Vanesa Freixa: “Com pot ser que tinguem un govern que destini diners a destruir territori?”

Vanesa Freixa (Rialp, 1977) es dedica a la creació artística, a la divulgació, la generació de pensament crític entorn de la ruralitat, i ha treballat en uns quants projectes per a dinamitzar el territori. També fou la directora de l’Escola de Pastors entre el 2009 i el 2016. Fa una mica de tot i no li agrada gaire que l’etiquetin. Ha publicat Ruralisme. La lluita per una vida millor (Ara Llibres), un assaig en què expressa les seves inquietuds i tot allò que pensa sense pèls a la llengua. És un llibre de lectura amena i didàctica, basat en l’experiència personal, en què fa valer el món rural, tot defensant amb convicció que viure a pagès avui és l’opció més intel·ligent de supervivència.

El 2017 va anar a viure amb la família a una casa aïllada del Pallars Sobirà, juntament amb un petit ramat d’ovelles, i diu que això li ha canviat la vida. Tenia la necessitat d’aïllar-se d’estímuls, de projectes i idees. Necessitava silenci, conèixer-se millor i desconnectar d’una vida accelerada. En el llibre hi reflecteix que, com més va, més ens desconnectem del món rural, un món que s’ha associat a unes pràctiques antigues i marcades per la precarietat i l’aïllament. Critica amb duresa que la política els hagi abandonats i que el sistema econòmic ho hagi deformat tot. Reclama compromís individual per a capgirar la situació.

—Sou a Barcelona per a presentar el llibre, però en fugireu aviat.
—Sí, ara mateix, de fet [riu]. Hi he viscut un temps, ara em costaria molt. No vull tenir una mirada negativa cap a Barcelona, però no vull viure en una ciutat, en un espai urbanitzat. Estic molt bé on estic.

—Sempre heu estat vinculada al món rural?
—Els meus pares no hi tenien res a veure. El meu pare treballava en una empresa hidroelèctrica i la meva mare havia fet carrera musical. Res a veure, però teníem hort, gallines i conilles. Quan el meu pare es va morir, el vincle amb això es va trencar totalment. I continuo sense tenir-hi cap mirada.

—I aleshores, quin camí vau emprendre?
—Era jove, tenia catorze anys. Vaig continuar estudiant, seguint la meva vocació, que era la branca artística. A casa vaig tenir llibertat de poder-ho fer. Sempre amb la mirada de tornar al món rural, de fixar-me en què passava, de començar aquest patiment respecte de com s’orientaven les coses, pel que fa al model territorial. Tenia un convenciment clar que les coses es podien fer d’una altra manera. Tot i que la formació universitària anava cap a la creació, volia vincular-me amb la dinàmica i dinamització del món rural d’una manera voluntària per mitjà d’entitats, de projectes que creàvem.

—Al llibre expliqueu que necessitàveu aïllar-vos d’estímuls, d’idees i projectes.
—Això va ser més tard, deu anys després de treballar molt fortament en aquesta direcció, per canviar les coses, per fer visible un altre món rural, per generar autoestima molt intensament i aconseguir moltes coses. Hi va haver un moment que vaig necessitar aprendre més coses, i va coincidir amb el moment que vivim, que vam decidir anar a viure a una casa aïllada.

—“Em vinculo voluntàriament amb aquesta terra, no per salvar-la a ella, sinó per salvar-me a mi”, dieu.
—Inconscientment, no era deliberat, no em vaig aïllar per pensar què volia fer. Vaig deixar voluntàriament l’Escola de Pastors i volia treballar en l’àmbit creatiu, però van succeir coses que no havia previst.

—Tothom hi hauria de passar, per aquest procés?
—Això és molt personal, però tothom hauria d’estar més en solitud, volgudament, no pas per força. És una eina molt potent d’autoconeixement. En realitat, no sabem qui som. Seguim tendències, maneres de fer, idees que no són pròpies, que ens les hem apropiades perquè ens sentim identificats amb un grup que ens fa sentir més segurs. Hi ha un cert moment que ens hem de preguntar si tenim ganes de conèixer-nos més, què volem realment, cap a on volem anar, com volem decidir, des de la nostra autenticitat. En el llibre parlo dels processos, que hem passat tots, de domesticació que ens desvinculen de la natura.

