L’últim meteoròleg del Turó de l’Home: “Per fi podré lliurar les claus al propietari legítim”

Miquel Meseguer és història viva de la meteorologia catalana. Durant més de tres dècades, continuant el llegat del seu pare, s’ha fet càrrec de l’observatori del Turó de l’Home, fins i tot després de la decisió de l’Institut de Meteorologia espanyol de clausurar-lo el 2004.

Messeguer, que coneix cada pam del Montseny com si fos una part més del seu cos, sempre s’ha negat a tornar les claus de l’observatori. De fet, no ha deixat de pujar al punt més alt del massís per tenir-ne cura, tot i que fa anys que no funciona com a tal i les instal·lacions s’han anat degradant.

Amb una barreja d’orgull i nostàlgia, desitja que la Generalitat reimpulsi la instal·lació, ara que n’ha recuperat la propietat, després de vuitanta-tres anys. Hi parlem sobre el futur del Turó de l’Home, però sobretot del seu vincle amb un espai emblemàtic que va fer aixecar Eudard Fontserè el 1932.

—Com comença el vostre vincle amb l’observatori del Turó de l’Home?
—El meu pare, Fernando García de Castro, se’n va fer càrrec del 1951 al 1987, quan jo el vaig rellevar. Gairebé podria dir que vaig néixer a l’observatori, tot i que vaig néixer en un hospital de Barcelona, però sí que hi vaig passar tota la meva infància.

—Com arriba el vostre pare al Montseny?
—La família del meu pare era d’Úbeda i durant la guerra civil van marxar de la zona nacional. Primer a València i més tard a Barcelona. De fet, per molt poc, el meu pare es va salvar de ser reclutat. En canvi, un germà seu, que era més gran, va morir al front. Llavors el meu pare va fer les milícies navals i va estudiar nàutica. Durant dos anys va navegar amb un vaixell mercant noruec, però les condicions i la vida de mar no li van acabar de fer el pes, feia la ruta Barcelona – Casablanca – Southampton.

—De fer travesses marítimes al Turó hi ha un bon tros…
—De ben jove, ell era soci del Centre Excursionista de Catalunya. Feia esquí de muntanya, escalada… li agradava molt la muntanya, però també la meteorologia. A 19 o 20 anys, va muntar una xarxa meteorològica a Barcelona amb una dotzena de persones que feien observacions des de diferents punts de la ciutat. I més tard, tot va confluir quan es va assabentar que cercaven una persona perquè s’encarregués de l’observatori.

—Qui portava l’observatori quan el franquisme va desmantellar el Servei Meteorològic de Catalunya?
—En aquella època, el Turó el portaven soldats d’aviació de milícies que feien la mili. S’hi estaven uns quinze dies i els canviaven. El personal canviava constantment. Imagineu-vos quin interès podien tenir en la meteorologia. Moltes vegades les dades eren inventades. Segons deien, tancaven la casa, baixaven al poble i al cap de dos dies tornaven a pujar. S’inventaven les dades i així anar fent.

—I el vostre pare hi va veure una oportunitat.
—Sí, era l’oportunitat perfecta per a ajuntar les seves dues aficions, la muntanya i la meteorologia. Es va presentar per ocupar la plaça i el 1951 el van acceptar. En aquells moments, el personal del Servei de Meteorologia espanyol era civil, però tenia les mateixes condicions que els militars, perquè depenia del Ministeri de l’Aire.

—I us vau criar allà?
—Sí, tots els tres germans. La meva mare ens va fer de mestra, perquè ella havia estat mestra d’infantil. Ens va ensenyar a llegir, a escriure i les matemàtiques bàsiques. Quan vam començar a anar a l’escola ja teníem una base una mica potent [riu].

—Quan vau decidir de fer-vos càrrec de l’observatori?
—El pare es va jubilar el 1987, jo era força jove, tenia dinou anys. Els darrers dos anys havia estat fent de pagès a la masia de Can Rovira a Fogars. Era vella i, entre uns quants, la vam restaurar. No hi havia finestres, calia portar-hi aigua, arreglar la teulada, netejar les feixes… Vam fer cent mil coses i vam tirar endavant. Teníem una euga, cabres, conills, oques i gallines. Cada dia teníem excedent d’ous i els col·locàvem. Us sona el Racó de Can Fabes?

