Ara farà tres anys que Xavier Giró (Badalona, Barcelonès, 1955) va fer la darrera classe a la Facultat de Ciències de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona després de trenta anys de transmetre la seva mirada crítica sobre el discurs dels mitjans, amb l’objectiu de fomentar un periodisme crític i compromès. Ara, el llibre Contra la neutralitat. Un periodisme de pau i lluita (Pol·len Edicions, 2024) recull una bona part de l’essència de les seves classes, però també l’actualitza i la fa útil tant per a qui construeix el relat dels mitjans com per a qui el consumeix. Com un manual de prevenció contra el discurs de l’odi i per a la construcció de la justícia social.

—Avui el discurs de l’odi té més capacitat de propagar-se que mai?
—Sí, és més perillós per aquesta capacitat i per la crisi, també. Hi ha una crisi política que es percep per un augment del malestar, la precarietat. Una part de la gent se sent afeblida, no té feina fixa, no pot pagar el lloguer… Coses tan bàsiques com aquestes, això no passava tant. Bé, la precarietat va a onades, i ara ve aquesta, que, a sobre, posa en qüestió el lloc on vius, la manca de futur… No veiem un futur gaire feliç, ni perspectives de millora. En aquest context, en què ni les polítiques econòmiques de dretes ni les d’esquerres donen una sortida satisfactòria a aquest malestar, és fàcil que arribi algú de qui no hem vist cap experiència en la gestió política, diferent del que hem tingut fins ara, que digui que tot això està malament, que tots aquests són uns incapaços, i que la culpa la té la immigració, la gent dissident, el feminisme, que posa en qüestió la vida tal com era abans, les minories sexuals, les ètniques, culturals, que trenquen l’homogeneïtat aparentment tan plàcida d’abans… Aquests són els qui odiaràs, diuen, i es presenten com la solució.

—Aquests que vénen són l’extrema dreta.
—Sí. Però aquest discurs també cau en un terreny ideològic que s’ha anat sembrant abans. El cas més escandalós darrerament és el d’associar immigració amb delinqüència.

—A les xarxes, tot és ple de vídeos que fan córrer comptes vinculats a l’extrema dreta per fer aquesta associació. Com ho ha de combatre el periodisme això?
—Hem de comprendre la naturalesa d’aquests mitjans, que creen unes noves zones de confort per a aquests discursos. És en aquestes zones on s’expandeixen, on tenen èxit, i es veuen i es reveuen milers de vegades. És greu, sí, però no és tan greu com que arribi a tothom. No exagerem tampoc, no és que tothom ho faci seu. Hi ha una quantitat de gent molt gran que no ho assumeix, això, i hi ha una quantitat prou gran i perillosa que ho pot assumir. Com que el context és tan negatiu, la nostra opció tàctica ha de ser una reducció de danys i de contenció. Posem-ho en termes de batalla: si l’enemic ha triat un camp de batalla que li és favorable jo no presentaré batalla en aquest camp, en cercaré un altre perquè sé que aquí estic perdut.

—I quin seria?
—Potser l’hem d’anar construint, i contenir el que ens passa en aquest camp de batalla que no ens convé, que és el del llenguatge i els missatges supersimplificats, molt superficials, d’imatges d’impacte i descontextualitzades. En canvi, ens hem d’abocar a fer una informació i una circulació de coneixement més sòlids. Però això no ho podem fer tots sols.

—Què voleu dir?
—Per exemple, a Vic, després d’haver guanyat Plataforma per Catalunya, Unitat contra el Racisme va fer una campanya casa per casa, repartint papers que explicaven que això no era així, parlaven amb la gent, i a les següents eleccions Plataforma per Catalunya es va ensorrar. No dic que pugui durar sempre, perquè després ha sorgit Aliança Catalana, ja ho sé. Però és una manera de dir: no trio les teves armes, en trio unes altres. Hem d’entendre que ara nedem contracorrent.

