14.08.2019 - 21:50
L’advocat Xavi Monge pràcticament no té vacances. Té entre mans els casos d’una seixantena d’activistes independentistes denunciats pels Mossos d’Esquadra arran de les últimes vagues generals i de diverses mobilitzacions contra la repressió de l’estat espanyol. Monge és molt crític amb la policia catalana, els ulls grossos que fa el conseller Miquel Buch i el paper del president Quim Torra per a canviar el rumb de l’actuació dels Mossos. Pel que fa a les investigacions de jutjats catalans contra agents de la policia espanyola per l’1-O, és optimista respecte de la possibilitat que hi hagi condemnes.
Monge és ex-membre del secretariat nacional de la CUP i va ser cap de llista a les eleccions municipals del 2011 a Barcelona. No li preocupa la manca d’unitat estratègica, però creu que cal centrar-se a elaborar un full de ruta que inclogui la desobediència civil massiva i sostinguda, la confrontació amb l’estat espanyol i un referèndum que tingui efectes de cara als pròxims anys.
—Treballeu tot sol en els casos d’una seixantena de persones denunciades pels Mossos.
—Hi ha molts procediments que són curts perquè s’arxiven relativament de pressa. És una qüestió que cal valorar. Jutges i fins i tot fiscals diuen que les denúncies dels Mossos no recullen delictes. Que determinats jutges i fiscals frenin els Mossos hauria de fer pensar que potser hi ha un excés de zel.
—En una entrevista al Temps fa pocs dies, calculàveu que hi ha 700 activistes independentistes represaliats pels Mossos des de l’1-O.
—Si comptem tothom a qui s’ha obert un expedient sancionador de tipus administratiu, sobretot en aplicació de la llei mordassa, i tota la gent que ha tingut procediments oberts en jutjats, segurament serien més. Els Mossos van obrir molts procediments per la vaga general del 8-N, i amb la del 21-F també. Si agafem dies de grans mobilitzacions, com el dia de la investidura fallida de Puigdemont, el dia de la seva detenció, el del trasllat dels presos a Madrid i el dia que va començar el judici, és moltíssima més gent.
—Comentàveu que els Mossos han actuat així amb la intenció de desmobilitzar.
—No han inventat pas ara la sopa d’all. Ho han fet sempre, és una de les funcions repressives que té la policia en qualsevol estat. A més, hi ha coses que ho indiquen de manera especial. Poso un exemple fora del procés. El 2017, abans de l’1-O, els Mossos van detenir i citar a declarar una desena d’estudiants vinculats al SEPC. Era el dia abans d’una vaga d’estudiants que es preveia calenta. Era obvi que aquesta operació tenia una finalitat dissuasiva. Ara estem igual. A les portes d’una sentència que tothom es pot imaginar per on anirà i en un moment d’escissió estratègica de l’independentisme, per part dels Mossos s’intenta enviar un missatge de desmobilització. A més, proven d’imputar de manera molt insistent un delicte d’organització criminal a un grup de menors d’edat per asseure’s davant la fiscalia o tallar les vies a la plaça de Catalunya, durant una vaga general i en una acció que no va durar ni una hora. Amb això volen enviar un missatge claríssim que tot aquell qui no faci una desfilada ordenada sense cap paper a terra ja sap què li espera. És obvi que amb l’aplicació del 155, la síndrome post-155 i la voluntat dels comandaments de l’ala dura de recuperar el control del cos, això s’intensifica. I amb un conseller que abona un model de policia molt més dur amb la dissidència política.
—Els partits demanen mobilitzacions, però la policia catalana actua d’aquesta manera que comenteu. Com casa aquesta actuació dels Mossos amb la retòrica independentista del govern de Torra?
—El 21-F teníem Torra en persona animant i participant en la vaga general. Fa escasses setmanes, a quaranta persones del Clot van arribar-los notificacions de sancions de 500 euros per haver tallat el carrer durant aquell dia. Una acció que tant el Suprem com el Constitucional han dit que és inherent a una jornada de vaga general. És una actuació administrativa, no pas una actuació de la policia davant un delicte flagrant, i hi ha una motivació política, en aquestes sancions. Es demostra que no hi ha un govern de la Generalitat. Hi ha dos governs i un president i són tres potes absolutament autònomes. Dos partits que pugnen i pacten alhora i un president que no vol ser allà i que no pot exercir de president, que va acceptar el càrrec perquè li van proposar i segurament moralment s’hi va veure obligat.
