Al carrer de Sant Pasqual número 2 de Picanya (Horta Sud), just al costat del barranc de Torrent (o rambla del Poio), hi havia la nova seu de la companyia de teatre Pot de Plom. Feia tot just tres setmanes que s’havien traslladat al nou local. L’aigua va foradar la paret per un costat, va crear un remolí a dins, va desbutzar la porta i s’endugué ninots, focus i vestits. A dins, trenta anys d’història han quedat sota el fang. Més enllà de les pèrdues econòmiques, allò que més dol al seu creador, Xavi Castillo, és el patrimoni cultural. Decorats artesanals, vestuari fet a mà, llibretes i llibretes de notes amb les idees dels espectacles, la seua col·lecció personal de còmics, els primers cartells de la companyia dibuixats per ell mateix… No se n’ha pogut salvar gairebé res. Ara, Castillo i el seu tècnic, Calleja, treballen contra rellotge per poder abandonar el local com més aviat millor, perquè temen que no siga segur. Amb tot, aquestes setmanes ha publicat vídeos de la situació a Picanya amb el seu humor habitual.

Assegut en la cadira de vímet –una mica enfangada– que feia servir per als espectacles del Yonqui del dinero, conversem sobre la vivència personal i col·lectiva de l’aiguat, els danys que ha sofert la companyia, la lluita de la cultura per a sobreviure a la gota freda, la necessitat de l’humor en aquest context i la nefasta gestió de la catàstrofe pel govern.

—Com vau viure el 29 d’octubre?
—El vam viure com molta gent. Tot el món feia els mateixos comentaris. Érem a casa, amb la meua filla menuda i unes amiguetes que havien vingut a jugar. Anàvem seguint un poc l’oratge, però el fet més greu és que tot el món feia vida normal. La gent tornava de la faena, portava els xiquets a l’extraescolar… No hi havia cap alerta. Vam decidir de no portar la meua filla a una classe d’extraescolar, i encara sort. És un comentari que sentirà molt. Molta gent del poble que diu: encara sort que no sé què, o mira, a mi em va agafar no sé on de miracle. Nosaltres de miracle no vam sortir amb la xiqueta, perquè eixa extraescolar resulta que era a cinquanta metres del pont que es va ensorrar, i a la mateixa hora. Aquest local on fem l’entrevista és al costat del barranc. El barranc es desborda i tira tots els carrers cap allà. Nosaltres vivim quatre carrers més avall. Si haguérem portat la xiqueta a l’extraescolar hauríem atrapat la trompada d’aigua, com li ha passat a molta gent. Així de clar. Quan ho penses t’acollones. És molt greu, això que ha passat és molt greu. El nivell d’indignació és molt gran, el nivell d’indignació va pujant, va pujant, va pujant, perquè tu vas netejant, però al mateix temps vas seguint les notícies, vas veient les declaracions de Mazón… Bé, el nivell d’indignació de la gent ja és màxim, és una animalada. En general, està tot empastrat.

—I els aiguats com van afectar la seu de Pot de Plom?
—Totalment, pràcticament el 90%. Intentem veure què podem salvar i què no. Hi ha molta cosa que ja s’ha florit. El que va passar en aquest local és un conjunt de mala sort, perquè ens hi havíem traslladat feia poc. Estàvem en una nau, ací a Picanya, en un polígon, i vam dir: no necessitem tanta nau, ens n’anem a un local més menut. I ens havíem traslladat ací feia tres setmanes. I l’aigua va entrar per eixa porta, va trencar una paret i es va fer ací en el local com un tsunami. I tot el que jo tenia, tota la història de la companyia, decorats, vestuari, màscares, jo què sé, documentació, l’oficina… a fer la mà. Els ordinadors… tot era literalment baix d’un metre de fang, tot.