—Què heu notat, amb aquesta desconnexió?
—He començat a desaprendre. Anem a una velocitat molt accelerada, amb un aprenentatge adquirit, que ens diu que hem de produir constantment. Quan no ho fem o abaixem el ritme, sentim culpabilitat i incomoditat. Ahir, en una de les presentacions, la Sara Pérez, que m’hi acompanyava, em va fer veure que durant el llibre es parla molt de la mort. I després pensava que, en el fons, això que he viscut és la mort de la persona que era, i tornaré a morir, metafòricament. És qüestió de desvestir-se d’aquestes coses. Ens alimenten, però no de la manera que ens haurien d’alimentar.

—Hi ha una realitat crua: els pobles es buiden. Quin és l’estat de salut del món rural?
—Hi ha moltes ruralitats diferents. El Pirineu és atractiu per a moltíssima gent, i per tant hi ha una mirada preceptiva, de molta gent que es pot plantejar que és un lloc per a viure-hi permanentment. Una altra cosa és les dificultats que s’hi trobarà, com ara amb l’habitatge, com passa a tot arreu, naturalment, i això determina una població. Hi ha unes altres ruralitats que són més marginals. Són aquells espais d’abús, de serveis cap a les ciutats, de lloc on s’aprofita per a instal·lar tot allò que no volem a la vora nostra. I on no es preveu una manera clara de poder sobreviure, de guanyar-s’hi la vida. Aquests espais són més desfavorits, siguin la muntanya o en la plana de Ponent, o el racó més feréstec de Catalunya.

—I es pot fer front a això?
—La qüestió és com té l’autoestima la població, perquè això és el que atraurà gent al lloc, el que farà protegir-lo d’una manera o altra. La política, l’economia i el sistema han dit que el Pirineu és un lloc turístic o que el Camp de Tarragona és un lloc industrial o que les zones planes seran els espais on generarem l’energia verda. El que trobo més trist és que ens ho creguem i no tinguem més opcions. Això és el que hem de saber veure. Per això s’ha de valorar el que és propi.

—Al llibre dieu que la política ha deixat de banda el món rural, sobretot a partir de mitjan segle passat.
—En aquell moment hi havia diversos pensadors i lideratges polítics que tenien la voluntat de reequilibrar el territori perquè no hi hagués les diferències que hi ha avui. Volien proveir tot el territori rural, que en aquell moment era més poblat, de serveis. Hi havia una altra part que pensava que eren territoris per a tancar, perquè no es veien les possibilitats de desenvolupament, de creixement, igualant a allò que feien les ciutats.

—El capitalisme és el principal enèmic del ruralisme?
—Evidentment el model econòmic és el que marca la manera de viure, amb aquest grau de manipulació tan bèstia que es fa servir als mitjans de comunicació. A banda del model econòmic, que modela el territori i fa que sigui d’una manera o altra, l’educació també és important. Ens en falta molta, d’arrelada, i també creativa, que sigui crítica.

—Per què?
—Perquè encara hi ha molt emmirallament cap a allò que és rural, de fora. I hi ha molts prejudicis, encara que els puguem denunciar. Encara que el món rural depengui de la ruralitat, el Pirineu pot tenir més prosperitat econòmica, i hi ha territoris que no en tenen tanta, i són llocs que ningú no té en compte per a anar-hi a viure, només els qui són fills d’allà. La qüestió és fer tornar tota la gent que ha nascut allà. Ho veig molt amb models pedagògics d’escoles, que són exactament iguals que els d’un barri del centre de Barcelona. No hi ha cap diferència, no hi ha vincle amb l’entorn; la cultura no és la base del contingut. Una persona jove que visqui en un entorn rural ha de fer el seu camí. Però també hi ha d’haver una voluntat de retorn per a transformar les coses en positiu i per implicar-se en el lloc i protegir-lo. Viurem unes guerres de recursos importants, on caldrà tenir l’estima per a protegir el que és propi. Si no, generarem espais on no es podrà viure.

—Llegint el llibre, veig que la història es repeteix però amb calibre diferent. Diuen que abans us volien imposar l’ós bru del Pirineu, i ara grans macroprojectes d’energia i uns jocs olímpics d’hivern.
—Sempre ha estat així. És molt més fàcil imposar en un territori despoblat, carregat de prejudicis, que l’has menystingut tant, que hi has exterminat la força que hi pogués tenir la gent. En aquest cas, hi ha aquest esperit des de la política i l’acadèmia de superioritat respecte de la gent del lloc. I de paternalisme, n’hi ha moltíssim. Al voltant dels jocs olímpics d’hivern, la que porta la candidatura de la Generalitat s’atrevia a decidir que el model del Pirineu era d’estacions de muntanya. I pensava: com pot ser que una persona que no hi viu pugui parlar d’aquesta manera del que convé o no en un lloc? És una falta de respecte gegant, però no s’adonen que tenen aquest paper de dominació.