—A què atribuïu aquest paper del president Torra?
—Pot cessar un conseller i posar-ne un altre? Crec que tothom sap la resposta. No pot cessar un conseller, el senyor Torra. Si Torra no pot cessar un conseller i posar-ne un altre perquè no comparteix com porta la seva conselleria, és que no exerceix de president. Tenim una figura simbòlica que va esperant que l’inhabilitin o que es convoquin eleccions. Ell, des de la seva consciència, envia missatges que es creu, n’estic convençut, però alhora el seu govern fa accions contràries. Això l’hauria de fer reflexionar i potser, encara que fos un daltabaix, donar un cop de puny sobre la taula i dir que exercirà de president o, si no, plegarà i convocarà eleccions encara que els partits no ho vulguin.
—Ens referim al conseller Buch.
—És qualsevol… Quan ERC va fer el canvi de cromos d’Alfred Bosch per Ernest Maragall, va ser inaudit i absolutament absurd. Això no és un president canviant el seu conseller d’Exteriors ni un govern col·legiat prenent-ne la decisió. És un partit que reconfigura les seves posicions i comunica a qui formalment ha de signar el decret que ho faci. El problema el tenim aquí.
—Un dels casos més mediàtics que porteu és el de Marta Torrecillas. En una entrevista a VilaWeb, explicava l’assetjament que havia patit. A part de la defensa jurídica, sovint hi ha un acompanyament personal. És complicat de gestionar-ho perquè no us afecti emocionalment?
—Hi ha una part que és impossible. Una de les principals tasques d’Alerta Solidària és organitzar l’entorn de la persona. Això vol dir parlar amb els familiars i l’entorn personal per explicar què tenim davant i organitzar grups de suport perquè tot aquest procés es faci de manera acompanyada, es puguin afrontar les despeses econòmiques i perquè la persona no se senti sola. En els casos de repressió, és fonamental que la persona no se senti sola per poder resistir. Són procediments de contingut polític i la capacitat de resistència és molt important. Passa que a vegades tens un vincle personal i això t’afecta emocionalment. Les alegries les vius més i les derrotes també, i el patiment l’arrossegues, la jornada laboral es desdibuixa… És complicat. Hi ha moments en què et surt la ràbia, també, i ets molt contundent. Forma part d’una manera d’entendre la professió. Però vas aprenent-ne amb el temps.
—Vau interposar una demanda contra Enric Millo per la seva declaració al Suprem. Creieu que pot prosperar?
—És un acte de conciliació i, per tant, no hi ha opció que no prosperi. Això tira endavant. Hem presentat un escrit en què l’instem a reconèixer un seguit de coses que no són certes. Enric Millo té tres opcions. Venir, enviar un procurador o una persona apoderada, o fer-ne cas omís. Si ve ell o un representant amb la voluntat de reconèixer que va dir coses que no eren certes, es pot negociar i en pot sortir un acord o no. Si no hi ha acord o no s’hi presenta, el següent pas és interposar una demanda. Com que som en el terreny civil, les demandes, si són correctes, tiren endavant. No és com el dret penal, que poden desestimar querelles o arxivar-les. En el procediment civil hi ha una demanda, un judici i una sentència. Veurem què passa i com actuem.
—També esteu implicat en les investigacions contra policies espanyols per la violència de l’1-O. Fa un parell de mesos, va transcendir que la fiscalia i l’advocacia de l’estat volien que s’investigués les víctimes que havien denunciat els agents.
—La Marta Torrecillas va ser un primer intent i es va desestimar la imputació. L’Audiència de Barcelona va recriminar que s’actués contra ella quan ja s’havia requisat el material electoral de l’1-O. A banda d’això, s’ha fet amb en Roger Español i, després, de manera generalitzada. És una manera de revictimitzar les víctimes i de passar a l’ofensiva, però en realitat, des del meu punt de vista, jurídicament és insostenible. Evidentment, quan entres al terreny del poder judicial espanyol pot passar qualsevol cosa, però és una manera d’intentar sortir a l’atac perquè estan crispats i bel·ligerants, com hem vist en alguns interrogatoris. També volen dissuadir d’altres possibles denúncies. Però per què els volen investigar un any i mig després? No té cap mena de sentit i el jutge ho ha desestimat pràcticament tot, de moment. Al Roger Español l’han citat a declarar com a investigat, però d’aquí a condemnar-lo hi ha un tros. No hi ha atemptat contra l’autoritat ni de broma.
