29.01.2024 - 20:00
La necessitat d’una amnistia la va començar a plantejar públicament Òmnium Cultural el 20 de setembre de 2019. Fou el president d’aleshores, Jordi Cuixart, de la presó dels Lledoners estant i quan mancaven poques setmanes per a fer-se pública la sentència que el condemnaria a deu anys de presó per sedició. Avui, l’actual president de l’entitat, Xavier Antich, veu com és a punt d’aprovar-se a les corts espanyoles una llei d’amnistia que és, en paraules seves, tota “una contradicció al cor de l’estat”. Però que alhora presenta molts dubtes per les escletxes que pot tenir obertes, perquè el PSOE l’ha encotillat, perquè la maquinària repressiva de l’estat l’ha utilitzat per preparar una nova onada repressiva.
En aquesta entrevista amb VilaWeb, Antich és prudent, i espera a saber com és el text que s’acabi aprovant. “Fins a l’últim moment no donem la batalla de l’amnistia per perduda”. Però és conscient del perill que hi ha que s’obri un forat per on s’encausi molta gent. I Òmnium és encara al punt de mira. No en va, un dels investigats en la causa del Tsunami és el directiu de l’entitat Oleguer Serra. Si a ell l’investiguen per terrorisme, Òmnium és investigada per terrorisme.
—Si la llei d’amnistia s’aprova tal com és ara, és una mala llei?
—No es pot donar una resposta de blanc o negre. Des de la proposició de llei que es va registrar vam dir que calia aprofitar tot el període d’esmenes per modificar, corregir i millorar tot allò que ja vèiem que era insuficient. Hi havia quatre o cinc coses molt substancials que calia modificar, que s’han modificat, i fins on ens arriba la informació ha millorat en algunes coses. Però continua oferint alguns flancs oberts en unes altres. Aquestes últimes hores veurem com queda. Som extremadament prudents, fins que no veiem el document i el text literal que acaba votant-se i aprovant-se demà. Comptem que poden acabar-se de modificar coses.
—No ho veieu impossible?
—No. Quan es va registrar la llei, només la va registrar el PSOE, no pas Esquerra ni Junts. Però Esquerra hi estava bastant d’acord en aquell moment, i sembla que finalment no la van signar per petició del PSOE. Junts tampoc no la va signar. També aleshores es deia que el PSOE havia arribat tan lluny que podia arribar i que tant Junts com Esquerra consideraven que no caldria modificar gaires coses. Però s’ha acabat fent i encara ara tornem a sentir els mateixos arguments, que ja està, que hem arribat fins aquí, que ja no es tocarà res més. Nosaltres, fins a l’últim moment en què es voti, no donem la batalla per perduda. Hi ha coses que cal acabar de precisar, cal garantir-les, cal assegurar-les, i som molt prudents fins a l’últim moment.
—Quins són aquests flancs que queden oberts?
—Tot allò que deixi desprotegits els represaliats no serà bo, i tot allò que no garanteixi l’aplicabilitat imprescindible, necessària i que no tingui marxa enrere de la llei per part dels tribunals, tampoc no ho serà. Pel que sabem, en la discussió tècnica i jurídica, encara és possible de millorar les dues coses.
—Hi ha la qüestió del terrorisme. El fet d’incloure’l en les exclusions d’entrada va ser un error?
—García-Castellón va començar a posar materials sobre la taula en el moment que era a punt de registrar-se la llei d’amnistia, quan ja hi havia un pre-pacte entre el PSOE, Junts i Esquerra. Això cal tenir-ho en compte, perquè obliga a precisar allò que no s’havia considerat en els treballs i en els pactes sobre la llei. I, per altra banda, no hem d’oblidar que calia que la llei resistís la normativa europea, que haurà de ser el marc amb el qual s’avali a Europa. I les directives europees són molt clares d’ençà del 2017: el terrorisme queda sempre com una excepció en les lleis d’amnistia. Però no és una normativa específica europea, sinó que és el marc de les Nacions Unides des del 2009. És a dir, que les amnisties no compatibles amb el dret internacional són aquelles que inclouen casos de terrorisme. Això, en abstracte.
