Txell Feixas: “En un crim d’honor, la família prefereix una dona assassinada que assenyalada”

La primera vegada que Txell Feixas va entrar al camp de refugiats de Xatila va pensar que allà no hi podia néixer res, que ni tan sols el sol s’atrevia a acariciar l’indret que anys enrere havia presenciat la matança de Sabra i Xatila. Però la seva experiència de corresponsal de la CCMA a Beirut li ha permès de veure’n les parts lluminoses, com ara la xarxa d’aliances feministes que s’hi ha teixit. El millor exemple d’això és l’equip femení de bàsquet del camp, una eina d’apoderament sense precedents que ha salvat moltes nenes d’un destí marcat pels matrimonis forçats o precoços, l’aïllament dins de casa, la violència masclista i les drogues.

Mentre que a Dones valentes la periodista parlava de dones que havien fet front al patriarcat de manera individual, el seu nou llibre, Aliades, és un homenatge a les xarxes de sororitat revolucionàries. A partir del petit miracle que és aquest equip, Feixas repassa diverses històries de dones i els problemes a què s’enfronten al Llevant, que en els pitjors casos impliquen feminicidis, especialment crims d’honor. Parlem amb ella sobre el llibre ara que l’acaba de publicar.

—Al llibre parleu de l’equip de bàsquet femení del camp de refugiats de Xatila, el primer equip de bàsquet femení del Líban. Com us hi vinculeu?
—És una de les primeres cròniques que vaig fer quan em van enviar de corresponsal a Beirut. Vam llegir que hi havia un equip de nenes que entrenava un jove palestí pintor de façanes. Però no sabia que ell, en Majdi, ho havia fet per a intentar salvar la seva filla Razan. Xatila sempre m’havia ressonat a genocidi, dolor i tragèdia, però tenia aquesta lluminositat que no coneixia.

—De quina manera ha salvat les nenes, l’equip?
—Els ha donat eines per a apoderar-se i descobrir que poden ser, simplement, nenes. És impactant veure com, amb una simple pilota i a les ordres d’un entrenador, sobrereaccionen de manera brutal. Aprenen a ser nenes, malgrat que el patriarcat els ho ha prohibit. Algunes em deien que, abans d’entrenar, volien casar-se i tenir fills, i que després volien estudiar i sortir de Xatila. Quan ho escoltes d’una nena que té entre deu anys i quinze i a qui li brillen els ulls, t’adones del poder transformador d’aquest esport.

—En Majdi, l’entrenador, s’allunya de l’estereotip d’home musulmà masclista que sovint tenim al cap.
—Sí, és un exemple que els homes poden ser agents de canvi, també a l’altra banda de la Mediterrània. No és format en feminisme, però vol apoderar la seva nena contra els perills del camp: matrimoni infantil, fracàs escolar, drogues, violències masclistes… Malgrat que fa el que pot i a vegades s’equivoca, té tot el valor del món, ho fa amb la intuïció sobre el que ha de ser el futur de les nenes. Mira de salvar la seva filla i no ho fa com ella voldria, però gràcies a aquesta pressió aconsegueix que faci un camí que d’una altra manera no hauria fet. Sense saber-ho, tots dos s’ajuden.

—La Razan, la filla, sembla que no vol seguir aquest camí d’independència respecte dels homes que li marca el seu pare. Per què?
—Li dedico el llibre perquè, tot i que algunes persones de la seva família o comunitat la consideren fracassada, és la gran heroïna. Em deia: “El meu pare volia que fos qui volgués ser, però a la seva manera. Per tant, no volent ser masclista, actuava com un home masclista més, i volia triar jo.” Acaba triant un camí, no pas per satisfer cap home, sinó per satisfer-se a ella.

—Com reacciona el camp a la creació d’aquest equip de bàsquet?
—A Xatila les dones no poden trepitjar els carrers, llevat de les nenes i les àvies, si no porten les criatures a l’escola, no van a comprar o no van a fer una gestió. Que unes nenes i noies apareguin amb xandall i fent botar una pilota és gairebé immoral per molts dels habitants del camp, es crea un ambient hostil. Veure-les gaudir amb un esport rebenta el cervell de molts homes, s’encabriten. No tant pel vestuari, sinó per l’actitud.

—D’apoderament.
—Sí. Van veure que havien fet un canvi de xip sense marxa enrere. Molts dels pares que al principi no veien gens clara aquesta aventura i que els ho podrien haver prohibit, les acaben animant. D’un pare que fins i tot colpejaria la seva nena perquè es quedés a casa es passa a un pare que pot acabar emocionant-se quan encistella; fan un camí paral·lel.

