Valentina Servera: ‘L’SNP no descarta la via catalana’

Valentina Servera, de vint-i-un any, va fer les maletes i va anar a viure a Escòcia ara fa tres anys, per a poder estudiar a la universitat pública d’aquell país, coneguda pel fet de ser completament gratuïta. Així doncs, va canviar un procés d’independència per un altre: va deixar la militància de les JERC per entrar a formar part de Young Scots for Independence, les joventuts de l’SNP, i d’ençà de fa una setmana és la presidenta de les joventuts de l’Aliança Lliure Europea. Des d’aquesta tribuna pot parlar-nos de la gestió del Brexit, la demanda d’un segon referèndum per a Escòcia i la solidaritat amb els presos polítics catalans. Hi parlem aprofitant una breu estada que fa a Catalunya, on ha tornat per a visitar la família.

—Ara a Escòcia se li obre un nou horitzó. Sturgeon ha demanat la transferència de poders per a fer el referèndum, però tot fa pensar que Johnson dirà que no. La via catalana és una opció per a l’SNP?
—La desobediència civil? Realment, tot és sobre la taula en aquests moments. El poble escocès ha parlat i ha donat el 80% dels seients que es reparteixen a Escòcia a l’SNP. Hem augmentat el vot d’una manera que no ens esperàvem, hem fet fora la dirigent del partit liberal-demòcrata, que tampoc no ens ho esperàvem. Realment aquestes eleccions han demostrat que Escòcia no vol el Brexit, que Escòcia està cansada de l’austeritat del Regne Unit; i que Escòcia no vol Boris Johnson de primer ministre. L’SNP té mandat per anar a Westminster i demanar aquesta delegació de poders. Boris Johnson no té el dret de dir que no, perquè el poble d’Escòcia ens ha votat sabent què volia.

—Però sembla que Johnson no claudicarà.
—Pot ser que faci com Rajoy i ens tanqui la porta a la cara? Doncs és possible i ben probable. Però Nicola Sturgeon és una dirigent increïble i crec que té la jugada al cap. Ens toca confiar en ella. Penso que l’SNP no descarta la via catalana perquè no pots descartar cap opció quan lluites per aconseguir el millor objectiu per al teu país. Cal tenir en compte que Sturgeon també pot esperar a les eleccions del 2021 al parlament. Potser llavors, si amplia la majoria, Escòcia estarà en disposició de dir: ‘Si no ens permets el referèndum, el farem a la nostra manera.’

—I el jovent què us estimeu més?
—Confiem molt en la Nicola. Ens valora molt perquè ella va ser la presidenta de les joventuts i està en contacte amb nosaltres. Ella després del Brexit ja tenia un pla, i ja sap que Boris Johnson ens dirà que no, però estic segura que té un as sota la màniga.

—Entenc que no us l’ha explicat.
—[Riu.] Som el segon partit més gran del Regne Unit i si ho hagués explicat a la militància ja ho sabria la premsa. Ara mateix és el secret més ben guardat d’Escòcia.

—La població escocesa seria partidària d’una via unilateral i fer un referèndum sense autorització?
—Crec que realment passarà com a Catalunya. La desobediència civil no havia estat mai la primera opció de Catalunya. Ni ho és la d’Escòcia. Però si t’han de continuar tancant la porta a la cara i les negociacions són impossibles, vols tirar pel dret. I de fet, crees més independentistes negant un dret que no pas seient a negociar. Si la societat escocesa es trobés en la mateixa situació que ens vàrem trobar els catalans, tampoc no dubtaria. Ara, la diferència seria com actuaria Westminster. Veig molt difícil que el govern anglès faci allò que va fer el govern de Rajoy. I jo no vull que passi mai.

—L’independentisme escocès ha agafat prou tremp per a superar el 50% dels vots?
—Sí.

—Què us ho fa pensar?
—Perquè el 2014 l’unionisme va fer una campanya com la del Brexit, basada en promeses falses. Es va prometre que si Escòcia se n’anava del Regne Unit, sortiria de la UE; i al cap de pocs mesos teníem el referèndum del Brexit sobre la taula. No s’ha complert res d’allò que es va prometre als escocesos. Escòcia continua votant un govern de l’SNP, però Anglaterra continua votant per una majoria conservadora; i els escocesos estan tips que la seguretat social corri el risc que es vagi privatitzant; o que un nen de cada tres visqui sota el llindar de la pobresa… A Escòcia la universitat és gratuïta i a Anglaterra costa 9.000 lliures l’any, i no volem perdre-ho, això. Abans la gent estava més indecisa perquè la por de sortir de la UE tenia un pes important; això va fer que molta gent votés no. Al referèndum d’independència un 45% va votar que sí i un 55% que no. Molt ajustat. I el resultat del Brexit va ser d’un 62% a favor de mantenir-se a la UE contra un 38%. Crec que la majoria de gent que vol continuar dins la UE vol estar-hi com a país independent, més que pas com a Regne Unit, perquè saben que això no passarà.

—Avui s’aprova el Brexit. Ho viviu des de dins, però amb llaços a Catalunya. Personalment com us afectarà?
—És tan incert… Ni els polítics ho saben. Ni Johnson. Em tocarà demanar una ciutadania temporal i essent estudiant tinc més possibilitats que me la donin. I quan m’hagi graduat em donarien cinc anys per a residir al país mentre treballo. Això m’estalviaria haver de demanar visat cada vegada que volgués anar a Catalunya, que miro d’anar-hi sovint. Sobretot em fa por que hi hagi un Brexit sense acord, cosa que sembla ben probable, perquè ho ha promès Johnson. Això perjudicaria molt directament la gent que no és estudiant i que fa menys de set anys que viu al país. S’arriscarien a ser deportats o haver de demanar visats cada vegada que sortís del país.