—…
—Vull dir que ací realment qui va resoldre els primers dies de la gota freda –i això ho diu tothom, però jo he de dir-ho també– van ser els voluntaris. Ací, el meu tècnic i jo podríem haver tardat dos mesos tranquil·lament a llevar totes les andròmines i tot el fang que hi havia. Era una animalada. Ferros trencats, focus, tot fet una merda. I van començar a venir voluntaris els dies següents, tots ho vau veure, de tot arreu: de Torrent, d’ací, uns d’Elx… Potser tenia ací trenta persones llevant andròmines i fang. I en dos dies, més o menys, vam aconseguir netejar açò, que començava a ser una miqueta perillós. I ja està, l’homenatge que jo he de fer és als voluntaris, no a l’àmbit oficial. Ací qui va salvar el poble, i això tothom ho sap, va ser gent que tenia maquinària, però no oficial, no la conselleria, no l’exèrcit. L’exèrcit va tardar molt a venir. Tota la gent oficial que hi ha ara, els primers dies no hi era, la resposta era popular. Era gent que té maquinària, llauradors, una empresa de Picanya que té maquinària pesant llevant cotxes. I tots eixos eren gent d’ací. Aquesta empresa, dels germans March, va començar a clavar maquinària ací i gràcies a això jo puc tenir el local, almenys, buidat. Perquè vam tirar tanta merda fora que la merda obstruïa el carrer, era una muntanya de merda, llot, fang, andròmines, decorats fets malbé. El que ha passat ací, hòstia… Si repetim una altra vegada la història, que isquen airosos i que el Mazón li done la culpa a un altre, és delictiu. No pot continuar en el càrrec. És un collons de desastre, però, és clar, com que hi ha precedents de desastres mal gestionats i s’han rentat les mans… Tens la sensació de dir: hòstia, el Mazón aquest encara se’n sortirà.

—Heu fet un balanç de les pèrdues?
—És una putada, perquè hi ha, d’una banda, la tasca de neteja; i d’una altra banda, l’assegurança. Això és una feina també molt laboriosa. Sí que han de valorar-ho econòmicament. Jo puc valorar econòmicament molt de material que teníem de focus, ferros, els micròfons, altaveus… Això és fàcil de valorar tècnicament. Després hi havia tot un patrimoni cultural ací dins, que era de més de trenta anys de companyia. Jo ho guarde tot, perquè em pareix tot molt artístic. Sóc incapaç de llançar coses artístiques que hem fet per a espectacles. Són molts espectacles, hem fet sèries de televisió, col·laboracions, hem fet de tot. I tot això era ací dins. Això és molt difícil de valorar. Tinc vestuari que era molt artesanal, el fèiem a Alcoi, una modista que treballava per a festes. I tot això era un vestuari de molta qualitat. Jo què sé, utillatge, vestuari, màscares… És molt complicat valorar això. Fas una estimació per a l’assegurança i dius açò val tant. Però, sentimentalment… Jo ací tenia col·leccions de còmics meus, particulars, que ja no hi són. Són allí, tots banyats.

—Què heu pogut salvar?
—Alguns penja-robes van quedar al fons amb fang fins ací, i intentem salvar el vestuari que siga més bo. N’hi ha que ja el llance perquè es floreix. Però realment s’han salvat quatre coses tècniques, alguns focus, i ja està, no hem salvat res. Jo dibuixe des de fa molts anys, com a aficionat. Els cartells de Pot de Plom antics els dibuixava jo. Tot això ho tenia arxivat en carpetes, i ja no hi és. La tromba d’aigua va rebentar la porta i s’ho va emportar tot. Això va anar nadant, i de sobte un ens diu: “Ei, sóc a Paiporta i acabe de veure el gegant d’Esclafamuntanyes. Nosaltres teníem un espectacle infantil que era Esclafamuntanyes, i hi eixia una marioneta gegant, que la manipulaves des de baix. La tenia ací, i va rebentar això i el gegant se’n va anar flotant fins a Paiporta. Hi ha coses nostres que potser són a l’Albufera. Anàvem passejant pel poble i trobàvem a l’altra punta un perol que gastàvem per a fer de bruixes, de decorat. Era molt divertit, i molt trist. Jo deia: hòstia, quin desastre. Però ja està, ara anem netejant i intentant dir: mira, hem salvat açò, una motxilla del pelegrí. Jo què sé, hi ha dues motxilles de pelegrins de la visita al papa que els pegue una arruixada i potser les salve. Però és de veres que som una companyia a la qual realment ens ha pegat fort. Però el nostre caràcter és d’arrancar i tirar endavant.

