Wolfgang Schomburg: “A Espanya algú va passar per alt que a Alemanya hi ha jutges independents”

Ara fa tres anys, el juliol del 2018, els tres jutges del tribunal superior de Slesvig-Holstein van decidir que no acceptaven l’extradició per rebel·lió o sedició del president Carles Puigdemont a l’estat espanyol. Aquella sentència va marcar un punt d’inflexió perquè fou la desautorització més gran d’àmbit internacional de la persecució judicial contra l’independentisme. Entre la bibliografia consultada i citada en aquella sentència hi havia un manual de referència en matèria d’extradicions a Alemanya, Internationale Rechtshilfe in Strafsachen, signat pel professor Wolfgang Schomburg. Ell era precisament l’advocat defensor de Carles Puigdemont durant tot el procediment de l’euroordre a Alemanya, tota una autoritat al seu país en matèria judicial. En aquesta entrevista de VilaWeb parla de la seva extensa trajectòria i, amb prudència professional, de la situació de Puigdemont i els exiliats. I de la importància d’aquella decisió de fa tres anys: “La sentència de Slesvig es tindrà en compte en qualsevol cas.”

Schomburg va néixer el 1948 a Spandau, al costat occidental del mur de Berlín. Hi ha pocs currículums acadèmics i professionals com el seu al món del dret. Va estudiar a la Freie Universität de la capital alemanya i va començar la carrera com a fiscal a Berlín Occidental. El 1984 va esdevenir jutge del Tribunal Regional de Berlín, càrrec que va ocupar durant dos anys fins que va ser nomenat fiscal superior de Berlín Occidental. El següent pas en la brillant carrera de Schomburg va arribar el 1989. Com a membre de l’equip del partit guanyador de les eleccions va ser nomenat subsecretari d’estat al Departament de Justícia de Berlín Occidental, després de la caiguda del mur, responsable en aquest càrrec de tot Berlín reunificat. Més tard, Schomburg va actuar amb èxit com advocat d’acusats d’alt rang. El 1995 va ser triat jutge del Tribunal Suprem Federal d’Alemanya.

I fou el primer jutge alemany a formar part del Tribunal Penal Internacional per l’antiga Iugoslàvia i per Ruanda, entre el 2001 i el 2008. La seva reputació va ser reconeguda el 2008 quan li van concedir la Gran Creu del Mèrit de la República Federal d’Alemanya. Schomburg, que va ser professor honorari i doctor en Dret Civil a la Universitat de Durham (Regne Unit), és autor de prop de dos-cents treballs de dret penal, entre articles i llibres, i actualment és advocat del bufet Ufer-Knauer, a Munic, Berlín i Frankfurt.

—Què us sembla la concessió d’indults als presos catalans per part del govern espanyol?
—És un senyal de bona voluntat que no hauria de ser rebutjat o subestimat a la babalà.

—Com a solució política, seria més útil una amnistia per a tots els càrrecs polítics i els ciutadans catalans represaliats, com demana el Consell d’Europa?
—Legalment, sens dubte. Però en termes de política real sembla impossible per a un govern que vol sobreviure en les circumstàncies actuals. Per als condemnats i els dirigents polítics als quals cerquen a l’estranger tan sols val la llibertat de moviment sense condicions.

—Creieu que el president Puigdemont podria tornar amb seguretat jurídica a l’estat espanyol? De què dependrà?
—Per desgràcia, no. No obstant això, cal trobar una solució pacífica. Potser una mediació acurada o un arbitratge hi podria ajudar, també per a tots els altres polítics. Serviria als interessos tant de Catalunya com d’Espanya i també als altres estats membre de la Unió, antics i actuals, amb problemes similars (per exemple, el Regne Unit – Escòcia i Irlanda, Dinamarca – Grenlàndia) si la UE ajudés a resoldre un procés polític que no es pot resoldre mitjançant l’ús rígid del dret penal. El dret penal ha de seguir essent el darrer recurs en una societat democràtica.

