Txell Feixas: “Algunes persones que vaig conèixer a Gaza no sé si són vives o mortes”

Txell Feixas (Mediona, Alt Penedès, 1979) no somiava de ser periodista, però una petita emissora local i una professora de filosofia li van marcar el camí. Després d’uns anys fent informació econòmica per a Catalunya Ràdio a Madrid, el 2016 va fer un canvi radical entomant el desafiament de ser corresponsal de TV3 al Líban. Durant sis anys, d’allà ha viatjat a uns quants països del Llevant. Ha cobert conflictes, però sobretot ha explicat històries amb l’empatia que la caracteritza i a la qual, assegura, no pensa renunciar. La seva trajectòria, marcada també per la perspectiva de gènere i la publicació de Dones valentes (Ara Llibres, 2020) i Aliades (Ara Llibres, 2023), ha estat reconeguda aquesta darrera setmana amb el Premi Nacional de Periodisme.

Parlem amb ella ara que treballa a Sant Joan Despí (Baix Llobregat), a la secció d’Internacional de TV3. Ens trobem al bar-bugaderia que li serveix de camp base quan és a Catalunya, un indret peculiar que l’inspira per escriure. Diu que, de moment, és aquí, però que està preparada per tornar a trepitjar terreny quan calgui. “On hi hagi dones en lluita pels seus drets, aquesta és la meva destinació.”

—Com va néixer la vostra vocació periodística? De petita us vèieu de corresponsal al Llevant?
—No havia pensat mai que seria periodista. Tot va començar quan un grup d’amics anàvem a Ràdio Mediona a posar música. Dedicaves la cançó a aquell noi que t’agradava o a les amigues. Amb això em vaig enamorar de la ràdio, i després vaig anar a Ràdio Vilafranca. Quan era a punt d’anar a la universitat, no sabia què fer amb la meva vida i la professora de filosofia em va dir que quan tornava de la ràdio estava radiant, que podria ser la meva professió. I vaig acabar estudiant periodisme.

—A casa no teníeu cap lligam amb el periodisme?
—No. Sí que s’escoltava la ràdio esportiva, perquè al meu pare li agradava molt el futbol, però la màgia de la ràdio realment la vaig descobrir en aquella petita emissora local amb les parets folrades de caixes d’ous per a insonoritzar-la. Sóc dona de ràdio, més que de televisió. La televisió té més impacte i recorregut, però la ràdio té una màgia que la televisió no té: la ràdio de nit, el pilot vermell que s’engega, la intimitat i el caliu… Però a vegades amb les paraules no arribes a tenir la força d’una sola imatge.

—Heu dedicat el premi a la vostra mare i al vostre pare, que va morir quan teníeu divuit anys. Dieu que a casa no teníeu cap lligam amb el periodisme, però la valentia, que ha estat una paraula molt important en la vostra carrera, sí que va relacionada amb la vostra família.
—El meu pare vivia en una masia i baixava de nit amb la bici a veure els amics, per això al poble li deien el Pere Valent. Casa seva era cal Pere Valent; ma mare, la Pere Valenta; i jo, la Pere Valenta Xica. El títol del meu primer llibre havia de ser Dones valentes! El que jo entenia per dona i per valentia se’m va desmuntar a l’altra banda del Mediterrani. Per això, quan en vaig fer quaranta, que era a Beirut, em vaig tatuar “valenta” en àrab, en homenatge al meu pare i a les valentes com ma mare i les aliades.

—Com se les ha pres, les vostres cobertures?
—He pogut ser valenta gràcies al fet que la meva mare no m’ha tallat les ales. Sempre m’ha dit que si jo era feliç, ella també. Vaig dir-li que tornaria si la meva feina l’angoixava massa, per això sempre em deia que estava tranquil·la, tot i que les seves amigues em deien que no. En una de les primeres cobertures, a l’Irac, amb Estat Islàmic en plena guerra, vaig demanar a una amiga que li truqués i li digués que tot anava bé, perquè si li trucava jo, ploraria i li diria que allò era un infern. Però va acabar veient pel TN la meva cara d’espant i em va dir que no la tornés a enganyar…

—Al discurs d’agraïment del premi vau dir que no heu volgut fer mai un periodisme objectiu, imparcial ni fred.
—Reconèixer que no ets objectiu és el primer pas per a fer bon periodisme. Tots som diferents, tots som subjectius, però has de ser honest i fer el periodisme més objectiu possible sabent que tu no ho ets. Si dius això, a vegades et diuen que admets que manipules la informació. No, jo només dic que hem de partir de la base que som subjectius.

—I la imparcialitat?
—Si ets imparcial, ets injust. Has d’explicar les coses com les veus, no pots ser equidistant amb tot. Quan no et posiciones, ets injust amb alguna de les parts, sobretot si expliques conflictes. Això també porta moltes crítiques, però qui ha estat sobre el terreny veu clarament que no pots ser imparcial, encara que vulguis. Quan ets en un lloc i et posiciones mirant una cosa, si expliques què veus, ja no ets imparcial, si ho expliques bé. I també renego de ser freda i distant, em surt de l’ànima tot el contrari.

