Xantal Llavina: “No es parla del dret de l’oblit oncològic, volem girar full”

Xantal Llavina (Barcelona, 1975) ja fa molts anys que és una de les cares més conegudes de TV3 i Catalunya Ràdio i, d’ençà de fa vuit temporades, s’ha dedicat sobretot a la divulgació tecnològica i digital al programa Revolució 4.0. Però el desembre del 2022 va anunciar que deixava de presentar-lo temporalment a causa d’un càncer de mama. Després de nou mesos de tractament, la periodista va superar el càncer, i just quan acabava la recuperació va enregistrar els deu capítols de Ho he superat, un vídeo-pòdcast de la seva productora, Inspira XL Productions, que es pot trobar a la plataforma 3Cat i a l’aplicació de Catalunya Ràdio. A partir de la seva experiència, Llavina conversa amb més personatges públics que expliquen les seves històries de superació i com encaren ara la vida.

Parlem amb ella sobre aquestes històries, sobre la importància d’una actitud positiva davant les adversitats i també sobre el dret de l’oblit oncològic. Tal com defensa, es pot haver donat testimoni sobre una malaltia i, alhora, no voler que l’empremta digital hi vagi relacionada permanentment. Aquest estiu el govern espanyol va aprovar un reial decret per garantir aquest dret, però la periodista defensa que encara queda feina a fer perquè es tingui en compte en totes les circumstàncies.

—A Ho he superat la vostra història dialoga amb altres històries de superació. Com va sorgir la idea?
—La vam idear amb Santi Faro i Jordi Borda, els meus caps. Volíem parlar del fet de superar una malaltia des de la part positiva. És clar que costa, però en el meu cas va ser important la psicologia positiva, i evidentment la sort i la ciència. La sort permet que et curis, al final, i alguns tenen més sort que uns altres. Em sentia amb el deute de divulgar sobre això. Volia fer un documental sobre la relació entre el càncer i l’estrès emocional, un tema que he parlat amb diversos metges. D’això encara no he fet res, però va sorgir la possibilitat de fer un video-pòdcast i tenia clar que el títol havia de ser Ho he superat. És una malaltia que em va costar nou mesos de superar i que tenen sis mil dones a Catalunya, i per tant l’altaveu era important. La Xantal d’abans del càncer és diferent de la d’ara, i volíem parlar d’aquest procés amb unes altres persones que han viscut històries de superació.

—Són històries de superació molt diverses: Paula Valls i la superació de l’anorèxia, Nandu Jubany i la lluita contra el dol i la depressió, Elisenda Roca i el maltractament psicològic…
—Són deu històries i, de moment, ha anat molt bé de visites i he rebut moltes felicitacions. Són entrevistes que ajuden, i això és un regal. M’ha escrit gent que ha tingut càncer de mama o de pulmó dient-me que el programa els havia ajudat, dones que m’han dit que el seu home les maltractava i la conversa amb l’Elisenda les havia remogudes… Tots sofrim situacions difícils. Jo no m’esperava haver de superar un càncer de mama, però ha estat un aprenentatge vital molt bèstia. Era difícil fer aquestes entrevistes a l’octubre, que encara em recuperava i hi surto amb la gorra. Sóc menys periodista, i alguns em fan preguntes i jo també parlo del meu procés. És una conversa sobre la vida, la malaltia i com en som, de fràgils i vulnerables. Un programa fet més amb el cor que amb el cap.

—Què us ha sorprès, d’algunes d’aquestes històries?
—De la Paula Valls em va sobtar que em digués que la seva anorèxia, que és una addicció, es deia Filomena. Parles a una altra persona perquè no ets tu: “Filomena, jo et guanyaré, jo menjaré”. Del Nandu Jubany impacta que algú que té aquesta imatge sempre tan optimista expliqui que va caure en una depressió. L’Elisenda Roca, que va escriure Animals ferits, explica com una dona d’èxit no s’adona fins al cap d’uns anys que el seu marit la maltracta psicològicament. Això costa molt d’explicar, i que una persona coneguda ho expliqui és molt important. L’Anna Barrachina, que va tenir un càncer de pulmó que va fer metàstasi al cervell, ens parla de la soledat que se sent, tothom continua fent vida normal i tu ets en un llit. És cert que et sents així, però per sort jo, a més de la meva família, a les xarxes em vaig sentir molt estimada.