—L’equip no solament les ajuda com a dones, també com a refugiades. Fins i tot acaben viatjant. Com és, la vida, en aquest camp?
—Xatila és un quilòmetre quadrat als suburbis de Beirut, dues realitats enganxades que ni es miren. És com una favela en vertical, una presó a cel obert de ciment armat cap amunt. És com un hivernacle, el sol tan sols hi entra en una plaça. És insalubre, no hi ha gairebé electricitat ni aigua potable, l’ajuda humanitària hi arriba amb comptagotes i al carrer pràcticament només hi ha homes, la major part sense feina. Hi va haver el genocidi fa quaranta anys, en què van morir entre centenars i milers de palestins. Importa tan poc que la comunitat internacional mai no ha procurat saber quants en van ser. Es respira aquest aire que hi va passar una cosa molt forta que no s’ha reparat. Penses “això és mort, infern i agonia”, però hi ha moltes llums, com l’equip de bàsquet.

—I més projectes: un equip de criquet, dones que fabriquen clandestinament productes d’higiene menstrual…
—Aliades és aquesta xarxa de sororitat i d’aliats masculins que s’estén, amb nosaltres com a aliades a l’altra banda de la Mediterrània. Des de les adolescents que apoderen les petites entrenant-les fins a les seves mares. Hem parlat d’en Majdi i la Razan, però perquè això funcioni hi ha una Basma, que és la mare, fent de puntal. També hi ha vídues que teixeixen compreses de roba perquè les seves filles no hagin d’anar amb draps, trossos de bolquers o papers de diari. Tot i les amenaces del sector més masclista.

—Per què alguns homes del camp ho consideren perillós?
—Perquè una vídua no hauria de fer res. Si ja no valies gens com a dona, una vegada se’t mor el marit, encara menys, només has d’esperar a morir-te. S’ajunten amb unes altres dones i apoderen noves generacions, i això és un perill. I aborden una cosa tan tabú com la regla. Una vídua reclutant companyes per cosir compreses de roba de nit i matinada és gairebé una arma de destrucció massiva del masclisme.

—Ho va impulsar una de les vídues, la Rima.
—És una dona de cinquanta, corpulenta, que camina pel camp segura, amb determinació i orgull, saludant tothom. Ha aconseguit un estatus i els homes ja no s’atreveixen a posar-s’hi en contra, la temen per la força que ha aconseguit de teixir al seu voltant. Va arribar de Síria amb les seves dues filles i va començar a cosir per a elles. Després, es va adonar que era una necessitat col·lectiva, a causa de la pobresa menstrual.

—Encara són més tabú les copes menstruals o els tampons, perquè han d’introduir-se a la vagina. Els conceptes de virginitat i honor són clau. Quin pes té, encara, el concepte d’honor?
—L’anomeno honor mal entès perquè ja em diràs quin honor hi ha darrere els crims d’honor. En alguns països van en augment, són molt al nucli de les comunitats. Passa en comunitats musulmanes i també en unes altres, no té a veure amb l’islam. Un crim d’honor pot implicar que et matin perquè ets en línia al WhatsApp, perquè t’has maquillat, perquè has penjat una fotografia amb el teu promès un dia abans de casar-te… O perquè el marit, quan et vols divorciar, al·lega que en la nit de noces no vas sagnar. Ni tan sols ha de ser veritat, activa una maquinària maquiavèl·lica: l’home enfada la teva família perquè et matin ells, els homes de la teva família se senten tacats. En un crim d’honor, la família prefereix una dona assassinada que assenyalada per la comunitat.

—Dieu que a Jordània despunten moltíssim.
—Sí. Per llei, molts països els penalitzen més, però les sentències són paper mullat. Fins i tot el perdó per part de les famílies es pot considerar atenuant.

—Aquest paper de la família també es veu clar en la qüestió dels matrimonis forçats amb nenes i adolescents. Expliqueu un cas en què la mare resta darrere la porta de l’habitació de la seva filla la nit de noces.
—Que aquella mare no tiri la porta a terra i tregui la nena d’allà, sinó que es quedi al darrere per assegurar-se que consumarà el matrimoni amb el marit que li han triat, evidencia com n’és, de retorçada, la situació. Quan veus una mare consentint que violin la seva filla de manera legal o un pare venent la seva nena en un matrimoni forçat, el primer que penses és que són mals pares. Un pare i una mare normalment volen el millor per a la seva filla, i creuen que allò ho és perquè hi ha uns components que fan que actuïn així. Aquests components no ho justifiquen, però està bé explicar-los per entendre-ho, és un dels objectius del llibre.

