17.05.2019 - 21:50
Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981) és sinònim d’Àfrica. Els seus reportatges i cròniques han despertat milers de lectors de la ignorància sobre un continent, els nostres veïns a la Mediterrània, que tenim a dues hores d’avió. Després d’Oceà Àfrica i Fills del Nil, el periodista publica Indestructibles, un recull d’històries sobre persones que es rebel·len contra el seu destí. Malgrat que el final no sempre és feliç, el seu testimoni ens permet d’entendre una mica més el trencadís africà.
—Després de Fills del Nil, un retrat de l’univers que brolla de les lleres del riu, què cercàveu amb Indestructible, el vostre tercer llibre?
—Miro d’explicar la història de persones que intenten tirar endavant. Històries petites que ajuden a entendre un continent gegant com és l’Àfrica. Amb aquest llibre volia anar al fet més concret, la persona i el seu recorregut vital. Indestructibles és un trencadís d’històries humanes carregades de dignitat. A vegades, en contextos complicats: gihadisme, guerra, pobresa, canvi climàtic… Però vull anar més enllà de les ferides, perquè tendim a fixar-nos només en el punt traumàtic, i les persones són molt més que víctimes. Malgrat tot, s’apoderen i agafen les regnes de les seves vides.
—Escriviu sobre el detall, la història personal, però el llibre també és un relat de problemes globals.
—Completament, l’Àfrica no és aliena als problemes globals. Al llibre explico la història d’una nena de Madagascar que tarda hores i hores a arribar a l’escola. Per què? El canvi climàtic. L’erosió ha fet malbé tots els camins. També explico com afecta els senegalesos que el desert hagi avançat cent quilòmetres aquests darrers anys. Però no és l’únic problema. El gihadisme n’és un altre. La cruesa de Boko Haram, els segrests, les matances, la gent desplaçada… A partir d’històries personals miro de crear aquest punt d’empatia o connexió amb el lector. Trobar un pont entre les dues realitats que permeti d’entendre més, o millor, un problema global.
—Com heu seleccionat les històries que expliqueu?
—Hi ha un intent de cercar un equilibri, i això també ho provo amb la meva feina, no explicar només les històries negatives. He mirat d’escollir els grans punts que van definint o modulant el continent. El gihadisme, la migració, les noves tecnologies, el feminisme… Però tampoc no m’he oblidat de les coses més tradicionals i de la importància de les figures culturals, com ara els griots o Malick Sidibé, un fantàstic fotògraf malià. Per escriure el llibre, he fet servir notes de fa uns deu anys, però també de més recents. Volia que fossin representatives del conjunt del continent i les seves realitats, tot i que he hagut de descartar molts països. Sóc conscient de les limitacions d’encapsular l’Àfrica en un sol llibre.
—I com l’heu escrit?
—Sempre vaig escrivint i recopilant notes. Però formalment, hi vaig dedicar vuit mesos. Em llevava a les quatre del matí i em posava a picar d’una manera ordenada i metòdica. Amb dues filles és impossible posar-s’hi més tard [riu]. També vaig desaparèixer unes quantes setmanes entre el Pirineu, Pals i Sud-àfrica. Feia una rutina gairebé monacal. A la muntanya, em llevava, escrivia i només parava per anar a córrer i recollir una mica de llenya. M’agrada molt desaparèixer i dedicar-me només a l’escriptura. Recollir les notes despenjades, acumulades durant anys, i dotar-les d’una línia narrativa.
—Davant el drama de certes històries, com eviteu de ser arrossegats per la frivolitat?
—Crec que la clau és el temps i la pausa. Quan t’acostes a una realitat molt complexa cal respectar-la i dedicar-hi com més temps millor. Els detalls i els matisos no són superficials. Per exemple, la nena que apareix a la portada d’Indestructibles es diu Margaret, és d’Uganda i la van casar a només tretze anys. Quan la vaig conèixer, em vaig dir: ‘Ella és la víctima i l’home, que la doble en edat, és el monstre. Serà una nena que serà submisa, etc.’ El primer dia amb prou feines em mirava. Quan li preguntava per coses relacionades amb el marit, em contestava que molt bé. Però després de cinc dies, fins i tot sense preguntar gaire, acompanyant-la a buscar aigua o a treballar al camp, van començar a sorgir les converses. Els matisos i les complexitats. Ella no era una nena submisa. Entenia el context i les dificultats. ‘No puc sortir d’aquí, però jo seré l’última. Les meves filles no es casaran tan joves’, em va dir. És un canvi de mentalitat que és revolucionari, però aquest canvi, si no hagués dedicat temps a la Margaret, no l’hauria copsat. Només tindria una imatge més d’una víctima. Al final, dedicar temps a les coses és dotar de dignitat aquelles persones que volem explicar.