—L’entrada del PSC al govern de Barcelona pot fer canviar l’acusació particular que ha mantingut fins ara l’ajuntament?
—Ells ho neguen. Tinc l’esperança que sigui així. Les persones de Barcelona en Comú, quan em diuen que no alterarà res, no sé si m’expressen un desig o un compromís. Espero que hi hagi la certesa que sigui així, tinc els meus dubtes fins on podran arribar. La imatge de l’advocat de l’estat espanyol exercint la defensa i de l’advocat de l’ajuntament l’acusació, amb el mateix color polític i determinats equilibris i pactes, generarà conflictes i soroll. Una de les incògnites és la negociació d’investidura i govern entre Colau, Collboni i Valls, veurem on van a parar aquests pactes. Comportarà un conflicte entre el PSC-PSOE i PP, Ciutadans i Vox.
—Pot haver-hi condemnes contra agents de la policia espanyola?
—Crec que sí. La voluntat de les acusacions és posar el llistó tant alt com es pugui. Hem pogut rebre declaracions com a testimonis de José Antonio Nieto i de Diego Pérez de los Cobos. No ens han servit de res. Encara no sabem què feia Pérez de los Cobos. Sembla que no fes res. Volem que quedi clar qui va donar les instruccions d’actuar d’aquella manera. És evident que hi havia unes instruccions, perquè es va actuar amb una violència i unes ganes d’enviar el missatge que per allà no passaríem que és preocupant i hauria de preocupar qualsevol estat de dret i qualsevol democràcia.
—Esbrinar la cadena de comandament de l’1-O és dificultós. Hi ha determinats agents que van dur a terme actuacions manifestament desproporcionades que poden ser condemnats, però a ningú se li escapa que com més amunt puges, més polititzada està la justícia, i que en els successius recursos és possible que acabin modificant les sentències o concedint indults. Hi ha una esperança força limitada de fer efectives les penes, però som en un cas en què el procediment és més important que el resultat. Ens donin la raó o no ens la donin, poder acreditar que es va actuar de manera desproporcionada és una obligació que tenim i que és important. Les víctimes de l’1-O necessiten batallar-ho i són plenament conscients de quina mena de poder judicial tenim davant, i per tant, estan emocionalment preparades per a rebre un cop. Però no ens perdonaríem abandonar aquesta batalla.
—Després de gairebé dos anys de l’1-O, com veieu el moment polític?
—Entre normal que estigui així i desastrós. Però resto importància a determinades divisions polítiques. Evidentment que en tenen, però crec que davant tenim una incertesa. Malgrat que tots tenim clar que la sentència del Suprem serà condemnatòria, caldrà veure en quins termes. Això condicionarà la resposta política i social. A ningú se li escapa que determinades condemnes tenen més o menys resistència al Tribunal d’Estrasburg, on tothom té grans esperances dipositades. Potser caldria ser més conscients que no ha de ser així, tot i que estic convençut que hi ha hagut vulneracions de drets fonamentals i qüestions de procediment i que qualsevol coneixedor de dret processal és conscient que en aquest judici s’han comès autèntiques barbaritats. A banda d’això, aquesta incertesa fa que la resposta política i l’estratègia siguin de mal definir. A curt termini, que no hi hagi una estratègia conjunta no em sembla preocupant, sobretot perquè ningú no ha proposat cap estratègia. Quan n’hi ha hagut una, és perquè algú l’ha posada damunt la taula.
