Xavier Bosch: “La ferida d’Europa es repeteix quan semblava que la teníem oblidada”

L’escriptor i periodista Xavier Bosch (Barcelona, 1967) ha vist com la relació entre la seva filla i la seva sogra ha anat evolucionant amb els anys, un lligam que considera especial i diferent de tots els altres. Després d’haver tractat diferents vessants de l’amor en els seus llibres, ha volgut fer un homenatge a les relacions àvia-néta en la seva darrera novel·la: 32 de març (Univers). Un títol críptic que amaga una història de converses llargues, de dols que tiben com cicatrius i de secrets familiars que ens traslladen a la París de principi dels quaranta, una ciutat ocupada pels nazis que maldava per mantenir la seva identitat i orgull, malgrat tot.

Tanmateix, el punt de partida de la història és el 2008, quan la Barbara s’instal·la a París, a casa de la seva àvia Margaux. Allà coneix en Roger, un fotògraf que l’ajudarà a descobrir coses que no sabia del seu propi passat familiar. Sense estripar la història, parlem amb Bosch d’algunes de les claus d’aquest argument i aprofitem tot allò que la novel·la ens assenyala del passat per mirar el present.

—El títol de la novel·la, 32 de març, crida força l’atenció. Què volíeu simbolitzar?
—Volia desorientar i descol·locar el lector, que quan va a una taula de novetats o a un aparador tots els títols que veu són molt metafòrics i s’assemblen molt entre ells. Fins i tot n’hi ha d’intercanviables entre una novel·la i una altra. Sabia que 32 de març seria diferent, i també volia dir que és un dia que la vida ens regala, que no és al calendari, en què el temps es congela, i que hem d’aprofitar per conversar llargament i tranquil·lament.

—A la novel·la hi ha una nevada que deixa tot París confinada. La Barbara i en Roger, els protagonistes, es veuen obligats a parlar entre ells durant hores. Per què heu volgut fer aquesta reivindicació de la conversa llarga?
—La primera idea que tenia per a aquesta novel·la era “Elogi de la conversa llarga”. Volia que fugíssim de pantalles, pantalletes i piulades i ens tornéssim a mirar als ulls i reflexionar, parlar i explicar-nos la vida. Els dos personatges del 2008, la Barbara i en Roger, no es coneixen gaire bé i es veuen abocats a explicar-se la vida. Saps coses de l’altre i també de pròpies: ferides del passat, cicatrius, vicissituds familiars que amb el dia a dia i el tràfec constant de la vida no havies pensat…

—Aquest confinament té certs paral·lelismes amb el de la pandèmia. Esmenteu, per exemple, la cura d’humilitat que significa per a tots.
—La natura ens fa cures d’humilitat, ho hem vist amb la pandèmia. A París hi ha una gran nevada el 2008 que tanca la gent a casa. La neu és una bona notícia, al capdavall, però mentre no pots fer vida normal, tot plegat és una guitza, i aleshores el teletreball encara no s’havia inventat. Es veuen obligats a conversar. Quina gran condemna!

—A la novel·la la relació de la protagonista amb la seva àvia és central. Per què heu volgut explorar aquest lligam?
—Feia molt de temps que volia fer una novel·la parlant de l’amor tan diferent de tots els altres que hi ha entre una àvia i una néta, una néta i una àvia. Tinc una sola filla que ha tingut una sola àvia, per tant, he estat un espectador privilegiat de com han anat casant els seus dos mons, de com han construït uns codis propis i de com s’han admirat mútuament, s’han ensenyat coses… Primer, l’àvia a la néta, i ara és la néta que li ensenya com va TikTok. És indestructible, és enjogassat, és diferent de tota la resta d’amors més fugissers, i volia fer un homenatge en aquesta relació. Les àvies també han estat joves, encara que no ho sembli. Van tenir adolescència i joventut i una descoberta de la vida i de l’amor. Em convenia posar aquesta àvia, la Margaux, d’adolescent, quan les tropes alemanyes envaeixen París.

—Creieu que la relació àvia-néta és diferent de la d’avi-nét?
—No t’ho sé dir. Vaig ser un nen amb quatre avis i el que he vist és la relació d’una nena que només té una àvia. Aquest cas de la meva filla i la meva sogra m’ha inspirat. La història no té res a veure amb elles, però sí el tracte i la manera d’estimar-se, de construir aquest món propi. A les presentacions tothom em fa que sí amb el cap, totes les àvies del públic consideren que és un vincle diferent. No tens la responsabilitat de posar límits i tot és joc, tot és positiu, no hi ha males cares.

—“Les nétes són les postres de la vida”, dieu a la novel·la.
—Aquesta frase l’he manllevat de Guillem Terribas, el llibreter de la Llibreria 22 de Girona. Quan va tenir la seva néta ara fa dotze anys em va dir que estava encantat de ser avi perquè els néts són les postres de la vida. I és sensacional, una bona síntesi…

—El 2008 vau saber la notícia que a París hi havia una exposició fotogràfica que presentava la ciutat en l’època de l’ocupació sense mostrar la part de la repressió o la fam. Com estireu el fil de la investigació per a la novel·la?
—M’agrada que les novel·les tinguin un punt de partida fefaent i històric real. La biblioteca de la ciutat va fer una exposició en què solament s’ensenyaven dues-centes diapositives en color de fotografies molt boniques en què tan sols es veia felicitat, gent de moda, cinemes plens, nens patinant pel carrer i anant amb bicicleta davant el Trocadero, els bars plens el diumenge fent l’aperitiu… La polèmica va esclatar perquè es va criticar que això era la part de la realitat que li convenia ensenyar als alemanys, que són els qui feien les fotografies. Però, i la gana? I la misèria? I la por? I els morts? I els búnquers i les sirenes?