—Oh, i tant.
—Doncs nosaltres vam ser un dels primers subministradors de material. D’això, en fa molts anys. No hi havia estrelles Michelin ni res d’això. Llavors, en Santi Santamaria no el coneixia ningú fora de Sant Celoni. Però al poble el coneixia tot Déu perquè ja de jove era un senyor personatge [riu].

—El vostre pare es va jubilar…
—Sí, en aquell moment em vaig adonar que el que realment m’agradava era la meteorologia i viure tot l’any allà dalt, al Turó, i gaudir completament de la muntanya i de la natura. Al principi, a l’observatori érem tres: la meva companya, que ara és ex-muller, el meu germà Carles i jo. Però el meu germà tan sols va aguantar un any.

—Per què?
—Era complicat. Quan es va jubilar el pare, no teníem cap sou. Jo vaig cobrar durant mig any l’atur, que era el que em tocava, i em vaig quedar sense res. Tan sols em podia refiar dels petits ingressos que donava el bar de l’observatori, que hi havia caps de setmanes que anava molt bé, però si feia mal temps no veies ni un cèntim.

—I què vau fer?
—Diversificar les meves fonts d’ingressos. Vaig començar a fer conferències amb diapositives per instituts i escoles i venien a fer visites dalt del Turó. Suposo que va córrer la veu entre els professors i venien alumnes de Granollers, Barcelona, Girona, Vic, de molts llocs… Penseu que si el temps és mínimament bo, des del cim del Montseny es veu bona part de Catalunya i llocs més llunyans. És un escenari inigualable per a fer-hi classe. Això em va permetre d’anar tirant, i al cap d’un any i mig, em va contractar el govern civil de Barcelona (actual subdelegació del govern espanyol a Barcelona)…

—El govern civil?
—Sí, no em va contractar pas el redenominat Institut Nacional de Meteorologia (actual Agència Espanyola de Meteorologia), com al meu pare. A mi em va contractar el govern civil de Barcelona com a auxiliar administratiu interí. Vaig estar-me disset anys com a interí. Fins el 2004, quan van fer una amortització de la plaça i em van fer fora.

—Us vau presentar a les oposicions?
—Sí, però eren per a consolidar una plaça d’auxiliar administratiu i no pas de meteoròleg, que era la meva feina real. No tenia cap lògica. Vaig intentar de preparar-les, però el temari em sonava a rus. I no me’n vaig sortir.

—Què va passar quan vau perdre la plaça?
—Vaig presentar una demanda, però l’Institut de Meteorologia se’n va desentendre. Deien que no tenien constància que hagués col·laborat laboralment amb ells i que no podien indemnitzar una persona que, segons ells, no els havia prestat mai cap servei. Cosa que no era certa.

—Us van reclamar les claus de l’observatori?
—La demanda no va prosperar i el 2007 me’n van reclamar les claus. Jo els vaig dir que de cap manera. Vaig presentar un escrit dient que l’observatori era el meu domicili, on estava empadronat i pagava els meus impostos, des de feia dècades. A més, l’Institut de Meteorologia no va voler compensar-me mai ni cobrir les moltíssimes reparacions i canvis de material que vaig fer pagant-los de la meva butxaca. Jo he reconstruït parts de la teulada, vaig modernitzar i posar al dia la cuina, el bany… no vaig parar de fer-hi millores i no n’he vist mai un duro.

—I què vau fer quan vau deixar de cobrar del govern civil?
—Em vaig haver de buscar la vida. La primera feina me la van donar a l’INEM i era com a auxiliar administratiu al CAP de la Meridiana. Però era un contracte de tres mesos i quan s’acabava et substituïen per un altre desocupat. Aquesta feina la vaig empalmar amb una a Correus, a la Via Laietana de Barcelona. I més tard vaig anar a Montcada i Reixac, on durant tres o quatre mesos vaig fer de carter motoritzat.

—I vau trobar alguna cosa més estable?
—Em van passar un avís de la gasolinera de Sant Celoni, on es jubilaven dos treballadors, i em van agafar. A mi m’anava molt bé, perquè era més a prop del Montseny i de l’observatori. En aquesta feina, m’hi vaig estar uns quants anys i em va permetre d’agafar una hipoteca per a comprar una planta baixa al barri de la Font d’en Fargues de Barcelona, que és on visc ara. No fa tants anys que sóc a la ciutat, però hi estic mig aclimatat.