—Però la directiva europea especifica que no és amnistiable?
—Sí, i d’altra banda, el document marc és el de les Nacions Unides, el d’instruments de l’estat de dret per a societats que han sortit en conflictes sobre les amnisties. Que és d’on, d’alguna manera, penja la concreció de la normativa europea. No caldria excepcionalitzar els casos de terrorisme en una llei d’amnistia espanyola, perquè tant la normativa europea com la internacional ja ho donen per descomptat.
—Doncs si no caldria…
—Però és justament García-Castellón qui posa la causa de terrorisme damunt la taula i quan hi ha un debat polític i tècnico-jurídic. I la llei ha de protegir-se respecte d’aquesta iniciativa.
—Hi va haver un excés de prudència amb el primer redactat de la llei amb el terrorisme? O era una línia vermella del PSOE?
—Podria ser una obstinació del PSOE, però hi ha la normativa europea i la de les Nacions Unides, que d’alguna manera estableixen el marc. Cal recordar que tant Junts com Esquerra, quan han negociat la llei, s’han preocupat encertadament per aquests dos principis que abans dèiem, que la llei inclogui tots els represaliats, però també que en garanteixi l’aplicabilitat. I el cas del terrorisme és molt delicat. En la primera proposta es preveia que quedessin exclosos els casos de terrorisme amb sentència ferma. Jurídicament, semblava que això no acabava de protegir del tot. I ara s’ha anat trobant una manera d’aclarir que no hi puguin entrar els casos que García-Castellón persegueix. Això afecta la causa del Tsunami Democràtic i a la causa dels CDR.
—Van ser ingenus, els negociadors de Junts i ERC? Ja hi havia la causa dels CDR i ja es veia que García-Castellón volia retenir el Tsunami per terrorisme.
—Jo no ho qualificaria d’ingenuïtat. Fins allà on ens consta, i n’hem parlat molt, tant amb Junts com amb Esquerra. I tant els uns com els altres, els equips polítics i els jurídics, eren molt conscients que amb la iniciativa de l’Audiència Nacional tocàvem el cor d’una cosa una mica delicada, sobretot perquè García-Castellón tergiversa completament allò que s’entén per terrorisme per ficar-hi dins Marta Rovira i el president Puigdemont i impedir-ne l’aplicació possible de la llei d’amnistia. García-Castellón vol deixar-ne fora tots els investigats i, encara és més greu, obrir un forat negre per on puguin fer entrar totes aquelles persones que l’Audiència Nacional consideri que haurien de quedar-ne fora.
—El perill és que García-Castellón no vagi sol, sinó que l’Audiència espanyola o el Suprem continuïn això que fa.
—Clarament, aquest és un perill que afecta la llei d’amnistia des del principi. I és clar que no és una qüestió del jutge García-Castellón individualment. La causa de l’Audiència Nacional contra el Tsunami Democràtic és una aberració jurídica inimaginable en un estat de dret seriós. Amb aquesta causa, l’estat espanyol es posa fora dels paràmetres de la Unió Europea. Per tant, no és un jutge que s’ha begut l’enteniment: és un instrument central i vertebral del poder judicial espanyol que saboteja una llei d’amnistia, inventant-se, literalment, un delicte de terrorisme quan res del que va passar la tardor del 2019 pot ser considerat com a tal.
—És una operació més gran?
—El gran problema d’aquesta causa és que hi ha una operació d’espionatge massiu, indiscriminat i il·legal contra centenars de persones. I això cal dir-ho amb aquestes paraules. I potser no s’hi ha posat prou èmfasi, perquè essent extraordinàriament greu el cas del Catalangate, que afectava 65 persones certificades que van ser espiades amb Pegasus, aquí parlem de centenars de persones a les quals, en molts casos, sense autorització judicial, s’ha estat espiant. Per nosaltres, ara mateix, García-Castellón hauria d’estar investigat directament per la fiscalia per aquest espionatge massiu que ha fet…
—Això es desprèn de la causa del Tsunami?