—L’Àfrica també viu l’apoderament femení?
—Sense dubte, fins i tot puc xifrar el canvi. Aquests últims deu anys, s’ha multiplicat per tres el nombre de ministres dones. El percentatge és el mateix que a Europa i supera el dels EUA. Però més enllà de les xifres, la qüestió més important és que les més joves tinguin referències femenines en les posicions de poder. L’impossible deixa de ser-ho. Enguany, s’ha escollit la primera presidenta d’Etiòpia, i a Ruanda el 60% de parlamentaris són dones. D’altra banda, com diu Graça Machel, com més poder té una dona, més repercuteix, més grans són els canvis. És a dir, quan una dona té la possibilitat de tirar endavant, no ho fa pas tota sola, també procura que ho faci la família i el seu poble. Tenen mentalitat de futur. I llavors hi ha una altra cosa…
—Quina?
—Sobretot els homes, hem d’evolucionar i deixar de menystenir els referents femenins. No són les ‘dones de’. Graça Machel no és només la vídua de Nelson Mandela. Machel va ser la primera ministra de Cultura de Moçambic, una de les primeres de l’Àfrica, i és una grandíssima lluitadora i defensora dels drets humans.
—Molts dels protagonistes d’Indestructibles són molt joves, fins i tot nens.
—La mitjana d’edat a l’Àfrica ronda els quinze anys. És un continent molt jove, però cal tenir en compte que és una part de la societat que cada vegada és més educada, i això implica un gran canvi de mentalitat. Aquí tindrem una deriva evident. Els governs que sàpiguen donar una resposta adequada a tota aquesta gent, que és una força educada i que vol treballar, tindran un potencial de creixement enorme. Qui no ho aconsegueixi, tindrà problemes. Estic convençut que veurem revolucions i gent sortint al carrer per reclamar drets. El descontentament serà més gran. Això, afegit a un món on cada vegada és més fàcil moure’s, tindrà un efecte a Europa. Són els nostres veïns i haurem d’estar a l’altura.
—Què en penseu, del paper de la Unió Europea en l’anomenada crisi migratòria?
—El paper de la Unió Europea amb el tema migratori ha estat trist i decebedor. La Unió Europea es va fundar sobre uns valors de respecte als éssers humans i els seus drets. No hem estat a l’altura. Us imagineu que els nostres familiars que van marxar a França, Alemanya o Mèxic haguessin estat torturats i esclavitzats? Allà on hagués passat, la gent acotaria el cap de vergonya. Se n’haurien fet films, museus i monuments. Doncs això passa a l’altra banda de la Mediterrània. Gent que se’n va de casa per tenir un futur i acaba en un mercat d’esclaus a Líbia. D’això, en som responsables. La Unió Europea paga milionades per a controlar les seves fronteres i només aconsegueix augmentar la mortalitat entre els migrants, que es veuen obligats a fer rutes més perilloses per esquivar els controls. Parlem de milers i milers de morts al desert i al mar. I amb aquesta misèria hi ha molts fills de puta que es fan rics. ‘No podem fer-hi res’, diuen. Incapaços de posar-se d’acord per salvar vides, quin cinisme.
—De fet, no es posen d’acord ni per oferir un port a l’Open Arms.
—És una obscenitat. A més, gent com Salvini els acusa de col·laborar amb els traficants. En fi… No és tan sols desinterès per la vida dels migrants, això que passa és fruit de la por. Europa tem perdre els seus privilegis, que la situació ja no sigui com abans. Segurament, aquesta por és derivada de la crisi econòmica. El futur no és clar i, per primera vegada, els fills viuran pitjor que els pares. Aquesta negror fa que ens tanquem cada vegada més, i això té unes conseqüències. L’auge de l’extrema dreta, per exemple.
