—Us heu quedat sense vacances?
—Sí, però no al 100%. Jo ara estaria de vacances tranquil·lament. Hauria anat a veure com tinc els avellaners, que pots comptar, es deuen morir de set, pobrets.

—Els teniu abandonats?
—Abandonats no, hi ha senglars que els cuiden, que els destrossen. És demencial, sempre troben un lloc per a passar.

—Ara, també tindreu més pressió política. Com és aquesta pressió, la que podeu explicar?
—És més diluïda, indirecta, tot i que a vegades és més directa. Hi ha gent que es queixa de segons quines fesomies apareixen i t’interpel·len directament, per què tal persona i tal altra no. Però fa molts anys que m’afaito i seria del gènere estúpid voler fer una tertúlia en un mitjà públic on només hi hagués una sensibilitat. La gràcia justament de les tertúlies és que hi hagi parers de tota manera, perquè un es porti la contrària a l’altre.

—Us marquen qui hi ha d’haver a les tertúlies?
—Ja et surt de tu mateix, vull dir que ja ho veus. Això ho he cuidat sempre
i si no ho he cuidat prou, doncs ja es queixen. Hi ha una comissió de control parlamentària que supervisa com va la tele i com va la ràdio pública. Però, vaja, crec que no calen comissions. Tu mateix ja ho veus. A vegades el que passa és que la gent té grip, té canalla, té febre, té compromisos i un disseny que havies fet, a última hora et falla. Has de córrer perquè la tertúlia sigui paritària, que sigui ideològicament plural, que sigui diversa també racialment, que això encara ho som molt poc, que sigui territorialment diversa, que hi hagi accents diferents i procedències diverses. Tot aquest sudoku que s’ha de fer, a vegades no es pot fer perquè un es posa malalt, l’altra s’ha despistat… Llavors, quan es queixen, diries ‘ja ho sabíem, ja ho sabíem, però no ha pogut ser’. Les coses són més senzilles, més normals. Jo no estic al servei de ningú, estic al servei de l’actualitat, de seguir-la i d’acompasar-la.

—Heu tingut moments virals, quan heu reaccionat emocionalment a determinades situacions.
—Pots emocionar-te amb en Modest Prats, riure amb la Barderí i controlar els instints amb la Juana Dolores. Han estat moments que han trencat el que seria un programa normal. Sempre he estat força emocional i la tele sempre magnifica, i en un programa d’anàlisi informativa se suposa que no hi ha d’haver emoció. La nostra feina no és emocionar-nos. Riure, plorar o emprenyar-te en aquest àmbit no és habitual. Jo em puc emocionar parlant de Modest Prats amb en Fonalleras. Era un col·laborador de la ràdio, un intel·lectual de pes. Ara que parlem d’ell, t’he de dir que a vegades també et fa malícia, perquè hem de remar tant per recuperar, per recordar, per tenir clar qui ha fet què, això també pesa.

—I d’enfadar-vos?
—També hi ha hagut moments concrets, per exemple, aquells en què tots els tertulians es trepitgen. Algun altre moment, [Es queda pensant] en la fase del 2017, algú pròxim a Ciutadans em va retreure…

—I els moments que us han agradat més?
—Quan hem tingut alguna fita com aquesta de poder entrevistar premis Nobel, com ara en Pamuk, i grans autors com en Paul Auster i en Jonathan Franzen, i grans autors de la literatura internacional i autors catalans als quals tinc molta estima també. Això m’ha confortat i m’ha fet feliç. M’ha alimentat l’esperit i tenia la sensació que feia alguna cosa que era útil, que oferia un contingut. L’altre dia resseguia la llista dels cent autors més destacats del New York Times del segle XXI i com a mínim n’hi ha quinze o vint que han passat pel programa. Ha costat, però la gent s’ha sentit ben tractada, ha tingut els seus minuts per a explicar-se. Ara en els mitjans hi ha una acceleració, tot és picat, tot ràpid. A la televisió s’ha anat cap a una tendència de ser molt sintètic, molt empeltat a les xarxes. Tot ha de ser curt, breu, impactant emocionant. Això és el que funciona i per tant una conversa en què algú es pugui explicar bé és menys habitual, tot i que ara neix un altre fenomen, que són els videopòdcasts, que van en la direcció contrària.

—Abans dèieu que sempre s’ha de remar. Contra aquesta ignorància que tenim com a país què hem de fer?
—Doncs continuar picant pedra, continuar explicant qui som.