—Com ho feu per a mantenir els espectacles?
—És una lluita. Parlem també amb més gent perquè no se suspenguen les activitats culturals. Quan passen aquestes coses hi ha una inèrcia de molts ajuntaments de suspendre-ho pel dol i “no estem per a riure”. D’eixa manera ens han caigut unes set o vuit actuacions aquest mes. En són moltes. Algunes s’ajornen i algunes es perden. Volem donar un missatge: no suspengueu la cultura, deixeu-nos treballar. Despús-d’ahir vaig anar a Oliva, van venir quasi quatre-centes persones. La gent va riure, jo vaig explicar coses, vaig fer un espectacle sobre cine, vaig comprar quatre coses i vam fer l’espectacle. La setmana passada vam aconseguir fer dues actuacions de La Bíblia!, a Alcoi, en els Kinépolis de Paterna, i amb la sala plena. La gent, que vinga al teatre. Nosaltres treballem, perquè si aturem l’activitat sí que ens n’anem a la merda, literalment.

—Com es fa humor en una situació com aquesta?
—Hem mirat d’explicar en algun vídeo. I la gent ho entén. La gent t’ho diu pel carrer. “Eh, Xavi: vinga, tira-li, que volem riure.” La gent vol continuar rient. Es pot fer humor tranquil·lament. Els espectacles els faig tal qual. No passa res. Fins i tot, si parle del que ha passat, intente posar-hi una nota d’humor. Sempre hi ha gent a les xarxes que diu que no és el moment, que ara cal un poc de respecte. No tenen ni puta idea del que ha passat ací. Eixa gent que et diu “respecte” potser són a casa seua fent un gintònic tranquil·lament, sequets, però açò és un desastre. L’única manera d’eixir del desastre per a nosaltres és treballar. És clar, jo faig humor, no puc fer-ho d’una altra manera, he de fer riure. Conte un poquet el que va passar. Però, al mateix temps, si no fem riure ací, ens n’anem a cagar, de debò. Es pot fer humor. Diuen que cal deixar passar temps per a poder fer broma de les coses. I una merda. Es pot fer broma. Si Mazón va estar cinc hores en un restaurant que es diu El Ventorro, es pot fer broma, no fotes. Es pot fer broma en el minut zero. A més, es pot fer una broma divertida, però molt sagnant. I si ara et despertes i han nomenat com a vice-president de la recuperació un militar que pareix que siga el general Patton, no fotes. Si no faig broma ara, quan vols que en faça? D’ací a tres mesos? No, la broma és demà, si puc, perquè han nomenat un maleït militar que pareix el d’Apocalipsis Now per a la recuperació. Col·lega! Fem broma. I ja està. Hi ha gent que ha patit molt, nosaltres hem patit molt, i hi ha gent que ho ha passat pitjor que nosaltres, que ho ha perdut tot absolutament. I botigues també. I et sap greu, però no em quedaré en casa plorant.

—Com van les actuacions?
—Hi ve molta gent. La gent té ganes de riure. No pots posar-te tampoc molt seriós. Faig una introducció cagant-me en la mare que els ha parit, però són molt divertides. El que és laboriós és la pre-actuació, la càrrega. Però les actuacions, de puta mare.

