Txell Bonet: ‘No t’has d’enterrar mai viu’

Txell Bonet (1975) és periodista, guionista i parella de Jordi Cuixart, tancat a la presó de fa un any i mig. Bonet va estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i actualment fa el programa de ràdio ‘Això és un drama‘ per a iCat FM i l’Institut del Teatre. Bonet té una carrera dilatada en aquest àmbit i ha treballat de guionista de televisió (‘Kilòmetre 33’, ‘Bestiari il·lustrat’), locutora de ràdio (‘Cabaret elèctric’) i fixer per al Canal Arte Francès. Bonet rep VilaWeb als Lluïsos de Gràcia, el barri on ja vivien els seus quatre avis. En aquesta entrevista volem parlar de Txell Bonet més enllà de Jordi Cuixart. Per saber qui és: la biografia, les motivacions i els punts de vista.

—La Viquipèdia diu que sou nascuda a Fulleda.
—No és veritat. És el poble del meu avi patern. Hi anàvem molt sovint i és el meu poble de referència. Jo he nascut a Barcelona, i he passat la infantesa al barri de Gràcia. Infantesa que em recorda alguns barris de Lisboa: el meu pare ens duia a l’escola a les tres germanes dalt de la moto. Com al Vietnam: una davant, i dues al darrere. Gràcia és un barri molt barri. Però també vam anar molt a aquest poble tan petit, Fulleda.

—A què es dedicaven els vostres pares?
—Tenien aquí al carrer de la Providència una botiga de llegums, tot i que l’avi era ebenista. Passa que a la postguerra ningú no es feia cap moble, i en canvi la gent menjava llegums. La meva família sempre ha viscut emmirallada pel nord, i per Europa. Mon pare tenia divuit anys i passava tot el dia a França. Era la internet dels anys setanta. Va acabar renovant la botiga dels avis i la va fer com els francesos: menjars preparats, patés, vi. Una épicerie. Hi treballàvem tots i hi fèiem vida.

—I els altres avis a què es dedicaven?
—Els vaquers. Jo tenia els avis graners de la botiga de llegums i els avis vaquers. Tots quatre es deien igual: Josep i Carme i Josep i Carme. Al carrer de Verdi, on ara hi ha una botiga de vins, abans hi havia una vaqueria, on els avis venien la llet. Allà dins hi van néixer la meva mare i el meu oncle. I al carrer del Robí, on ara la meva germana té un taller de maquillatge, és on els avis tenien les vaques. Hi tenim fotografies.

—Tots dos pares barcelonins?
—Tots dos pares barcelonins. I mon àvia, que té cent un any i encara viu, i té el cap ben clar, també va néixer a Barcelona. Era l’última filla d’una gent aragonesa que d’ençà del primer dia van parlar català. Tenia parada de verdura al mercat de Sants.

—La vostra mare a què es va dedicar?
—De molt jove la meva mare ja treballava de secretària, en un despatx d’arquitectes. Sé escriure amb tots els dits i a tota velocitat gràcies a ella. Jo a vuit anys ja tenia màquina d’escriure. Però quan ma mare es va casar amb mon pare, ja va passar a formar part de la factory, on tots fèiem croquetes i canelons.

—Sou la primera generació amb carrera universitària a la família?
—Sí. Però les meves germanes encara tenen més estudis que no pas jo. Jo vaig estudiar audiovisuals. Ma germana petita té la carrera d’hostaleria, és sommelier, i té la carrera de maquillatge. I la mitjana, té la carrera de publicitat, la de disseny i no sé quants màsters. Cada vegada que té un fill n’aprova un amb matrícula d’honor. Ara és professora a l’Escola Massana, de disseny. Jo sóc la germana gran i feia bondat, diuen. Era molt bona nena. Això em deia l’avi. Els avis ens van dedicar molt de temps. Els pares eren màquines de treballar.

—Escola?
—Vaig anar a una escola de monges, i n’estic molt contenta. Era molt progressista, i tot en català. El Sant Josep. Al carrer del Montseny. Jo era bona estudiant. Sempre he estat bona estudiant. Per sort tinc moltíssima memòria.

—Comunicació audiovisual, per què?
—M’atreia molt la fotografia i el mitjà audiovisual per a explicar les coses d’una altra manera. Tot el món del cinema i els moviments underground, m’atreien. Però aquest no era pas l’únic interès. Els idiomes sempre m’han agradat molt. La geografia. Tot allò que té relació amb el medi. I si ara tingués el temps, i la sort, de tornar a estudiar una cosa, estudiaria ciències. Les meves preocupacions principals són la destrucció de la biodiversitat. Ara per ara, és el tema que m’interessa més.