—Les mesures cautelars aprovades pel Tribunal General de Justícia de la UE perquè Puigdemont recuperi la immunitat com a diputat podrien apropar l’objectiu del seu retorn segur?
—Sens dubte! El Parlament Europeu també hauria d’haver estat conscient de què significava políticament la seva decisió.

—Quina importància té la sentència de Slesvig-Holstein sobre la llibertat de moviment i els drets de Puigdemont en el futur?
—La sentència de Slesvig-Holstein serà tinguda en compte en qualsevol cas, almenys a Europa.

—Espanya va pensar que seria fàcil d’extradir Puigdemont quan fou detingut a Alemanya. Per què van errar?
—No sé per què fou detingut exactament a Alemanya. Ja abans d’entrar en territori alemany des de Dinamarca podria haver estat detingut als països nòrdics, on prèviament havia fet compareixences públiques. Potser a algun buròcrata a Espanya li va passar per alt que hi ha jutges independents a Alemanya en general i, per descomptat, a Slesvig-Holstein. No cal que reprodueixi el contingut de la sentència del Tribunal Regional Superior de Slesvig. Simplement van dir que en relació amb els principals càrrecs espanyols no es complia el llindar de delictes similars en el dret penal alemany, de manera que no hi havia doble criminalitat en la mesura. En relació amb els càrrecs menors, finalment Espanya va retirar la sol·licitud d’extradició tot i que aquí, basant-se en els automatismes de l’ordre de detenció europea (ODE), s’havia declarat admissible l’extradició. Personalment, hauria preferit que el govern alemany hagués declarat des del principi que l’extradició no podia ser concedida perquè Puigdemont és acusat principalment per la seva opinió política. Així consta a l’excepció número 12 als principis de l’euroordre que es troba a la decisió marc del 2002 que les regula. No es va limitar Puigdemont a aplicar allò que el va fer ser elegit en unes eleccions democràtiques?

—Parleu de la persecució de Puigdemont per la seva opinió política. En què es basa aquesta persecució?
—Parlem de l’acusació! Quant a la prova de la doble incriminació, no es va poder identificar [en el codi penal alemany] res de semblant a aquest delicte polític. I per una altra banda, en l’aplicació de l’ordre de detenció europea tots els intents de la fiscalia de presentar un cas mitjançant un diluvi de papers ambigus transpiraven una actitud política.

—Us va sorprendre l’actitud del Tribunal Suprem espanyol en aquest procediment?
—No vull entrar pas en detalls d’un procediment penal que encara és obert contra un client meu.

—Penseu que Espanya ha intentat abusar del sistema d’euroordres?
—Abús és una paraula forta. Jo diria més aviat que el sistema de les euroordres és útil quan es tracta de delictes comuns. Però és fora de lloc quan es tracta d’actes essencialment polítics. Tradicionalment, i per unes bones raons, les armes del fiscal no han d’anar més enllà de les seves fronteres en casos que són eminentment polítics. És fàcil d’entendre que un país no vol de cap manera convertir-se en part en un conflicte intern d’un altre país. I cal evitar aquesta impressió.

—S’ha vist afectada la confiança mútua entre la justícia alemanya i l’espanyola per la reacció del Tribunal Suprem espanyol?
—No ho crec. Esperem que en el cas concret que ens ocupa i també en relació amb els altres països de la Unió es faci una anàlisi més acurada.

—El cas Puigdemont va canviar la percepció que hi havia a Alemanya sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya?
—Els sondatges eren favorables a la no extradició. Sense el procediment d’extradició no hi hauria hagut una consciència política tan gran a Alemanya. No tinc una resposta fiable, però l’opinió finalment estava dividida. I això ja fou un resultat molt bo comparat amb la manca d’informació o la desinformació general que hi havia abans. Era significativament forta l’opinió que la participació mínima per a una dissolució hauria de ser d’un 60%.