—Toqueu temes espinosos, com ara l’alimentació i el consum de carn, que ara es critica més que mai.
—Respecto absolutament les opcions alimentàries de qualsevol, només faltaria. I les seves raons vinculades a valors, cultura i sensibilitat. I tant que sí! Però això també neix de discursos del privilegi, n’hem de ser conscients. Depèn de les circumstàncies que et trobis en la vida, no tindràs l’opció de menjar carn o vegetals. Hauràs de menjar el que hi hagi, això per començar. A partir d’aquí, podem discutir la resta. També vull evidenciar que, amb els models alimentaris, vivint en una globalitat, quan associem un model alimentari, com el vegetarià, amb un model més sostenible amb el planeta, també és desequilibrat, perquè és una tendència global que acaba industrialitzant tots aquests processos. I, per tant, desequilibrant el sistema. Perquè és una demanda descomunal i modifica el model territorial perquè les empreses s’adapten a la tendència de la demanda i de cop i volta tot canvia. La ramaderia s’ha ficat en el sector contaminador. Sí, i tant, l’intensiu, agrari o ramader contamina, destrueix i malbarata continuadament. Però l’extensiu no hi té res a veure, és regenerador, vertebrador, dinamitzador. L’altra opció és si vols menjar carn o no, no m’hi poso, però has de tenir el coneixement de com funciona i a partir d’aquí triar-ho. Les coses es desequilibren en un nivell tan gran que portem menjar de l’altra punta del món que no ens és propi i en mengem amb assiduïtat sense plantejar-nos que destruïm els ecosistemes. Ho fem per mantenir la vida que tenim i això és horrorós.

—“On acabarem cultivant el menjar que necessitarem?”, us pregunteu al llibre. Ja en teniu resposta?
—El llibre fa una crida al canvi individual perquè costa d’esperar alguna cosa de la política. L’ordre correcte seria que el canvi vingués de la política, ja que li traspassem la responsabilitat d’exercir i portar a terme el model, és la que ens hauria de reconduir cap als models que ens garanteixin la supervivència. Però això no hi és, és tot el contrari. Esperant que ells facin el canvi, perquè no arribarà, no hi ha prou pressió ciutadana, perquè estem desconnectats completament dels cicles vitals de la producció dels aliments. Hi ha d’haver voluntat de canvi individual. Però amb els aliments, com pot ser que tinguem un govern que destini diners a destruir territori? Es continua plantejat l’opció de l’aeroport com una estructura vital. Per favor, és una vergonya absoluta! Quan veus, després de Setmana Santa, que el cel està infestat d’avions amb tota la contaminació que generen, que no tinguem ni un grau de consciència, i que ens diguin que és necessari per a Catalunya i Barcelona tenir un aeroport per a connectar-nos amb l’altra punta del món. Per què, si no tindrem combustible? És horrorós. Destinem diners a infrastructures viàries que tenen data de caducitat, i aquests diners, que són moltíssims, no els destinem a comprar terra perquè sigui pública. Tenim el 70% del sòl fèrtil del món contaminat. Queda terra per a seixanta anys. No entenc que el Departament d’Agricultura no tingui coneixement i que no faci una política activa per a garantir la sobirania alimentària d’un país tan petit com Catalunya. I ho negligeixen constantment, cada dia. No dic que sigui fàcil la seva feina, però és de sentit comú.

—Us noto molt enfadada.
—I mira que tinc autocontrol. Abans m’enfadava molt més.

—Aquí hi entra en joc, novament, l’educació?
—Tenim un país molt desconnectat del món rural. Si passes la frontera i vas a França, és normal que les famílies es facin el seu hort, les conserves, la valoració que fan de la pagesia, del producte propi… És claríssim. Aquí és tot el contrari. Durant molt temps ha estat un símbol de poca modernitat i ens n’hem allunyat. Avui depenem de tot el que ve de fora. No som capaços de fer-nos absolutament res. Ni una casa, ni un vestit, ni el menjar. En el moment que això es col·lapsi, si ho fa rotundament i radicalment, serem nadons. És una irresponsabilitat. En el moment que no dónes valor al currículum educatiu com a coneixement essencial, aquí es trenca tot. I no dic que no hi hagi d’haver a dins de tot això la ciència, l’especulació en el bon sentit de pensament, la tecnologia. Naturalment que sí, però sempre amb una mateixa escala humana. Tenim un paradís. Per què no el protegim? Sóc conscient que és molt difícil. Inevitablement, hi haurà patiment, perquè es modificaran els llocs de feina, hi ha gent que es quedarà sense feina, s’haurà d’autoformar. És com en el moment de la bombolla immobiliària. Es veia a venir, però vam decidir que s’havia d’acabar d’aquella manera perquè no ens vam atrevir a començar a aturar tot allò. Ara les conseqüències seran més greus perquè ens hi va la vida.