—He vist que parleu romanès?
—M’han interessat sempre tots els idiomes. Amb els pares vam viatjar molt per Europa. Anàvem amb autocaravana. I abans sempre comprava el diccionari del país on anàvem. Mon avi em va educar amb aquesta estimació pel català i per la diversitat. A la Bretanya demanava a la gent gran si parlaven bretó. A casa puc tenir trenta o quaranta diccionaris. De romanès, en vaig fer una universitat d’estiu a Romania molt curta i en tornant vaig conèixer una veïna del meu avi romanesa. Vam acabar vivint juntes. Aquí a Barcelona vaig anar d’oient a les classes de Virgil Ani. Gran professor. Té vuitanta anys, ara. Un pou de ciència. El romanès té una certa dificultat i no ho sembla, perquè encara que tingui 2.500 paraules comunes amb el català, té molta cosa de paraules turques i eslaves. I es declina tot. Però morfològicament és una llengua llatina. A mi el xassís m’entra.

—Jordi Balló, he llegit, és persona important per a la vostra formació. Qui més?
—En recordo perfectament les classes de cinema a la UPF. És ell qui ens va presentar en Pere Portabella, quan jo tenia vint anys. Era una ignorant i em pensava que el cinema català era una merda. I quan vaig veure les pel·lícules underground, com el Vampir Cuadecuc, vaig dir: Això! Això! Això! Semblava un videoclip, aquella pel·lícula. Però no solament Jordi Ballo. Érem primera generació, a la UPF, i molts professors era la primera vegada que feien classes. Lluís Maria Güell, Sergi Schaaf, José Luis Guerín, que era una performança, Xavier Pérez Torio, que ens explicava els arguments universals, Fontcoberta fent fotografia, tot i que no em va tocar. Paco Poch. I del col·legi de monges de Gràcia recordo la professora de català. La Pilar. Tenia els cabells canosos, molt elegant. Petita i molt interessant. I la llista no és completa. Perquè el budisme ho diu, em sembla: tothom ha estat el teu mestre. Fins i tot d’aquells amb qui que has tingut una desavinença en pots aprendre.

—Tanquem el bloc d’educació. Res a afegir?
—Que no et pots enterrar viu. El meu avi fins a l’últim dia de la seva vida aprenia paraules. Tenia un diccionari, com un totxo, i hi apuntava les paraules noves. I l’altre avi, el vaquer, estava obsessionat a llegir. Jo vaig anar a l’escola que ja sabia llegir. Cada tarda m’asseia a la seva falda, amb l’olor de vaca que jo li deia que tenia a les mans, i m’ensenyava a llegir. No t’has d’enterrar mai viu. Mai. Si ara jo, no dic a quaranta anys, sinó a cinquanta, em vull posar a estudiar biologia, doncs endavant, tu. Tot depèn de tu. El meu avi va començar a fer ràdio a vuitanta anys. L’Òscar Dalmau va veure que tenia ganxo. I Josep Bonet, el graner, a vuitanta anys es preparava la secció. Aquest pensament allibera. No ens podem enterrar vius.

—Txell Bonet, poetessa. Teniu dos llibres de poemes escrits.
—Detente bala i Blaus i miracles. Tots dos en català. El Detente bala em semblava una cosa meravellosa. Un escapulari que ja els carlins es posaven al cor, amb la intenció que la bala no els matés. S’ho va inventar una monja al segle XVII. M’emociona el concepte. I la paraula és superpop: ‘Detente bala’. Jo entro a la poesia mitjançant l’espectacle. No en sóc pas una gran experta, de poesia. Jo feia espectacles, més que poesia. Els poemes me’ls cosia a vestits de segona mà, els feia més carnavalescos, i festius, i a sota duia roba interior amb els poemes cosits. Durant l’espectacle la gent els tallava, els arrencava. Jo jugava amb això. Per mi significava això: la idea que les coses s’han de fer, encara que després algú les pugui destruir. Fer. Sempre fer. Construir. El Detente Bala l’he fet en un entorn artístic més que no pas en entorns literaris.

—I el Blau i miracles?
—M’havien sobrat rajoles en un pis. Semblaven com les del metro de París, però de color blau fosc, que és un color que m’agrada molt. Em vaig gastar la pasta comprant vidres de la mateixa mida, 7,5 cm x 15 cm, a terra. I era com si tingués un mar de rajoles als meus peus. I anava amb un saxofonista, en Sergi Felipe, que treballava molt bé. Amb Johnie Owens, que era d’Anglaterra. I a vegades amb un gitano que tocava el címbal. Fins que no el vaig trobar, no vaig parar de donar veus als gitanos que trobava pel carrer. Tu toques el címbal? Fins que un dia el telèfon em va sonar. Ei, jo toco el címbal. I vam fer uns quants espectacles junts. Sonava molt poètic. El címbal és un instrument increïble. Aquí trencàvem les rajoles, i les rajoles tenien un poema dins. Quan em vaig quedar embarassada vaig deixar de fer aquests espectacles. Treia fantasmes que ja no ho eren.

