23.03.2025 - 21:40
|
Actualització: 23.03.2025 - 21:43
Fa només una setmana que va sortir a la venda Diagonal Manhattan, la desena novel·la de Xavier Bosch (Barcelona, 1967), i ja encapçala la llista dels llibres de ficció en català més venuts que publica setmanalment el Gremi d’Editors. No és estrany, tenint en compte que és un dels autors actuals que ha venut més còpies dels seus llibres, i que ha estat fins a cinc vegades l’autor més venut per Sant Jordi.
Després de publicar 32 de març amb Univers, ara Bosch torna a la seva editorial de confiança, Columna, per publicar la darrera novel·la, que parla sobre una parella de socis i amics, en Brauli Leveroni i l’Òscar Casas, dos publicistes de Barcelona que, amb un ritme frenètic, viuen una vida plena d’estímuls, d’eslògans i d’intrigues sense temps de preguntar-se per al felicitat. Per la seva banda, a l’Edda Leveroni, filla de Brauli Leveroni, l’envien a Nova York a aprendre l’ofici de publicista. És el 1989 i l’Edda s’haurà d’obrir camí a Manhattan, en una agència on només treballen dones i en un univers de creativitat i d’anuncis que volen vendre la vida millorada.
—Diagonal Manhattan és la vostra desena novel·la. La considereu més important que les altres?
—No, no hi comptava. Sabia que n’havia fet moltes, però en cap moment vaig dir: “Aquesta és la desena, faré una cosa especial.” Cada vegada començo de zero: en el tema, en la trama, en la història… I cada vegada amb la il·lusió renovada.
—Com és que heu tornat a publicar amb Columna després d’un parèntesi amb Univers?
—Perquè el grup Enciclopèdia se’n va anar a l’aigua i, per tant, va haver-hi un interregne abans no va haver-hi un altre acord amb una altra empresa. Va ser un interregne molt llarg, d’un any i mig o dos, en què jo escrivia la novel·la i volia publicar-la, però el futur d’Univers no era gens clar. Columna, on havia estat sempre, va saber aprofitar la jugada i el moment, i va posar-se en contacte amb la meva agència literària. Vam creure que era un molt bon lloc on tornar.
—Aquesta vegada, amb Diagonal Manhattan ens feu viatjar cap a Nova York. És una cosa molt habitual a les vostres novel·les, fer que mitja història passi en alguna ciutat estrangera. Per què?
—L’últim consell que li va donar la mare de la Bianca Miller [personatge de la novel·la] a la vida va ser: “Viatja.” Viatjar és un molt bon consell que ens permet de veure una manera de fer i ser diferents de les nostres. Sovint és una cura d’humilitat. Ens ressitua dins del planeta, de la humanitat i, fins i tot, de la història. A la novel·la, hi ha algú que diu que, quan tornem a casa després d’un viatge, la casa sempre ens queda petita. És una mica això: tornem al nostre món, a la nostra comoditat, però està molt bé haver vist unes altres coses.
—També fem un viatge en el temps: situeu la novel·la el 1989, en una Barcelona pre-olímpica que s’obria al món i a la modernitat i que, alhora, encara conservava molt la identitat. Per què, aquest any concret?
—D’una banda, pel moment vital en què hi ha una Barcelona pre-olímpica que fa la campanya “Barcelona, posa’t guapa” i que es treu la grisalla i el pes de la història de sobre, on les llibertats i la certesa que el futur serà millor és molt evident i, d’una altra, perquè és un moment en què, de la mateixa manera que cauen murs, com el mur de Berlín el novembre del 89, també veiem com d’altres encara són molt lluny de caure.
—Com ara?
—Per exemple, el 1989, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) encara té l’homosexualitat en la llista de malalties mentals. Això fa que gais i lesbianes hagin de viure la seva sexualitat i la seva intimitat d’amagat. La gent, si surt de l’armari, ho fa en petit comitè. Un altre motiu pel qual situo la novel·la el 89 és perquè és la dècada daurada de la publicitat a Barcelona, com mai havia passat ni com mai tornaria a passar. Després de Nova York i Londres, Barcelona era la tercera potència mundial en creativitat publicitària. La història calia que passés en aquest món tan efervescent.
—Els protagonistes de la novel·la són publicistes i treballen en grans agències de publicitat. Què us interessa, del món publicitari?
—Tractes tothom de vós?
—És el registre que fem servir a VilaWeb, i moltes vegades ja em preparo les preguntes directament parlant de vós. L’altre dia també m’ho van dir. Ni me n’adono, jo.
—No, no, és que ho trobo bonic, però original i diferent. Molt poca gent ho fa. En Xavier Grasset, per exemple.
—Bé, reprenem la pregunta: què us interessa del món publicitari?