—Els cordons sanitaris van bé?
—D’un punt de vista polític, sí. No fem cap pacte amb aquesta gent, ni hi formem governs. En canvi, prohibir discursos em sembla que és una mala solució. Perquè aquest discurs de culpabilització, si no és a Twitter serà en una altra xarxa, continuarà circulant; circula pel carrer. La victimització els dóna una pàtina de rebel·lió que és un dels elements amb què s’expandeix l’extrema dreta, una lògica antisistema. Molts joves segueixen l’extrema dreta amb una lògica antisistema, no pas vers la justícia global, sinó contra tots els de fora.

—Com es combat periodísticament això?
—Hem de trobar l’oportunitat de desconstruir cada acció o manifestació d’odi. Per exemple, quan hi ha l’autobús d’Hazte Oir, que diu bajanades, no crec que s’hagi de prohibir; s’ha d’aprofitar per fer una contracampanya que els ridiculitzi, que desconstrueixi el que diuen, que sensibilitzi sobre tot allò que ataca. Tant poca fe tenim en la societat i en la democràcia que pensem que no podem discutir les coses que són insolidàries i inhumanes? No podem convèncer la gent que això està malament? Que això no ens portarà res de bo? És d’un paternalisme…

—Els mitjans no han de fer difusió del discurs dels partits d’extrema dreta?
—No. Però si no diem que algú ha dit una cosa, no la podem desconstruir. I sabent que existeix en la societat, potser que mirem de desconstruir-la. Perquè algú altre la dirà igualment, i ja flota. No hem de fer-ne més difusió de la necessària. Però quan en fem difusió, hem d’aportar en la mateixa peça, o en el conjunt informatiu que donem, els elements que la desactiven. No podem titular, per exemple, “Un regidor de Vox diu que cal donar plom als immigrants”. No hem de titular així, per més llaminer que sigui el titular i per més que cridi l’atenció.

—Com ho titularíeu?
—Hem de girar el mitjó: que el titular ho descompongui: li hem de dir a aquest regidor que és racista. Faria un titular de l’estil de “Nou exabrupte racista apel·lant als trets contra els immigrants….”. Fa uns quants anys, amb un grup de periodistes, vam trobar el famós cas d’un titular que deia que el 18% dels menors immigrants no acompanyats eren delinqüents reincidents. Hem de publicar-ho, això? És una dada. És que les dades són tan llamineres periodísticament, són inobjectables. És una dada instrumentalment objectiva. Llavors, titulem això? Alguns van dir que no podíem fer-ho, i van proposar de titular que el 82% no ho eren.

—Però la gent sap sumar i restar…
—…i quan vegin un noi immigrant li preguntaran si és dels del 18% o dels del 82%? Per a poder contextualitzar hem de conèixer una mica la realitat d’aquests nois, la política d’integració en el sentit no assimilacionista… I així es podria haver titulat: “El descens d’un 5% en el pressupost per a l’atenció als menors obstaculitza la seva integració”, i després ja donaràs aquesta dada. Aquests elements de contextualització desarticulen la presència del discurs de l’odi; però si en va separat, simplement es reproduirà i s’anirà estenent. L’única cosa que podem fer és subministrar aquests elements d’anàlisi.

—Això ho hauríem de fer sempre, de fet.
—Exacte, sempre, per a tot. Però no ho fem, normalment.

—Penseu que s’han d’entrevistar els dirigents d’extrema dreta?
—Les entrevistes són un mal gènere.

—…
—No, aquesta que fem nosaltres, no! Perquè no és una entrevista a la contra. Però quin sentit té una entrevista amb un polític que no sigui per a fiscalitzar-lo? Perquè si no el polític farà pura propaganda. De fet, les entrevistes són un acte de propaganda. Fins i tot, en el millor dels casos, en què la pregunta està documentada i a la contra, que no és regalada, l’entrevistat pot dir el que li dóna la gana. I tu pots repreguntar una vegada i dues. Excepcionalment, en podem fer alguna que surti bé. Jo no faria entrevistes. És a dir, jo aniria a entrevistar gent perquè m’expliqui coses, però no faria entrevistes com a gènere polític.