—Com compagineu la vida entre el fang i els espectacles?
—Molt complicat, és molt complicat. És tot laboriós. Hi ha la conciliació. Els xiquets encara són a casa, les classes no han començat. Molta gent pot netejar perquè els deixen amb la iaia o amb la mare. D’això, se n’ha de parlar també. Al final, s’ho carreguen tot les mares i les iaies. És molt difícil de conciliar tot això. Fer actuacions ens ha costat el triple. Entre que no podíem arribar a Picanya, els ponts trencats, pegues la volta, el control militar, el meu tècnic que on viu no té llum ni aigua. Si vols dir alguna cosa, ara és el moment, Calleja. Vine, vine, vine. Tenim ací el tècnic de la companyia.
—Calleja: Jo vaig quasi sobreviure a la gota freda perquè era al Bonaire, i després en un polígon industrial que ja no existeix. Vaig prendre la mala –entre cometes– decisió d’anar-me’n a casa encara que la carretera del polígon industrial a casa estava superinundada i vaig amb un mini, que a més és esportiu i és molt baixet. Vaig arribar amb una avaria. El que no sabia és que em vaig salvar per aquesta mala decisió, perquè per uns minuts no em va atrapar la riuada. Ara seria a l’Albufera, amb els ànecs. No tenim aigua i ens han dit que per a un mes com a mínim, i la llum d’un generador que cada vuit hores s’atura per falta de combustible. I després per a venir ací a donar un colp de mà eren quatre hores de cua. Els primers dies no em deixaven eixir de la contornada. Bé, i el meu cotxe avariat. I amb la moto quasi em mate un dia, pel fang.
—I després hi ha una cosa que era per a al·lucinar. Jo un dia vaig poder entrar a València per a comprar coses per al teatre. I, és clar, era com el món feliç.
—[Calleja] És com Abu Dhabi, que hi ha els gratacels i al costat les barraques. És una línia.
—I psicològicament… Hòstia, l’altre dia ens va passar, a la meua parella i a mi, que sopàvem i vam aconseguir anar al cine. Anem al cine, eh! Tres setmanes després. Però després ens va entrar remordiment, com dient…: “Què fem ací, divertint-nos?” I vam tornar a casa.
—[Calleja] Et sents culpable de fer alguna cosa normal.
—És una merda, eh! És una puta merda.

—Heu sabut res del conseller de Cultura?
—No. A nosaltres ens ha arribat una cosa d’AISGE [entitat de gestió de drets d’autor], que és una subvenció d’actors, una subvenció d’autònoms… Tot ve del govern central. La conselleria, ni fava. El govern valencià, ni fava. No resol les coses. Com això que ha passat amb la gota freda, que hi havia gent que volia venir i aquests no ho demanen. “Ai, és que no fa falta.” Ho fan malament. Però malament a un nivell… És que hi ha gent que s’ha mort. És que no és broma. Per una catàstrofe com aquesta en altres llocs n’han mort dos. Ací n’han mort més de dos-cents. Ha mort molta gent. No pot ser que isques i digues: “La culpa la té la Confederació Hidrogràfica.” Jo no podria ser polític, perquè baixe i li pegue dues hòsties. Però què dius? Carallot! De debò, no pot fer això. La meua faena és fer teatre i parlar de les coses divertides per a la gent. Però em reafirme en la meua manera de fer les coses, que és fer crítica, fer sàtira i deixar eixa gent molt en ridícul. Has de ridiculitzar-los. Jo faig broma de les coses que són molt flagrants, molt greus. És visceral, però m’agradaria construir un monòleg que parlara de tot açò. Ja vaig fer una adaptació de Yonquis del dinero, que era tota la història de la corrupció valenciana, basat en el llibre de Sergi Castillo. Hi havia coses molt greus, l’accident del metro, Zaplana, Cotino, la Gürtel, tot eixe brou que hem tingut ací durant molts anys… Tu veus açò que passa ara i dius: “Una altra vegada hem de viure açò?” Ja m’ha agafat major, però bé, continuarem.