—[Riu] La publicitat em sembla la branca més lluminosa de la comunicació. Sóc periodista i en anteriors novel·les m’he basat molt en el meu ofici, que és el que estimo, però volia completar el retaule. Ja que vaig fer la carrera de ciències de la informació –en què l’assignatura de publicitat va ser troncal els tres primers anys–, volia abordar-ho, perquè trobo que és un negoci que rau a explicar la vida millorada. És a dir, en vint segons, et generen un problema i et donen la solució. T’ho expliquen d’una manera bonica i amb poques paraules. Com a autor i com a periodista, que tenim la paraula i el llenguatge com a matèria primera de la nostra feina, m’interessa molt jugar-hi.
—La publicitat, moltes vegades, també ens intenta enganyar…
—Ens volen vendre la moto. Moltes vegades, sí, però moltes altres, no. Posant-nos a la pell dels anys noranta, només ens informàvem visualment, concretament, a través de la televisió. Avui, l’anunciant ha de decidir si posa anuncis a Google, a TikTok, a Meta, a Amazon… Un 80% de la inversió publicitària va per aquí. Les grans inversions publicitàries d’aquell moment eren a pàgines de diaris, però sobretot a la televisió. Tot i que ets molt jove, podria començar-te una desena d’eslògans i segur que els acabaries, els sabries. I són dels anys vuitanta! Els eslògans del 2024 segurament no els recordarem ni tu ni jo.
—Fem-ne la prova: comenceu algun eslògan i jo miro d’acabar-lo.
—”Qué bien, qué bien, hoy comemos…”
—…
—”Con Isabel!” Un altre: “El algodón…”—”… no engaña”. [Qui respon és Júlia Partal, fotògrafa, a partir d’ara, J.P.]—Correcte. Un altre: “Leche, cacao…”
—Aquest el sé: “… avellanas y azúcar…” [entonant la melodia de la cançó]
—J.P.: “…Nocilla!”
—[Riu].
—Parlant d’eslògans: n’heu hagut d’inventar molts per a aquesta novel·la. Com ha estat, aquest exercici?
—N’hi ha una dotzena, sí. Ha estat molt divertit. En cap novel·la m’ho havia passat tan bé com en aquesta, perquè això de crear eslògans i descartar-ne d’altres que jo mateix trobava dolents… He fet d’agència individual i unipersonal i, alhora, havia de tenir en compte que la publicitat de l’any 89 era diferent de la que hi ha avui, que és més conceptual. M’havia de posar a la pell d’aquells missatges. Per sort, per YouTube es poden trobar moltes campanyes en l’àmbit espanyol i mundial d’aquells anys, i n’he vist molts.
—Com a periodista que heu tingut càrrecs importants en mitjans de comunicació, quina relació heu tingut amb la publicitat? La frontera entre aquests dos àmbits és com més va més diluïda?
—Per mi, és evident que el contingut patrocinat ha de ser molt evident –i crec que ara com ara la majoria dels mitjans ho fan bé. Què ha de fer el periodista? No rendir-se i maldar per publicar allò que sap. Què fan els amos dels mitjans? Mirar que allò no es doni, o es doni molt petit, o que es posi en un racó d’una pàgina que quedi més dissimulat. Què ha de fer el director d’un mitjà? De coixí entre la propietat i el redactor, perquè allò es pugui publicar i es pugui dir amb tots els ets i uts, sabent que hi ha un risc que hi hagi un anunciant que s’empipi i et retirin l’anunci. És un joc complicat, és un joc desagradable, però forma part del nostre ofici.
—Un dels temes del llibre és la recerca de la felicitat. Hi ha qui la troba a la feina, com en Brauli Leveronni, el protagonista del llibre, d’altres amb les amistats, l’amor… Ho plasmeu molt bé amb aquesta dualitat entre el lliurament i amor total a la feina i el pensament de “la feina no ho és tot”, que a vegades arriba massa tard.
—O a vegades ha de passar una cosa molt greu per a adonar-se’n, no? Crec que, a la vida, tots la busquem, la felicitat. Tots ens movem per quatre grans temes: el pas del temps, la felicitat, l’amor i la mort. És en aquests quatre temes que tots els escriptors donem voltes, ho hem fet durant tota la història de la literatura i de la humanitat. Tots busquem la felicitat, però no ens posaríem d’acord ni en la seva definició! Per alguns, són moments de joia, d’alegria, de diversió, de sopar amb els amics o de celebrar un gol de Lamine Yamal. Per altres –entre els quals m’incloc– la felicitat és un estat de l’ànim més perenne. Truman Capote, per exemple, deia que la felicitat són flaixos, com un orgasme o com un esternut. Eduard Punset, en canvi, tenia un llibre on explicava que la felicitat era la sala d’espera de la felicitat, perquè és el que observava amb el seu gos just abans de menjar: quan li preparava el menjar, el seu gos ja començava a remenar la cua.