—Nosaltres no entrevistem gent d’extrema dreta.
—Bé, és una manera de no donar-los corda. Però als altres, tampoc!

—La tesi contrària diria: feu-los l’entrevista perquè així els podreu retratar i rebatre el discurs. 
—Per explicar que el seu discurs és fal·laç no et cal una entrevista; pots fer una sèrie sobre les mentides de l’extrema dreta. El problema és que no ho fem amb les mentides dels partits del sistema, per entendre’ns, dels partits hegemònics. Hi sucumbim, no els fem aquesta fiscalització. En general, és clar. Si els la féssim gaire ens farien la vida impossible.

—L’altra cosa és que si no els entrevistes et poden dir que els ajudes a victimitzar-se.
—Ja estan victimitzats, ataquen tots els mitjans. I quan van a una entrevista ho venen com una conquesta, “avui m’han fet una entrevista i he dit el que m’ha donat la gana”. Doncs no, no t’ho deixo fer. Perquè digui el que digui se’n sortirà. Perquè ells què volen de nosaltres? Que siguem corretges de transmissió. Volen un altaveu per a arribar al públic. Per això ens necessiten. Aquí necessitem un canvi de mentalitat en relació amb les entrevistes.

—Parleu sovint de la falta de temps en el periodisme per poder fer bé les coses.
—Aquesta falta de temps s’hauria de suplir amb més gent, i hauríem de tenir uns períodes de formació i de resituació de les coses noves, temps per a pensar.

—És incompatible la immediatesa amb fer periodisme ben fet?
—Sí. Bé, excepte en el següent cas: si tu vols fer un periodisme que legitimi l’estat de les coses, llavors pot ser ràpid. Quan reaccionem ràpidament amb una cosa, actuem en harmonia amb el sistema; actuarem d’una manera que hem après i hem automatitzat. O hem tingut la sort d’anar aprenent i de reaccionar i d’estar sempre atents, de saber que anem contracorrent, que ens enfrontem al poder, o seguirem el seu impuls discursiu. I el poder té un doll discursiu potentíssim. Té les xifres, les estadístiques, el coneixement, un cert coneixement de la realitat, que nosaltres no tenim, excepte alguns casos, en què ho hem cobert tant i podem dir “no titularé com tu vols”.

—Es pot ser competitiu amb l’última hora, sabent dir les coses d’una manera diferent…
—Les últimes hores són una pèrdua de temps com una casa. Què fa diferent que sàpiga això ara o ho sàpiga d’aquí a quatre hores o demà? Hi ha un fotimer d’informació innecessària immediatament. M’és igual que Junqueras hagi dit això avui com que ho digui demà. M’és igual. Per què ho expliquem? Per ser el primer? I què passa? Que ha de reaccionar immediatament la Rovira? I què? I què passarà al cap de dos mesos? Tot això no servirà de res. Hem anat omplint la màquina de coses insubstancials. Hi ha un procés d’industrialització de la informació que va contra la informació. Abans dèiem que els periodistes omplien els forats que deixava la publicitat, i ara, amb la proliferació de mitjans, tenim molts més forats, hi hagi publicitat o no. Per omplir aquests forats i per generar-ne més i els omplim de rucades. Què t’importa que avui hi hagi hagut trenta robatoris a Barcelona? Avui, ara, en aquest moment?

—Potser sí que t’importa.
—T’importa saber-ho, però no avui! T’importa saber, a final del mes, a la setmana, quins robatoris hi ha hagut, de quina mena, què fem socialment i policíacament també, on va aquesta gent, quin grau de punitivitat innecessària hi ha, quines alternatives laborals hem buscat per a aquesta gent. Ens interessa una comprensió global d’això, de conjunt. Això ens dirà si aquesta política està bé o no està bé. Omplim de superficialitat els mitjans. No tots, i no tots igual, evidentment, generalitzo molt. Però és aquesta industrialització que afavoreix la superficialitat, perquè només amb la superficialitat les coses canvien aparentment, però no pas substancialment. I ens hem de centrar més en la substància, no?