—Completament. És una operació d’espionatge fora dels paràmetres d’un estat de dret que és digne de la Stasi. Ha anat sortint la magnitud de tot aquest espionatge. És a dir, és una causa judicial sostinguda sobre un espionatge massiu que no pot ser avalat per un estat dret de cap manera.
—Si la llei d’amnistia no canvia en l’apartat del terrorisme, pot ser, com deia Gonzalo Boye en aquesta entrevista, que s’obri una esquerda per on comenci a caure molta més gent?
—Aquest perill hi és, i de fet, quan a Òmnium Cultural ens vam posicionar públicament davant la llei registrada, ja vam dir que havia de garantir que protegís tots els represaliats. I això encara és una batalla oberta. Però fins que no tinguem el text definitiu, amb coses que és molt possible que s’acabin de precisar, no podrem avaluar si efectivament això passa. I no ens enganyem, sabem que no tan sols el jutge García-Castellón, sinó l’Audiència Nacional i el poder judicial espanyol faran tot el possible per sabotejar l’amnistia. I cal recordar que la causa de García-Castellón ve avalada políticament per les declaracions del ministre Grande-Marlaska des del primer minut de les accions del Tsunami, el 14 d’octubre de 2019 al matí, quan va qualificar aquelles accions de terrorisme, i els organitzadors del Tsunami, d’organització criminal. Què ha fet la llei d’amnistia? Posar la contradicció en el cor de l’estat, perquè el poder legislatiu i l’executiu diguin el contrari d’allò que deien fa cinc anys.
—Entenc la vostra prudència, però precisament per no ser ingenus i pel perill que hi ha, hi insisteixo: si la llei queda com ara, els partits independentistes haurien de votar-hi en contra?
—La posició d’Òmnium ha estat sempre de respectar el paper de cadascú. Nosaltres no som un partit polític, no participem en les negociacions ni amb un partit polític ni amb el govern de l’estat espanyol; nosaltres som una organització de la societat civil i des de sempre ens hem mogut en aquest paràmetre. Hem de ser prudents per força, i veurem si el text final garanteix allò que per a Òmnium és innegociable, que tots quedin protegits i que la llei sigui aplicable.
—I ara per ara és així?
—Els nostres advocats i els serveis jurídics ens obliguen a ser molt prudents, i ens ho diuen, que no fem declaracions de blanc o negre. Tenim un servei jurídic que inclou advocats nacionals catalans i advocats internacionals, especialistes en dret internacional i normativa europea. I són molt conscients que parlem d’una cosa que fins i tot en l’àmbit tècnico-jurídic no és tan evident que l’estat actual [de la llei] no protegeixi i quines són les esmenes que haurien de blindar-lo. Si els advocats mateixos ens diuen que és una cosa extraordinàriament subtil, crec que per responsabilitat també hem de defugir de dir que això està malament i s’ha de canviar, o que això està bé i s’ha de mantenir.
—De l’amnistia també se n’exclouen ara els delictes de traïció i contra la independència de l’estat. Per què? Ara veiem com reactiven la trama russa per fer-ho encaixar.
—No hi tenim resposta i, per descomptat, és fora dels paràmetres de l’amnistia per la qual nosaltres treballem des de fa sis anys.
—Vau advertir que això també podria ser un problema per a l’amnistia?
—En el moment que va sortir, no. Però, efectivament, s’ha vist que és una de les coses que s’ha acabat refinant també en el període d’esmenes. No estem d’acord en tot allò que la llei d’amnistia podria avalar la persecució contra el moviment.
—Hi hauria d’haver l’exigència que això saltés de la llei?
—Efectivament. Per a nosaltres, l’amnistia era una manera de posar fi a la repressió de l’estat; no pot ser una excusa per a colar unes altres coses que permetin a l’estat de blindar-se davant una opció democràtica i política absolutament legítima com l’independentisme.
—Teniu una persona encausada pel Tsunami, l’Oleguer Serra. Us preocupa la seva situació?
