06.03.2019 - 21:50
Xavier Benedito Casanoves és Xavier de Bétera perquè, sovint, el nom artístic dels cantadors d’estil fa referència al poble que els ha vist créixer. Ens hem citat amb ell per descobrir què s’amaga darrere d’Empremtes (Temps Record, 2019), el seu primer disc personal, un treball cuinat a foc lent on demostra el domini del cant valencià tradicional i una voluntat renovadora. Ha creat expectació perquè, entre més motius, és el primer professor de la història que fa classes de cant d’estil en un conservatori. És a dir, que som davant un fet insòlit que només passa a Catarroja, a l’Horta Sud: guitarra en mà, Xavier acompanya l’alumna Laura Soriano, que canta per jota, per u i dotze i, al remat, ens improvisa un u. Parlem de tot això i molt més entre un piano de cua, mitja dotzena de faristols i una pissarra de pentagrames.
—Com vau començar en el món de la música?
—Vaig començar a cantar a 7 anys perquè vinc d’una família molt vinculada al cant d’estil. El pare del meu avi era germà del Xiquet de Bétera. I el meu avi em cantava música tradicional, sobretot, albades i cant d’estil, en compte de cantar-me cançons infantils, de bressol i de moda. I, més concretament, a 7 anys vaig entonar una cosa semblant a una ‘albà’ enmig d’una processó que simulàvem un amic i jo, a les festes del poble. Aleshores em van apuntar a classes amb el Naiet de Bétera i allà va començar tot.
—Heu après a cantar fent albades al carrer, de bracet de grans cantadors. Què us ha aportat tot això?
—Al carrer he après el cant d’estil en tots els seus vessants, he viscut les emocions i el context cultural i social del cant valencià. Al carrer pots fer riure i plorar una persona, d’una ‘albà’ a una altra. I ho he fet de bracet amb cantadors com el Xiquet del Carme i també he tingut la sort d’aprendre de cantants en actiu, com Victorieta, Josepa, Pilareta, etc.
—Heu estudiat percussió i cant líric, entre més. En què us ha ajudat la formació acadèmica?
—M’ha ajudat a veure la música tradicional des d’una perspectiva més global i, sobretot, a conèixer els recursos i les possibilitats dels instruments. Pel que fa a la veu, el cant líric i el cant valencià, al final, comparteixen eines i recursos, com ara l’escalfament amb exercicis de vocalització, la dicció i les tècniques per a ornamentar, tot i que en el cant líric s’imposta la veu i en el cant valencià es canta de gola.
—L’any 2015 us vau convertir en el primer professor de conservatori de cant d’estil de la història. Com casa l’acadèmia amb el cant d’estil?
—En principi bé, tots som conscients de la necessitat d’un suport institucional del cant valencià. Quan jo vaig entrar no hi havia cap programació didàctica. Només tenia clar que, al conservatori, ni tot havia de ser transmissió oral ni tot partitura, de manera que vam acordar de fer un plantejament intermedi. Treballem la Fonoteca de Materials i llegim transcripcions, per exemple. Volem que les partitures siguen una ferramenta, però al final, el cant d’estil s’aprèn com tota la vida. En conclusió: el conservatori permet d’aprofundir en la tradició i donar un vessant més ampli de la música tradicional.
—En la vostra trajectòria hi ha un punt d’inflexió. L’any 2012 actueu a la Fira Mediterrània i connecteu amb la diversitat de la música d’arrel, l’any 2017 hi torneu per cantar el ‘Velatori de Tavernes’ i altres peces, en l’espectacle inaugural amb la Rufaca Folk Jazz Orquestra. Allò va ser aborronant.
—Va ser impressionant, no coneixia la formació. Va ser una de les experiències més boniques i importants que he tingut mai, perquè van fer l’arranjament per a mi i perquè m’acompanyaven músics impressionants del folk. Aquesta formació té sonoritats impressionants, tant tradicionals com més innovadores. I treballen molt bé, de manera molt acurada. M’agradaria fer un disc amb ells.