—Quan vau deixar de manera definitiva l’observatori?
—Mentre vaig treballar a Sant Celoni no el vaig abandonar, però els meus torns em dificultaven de mantenir l’activitat a l’observatori, perquè treballava moltes nits i caps de setmana. Quan l’empresa em va destinar a una gasolinera de Sabadell em vaig traslladar definitivament a Barcelona.

—Conserveu les claus de l’observatori?
—Sí, no hi he deixat de pujar mai. Sempre que puc m’hi escapo.

—Hi feu nit?
—És clar. L’última vegada va ser aquest estiu. Amb la meva filla hi vam passar cinc nits.

—Com està ara l’observatori per dins?
—En condicions molt dolentes. La meitat de la instal·lació elèctrica no funciona. La teulada és plena de forats. Hi ha esquerdes a les parets, filtracions d’humitat, corrents d’aire, terres de fusta que s’han podrit i s’han enfonsat… Com que no hi viu ningú de manera continuada, s’ha anat fent malbé. Si continuo, semblarà el Desastre d’Annual.

—Quan hi pugeu, què hi feu?
—Hi faig una vida mínima, però sobretot neteja, perquè s’acumula molta pols i hi entren animals. Els animals salvatges de la muntanya tenen diversos llocs per a entrar-hi. Al principi, els primers anys, hi entraven per les gateres. Jo, allà dalt el Turó, sempre hi havia tingut gats. Però ara, que la casa està feta malbé, troben molts llocs per a entrar-hi i s’instal·len a dins. Sobretot, petits mamífers, com ara musteles.

—I quan obriu la porta?
—Doncs hi ha curses amunt i avall [riu], fins que troben la porta oberta i fugen.

—Algú s’ha posat en contacte amb vós després del traspàs de l’observatori?
—Ara per ara, no.

—En lliurareu les claus?
—Evidentment. Per fi podré lliurar les claus al seu propietari legítim. Em pensava que no ho veuria mai i em fa molta il·lusió. El 2009, quan es va signar el primer compromís, vaig tenir una bona decepció. I la setmana passada, quan vaig llegir la notícia de la bilateral, vaig pensar en el film El dia de la marmota, tot i que ara sembla que va de debò.

—Què espereu que passi amb l’observatori?
—No n’espero gaire cosa. Les coses que n’he sentit fins ara m’han decebut una mica, perquè es dóna per fet que allà no es faran mai més observacions meteorològiques. Això ho trobo absurd. Convertir-lo en un museu no em sembla malament, però com a mínim que hi instal·lin l’estació automàtica que ara hi ha al Puig Sesolles.

—Per què?
—Primer de tot, per respecte a Eduard Fontserè i tots els pioners que van impulsar la meteorologia en el nostre país. I, en segon lloc, perquè el Puig Sesolles és un punt on s’han modificat les condicions físiques. Està sota ventat respecte del Turó de l’Home i respecte de l’inici de la carena de les Agudes. El vent que hi arriba és un vent trencat per l’efecte terra. No són lectures reals de vent en atmosfera lliure. En canvi, al Turó no hi ha res que faci interferència.

—Ara que parlem del Puig Sesolles, com era la relació amb els militars destinats a la base?
—Amb els militars, les persones que eren allà destinades, no vaig tenir mai cap problema. De fet, vaig aprofitar l’avinentesa per fer-hi la mili com a voluntari entre 1977 i 1979, vint mesos. Ja que la base era al costat de casa, almenys que servís per a alguna cosa. Us puc explicar una anècdota?

—Endavant.
—Suposo que es pot explicar…

—Digueu, digueu…
—A l’exèrcit no li agradarà, però això passa per dir mentides. A final dels setanta, un soldat que feia guàrdia va veure una guineu o un animal similar i es va posar a disparar. No va ser un sol tret, va buidar un carregador sencer, i no la va tocar. No va aparèixer cap cos. A les bases militars cada bala està inventariada i qui en perd una li cau un bon paquet. Per tapar aquell esperpent, l’exèrcit es va inventar una història i va dir que un grup terrorista havia intentat d’assaltar la base i robar les armes.

—Ja per acabar, trobeu a faltar fer de meteoròleg?
—Aquí a Barcelona tinc tres aparells, però no gran cosa. Me’ls vaig mirant, tot i que no em prenc ni la molèstia d’apuntar-ne les dades. No he deixat mai de mirar amunt, de mirar el cel. Això és una deformació professional que mentre sigui viu em quedarà.

—Tornaríeu al Turó a fer observacions?
—Seria un somni fet realitat.