—És clar que ens preocupa, la situació d’un directiu d’Òmnium investigat per terrorisme, per una cosa que manifestament no ho és. La causa posa el poder judicial espanyol fora dels paràmetres europeus i, per tant, és previsible qualsevol cosa. Hem de considerar totes les possibilitats. Nosaltres no som ingenus, Òmnium no improvisa. Fa dos anys que Òmnium treballa amb la possibilitat que aquesta causa prosperi, perquè l’amenaça hi era, perquè sabíem que les investigacions estaven en marxa, perquè sabíem que era una causa que havia rebentat tots els terminis per fer-se pública. I, per tant, des del primer moment hem considerat totes les possibilitats, des del tancament i l’arxivament de la causa fins que hi pogués haver detencions d’investigats. No ens enganyem, l’estat espanyol és això, i evidentment ara continuem considerant totes les possibilitats.
—I ara és més present que mai la pitjor hipòtesi? Ordres de detenció i de presó?
—Sempre hem considerat totes les possibilitats i hem previst respostes polítiques, jurídiques, comunicatives i de mobilitzacions en funció de quin sigui l’escenari que acabi concretant-se. A hores d’ara, nosaltres considerem la causa de García-Castellón a l’Audiència Nacional com un atac massiu contra els drets fonamentals de la gent. Això ens alerta molt, som molt conscients que s’utilitza el delicte més greu del codi penal espanyol i de la normativa europea sense cap mena de suport jurídic. Estem preocupats, és clar.
—Dins aquestes hipòtesis que preveieu, hi ha la possible il·legalització d’Òmnium per terrorisme?
—D’entrada, si es persegueix i s’investiga Oleguer Serra per terrorisme, en la mesura que és un directiu d’Òmnium, es persegueix i s’investiga Òmnium Cultural per terrorisme. No és una persona que passava per aquí. Oleguer Serra és un directiu de l’entitat, va ser-ne director general i ara era comissionat per Assumptes Estratègics Internacionals. L’entitat no es desentén d’aquesta investigació i persecució d’un directiu seu per terrorisme, sinó que s’hi sent interpel·lada. I pel que fa a la pregunta que em feu, he de dir que Òmnium des del 2017 treballa en un escenari sempre possible i mai no desactivat que l’entitat pugui ser il·legalitzada, efectivament. Una bona part de l’estratègia internacional d’Òmnium se sustenta en això, i de l’estratègia jurídica i de les estratègies de resiliència econòmica. Una entitat que ha vist com la Guàrdia Civil ha entrat dos cops a la seva seu i s’ha emportat tots els arxius electrònics de l’entitat i que ha tingut el seu president tancat a la presó i condemnat a deu anys per sedició seria absolutament irresponsable si no considerés com a escenari la seva possible il·legalització.
—Els partits independentistes haurien d’exigir al PSOE la dissolució de l’Audiència espanyola?
—Òbviament, l’Audiència Nacional és una anomalia jurídica en el context dels estats democràtics. Se li hauria d’exigir més, al PSOE? En la mesura que és responsable del govern espanyol, només faltaria. Ja hi ha hagut alguns passos que al nostre entendre són imprescindibles, però no són suficients: la posició de l’advocacia de l’estat, l’informe de la fiscalia que diu que això no és terrorisme, i que no deixen de ser també una victòria del moviment, perquè es força que l’executiu i allò que en depèn es confrontin amb el poder judicial. Ara la contradicció és en els poders de l’estat.
—Com que l’Audiència espanyola actua com a contrapoder i la seva dissolució depèn d’una majoria absoluta a les corts espanyoles, seria a les mans del PSOE de fer-ho.
—Sí, això afecta l’Audiència Nacional, però també afecta la vigència encara de la llei mordassa i de moltes més iniciatives que, des d’un punt de vista estrictament democràtic, són absolutament insostenibles. Aquí es veurà quin és el paper dels partits independentistes en el congrés que donen suport a la majoria parlamentària, fins on estan disposats a fer servir els seus instruments de pressió. Però és una evidència que l’estat espanyol des del punt de vista democràtic fa aigües per tot arreu. Imagino que el càlcul de l’ús i de la mobilització de la pròpia força és en funció de les estratègies polítiques que tinguin pensades o desplegades. I òbviament la peça de l’Audiència Nacional n’és una.
—Què caldrà fer si els jutges es neguen a aplicar l’amnistia i entrem en una nova espiral de repressió?