—Els Verds-ALE van obrir la porta a acceptar Puigdemont i Comín dins el grup del Parlament Europeu, en cas que obtinguessin la immunitat. La sentència del TJUE sobre Junqueras deixa via lliure a aquesta possibilitat. Es pot considerar cosa feta que entraran al grup?
—De moment, no hem tingut cap conversa, si més no a les joventuts. Però l’ALE és un grup solidari amb la situació catalana. Per això Junqueras va ser el nostre ‘Spitzenkandidaten’ de cara a les europeees. Ara mateix no veig cap barrera perquè Puigdemont, Comín i Clara Ponsatí s’acabin unint al grup de l’ALE.

—Quins són els partits més recelosos a acceptar-los?
—No he vist ningú que hagi fet cap manifestació contra la seva entrada. Compromís i el Bloc, que són dins de l’ALE, sí que han mirat de no aparèixer a la foto en relació amb aquesta qüestió. Sí que se solidaritzen amb ells, però potser com a partit no poden fer un pas clar. Però crec que no hi votaran en contra. Els Verds, en canvi, ja sabem que tampoc no són clarament partidaris del procés català. Cal veure què fan els verds catalans i de l’estat espanyol. Ara, que creguin en els drets humans i que ens donin suport tindria lògica. Espero que tinguin dos dits de front, perquè la situació s’escapa d’una qüestió ideològica.

—Per què no se’n va sol·licitar l’entrada quan es va constituir el parlament?
—Van faltar converses. Jo no era a primera fila, però crec que era un moment d’incertesa i la urgència era intentar que Junqueras pogués arribar al parlament. Aquesta era la nostra prioritat. Al cap i a la fi, Puigdemont és a Brussel·les dins una mínima llibertat, perquè a Bèlgica pot ser un ciutadà lliure. I Junqueras és tancat als Lledoners. Vull dir que és normal que es prioritzés la sortida de la presó.

—Una catalana vivint a Escòcia no és res anormal, però que militi a les joventuts de l’SNP no és gaire freqüent. Com hi heu arribat, fins aquí?
—Vaig entrar en contacte amb Young Scots for Independence, les joventuts de l’SNP, en una trobada organitzada per les JERC durant la Diada del 2016. Vàrem fer molta pinya i em van convidar a Glasgow com a representant de les JERC a una celebració que feien dos mesos més tard. Em vaig enamorar de la ciutat, de la manera de fer dels escocesos i d’aquest moviment. Després em vaig assabentar que la universitat aquí era gratuïta per a tots els europeus. A Catalunya els meus pares no es podien permetre la universitat i a divuit anys vaig agafar una maleta, uns pocs estalvis i vaig volar cap a Glasgow. Vaig sol·licitar d’entrar a la universitat i mentrestant vaig treballar. Al final em van agafar per a estudiar periodisme a la Universitat Caledoniana de Glasgow i em vaig quedar. I fins ara.

—I com hi arribeu, a la presidència de les joventuts de l’ALE?
—Les polítiques internacionals sempre m’han interessat molt i quan vaig entrar a les joventuts d’ERC tenien una sectorial de policia internacional a la qual em vaig abocar molt. Entre les activitats diverses, vàrem organitzar una trobada a Brussel·les on vaig prendre consciència, a setze anys, de la importància de relacionar-se amb els altres països, entendre les altres cultures, les maneres d’actuar… Se’m va obrir un món. A partir de llavors la política internacional és la meva passió. Després d’entrar a Young Scots for Independence, vaig conèixer Max Zuñartu, que ara és regidor a l’Ajuntament de Barcelona i era el president de l’European Free Aliance Youth. Com a SNP estem dins de l’ALE i com que vaig veure que no es presentava gaire gent a presidir les joventuts, em vaig animar.

—De què serveixen les joventuts dels partits? A vegades, de fora estant, sembla que només us dediqueu a penjar cartells i poca cosa més.
—Ser jove és ser revolucionari. Va junt. El jovent vivim situacions que la gent que ja exerceix professionalment de polític oblida. Per exemple, haver de pagar taxes universitàries, la desocupació juvenil, les dificultats d’emancipar-se i la seguretat a les xarxes socials, són aspectes que els polítics obliden fàcilment i que potser no han viscut mai. Perquè cada joventut és víctima d’unes circumstàncies diferents. La joventut serveix per a posar foc al partit mare.

—I us fan cas?
—Doncs sí. A les JERC no hi vaig estar tan implicada com ara a l’SNP, i ens fan molt de cas. De fet, Escòcia va ser el primer país del món a incloure educació LGTBI a les escoles, i va ser gràcies a les joventuts de l’SNP. Vàrem observar que a les escoles als joves transsexuals i gais no els ensenyaven què era això i eren més propensos a tenir depressions o a intentar de suïcidar-se. No entenien què els passava. Qui no ho ha viscut de prop és molt difícil que pugui fer polítiques per a ells. També vàrem aconseguir de canviar l’edat per a entrar a fer el servei militar. Al Regne Unit s’hi entrava a setze anys.