—Per què vau decidir de fer-ho públic?
—Ho vaig fer públic perquè havia de deixar de treballar al Revolució 4.0, però em va ajudar. Les paraules, com la música, curen. Al Raül Balam, amb el tema de la drogoaddicció, fer-ho públic també el va ajudar, perquè d’alguna manera així tothom el vigilava. Em va sorprendre que fos capaç de dir que tractava malament la gent, que les drogues el van convertir en un monstre. Ara la seva droga és la vida. Tots els qui hem passat una història de superació ens tornem vitalistes. Entre més, també apareix el cas del Joan Reig, que va patir abusos sexuals d’un capellà de Constantí. Explica que no en podia parlar amb els seus pares perquè no ho entenien. És un tema molt delicat, però fer-ne denúncia ajuda.

—Són històries molt diferents, però en aquest “superar-ho” hi ha moltes coses en comú?
—L’actitud. He llegit i m’he documentat molt sobre el tema, i que no em diguin que la psicologia positiva no és important. La teva ment i com enfrontes les adversitats és molt important i es veu en tots els casos. Per exemple, al Nandu, la seva actitud el va ajudar a remuntar. Fins i tot en els temes de drogues (Raül Balam) i alcohol (Sebastià Alzamora): un dia ells diuen “prou, he de canviar-ho”. I també hi ha en comú un canvi de vida.

—De quina mena?
—Quan reps un cop fort a la vida, te la prens diferent. Com en el cas de Pep Anton Muñoz, en molts altres coincideix que la feina deixa de ser una prioritat. Te la mires d’una altra manera, més relaxada, et quedes amb les persones que et fan bé i canvies de prioritats, valores les coses essencials, que són poques. A mi m’agrada molt treballar, però la vida és un equilibri i, com explica l’Ernest Folch sobre el seu infart, viure revolucionat és una droga. I a mi això m’ha calmat, m’ho prenc tot més amb calma i medito, faig ioga, entreno…

—Com va començar tot?
—M’ho van comunicar el novembre del 2022. Tens molta por i la paraula “mort” et passa pel cap. Però tens una filla de vuit anys i tens molt clar que te’n vols sortir. Vaig començar un procés de documentació, ho vaig llegir tot sobre el tema. I vaig començar un treball de fer quimioteràpia, canviar l’alimentació, fer exercici i anar al meu metge, Miquel Prats, i a la meva psicooncòloga, Lídia Caba –experta d’Oncolliga, servei gratuït al qual pot anar qualsevol dona. M’he curat i hi ha gent que no té aquesta sort. Vaig posar-hi tota l’energia i vaig deixar de treballar, crec que s’ha de parar.

—Com ho veieu, amb la distància d’haver acabat el procés?
—Encara em sembla una pel·lícula. No sé qui era el guionista, però no m’agrada gens, aquest capítol de la meva vida. Però un cop passat ara és un regal, perquè visc intensament. Tinc una llista de coses que vull fer, les vaig fent, i tinc relació amb qui m’aporta benestar emocional. Tot això, abans, no m’ho plantejava. El nucli dur –la família, els pares, les amigues, els amics– són el més important. Aquest viatge d’anada que tenim és molt fràgil i hem de viure’l sense angoixes, amb respecte i educació. M’ha canviat la mirada de la vida.