—Què va acabar passant?
—L’alcalde de París, Bertrand Delanoë, va obligar el regidor de Cultura gairebé a dimitir i a posar un plafó a l’entrada per dir que allò era una explicació només d’una part de la realitat i que el fotoperiodisme n’hauria d’haver enquadrat també l’altra: les dones jueves amb la creu marcades i assenyalades, la cua de la fam… El problema és que no ho havien posat en context. De cop i volta, amb la polèmica, l’exposició va passar de ser molt poc visitada a tenir cues i cues i durar mesos. En una d’aquestes fotografies en color d’una dona en bicicleta, el meu protagonista, en Roger, hi troba una imatge que ha vist dins el pis de París on viu amb la Barbara, i es descabdella la història.

—Els nazis van fer propaganda amb moltes coses, però París els va servir especialment?
—París va ser part de l’operació de seducció, que és com en va dir departament de propaganda de Goebbels. Volien ensenyar que havien conquerit la millor ciutat del món, però que la vida cultural continuava, que hi havia normalitat i quotidianitat. Era una ciutat vitrina –en deien així– i l’ensenyaven amb tota la seva atmosfera positiva per fer veure al món que ells no eren tan dolents. Propaganda de la més perversa, entesa com el periodisme al servei d’una mala causa, en aquest cas, de la pitjor.

—De quina manera va continuar actiu el lleure?
—Van mantenir cent cinemes oberts, però no s’hi podien projectar pel·lícules americanes o angleses. Van mantenir els teatres oberts, però a la Comédie-Française o a l’Òpera de París no podien actuar, cantar ni ballar artistes jueus, ni a les orquestres dirigir o tocar –com en el cas de la novel·la– músics jueus. A Montmartre hi havia quaranta-nou cabarets oberts. El mariscal Pétain –que es queda manant en el govern col·laboracionista, lliura França i París als alemanys– diu: “França ha estat militarment derrotada, però no culturalment derrotada, continuem vius.” Els servia també a ells per a demostrar que l’essència francesa es mantenia. També era un premi per als soldats alemanys: descans, gaudi, prostíbuls, cabarets, revista, grans magatzems… Les galeries Lafayette venien productes de luxe, glamur i alimentació que els alemanys no havien vist mai perquè a Berlín no tenien centres comercials. Compraven, ho enviaven a Alemanya i van arribar a col·lapsar el servei de correu.

—Quin paper tenia la revista Signal?
—Signal és la gran notícia falsa de la Segona Guerra Mundial. És la revista que s’edita i publica des de Berlín amb una tirada de dos milions i mig d’exemplars cada quinze dies. Els enviaven als vint-i-sis països que les tropes alemanyes havien envaït, a cada lloc amb la seva llengua, vint-i-un idiomes diferents. També hi havia països que no calia conquerir, com ara Espanya, perquè amb Franco ja eren prou amics. Es feia en castellà i es podia comprar per una pesseta i mitja. Era una revista molt moderna, molt ben feta, amb molta informació de guerra a favor dels alemanys, però també amb molta descoberta científica, estil de vida, caricatura i humor, reportatges fotogràfics i periodístics molt ben fets… La informació que volien donar passava com una cosa llaminera i certa dins aquest embolcall tan ben fet.

—Propaganda de guerra, notícies falses… Es poden fer molts paral·lelismes amb el present.
—Sens dubte la novel·la recorda que les ombres d’ahir són els riscos d’avui. Quan en tenia escrites tres quartes parts, Putin envaeix Ucraïna d’una manera molt semblant a la de Hitler en molts països europeus. La manera com la meitat de la població de París fuig quan entren les tropes alemanyes és molt semblant a això que hem vist amb els ucraïnesos, que fugien de la por i la incertesa i per assegurar la vida. La ferida d’Europa es repeteix quan semblava que la teníem oblidada.

—A partir de la qüestió de la propaganda també es pot reflexionar sobre el periodisme actual. Què en penseu?
—Em fa l’efecte que el ciutadà és prou intel·ligent per a saber destriar el gra de la palla. Pots triar un diari amb la línia editorial en què et trobis còmode, però fer-nos colar bou per bèstia grossa en els mitjans tradicionals, en les capçaleres importants, costa més. En els digitals petits on cadascú fa allò que bonament pot sí que sovint miren de colar notícies falses per tenir clics. Però també em fa l’efecte que de mica en mica anem aprenent a no beure a galet i a no empassar-nos-ho.

—També hi ha molta premsa tradicional que, en la versió digital, fa notícies pescaclics.
—Sí, que tothom vol tenir clics és evident, però no tot s’hi val. Segurament publiquem massa coses absurdes i prescindibles entre tots, però hi ha un límit. I vull creure que el ciutadà sap posar fre i fer un vestit a mida de quines xarxes socials i mitjans segueix.

—A banda dels contexts de guerra, creieu que la propaganda també s’empra per pescar clics?
—No veig tant que això sigui propaganda, sinó estupidització dels continguts informatius.

—Els darrers informes assenyalen que la gent com més va menys interès té per la informació. Què creieu que ho ha originat i com podem combatre-ho?
—Potser el periodisme ha estat massa a prop del poder i massa poc pendent dels ciutadans. I s’ha deixat de banda que el nostre ofici té una definició molt fàcil i curta: explicar el que passa als nostres conciutadans. Quan això no s’ha fet, s’ha perdut confiança. Ara, crec que la gent continua tenint necessitat d’estar informada, de tenir context, d’aprofundir en alguns temes… Això es demostra a VilaWeb i altres mitjans: quan es fa un tema amb context, profunditat i calma, també té molts clics i la gent ho valora. Per tant, la manera de combatre tot això és fer-ho bé.