—A algú li pot interessar saber si acaba de passar una cosa, si Israel ja ha envaït el Líban o encara no. Hi ha gent que vol saber en quin moment passa això.
—Per què?

—Perquè som en aquesta dinàmica de consum d’informació. 
—Ah! Això ho alimenta i ho retroalimenta.

—Se suposa que el periodisme compromès i responsable el vols fer arribar a com més gent millor.
—Sí, però que arribi bé.

—Doncs es pot trobar un equilibri entre ser competitiu en la informació d’última hora per a poder ser una referència per a àmplies capes d’audiència potencial, per a poder tenir un públic ampli, sabent que aquest mitjà no ho fa com els altres, que té mirada pròpia… Ja hauràs atret audiència potencial, a qui oferiràs també les altres capes, les d’anàlisi i de profunditat.
—Sí, és cert. És a dir, no hem de menysprear el valor de donar algunes notícies de manera immediata, perquè són notícies que són un punt d’inflexió. Hi ha més últimes hores que no són cap punt d’inflexió, i que això sigui una esquerda a una visió diferent del món i del conflicte. Però hem de mantenir un equilibri.

—Té riscs.
—Sí, hi ha un risc de deixar-nos portar per això d’última hora com a alerta. Però aquesta alerta ha de venir immediatament d’una anàlisi, que és la que ens donarà l’impermeable perquè, quan diguin bajanades, ens rellisquin. I serà molt difícil, perquè quan treballes contracorrent no tens els recursos dels grans mitjans que treballen a favor del corrent, que fan les seves últimes hores i et fan una altra anàlisi. Si ho tinc, ho dono; si tinc una exclusiva, la publico. Perquè una exclusiva es converteix en una última hora; no per un fet, sinó per un canvi en el coneixement de la societat. Això va lligat amb la industrialització. Podem treballar amb un periodisme més lent, no? Més mesurat, més pensat, millor, i aquest periodisme existeix. Es fa a molts llocs. Volem fer coses sòlides, també. I hi ha públics per a això, perquè la societat tampoc no és tan homogènia.

—Les audiències cada vegada són més fragmentades, amb mitjans cada vegada més especialitzats…
—Això passa també per la dispersió de les alternatives, dispersió de les visions, perquè no hi ha un moviment que ens posi alhora, o que posi més gent alhora. Quan el moviment independentista era fort, no vèiem això: hi havia un corrent més homogeni, no hi havia tanta dispersió. Quan tens un moviment de masses, o quan la societat és conscienciada i activa en un seguit de coses, aquesta parcialització no és tan important, tothom ha de parlar d’allò que ocupa la gent, en l’espai del coneixement. S’ha de pensar el periodisme sempre com un element més dins la societat. Per molt que diguin bestieses a l’extrema dreta, si hi hagués un moviment social de solidaritat i de reivindicacions econòmiques i socials del conjunt de la població, tot això no arrelaria. Arrela perquè som en retrocés.

—Som en un moment de retrocés de les mobilitzacions.
—Fins i tot amb la guerra, amb la guerra de Gaza. I fins i tot amb Ucraïna. Tampoc no hi ha hagut grans mobilitzacions. Amb l’Irac va ser diferent, ben al contrari.

—Per què?
—Perquè en un moment de desmobilització les discrepàncies floreixen més. Discrepàncies i partcalització, cadascú mira més pel seu grupet, i hi ha poca esperança que la mobilització serveixi. El periodisme no tan sols ha de dir les coses que van malament: ha de dir “això està malament”, assenyalar-ne les causes o les diverses explicacions plausibles. Però hem d’anar un pas una mica més enllà, hem de dir a la societat com hem de batallar contra aquestes causes? Perquè si nosaltres només mostrem que “això està malament”, i “està malament”, i “està malament”, la gent dirà “d’acord, però no sabem què fer”.