—Heu participat en vuit discs i, fins i tot, heu cantat en obres de música electroacústica. Però Empremtes és el vostre primer treball personal. Què us ha portat a fer-lo?
—Empremtes és un disc buscat de fa molt de temps. Volia recuperar i replantejar un repertori desconegut fins al moment, el que Fermín Pardo va recopilar durant dècades i que ara és d’accés lliure a la Wikimèdia. El treball s’ha allargat dos anys perquè estava immers en altres projectes, com l’espectacle-disc Home Romancer i la creació de continguts per a la nova especialitat que començava al conservatori, i no tenia temps.
—Empremtes és produït per dos dels músics més actius de la música d’arrel, Paco Lucas i Néstor Mont. Què hi han aportat?
—Experiència i un guiatge savi. Són dues persones que han produït, arranjat i enregistrat els discs més importants de la música folk del País Valencià, als quals admire. Ells coneixen els meus gustos, han sabut conduir-me i explotar allò que jo sabia fer.
—Hi participen vint-i-dos músics, com ara els prestigiosos Kepa Junkera, Efrén López, Eliseo Parra i Vanesa Muela. Són molts.
—Hi ha moltes col·laboracions perquè jo sempre he tingut referents en la música folk ibèrica que m’han eixamplat la visió de la música d’arrel. A més, havia coincidit amb ells alguna vegada i els he seguit molt, així que els ho vaig proposar i de seguida van dir que sí. Volíem que cada músic s’esplaiés i deixés el seu so característic, amb total llibertat. D’ací el títol, Empremtes.
—Tinc entès que aquesta visió àmplia de la música d’arrel de què parleu naix arran de descobrir la programació de la Fira Mediterrània i de participar en festivals de folk d’arreu de l’estat espanyol.
—És que vaig descobrir atmosferes, sonoritats, fusions i instruments que desconeixia. La meua concepció de la música era guitarra i guitarró, rascant des del principi, bandúrries, llaüts, veu i una pandereta darrere, amagadeta. Per això dic que m’agrada l’exemple d’Eliseo Parra, que treballa música tradicional de tot l’estat, sempre amb respecte i rigor, però des d’una concepció global.
—Vanesa Muela és una de les tres dones que hi participen, juntament amb Patxi Ferrer i la violinista Paula Rivera. Com estan les dones en la música d’arrel?
—La veritat és que la dona està poc visibilitzada en la música d’arrel, tret de figures com Judit Neddermann, etc. Al País Valencià veig que no són visibles, tampoc les seues propostes. I és una cosa de tots. Les institucions públiques haurien de lluitar per la igualtat i apostar pels artistes emergents, també. Jo pense que la lluita feminista és d’homes i dones, elles solen no poden, hem d’anar en el mateix sentit, lluitar per la igualtat.
—El Col·lectiu de Dones Treballadores de la Música Valenciana ha fet un manifest criticant aquesta situació, faran vaga el 8 de març i l’allargaran tot el mes.
—Tinc companyes que m’han avançat que no vindran a la presentació perquè faran vaga. La meua intenció no era presentar el disc al març sinó al novembre, per aprofitar que ja l’havíem acabat. Però per problemes de dates amb l’auditori i que havíem d’ajuntar a l’escenari vint-i-dos músics, que cadascun té els seus projectes, només teníem aquesta data.
—El disc inclou versos tradicionals i lletres noves, d’arrel tradicional. Per què ho heu fet així?
—Volia actualitzar la tradició. Parle de problemes actuals i volia parlar de coses atemporals. No volia limitar-me a fer coses que d’ací a quinze anys ja no tindran sentit. Volia canviar els contextos i el significat de les cançons que he agafat de la Fonoteca de Fermín Pardo. Per altra banda, no havia musicat mai res de poetes, però sempre he llegit Estellés. Total, que vaig agafar un goig que es deia ‘Gozos de San José’, em vaig fixar en la mètrica i li vaig buscar una poesia d’Estellés que em quadrara mètricament i en el nombre de cobles.