—Al llibre també expliqueu una cara molt desconeguda de la migració, les persones que desisteixen i es queden atrapades en plena ruta o desapareixen voluntàriament.
—A Níger hi ha milers de persones que viuen en una mena de llimbs. No volen continuar la travessa cap a Europa perquè han estat segrestats, han patit maltractaments o tenen por, però tampoc no tornen a casa perquè la idea del retorn amb les mans buides els humilia massa. I es queden allà, sense moure’s, esperant un cop de sort, que en diuen. Aquesta desesperança és brutal, és una ferida sentimental bestial. El component humà de la migració és una de les coses que més m’ha impactat. Més enllà de les arrels profundes que té el fenomen, molta gent migra pels altres, com una mena de sacrifici pel bé comú, però també té afectacions personals. He conegut persones que havien aconseguit d’arribar a Itàlia, però no podien suportar la pressió de les expectatives. Rebien trucades per a enviar diners i no contestaven. Optaven per desaparèixer. Poseu-vos a la seva pell. Han passat tortures, violacions, fam… I quan arriben finalment al seu destí, quan més necessiten la seva família, hi han de tallar tota relació. Crec que és un patiment humà inimaginable. Ens centrem en l’impacte econòmic, les xifres, però no en el patiment psicològic i humà de la migració.
—Es pot ser periodista i activista?
—La línia entre l’activisme i el periodisme és molt fina, però sobretot molt perillosa. Jo sóc periodista i ho tinc molt clar. Si la meva feina fa que algú intenti canviar les coses, benvingut, però la meva feina no és canviar el món, perquè no puc. Jo em dedico a explicar situacions, fer-les accessibles i comprensibles. Ara bé, també sóc un ésser humà i hi ha situacions que em toquen més que unes altres.
—Podeu explicar el cas de l’Abi?
—L’Abi és una nena de Sierra Leone. Tenia una vida benestant, enfocada a estudiar i fer una carrera. El seu germà era metge, un altre advocat i el seu pare director d’escola. Però això es va acabar en només vint-i-un dies. L’Ebola els va matar a tots, només van sobreviure ella i dos germans més. Quan els vaig conèixer, estaven tristos i traumatitzats. No obstant això, a poc a poc, les converses van deixar de tenir relació amb la mort. Es feien conyetes entre ells. Jugaven. I l’Abi em llegia els seus poemes. M’explicaven les seves passions i somnis. Al final, en el seu cos, jo només vaig fer de vincle entre la seva realitat i la dels estudiants de l’escola Joan Boscà, que van decidir d’ajudar-la i pagar-li els estudis. Es van sentir identificats amb la seva història. Al cap i a la fi, era una noia de la seva edat que lluitava per tirar endavant i continuar l’educació.
—I què se n’ha fet, de l’Abi?
—Ara és a punt d’acabar la carrera. La clau, novament, és que els nois de l’institut li van treure l’etiqueta de víctima. L’Abi era molt més que una òrfena de l’Ebola. Per ells era una companya, una amiga.
—Quins riscs val la pena de córrer per una història?
—Jo sóc el primer interessat a tornar a casa. M’agrada la meva vida i tinc una família meravellosa [riu]. Hi ha riscs que són assumibles per a explicar una bona història, però amb els anys he après a minimitzar aquells que no són necessaris. Abans, quan era més jove, era molt kamikaze. No dubtava. Em podia passar dies dalt d’una moto o fent autostop per escriure un reportatge. El temps, suposo, m’ha fet desenvolupar el criteri. Fa poc vaig anar al Congo, vaig estar a la selva amb un grup rebel actiu seguint un milicià. Hi havia riscs? Sí, però valien la pena. Tot i això, cal dir que en aquestes situacions jo no sóc qui corre més perill.
—Què voleu dir?
—No sóc immune. En certs llocs, els periodistes podem ser segrestats, però tampoc no s’ha d’exagerar. En la majoria de llocs, no sóc qui corre més perill. Per exemple, quan he cobert Boko Haram, hi havia risc d’atemptats, sí, però aquella gent ja havia estat atacada. Havien perdut casa seva, familiars, la vida, tal com la coneixien, ja no existien… Hòstia, trobo obscè posar-me per davant d’aquestes històries. Sóc conscient de què haig de fer per tornar a casa, però no puc passar per davant de les víctimes.