—Vau parlar amb un pare que va acabar cancel·lant el matrimoni forçat de la seva filla. Què us va dir?
—L’Alí em va dir que havia pensat que potser així li posava un guardià en forma de marit que faria que no la violessin pel carrer, sense adonar-se que aleshores la violaria cada dia el marit. O perquè econòmicament li donaria una seguretat que la família no podia donar-li. O “l’islam ens hi obliga”, quan és mentida. O “tradicionalment no està mal vist”, que tampoc no és cert. Si no hi ha res que trenqui aquest cercle, pensen que els fan un bé. Aquestes creences, tabús i estigmes s’acarnissen en comunitats pobres, poc formades, en què certs aspectes de la religió es retorcen.

—Una manera d’evitar aquests casos és fer entendre als pares que l’islam no demana això?
—Sí, una ONG em va explicar que ells presumien de ser seculars i feministes, però que per tenir èxit havien hagut d’incorporar xeics religiosos i homes. Sense un xeic que diu que l’islam no obliga a això o sense homes que vagin de pis en pis convencent uns altres homes que això no és una bona opció, no s’aconsegueix de canviar-ho. Perquè malauradament encara som en el punt que un home només escoltarà un home.

—En molts casos és a partir dels nou anys que forcen les nenes a casar-se?
—El més macabre és que el Líban té divuit confessions religioses. Si ja és prou pervers que una nena es pugui casar, encara ho és més que cada religió decideixi a partir de quina edat. Els musulmans xiïtes van imposar en un moment que era a partir dels nou, i les altres confessions ho han anat modulant. Uns altres diuen que és a partir de la primera regla o dels primers senyals de la pubertat.

—Volia acabar demanant-vos per l’Afganistan, atès que hi vau ser després del retorn del règim talibà. Com ho vau viure?
—Una de les cròniques que més m’ha fet plorar va ser allà. Vam parlar amb els pares de la petita Feruz, que l’havien venuda per casar-la per tres mil euros. Tenia tres anys, però la casarien als deu, i fins aleshores havien de conviure-hi, sabent que la lliurarien. Abans el pare s’havia intentat vendre un ronyó per alimentar la família i no ho havia aconseguit. La situació a l’Afganistan demostra que l’educació és una arma de destrucció massiva del masclisme. Una nena formada és una nena que el patriarcat veu com un perill, una taca d’oli que s’estén. De fet, en Majdi va posar una condició perquè les nenes entrenessin: que aprovessin. No volia que perdessin el centre del projecte vital que volia impulsar.

—Què en penseu, de l’oblit social i mediàtic de la situació a l’Afganistan?
—Tenim una dictadura informativa que fa que ens oblidem de coses molt grosses. Quan vas en aquests països et diuen “no ens oblideu”, perquè saben que, quan es treu el focus, tornen a involucionar. Els talibans van prohibir de treballar a les dones per ONG locals i internacionals, i ara hi han afegit l’ONU. En aquestes societats, solament les dones poden assistir les dones. Si les treus, qui s’hi acosta? El més maco que he vist en crisis com les de l’Afganistan o l’Iran, tot i que són molt diferents, és la sororitat entre tots dos països. A l’Afganistan et demanaven què passava a l’Iran, perquè s’hi volien emmirallar, i a l’Iran també et demanaven per les de l’Afganistan. Queda molt a fer, però les aliances entre dones i països poden apoderar-nos.

—Com porteu l’impacte de conèixer de prop tantes històries tan dures?
—Sóc molt afortunada perquè tinc una bona xarxa de família i amics, psicòloga quan em cal… Marxo de les històries quan vull, i amb els qui parlo no poden fer igual. Dins aquesta atalaia sí que hi ha moments baixos, però veus que els llibres arriben a la gent i sacsegen consciències, i recompensa. A les entrevistes no vols plorar, però deixar de ser un robot també et reconcilia amb les històries. A vegades m’he trencat. Primer, me n’he avergonyit, perquè et fa sentir malament que t’hagi de consolar la persona que tens davant amb la crisi que passa, però després se t’acosta d’una manera més càlida perquè no anotes fredament sense que et ressoni.

—Suposo que mai no heu valorat de deixar-ho.
—No, no. Allò que em motiva són les històries de les persones. Estem tan anestesiats que el que ens mou i connecta són les petites grans històries humanes. A vegades ens hem oblidat de l’essència del periodisme. Sí que és cert que hi ha el risc de quedar-te només amb la història, i han de servir per a fer zoom out i explicar una realitat. Les dones protagonitzen un moment al món tan potent que les històries no ens les acabarem. Al llibre he intentat que parlin elles, jo solament en sóc l’altaveu.