—Reactivar una DUI és publicar-la al diari oficial i prou. Entre la tornada a l’autonomisme i l’independentisme màgic i els unicorns, no ens porten absolutament enlloc. Hi ha determinades estructures d’estat que són impossibles sense tenir, prèviament, un estat. Aquests anys hem après, especialment des de l’1-O, que la confrontació és imprescindible en termes democràtics i que l’estat està disposat a tot. Els discursos de la llei a la llei i coses per l’estil… Això és impossible. L’estat va amb tot i no sabem l’abast de què ha fet i què no ha fet. No sóc amant de les teories de la conspiració, però és un estat que ha fet servir el terrorisme d’estat amb els GAL. Per tant, aniran amb tot. I la Unió Europea, per molt que alguns l’anomenin l’espai lliure europeu, és un club d’estats i de mercats. A més, als estats de la Unió Europea els fa molta por que un poder constituent passi per sobre d’un de constituït. La magnitud del conflicte hauria de ser molt gran perquè algú intervingués a escala internacional. Hem après molt i la gent té clar que l’estat està disposat a arribar molt lluny, hi ha la consciència generalitzada que només desobeint l’estat es pot arribar a un escenari que esquerdi el règim i permeti una sortida democràtica.
—Un referèndum?
—Sense cap mena de dubte. Crec que Marta Rovira va dir al principi del seu exili que l’1-O havia estat molt bé, però que fora no ens el comprava ningú. És una reflexió important. Això no em serveix per a beneir l’estratègia actual d’ERC, però és important. Necessitem un referèndum que tingui efectes. El referèndum que vam fer podria haver tingut efectes si haguéssim mantingut una estratègia de confrontació democràtica i desobediència amb majúscules. No podem pretendre que un dia la mesa del parlament o qui sigui desobeeixi i publiqui una llei al diari oficial. Això és fer un clic en un ordinador. Ho dic amb el màxim respecte i la màxima indignació que hi hagi gent que s’enfronti a molts anys de presó. Però quan parlem de desobediència, crec que hem de tenir molt clar que ens enfrontem a un estat. Hi ha reflexions que són importants. Una és que caldrà posar contra les cordes l’estat de manera massiva, sostinguda i contundent. Parlo en termes pacífics, però tant parlar de Gandhi, potser que mirem què va fer el seu moviment.
—…
—Si s’han de fer determinades accions de desobediència civil massiva i sostinguda, el cost repressiu serà elevat i la resposta ha de ser proporcional. Això és un desgast que pot durar anys, però en termes històrics, els processos d’emancipació nacional i les revolucions no han estat un dia que esclatava una cosa. No vull posar l’exemple fàcil del 1917, però abans va haver-hi un 1905. En termes històrics, l’independentisme ha passat de ser una opció marginal i irrisòria a les institucions a representar una majoria parlamentària i un 50% de la població. No ho hem fet tan malament. A vegades cal aixecar la mirada i veure on som. El canvi de mentalitat que ha suposat l’octubre del 2017 és que no ens enfrontem a una colla d’inútils que podrem vèncer perquè som més intel·ligents i a còpia de jugades mestres, sinó que som davant d’un estat a l’ús que fa servir tota la seva maquinària. Cap aquí és cap a on haurem d’anar si volem que tot això culmini en alguna cosa. Tenim el deure d’intentar-ho. Hem de desafiar un estat que té tan poca decència que no ha fet ni una mínima purga de les estructures del franquisme. Hem d’esmenar aquell error que va ser la transició. No va ser com molta gent pensava que seria, i ens toca esmenar-ho.
—La CUP es troba en un procés de reconsiderar la seva estratègia. Cap a on ha d’anar l’esquerra independentista?
—L’esquerra independentista en el seu conjunt ha de fer una proposta clara d’alternativa a la majoria republicana que representen JxCat i ERC, i alhora fer una revisió dels encerts i dels errors i una anàlisi sincera de les victòries i les derrotes des de l’octubre del 2017. Cal ser molt conscients que som en un moment de desorientació estratègica absoluta i de desmobilització generalitzada, i que proposar a curt termini un torcebraç de victòria o derrota a l’estat és absolutament irreal. Alhora, probablement, no hi ha cap altre actor polític disposat a posar damunt la taula una estratègia de confrontació democràtica i desobediència i oferir-la a l’independentisme i a l’esquerra d’aquest país, al conjunt de la gent que creu en l’autodeterminació encara que no sigui independentista. És bo que el debat obert en el si de la CUP i l’esquerra independentista maduri. El ‘com’ em preocupa menys, però la CUP ha vist desbordada la seva estructura i organització i cal pensar a articular un veritable espai d’unitat popular que aspiri a ser majoritari i proposi un torcebraç a l’estat amb opcions de guanyar. Caldrà fer-ho els pròxims mesos i anys.