—A l’àlbum parleu d’explotació laboral, d’ecologia, d’amor a la terra i de les noves tecnologies, concretament, al ‘Fandango del WhatsApp’ i al ‘Romanç del Facebook’, que ja vau enregistrar al disc Home Romancer.
—Vaig parlar de les noves tecnologies per acostar-nos a la gent jove. El ‘Romanç del Facebook‘ és d’una música inèdita que hi havia a Nàquera, al Camp de Túria. La vam recollir d’un home i, com que eren els primers anys de Facebook, ens va fer gràcia. El ‘Fandango del WhatsApp‘ és el fandango d’Aiora, a la Vall de Cofrents. Vaig fer-ne quartetes populars perquè no veia sentit a la lletra original, ‘aparéjame la burra’, que estava bé en el seu moment, però vaig pensar d’actualitzar les lletres amb temes del meu voltant.
—També parleu clar dels refugiats i de la violència masclista.
—Són qüestions que em preocupen, és lamentable que cada setmana hi haja violència masclista, és preocupant per a la societat. Per això vam fer ‘Petenera de la dona valenta‘. Les peteneres solen versar de la mort, però quan vaig parlar amb el poeta Eduard Marco li vaig dir que havíem de donar-li la volta, em va proposar parlar de la violència masclista en nom de dona, canviar la mort per la llibertat i l’esperança.
—’Creuant l’aigua de la mar‘ denuncia el tracte als refugiats i migrants. Diu: ‘Ací teniu la clau de la meua veu / no patiu perquè obri els panys que tanqueu.’
—El cas dels refugiats i la migració el veig cada dia. I ara que n’he tingut l’oportunitat, utilitze la meua ferramenta, la veu, per denunciar-ho. Vaig demanar a Eduard que ho fera sense donar gaire canya, que en parlara amb dobles intencions. Volia dir les coses sense ser un Al Tall, m’agrada més com ho fa el Botifarra, dient-ho però sense recrear-s’hi. Al poeta li vaig fer un símil: quan un pardalet cau al carrer, la gent l’agafa de seguida i li posa molletes de pa i aigua, se l’emporta a casa i intenta que torne a volar. Ara veiem una persona que no té recursos, que és al carrer demanant i passem de llarg. Per això la lletra comença i acaba amb la ‘molleta de pa per omplir el bec de fam’.
—En certa manera, el disc fa bandera d’un dels principals valors del cant d’estil, que és versar sobre l’actualitat. En els temps que vivim, creieu que hi ha autocensura en el cant d’estil, al carrer?
—Jo pense que no. En el meu cas, no. Els mateixos ajuntaments, festers i festeres, que ens contracten, ens donen la informació sobre allò que volem cantar.
—Heu cantat coses que no hauríeu cantat mai?
—No ho sé, no ho recorde. M’ha tocat cantar a gent a qui potser no hauria cantat… [Riu.] És broma. També és veritat que això depèn del versador, els meus són Paco de Faura i Voro de Paterna, persones tolerants que intenten desviar les coses o dir-les d’una manera fina. És que en el cant d’estil hi ha moltes maneres de dir les coses, però es va perdent, això de cantar amb dobles intencions. I aquesta és la gràcia de dir a una persona o a un polític allò que vols.
—Però el cant d’estil continua essent crític. A Xàtiva en van fer una de grossa, que porta cua des de l’any 2014.
—Correcte, però jo això no ho he patit. No he patit mai l’autocensura. Tampoc no solc criticar.
—En quina situació es troba el cant d’estil, ara?
—En un nivell molt bo pel que fa a alumnat, escoles i contractacions. Però l’evolució del cant sembla que està aturada des que faltà el xiquet de Mislata, exceptuant el cantador Apa. En un futur, tothom el recordarà perquè ha fet cants innovadors i cants propis, els altres agafen la fonoteca i n’aprenen, imiten cantadors. Però cal fer un pas endavant, aportar alguna cosa nova. Pense que et pot agradar més o menys, però tampoc no s’ha de criticar la tradició. Aconseguirem que el cant valencià evolucione si és viu, malgrat les barreres i els límits que sempre té.