—Com fer aquest discurs sobre la importància de l’actitud positiva sense caure en un discurs naïf, com passa a vegades?
—Jo crec que la manera com enfrontes les dificultats sí que és important. Em podria haver quedat a casa, no sortir i que això afectés la meva salut mental, però penso sempre en la frase de “si caus set vegades, te n’aixeques vuit”. Vinc d’una família emprenedora i els meus pares sempre m’han ensenyat el valor de la perseverança i la resistència. Sóc forta i m’he treballat mentalment, també.

—De quina manera us ha ajudat compartir la vostra experiència amb més dones que han passat per la mateixa situació?
—M’ha ajudat molt la Susana Valdés, que és una mestra. En parlo en el capítol de l’Ernest Folch, perquè és la seva dona. Va fer quimioteràpia just abans que jo i va ser la meva mentora. També em va ajudar molt la Montse Llussà, de RAC1. Recomanaria a tothom qui passa per una malaltia que parli amb una persona en la mateixa situació. I una vegada ha passat, un tema que vull reivindicar és el dret de l’oblit, perquè continues treballant, pots demanar una assegurança, una hipoteca… No es parla del dret de l’oblit oncològic, volem girar full.

—Com ha estat en el vostre cas?
—Em trobava a internet enllaços de “Xantal Llavina té càncer”. He hagut de treballar amb una empresa per fer una neteja de titulars incorrectes. Pel clickbait, quan algú està malalt, és fàcil titular “Xantal Llavina té càncer”, però que m’he curat ho han dit la meitat dels mitjans. I em trobo titulars amb què no estic d’acord, perquè a la vida volem girar full. Hi ha una feina de divulgació, però vull fer-la puntualment, no cada dia. I cal tractar amb sensibilitat les malalties. Si un diari publica que algú està malalt, que quan s’hagi curat, també ho publiqui. També hi ha notícies sobre la meva vida privada que no hi haurien de ser. Els mitjans digitals, que tenen moltes coses bones, amb això haurien de ser més curosos i no anar a la recerca del clic.

—Heu explicat que el càncer fa més por fora que dins. Per què?
—La paraula químio des de fora fa molta por, però un cop t’hi trobes, al final, és una màquina amb un líquid. Com em deia la Lídia Caba, t’hi has de fer amiga, et cura. Jo escoltava música vitamina, de riure, ballava, anava a fer químio amb els meus pares, amb les meves millors amigues, amb la meva germana… I aquelles dues hores ens ho passàvem bé. Em trobava malament després, evidentment: ganes de vomitar, cansament… El més dur per a mi va ser la caiguda del cabell i els moments de tristesa i en què no et pots aixecar, però no la químio en si.

—Què caldria canviar, socialment, respecte de l’abordatge del càncer de mama?
—Apel·lo a la Conselleria de Salut perquè faci més campanyes de mamografies i d’informació. Hi ha molt de desconeixement, falten programes de salut als mitjans. La prevenció i la divulgació són molt importants. Ara es fan estudis genètics que la gent no sap ni que existeixen.

—Heu esmentat que us interessa especialment la relació entre càncer i estrès. Per què?
—M’interessa la salut holística, la medicina que tracta tant el cos com la ment, la salut mental, física, emocional, social i espiritual, totes relacionades. Lídia Caba m’explicava que hi ha molts temes emocionals relacionats amb el càncer, i això també és un món per a divulgar. M’agrada molt la divulgació, el periodisme més sincer no el trobo ni en els esports ni en la política, sinó en la divulgació. Vaig estudiar periodisme perquè volia canviar el món, però el món és molt difícil de canviar. En canvi, en la divulgació veig que podem ajudar.

—Què diríeu a algú que en aquests moments té un càncer de mama?
—Que amunt, força, energia. És clar que la sort a la vida és el més important, però que hi posi tota l’energia positiva, que ho faci tot en temes de quimioteràpia, alimentació, exercici físic –també clau– i que es recolzi en la gent que estima. I, com dic, també és molt important documentar-se, estar ben informat.