—Això també genera crítiques?
—”Si t’hi acostes, ja no ets objectiva.” Però és que no vull ser-ho, em paguen per acostar-me a la gent i després separar el gra de la palla. Si ets dona, a vegades et penalitza aproximar-te molt a qui entrevistes. Pensen que fas un punt de sensacionalisme. Crec que si ho fa un home diuen “que bé, com empatitza”. Com que saps que això passa, tu mateixa t’autocensures, però jo si tinc una persona vulnerable davant, segurament em surt posar-li la mà a l’espatlla. I si m’explica un relat duríssim, potser ploro. Si un dia no m’alteren aquestes situacions tan dures, deixaré de fer periodisme.

—Però la manera de tractar segons quines històries us deu causar dilemes.
—Tens molts dilemes ètics i la culpa t’arrossega. Ets en una situació de privilegi davant una persona vulnerable que a vegades et dóna l’únic que té, que és la seva història de supervivència i la seva dignitat. Te la lliura sense saber pràcticament què en faràs i això et trasllada la responsabilitat de fer un periodisme que la dignifiqui. D’entrada, als ciutadans de l’Orient Mitjà sempre els criminalitzem o els victimitzem, però són moltes més coses.

—També vau parlar sobre com el periodisme de conflictes sovint no ha tingut perspectiva de gènere. 
—Sóc més feminista des que he anat a l’Orient Mitjà, i no només per les donasses que m’hi he trobat. Primer vaig fer la reflexió fàcil de “que bé que estem a la meva banda”, però aquí hi ha denúncies cada hora i feminicidis. No estem tan bé com presumim. Vaig haver d’anar a l’Orient Mitjà a conèixer dones resilients davant un masclisme que les mata per adonar-me que jo no havia estat tan feminista com havia hagut de ser davant un masclisme que em tapava la situació d’aquí. Per què no havia estat una inquietud fins llavors? Per què aquell forat negre? Hi he arribat tard, però hi he arribat.

—En els conflictes bèl·lics, les històries de les dones han quedat invisibilitzades?
—Una lectura que em va obrir els ulls en això és La guerra no té cara de dona, de Svetlana Aleksiévitx. T’ensenya el paper de les dones en les guerres i veus que és molt diferent del que sempre ens han ensenyat els homes periodistes, amb la dona com algú que passa per allà, que dóna color a un reportatge, que prepara el te a l’home, que fa les cures al soldat… Aleksiévitx t’ensenya com les dones poden ser a primera línia de moltes maneres. A l’Orient Mitjà a vegades els dius, “sou les primeres que feu això”, i et contesten: “Fa anys que ho fem, però mai no hi heu posat el focus.”

—Per exemple?
—Les milicianes kurdes fa anys que ho són, i nosaltres els vam posar el focus amb Estat Islàmic, i a sobre vam occidentalitzar el seu discurs, vam adulterar el relat i les vam cosificar, com elles mateixes diuen: apareixen en llibres, en calendaris, amb els seus kalàixnikovs i postures sexys. Sempre tenien moltes reticències sobre quines fotografies els trauríem i com vendríem la història, estaven molt escarmentades.

—Creieu que el periodisme de conflictes s’ha romantitzat? A més de perillós, sovint és precari.
—La passió que sentim els periodistes serveix a molts empresaris per a precaritzar més la professió. Els autònoms, amb molts menys mitjans econòmics, de seguretat i de temps, fan una feina ingent, i els qui som en una banda més segura cal que la reconeguem. La feina del corresponsal està molt idealitzada. Sembla que tingui la veritat absoluta d’una regió, però no és veritat. Jo feia màsters abans d’anar a cada viatge i encara ara estudio. I en dos minuts de televisió a vegades hi ha feina de dies, amb equips grandiosos darrere el corresponsal. També hi ha projectes que no surten, ploreres, petits inferns…

—En el lliurament del premi també vau denunciar les morts de periodistes en guerres. Vau ser a Gaza el 2019. Com viviu la situació actual?
—Especialment malament, amb tota la fortuna de viure-ho des d’aquí. Recordo moltes persones que hi vaig conèixer i algunes ara mateix no sé si són vives o mortes, i això et sacseja. També veure la matança de la professió allà dins, que són directament assassinats, com assenyalen Reporters sense Fronteres o l’ONU, que denuncien que en molts casos no són accidents. És alarmant que es vulgui silenciar què passa dins la franja amb aquesta impunitat. I visc amb ràbia i tristor la indiferència de la comunitat internacional. Sempre s’han deshumanitzat els palestins, però ara és extrem. Hi haurà un abans i un després del que ha passat a Gaza. Si pensem com pot ser que la gent no actués davant l’Holocaust, d’aquí a poc també pensarem per què no es va aturar un genocidi. S’ha de jutjar si ho és, però tots veiem el que veiem… Quan a Occident intentem dir a certs règims que respectin els drets humans, segurament ens diran què vam fer a Gaza.