—La clau és atreure aquells fills que se n’han anat i nou jovent. Però aquí hi ha un problema: si no tens padrí o família, accedir a terres és complicat.
—Sí, completament. L’accés a la terra és una problemàtica principal i més en el context d’ara. Que avui no hi hagi política d’accés a la terra per a qualsevol persona que es vulgui dedicar a l’ofici… Catalunya té un 1% de la població que és pagesa. Si volem guanyar sobirania, això és essencial. L’altra cosa és que si volem repoblar, què en fem, de les polítiques d’habitatge? Hi ha una especulació descomunal amb el turisme, que arriba a qualsevol racó. És un fenomen que passa a tot arreu. Això impossibilita que qualsevol persona visqui allà on vulgui. No ho veiem. Què esperem? Com és que som incapaços des de la política de fer res? A quins interessos afavorim i per què? Els que ens governen viuen en un núvol. La seva realitat no s’acosta gens a això que diem. Són totalment inconscients, o això és el que em demostren.

—S’ha volgut fer creure que treballar al món rural és poc atractiu?
—He estat nou anys a l’Escola de Pastors i en tinc una visió completament diferent. No veig aquest paisatge de cap manera, és tot el contrari. Una altra cosa són les dificultats pels problemes estructurals. Per a ells, és la primera opció de vida. Els apassiona. I quan passa això, no t’importen les hores que hi posaràs. Però s’ha de racionalitzar i no ho has de fer sol, sinó acompanyat d’algú altre. A més, la gran diferència és que els altres oficis no treballen al medi natural ni tenen contacte amb els animals. Si la pagesia es guanyés bé la vida, seria més atractiu. Però és un sector assenyaladíssim. Novament, la política no hi acompanya.

—Al llibre expliqueu que el canvi més substancial arriba amb el ramat d’ovelles.
—No m’ho esperava gens. No en volia tenir, d’ovelles. Per circumstàncies, perquè el terreny empitjorava, i justament per protegir el vegetal i els arbres i la terra, tenia clar que l’única manera era posant ovelles perquè regeneraven. Al cap d’un any tot va canviar. El que no m’esperava és el que va passar quan van arribar. Com m’hi vaig vincular, ha estat un regal. Des que tenim les ovelles, només puc dir coses bones i agraïments. No ha estat un pes, ben al contrari.

—I dieu que sou al ruralisme per a honorar. A qui, exactament?
—Herències transgeneracionals que no controles, una càrrega genètica espiritual, diguem-ne. No saps per quina raó, però tens un mandat a seguir inconscientment. Quan valores el treball, la feina, què va significar, t’adones que l’únic que pots fer és honorar l’existència. Hi ha moltes coses a reconèixer i a valorar, i a valorar-les a la gent que encara viu.

—El llibre és un homenatge a tota aquesta gent?
—En part sí, i tant. Al meu pare, a tota la gent que se’n va anar forçada amb aquesta expulsió, els que ho van fer voluntàriament perquè se sentien poc respectats respecte dels altres.

—El pare és la persona que més us ha marcat?
—El vaig perdre molt aviat. Però hi és present, perquè era la persona que em vinculava amb la cultura del lloc.

—Amb el llibre també voleu convèncer la gent perquè vagi a viure al món rural?
—Mira, no tant això. La gent que vingui al món rural ha de venir amb consciència de què farà. A partir d’aquí, fabulós. Implica’t i sigues actiu i tingues respecte, i els rurals tinguem respecte als que vinguin. És més aviat que ruralitzem la vida, que apliquem aquests valors, que donem importància a tenir cura de l’entorn, a la vida d’altres éssers. Si t’estimes un lloc, faràs tant com puguis per regenerar-lo. Això és el que hem de fer a les ciutats. Una ciutat com Barcelona, que penso que és en camí de perdre tot això, amb tants turistes que la gent se n’ha d’anar perquè no es pot permetre els lloguers, perd la identitat i la gent que l’ha de protegir.