—I què fem?
—Mostrar camins de superació.

—Quins?
—Empoderar la societat, perquè es manifesti, perquè faci més pressió. I ara, amb la guerra, la lògica dels mitjans és la diplomàtica: que els diplomàtics facin, que parlin. Parlen, però no serveix de res. Hi hauria d’haver més força, hi hauria d’haver més boicot. Per exemple, en el cas d’Israel, hi hauria d’haver un boicot molt més gran als productes israelians, sobretot als de les zones d’ocupació, als bancs, una mobilització molt més gran per a tallar tot el subministrament d’armament, les relacions comercials… Que l’opinió pública pressionés més, però animada pels mitjans, és clar.

—Però els mitjans són el reflex d’aquesta desmobilització? És generacional?
—Coincideix amb una generació, però coincideix amb una crisi del capitalisme. La guerra d’Ucraïna es pot interpretar en termes de crisi del capitalisme, de dos focus de capitalisme competitius. L’URSS va caure, i llavors va aparèixer Rússia com un altre pol de capitalisme, que competeix amb l’occidental. En el fons, és una competència intercapitalista, entre més elements, és clar. Hi ha una acumulació de capital, perquè els rics són més rics i els pobres més pobres. Vivim en una fase d’aquesta crisi, que és exacerbada perquè amenaça la supervivència del planeta, de la vida, amb la crisi climàtica, però també amb l’amenaça de la guerra. És bestial com el capitalisme és incapaç d’aturar Israel. La paraula genocidi fa curt.

—Els periodistes hem de dir-ne genocidi, del que fa Israel a Gaza?
—En podem dir genocidi. Jo crec que qualsevol paraula fa curt. Tinc dubtes sobre això, perquè la discussió sobre el terme, si se’n diu genocidi o se’n diuen crims de guerra, o si no té nom, té una història. Hi ha qui diu que genocidi és una definició molt delicada, perquè inclou la intenció d’eliminar una ètnia o un grup social, polític… Llavors, has de demostrar que hi ha la voluntat de fer-ho, i això és molt difícil de demostrar. El govern d’Israel diu que ells no fan cap genocidi, que ells eliminen els terroristes, que és una altra forma de demonitzar sempre els enemics (i això no vol dir que els atemptats comesos per Hamàs o l’Hesbol·là estiguin bé). Jo no trobo inconvenient que se’n digui genocidi, perquè vostè pot amagar el que vulgui, però aquest crim és tan gran i causa tantes morts indiscriminades que puc traduir la seva falta d’escrúpol en matar civils, la mort de civils és tan generalitzada que demostra que a vostè no li importa que morin pel fet de ser d’una ètnia, per ser una població d’un lloc. I d’això en puc dir genocidi.

—És un terme jurídic del Tribunal Penal Internacional.
—Sí, i la Carta de les Nacions Unides diu que, si hi ha un genocidi, les Nacions Unides hi han d’intervenir. On són? Per això es discuteix tant. Qualsevol paraula fa curt.

—Però voler utilitzar la paraula amb aquest propòsit no pot fer un mal favor? Us diran que la utilitzeu de manera impròpia, que feu propaganda…
—Sí. Però és igual com en diguem. Perquè el desprestigi d’Israel és tan gran com el de totes les convecions internacionals que són incapaçes d’aturar això. De què serveix la legislació internacional si no atura això? Tens raó que, si utilitzem paraules que no podem justificar, llavors fem un mal favor, fem pamflet, exagerem i llavors ens deslegitimem. No s’ha de fer, és una mala política. És millor ser mesurat i utilitzar les paraules que siguin adequades. Però com podem acceptar això que passa? És inacceptable. I han passat moltes coses en molts llocs terribles i no ens n’hem assabentat. Les paraules són importants, sobretot, per a aturar-ho i no tant per a castigar; per a reduir el sofriment humà. És la lògica del periodisme de pau i de lluita contra l’abús de poder i per a aconseguir que la pau sigui tan justa com sigui possible.