—Des del primer moment hem dit que amb la llei d’amnistia no n’hi hauria prou, perquè a diferència dels indults, s’obre un procés que serà llarg i caldrà batallar causa a causa, jutjat a jutjat i expedient a expedient de cadascun dels represaliats. Sabíem que no seria un camí de roses, sinó que la seva aplicabilitat exigirà de nosaltres una vigilància contínua. Parlem de 1.500 persones a les quals pot afectar l’amnistia. Per això Òmnium ja treballava en la constitució d’una sindicatura que vetllés per això.
—Una sindicatura formada per juristes a disposició de tots els beneficiaris de la llei?
—Aquesta és la idea. Tenim tot el mapa amb un Excel, que els partits coneixen, que s’ha utilitzat per a l’elaboració del detall de la llei d’amnistia. I sabem, a diferència del que potser pensàvem el 2017, que l’estratègia antirepressiva forma part de l’estratègia d’alliberament nacional, que no n’és un element al marge. I hem volgut dotar-nos d’una sindicatura preparada rigorosament en termes jurídics per veure totes les trampes i impediments que els jutges i els tribunals puguin posar per a impedir l’aplicació de la llei d’amnistia. Per a nosaltres, cada cas serà un cavall de batalla.
—Us preocupa que la llei d’amnistia inclogui Villarejo i l’ex-cúpula de la policia patriòtica que va ordir l’operació Catalunya?
— És clar que ens preocupa, que amb la llei d’amnistia, en comptes d’esmenar els efectes de la repressió de l’estat espanyol, serveixi per a colar operacions que s’han fet al marge de la llei per part de les clavegueres de l’estat, del CNI, del Ministeri de l’interior i de la policia nacional i de la Guàrdia Civil. No sembla que fossin amnistiables per aquesta via, però veurem de quina manera queda el text final. Però qualsevol cosa que en l’actual llei d’amnistia sigui una porta falsa d’entrada per a generar impunitat contra la repressió il·legal de l’estat espanyol és absolutament intolerable.
—Aquesta amnistia pot servir de palanca per a l’exercici del dret de l’autodeterminació, tal com sempre havíeu demanat?
—És evidentíssim que la llei d’amnistia no avalarà l’exercici del dret d’autodeterminació, perquè queda fora del seu objectiu i de les seves competències. Però l’amnistia és una esmena que el poder legislatiu fa al poder judicial que elimina els efectes de la repressió, un reconeixement directe que, si no és delicte, en qualsevol moment futur podrà tornar-se a fer allò que la llei consagra que no és delicte. I nosaltres afegim que, si no és un delicte, vol dir que és un dret. Per a nosaltres la força política de l’amnistia és que és una legitimació indirecta de l’autodeterminació.
—Els partits polítics fan bé els primers passos amb les taules de negociació? Van pel bon camí?
—Pensem que és l’obertura a un nou cicle. L’existència de taules de diàleg i negociació entre partits i institucions són un altre indicador que la posició de l’estat espanyol, que fins abans de les últimes eleccions era la negació a reconèixer el conflicte polític, és el reconeixement del conflicte i que necessitem vies democràtiques de resolució. Per nosaltres és un canvi de marc. És possible esperar resultats immediats de totes aquestes taules entre partits i entre institucions? No de manera immediata. Però tampoc no som irresponsables de no reconèixer que això suposa un canvi de situació respecte d’uns mesos enrere. Ja veurem com es dibuixa l’escenari en el qual cal reubicar la batalla per l’autodeterminació.
—El gran problema és que cadascú fa la seva guerra?
—És una evidència. Per la simple existència de taules entre diferents partits, i de taules entre governs i que no hi hagi unitat d’acció que reclamem d’ençà del 2020. Paradoxalment, encara que no hi hagi hagut negociació conjunta de Junts i Esquerra amb el PSOE sobre la llei d’amnistia, pràcticament negocien amb les mateixes posicions i objectius, fora de matisos molt tècnics. És cert que no hi ha unitat d’acció estratègica, però sí que hi ha coincidència estratègica, i això ens avala per a reclamar que es reconfiguri aquesta unitat d’acció política.