—Com vau arribar a ser jutge de Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia?
—La vigília de Nadal del 2000 vaig ser nomenat pel govern alemany candidat a l’Assemblea General de l’Organització de les Nacions Unides a Nova York. Abans havia estat jutge federal a la sala penal del Tribunal Superior Federal. Alhora, m’havia especialitzat des del 1983 en dret penal internacional i cooperació. A Nova York vaig haver de presentar-me davant els representants de gairebé totes les ambaixades acreditades a l’ONU per obtenir la majoria absoluta de vots a l’Assemblea General. El resultat fou que em vaig convertir en el primer jutge alemany en un tribunal penal internacional. Al cap de quatre anys en vaig ser reelegit per un nou període de quatre anys, actuant aleshores també com a jutge de Tribunal Penal Internacional per Ruanda a Arusha, Tanzània.

—Com us va marcar aquesta experiència?
—Vaig tenir l’oportunitat única d’aprendre també a la pràctica, juntament amb els meus col·legues de tot el món, fins a quin punt pot ser diferent l’enfocament del dret penal i, principalment, dels seus procediments. Va ser una mena d’aprenentatge mutu permanent, d’acceptació mútua de diferents règims jurídics, però sense renunciar pas als principis fonamentals de les meves conviccions i, per descomptat, als drets humans fonamentals.

—Per què en vau dimitir el 2007 i què us va decebre del funcionament d’aquest tribunal especial?
—Desgraciadament, a causa del treball duríssim, vaig tenir problemes greus de salut. No tenia cap alternativa i vaig demanar que acceptessin la meva dimissió. Tan bon punt em vaig recuperar d’aquests problemes de salut, no em van donar una segona oportunitat de tornar als estimats i exigents tribunals internacionals. De manera que vaig tornar a fer d’advocat defensor en assumptes penals internacionals, amb despatx a Berlín.

—Aquests tribunals, tant a Ruanda com a l’antiga Iugoslàvia, van servir per a fer justícia? O si més no la justícia que les víctimes mereixien?
—No hi ha cap dubte que sí, si tenim una expectativa realista sobre allò que pot aconseguir un tribunal penal. Es tractava que hi hagués una confrontació fructífera a la sala d’audiències dels presumptes autors i de les víctimes individualment. Era la primera vegada que es veien davant jutges independents. Cap d’ells no havia pensat mai que acabaria al banc dels acusats, ni havia tingut abans l’oportunitat d’explicar les seves històries sobre els sofriments propis i els dels seus familiars. Fou la primera vegada que es va demostrar als representants d’alt rang dels governs i de les forces armades que el dret penal també els era aplicable. Les víctimes i les persones que eren dins la nostra responsabilitat van veure que es va fer justícia de la manera més equitativa possible, tot i que amb retard i amb algunes decisions fora de lloc que fins i tot jo no puc entendre. Mai no hi ha una justícia perfecta, però hem demostrat que fins i tot en uns nivells tan alts la justícia és possible, tan sols si els polítics ho permeten i no hi interfereixen.

—Els tribunals internacionals estan protegits de les pressions i de les ingerències dels estats? És possible que Espanya pugui pressionar i influir en el Tribunal Europeu de Drets Humans sobre els casos dels presos i exiliats catalans?
—No conec en profunditat el treball dels tribunals internacionals actuals. Lamentablement, el principal actor en aquest camp, la Cort Penal Internacional de la Haia, depèn de la política internacional. És difícil servir els interessos de la justícia quan alguns dels estats més grans o més importants del món no cooperen o fins i tot són hostils a un poder judicial internacional que sigui mereixedor d’aquest nom. Vegeu el cas de Síria, Myanmar, el Iemen, per esmentar només algunes situacions en què la comunitat internacional esperaria que un tribunal penal independent actués. És una vergonya que sempre els qui tenen poder de vet al Consell de Seguretat de l’ONU neguin una transferència legalment possible d’aquestes situacions a la Cort Penal Internacional.