—Un altre gran tema és trobar el camí propi. Des de ben petita, a l’Edda Leveronni el seu pare li ha marcat el camí i què havia de fer amb la seva vida…
—Aquest és el gran tema i el que volia que quedés clar a la novel·la. La pregunta que es fa l’Edda és: “A partir de quin moment la vida ens pertany?” A cada persona, això li arriba en un moment determinat.
—En el vostre cas, en quin moment diríeu que va arribar?
—Potser aquesta pregunta que es fa l’Edda no me la vaig fer mai, però fent el llibre me l’he respost. La meva mare es va morir molt jove, quan tenia quaranta-sis anys i jo, dinou. El meu pare es va morir el 2008 i, al cap d’un any, jo era director de l’Avui. Un dia, vaig tornar al lloc del riu on havíem dipositat les seves cendres, al Solsonès, i vaig pensar: “No estic fent el que em ve de gust.” Dirigia un diari molt important en la meva llengua, això és una sort, professionalment, però no era el que volia fer. El que volia era escriure novel·les, ficció. Si me’n sortia, bé; si no, ho hauria provat. Però aquesta oportunitat no me la volia deixar perdre. Ara la vida va per mi.
—I, mireu, deu novel·les publicades.
—Vaig plegar del diari, me’n vaig anar a casa, vaig escriure una història molt periodística que es deia Se sabrà tot, i vaig tenir la sort de guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la. A partir d’aquí va començar tot.
—Ara que ja fa tant de temps que us dediqueu a escriure ficció, us agrada més ser escriptor que periodista?
—M’ho he passat molt bé amb totes dues coses, però sóc periodista. Quan sé una notícia, em bull la sang i corro al diari a explicar-la. Ara, després de dotze llibres i deu novel·les, puc dir que m’ho passo molt bé escrivint tot sol sense dependre d’equips.
—Aquesta vocació periodística fa que a vegades costi trobar equilibris entre la vida personal i la professional. Us hi devíeu trobar més d’una vegada, quan presentàveu El món a RAC1, com a director de l’Avui…
—Vaig començar a fer El món a RAC1 el 2004. El 2006 va néixer la meva filla i el 2007 vaig deixar-ho. Llevar-se a les 04.20 de la matinada i deixar la nena a casa per anar a la feina no era vida. No és que no es pogués conciliar, és que no era vida. Havia de prioritzar. La feina és molt important i jo m’ho he pres sempre molt seriosament. M’ha anat molt bé, he tingut molta sort, però hi ha unes altres coses més importants. Parlant de la felicitat: a Harvard fan un estudi científic d’ençà del 1930 sobre la felicitat, el Harvard Happiness Study, que diu que la felicitat no depèn ni de la feina, ni de la salut, ni dels diners, sinó de les relacions humanes significatives. Tenir aquestes relacions no garanteix la felicitat, però sense, no n’hi ha.
—El 2023, amb 32 de març, vau encapçalar la llista dels llibres més venuts per Sant Jordi, juntament amb Gemma Ruiz, La sotana i Xavier Sala i Martín. Què en penseu, d’aquestes llistes? En feu gaire cas?
—Bé, si es fan llistes de tot, per què no se’n poden fer, dels llibres més venuts d’un dia tan determinant com és el dia de Sant Jordi, el més bonic de l’any? De vegades ets el primer, d’altres el desè, d’altres no surts a la llista… Això tant se val, però publicar-les em sembla bé. Ara, quan es publiquen, ha de ser amb dades certes i contrastades. La tarda de fa dos anys, algú es va precipitar donant dades que no estaven ben computades i, aleshores, quan es va computar tot, al cap de quatre o cinc dies, el Gremi va publicar la llista definitiva. En vaig sortir favorit a segona hora, diguéssim. [En una primera llista provisional es va dir que els autors que havien venut més llibres el Sant Jordi del 2023 eren Gemma Ruiz i La sotana, però finalment van ser-ho Xavier Bosch i Carles Porta].
—No us és gaire pressió, doncs.
—No. Quan fas el llibre no hi penses gens. El dia de Sant Jordi estàs pendent de com va. Ja veus que tens cua al teu davant, que també en té la Sílvia Soler, la Marta Orriols… Qui sigui. Llavors, a mitja tarda, ve en Xavier Gafarot [cap de premsa de Grup 62] i et diu que ja han sortit les llistes i que has quedat primer. Tinc la sort que m’ha passat cinc vegades, i fa molta il·lusió. No conec ningú que no li agradi sortir al capdavant d’una llista, d’una competició esportiva, d’un rànquing…
—Això de coincidir o no coincidir amb certs autors és pactat?
—Ho havíem pactat una vegada, mig de broma, amb l’Albert Espinosa, perquè els meus inicis i els seus van coincidir molt i, és clar, l’any que sortíem junts ens fèiem mal. Vam dir: “Escolta, tu publica els anys senars i jo els parells.” Però és una facècia, no és res seriós.
—No heu pactat amb ningú més, doncs?
—Amb ningú, només amb el diable [riu].