—Sentiu una fiscalització especial com a periodista amb aquest tema?
—Des de la corresponsalia ja rebia moltes pressions a les xarxes, però ara la cosa s’ha accentuat moltíssim, i sí que és dolorós rebre crítiques, no per la feina que fas, que crec que hi hem d’estar preparats, sinó per la part més personal, que aquí ens haurien de saltar totes les alarmes.

—A diferència d’altres conflictes, aquest origina moltes discussions entre la gent d’aquí.
—Sí. En Jordi Armadans va fer un tweet el 7 d’octubre dient que era igual de condemnable el que havia fet Hamàs aquell dia com l’ocupació israeliana, com la reacció de la comunitat internacional. Hi ha molta gent que se’t tira a sobre perquè hi ha alguna de les tres potes que no acaba d’entendre, i per a mi totes tres són compatibles.

—Com veieu l’extensió del conflicte?
—Al principi, dèiem que el perill era que s’estengués, i ara és una realitat. Darrere els punts calents hi ha un comú denominador, que és l’Iran, que és darrere els rebels houthis al Iemen amb els vaixells al mar Roig, darrere de l’Hesbol·là, que des del Líban ataca la frontera nord d’Israel, que també d’alguna manera amb aquest eix de la resistència és amb Hamàs des de Gaza… L’Iran mou fils amb aliances regionals per no fer la guerra a casa directament amb Israel. La qüestió és fins a on vol provocar, sabent que Israel pot contestar amb força. L’Iran, respecte de sancions, crisi econòmica i contestació interna, té menys força de la que voldria. Mesura les seves forces i lidera la defensa de la causa palestina perquè els països àrabs se n’han rentat les mans i veu que hi ha un forat per a ser un líder regional. Però un error no calculat pot acabar desencadenant una guerra molt més gran, no regional, que ho comença a ser, sinó directa.

—Volia acabar demanant-vos per l’Afganistan. Hem oblidat una tragèdia que és encara pitjor que no era?
—Sí. És un dels llocs més silenciats i on passen les coses més brutals contra les dones. És esfereïdor veure com vam obrir tants informatius i com ara vivim totalment d’esquena a aquest apartheid de gènere. Vam fer una crònica sobre uns casaments on les núvies ploraven i feien cara d’anar a un funeral. La majoria eren menors que aquella nit s’allitarien forçosament amb uns homes que ni tan sols coneixien. Una de les coses més dures ha estat veure com, a causa del terratrèmol, no paraven d’enterrar milers de dones i infants. Com que els homes eren al carrer, es van salvar. Un apartheid d’aquesta mena, al final, té influència, fins i tot, en això. Qui està empresonat a casa? La casa es fa un taüt per a qui?

—Com vau viure els moments del terratrèmol?
—Quan tothom corre escales avall per salvar la vida, tu corres escales amunt i tornes a l’habitació per buscar el mocador i tapar-te. Va ser la prova de com t’afecta només dotze dies al país amb el règim dels talibans.

—Què us podria haver passat sense mocador?
—No m’hauria passat res greu com a elles, perquè sóc estrangera, sóc periodista… Tinc moltes capes de protecció i no em puc comparar amb elles, però el meu cap no va fer aquesta distinció, va ser instintiu.

—No és l’únic tràngol que heu hagut de passar com a dona periodista allà.
—Quan vam entrevistar el portaveu dels talibans, va ordenar que ell i jo no apareguéssim en la mateixa imatge. No podíem estar d’igual a igual, i a més no em mirava a la cara i estava molt incòmode. Et sents com un escarabat negre, et fan sentir menyspreada. Els talibans, fent portar el burka a les dones aconsegueixen una cosa molt dolorosa de comprovar: són com fantasmes, i a vegades quan les veus t’espantes, les deshumanitzen i dificulten l’empatia. En canvi, quan es destapaven per parlar amb tu i veies els seus rostres, hi veies aliades. El talibà sap molt bé que tapant-la d’aquesta manera la converteix gairebé en mobiliari urbà.

—Un altre dels problemes principals és la prohibició d’estudiar.
—Vam entrevistar una noia de catorze anys que ens va explicar que amb dotze havia begut lleixiu per morir-se perquè a casa li pegaven, la volien casar i a sobre els talibans no la deixaven estudiar. Una amiga seva la va salvar i ara els planta cara estudiant clandestinament.

—Continueu descobrint i explicant històries com aquestes. Teniu cap llibre en procés, ara?
—No, de moment tant Dones valentes com Aliades continuen caminant. Aliades parlava del primer equip de bàsquet de nenes al Líban, al camp de refugiats de Xatila. Amb Abacus es va fer la campanya “Nenes valentes”, que ha recaptat més de 100.000 euros que aniran cap allà i cap a l’ONG Ponts per la Pau per a les dones i infants de l’Afganistan. I la cirereta és que les nenes de l’equip de Xatila vindran a Catalunya a jugar al març. Et reconcilia molt amb la humanitat, veure que la gent, quan té aquesta informació, reacciona i ajuda, això és un triomf.