—TV3 podria fer-hi més?
—Ja ho deu fer, no? TV3 té una feina complicada, que és mirar de retenir i concentrar el màxim d’espectadors del país que tinguin clar que això és Catalunya i que el català és la nostra llengua i que això dóna sentit a la sola existència del mitjà. Nosaltres som un poble d’allau, que contínuament rep gent nova, i moltes vegades sort en tenim. Això s’ha d’anar recordant, s’ha d’anar refrescant. No pots exigir a la gent que sàpiga el que no s’ha explicat mai al món. Per tant, el que ve de fora no té clar ben bé on és. I aquesta feina l’hem de continuar fent els mitjans, però també per als que no venim de fora, si és que hem nascut aquí, perquè no se’ns ha explicat la història quan anàvem a l’escola, o no se’ns ha ensenyat la llengua. S’ha de fer tot això en un model comunicatiu canviant. Que si els telèfons mòbils, que si les xarxes, que si els videojocs… Hem de ser forts. En aquest sentit, hi ha hagut una bona transformació amb el 3CAT . Tots i els dubtes que hi pugui haver, ha estat una bona pensada perquè en el visionament a la carta t’equipara a les altres plataformes d’streaming. Això ha estat ben jugat per part de la casa, però s’ha de continuar fent més.

—Un consell per als periodistes que comencen?
—Mantenir sempre viva la flama de la curiositat. La curiositat és el nostre motor. No quedar-te en una primera versió. I, segurament, formar-te la mirada sobre el dia amb diverses veus. Això sempre ajuda.

—El canvi d’horari us afectarà?
—Potser podré dormir una mica millor, o més hores, perquè el que em passava fins ara és que me n’anava a dormir a les dues de la matinada i a les set ja estava despert.

—Políticament vivim un moment convuls. Com a periodista, com el viviu?
—M’hauria agradat que el president Puigdemont hagués tornat. Ja hauríem tingut tot el pacte de l’exili a casa, tot aquest patiment extern resolt. Me’n vaig amb la sensació que no s’han resolt certs temes. Hi ha una investidura pendent, un retorn pendent, vés a saber si una convocatòria electoral…

—Una detenció…
—La tardor serà intensa i jo me l’hauré de mirar des d’una altra finestra.

—Sembleu un home resilient, expert en mirar el món amb ironia i humor. Algun consell per a afrontar aquesta frustració col·lectiva que han representat aquests últims set anys?
—S’ha d’assumir que, de sagrades, poques coses i a vegades potser se n’han volgut sacralitzar moltes. La transformació de les idees en fets no és res plàcid, ni planer i tots plegats ho sabem abans no surti el sol cada dia. Segurament, hem viscut l’embat més fort que ha plantejat Catalunya a l’estat espanyol des de fa moltes dècades, no sé si segles. No sé si tota aquesta energia es pot derivar cap a un altre format, una altra solució, però en tot cas hem d’assumir que la vida és llarga i que això és una cursa de fons.

—Viviu amb normalitat els Països Catalans, en això us ha influenciat ser del sud del Principat?
—No. El meu país és petit, però una mica més gran que la Catalunya catalunyera, que deia Pedrolo. Sí, i quan m’han cridat he anat a conduir l’acte d’inauguració de la porta als Països Catalans, a Salses, i hi he anat. He anat a les Illes, al País Valencià, a Andorra, a l’Alguer. I llavors descobreixes aquesta altra realitat compartida i comuna, que som els mateixos. Sempre he tingut molt clar que el meu país són els Països Catalans. Vaig néixer a prop de la Selva del Camp i allà, Fuster, en un aplec l’any 64, va llançar aquest nom. Per a mi ser dels Països Catalans és normal, per a mi és normal. De jove, a casa, tenia el mapa dels Països Catalans, i ara, enguany els Reis m’han portat l’antic, amb les comarques.

—Llibres que us hagin marcat.
—Em va marcar molt La Nàusea, de Sartre, que vaig llegir a catorze anys i no sabia massa on era. El Palau de la Lluna, de Paul Auster, també és un llibre que en el seu moment em va marcar. Al costat d’això, també Les formidables aventures de Pere Fi, de Folch i Torres, va ser un d’aquells llibres que vaig gaudir.

—I darrerament?
—Tots els llibres d’en Patrick Radden Keefe. També en Colum McCann, aquest autor irlandès que explica a Apeirògon la relació entre dos pacifistes que perden els seus fills. L’últim premi Goncourt…

—I llibres catalans?
—Segurament, Quanta, quanta guerra, de la Mercè Rodoreda, que és impressionant. Quina modernitat que té aquest text. També sóc força sagarrista. Quan llegeixes Sagarra dius, ‘quina força, quina vitalitat, que té aquesta llengua’. I després, els amics, Mario Serra, en Puntí, en Sergi Pàmies, en Quim Monzó… I tants, tots els noms que m’han fet créixer, també Julià de Jodar, amb aquest últim llibre, i…