—Txell Bonet, locutora de ràdio.
—A divuit anys vaig començar a fer ràdio, que simultaniejava amb la carrera. Ràdio Estel, per exemple. I a partir dels vint-i-cinc vaig estar a Ona Catalana, iCat FM, Catalunya Ràdio, on feia el programa ‘Cabaret elèctric’. Sempre fent coses de cultura més alternatives i poc polides. Li tinc gran respecte a la ràdio. Ara faig un programa amb l’Institut del Teatre, que després posem a la web d’iCat. Això és un drama. I treballo per a una productora que fa vídeos per als serveis socials, o col·lectius vulnerables i puc posar-hi la veu en off. Modulo la veu, i no em reconeixen.

—Txell Bonet, guionista de televisió.
—He treballat molt amb Jordi Fàbregues i Mai Balaguer. Programes com ara ‘Kilòmetre 33’, en què viatjàvem molt. O ‘Bestiari il·lustrat’, amb Jair Domínguez. Aquí feia de guionista.

—Guionista del famós gag de Jair Domínguez en què dispara al rei d’Espanya. És això?
—Sí. No em trec responsabilitat. Al contrari. M’agrada que consti en el meu currículum. Que quedi clar. Però tampoc no m’agradaria quedar-me mèrits. Fèiem uns programes de creació molt col·lectiva. I jo vaig proposar de matar Hitler i Franco. I és ell que diu: ‘No, no. Gent viva.’ La feina del guionista també era endreçar les idees que anaven sortint.

—Txell Bonet, fixer. Què és un fixer?
—La persona que en programes de televisió s’encarrega de fer-ho tot possible. N’he fet molt per a Canal Arte francès. No tan sols és la producció. He arribat a fer tot el càsting dels personatges i dels espais del programa Sur la tour de ville, programa que es va fer a Nova York, Londres, París, Tòquio i Barcelona. Es filmava en grans terrats. Jo havia d’anar a mirar terrats de cases, triar el bo i trobar la gran experta en arquitectura de Gaudí, per exemple. He viatjat amb Gérard Depardieu, anant per tot Catalunya buscant els grans llocs gastronòmics. Aquí bàsicament li feia de traductora.

—I ara, quina feina feu?
—Com deia, un programa de ràdio a l’Institut del Teatre. I posant veus en off. D’ençà que el meu company va entrar a la presó, fins el mes de gener, no vaig parar. I el mes de gener vaig haver de parar i refer algunes coses de la meva vida personal. Per això al gener-febrer vaig treballar amb la Negra i Criminal i de mica en mica recupero més feines. Però no agafo projectes gaire grossos. Per poder tenir prou flexibilitat.

—Com el vau conèixer, Jordi Cuixart?
—En una presentació d’Òmnium.

—Jordi Cuixart: ‘La meva prioritat no és sortir de la presó, sinó lluitar per canviar la situació.’ Poca broma amb aquesta frase.
—Això ho diu Thoreau: si el sistema és injust és normal que jo sigui a la presó. Jo estic bé perquè sé que ell està bé. Si ell estigués amargat no podria tirar endavant la vida igual. En allò que és essencial, ens tenim. I sé que ell va haver de passar situacions molt difícils temps enrere. Ara, de fet, ningú que ens estimem no ens fa mal directament. Una amiga meva m’ho va dir: ja heu passat més deserts. Potser per sort tenim el piset del cap endreçat i moblat. Potser tot això ens ha agafat que ja teníem unes eines. A ell, la meditació l’ajuda molt. I l’ha desenvolupada a la presó.

—Ell accepta que potser haurà de passar molts anys a la presó. Potser els de fora no ho acceptem tant.
—Acceptar no vol dir rendir-te. Acceptar és col·locar-te en un punt de serenitat mental per poder lluitar. Jo des del minut zero vaig acceptar que el Jordi era a la presó. A vegades penso que el fet de gestionar la solidaritat, l’ajut, i que l’energia estigués ben canalitzada, és el que et desborda. Més que la injustícia, canalitzar l’energia. L’acceptació, viure l’aquí i ara, és una eina perfecta per a poder lluitar. A la vida sempre val més vigilar molt el discurs que sempre et repeteixes. La força de la paraula. Si cada dia et dius: ‘La meva vida és una merda i estaré deu anys a la presó’, et puc assegurar que la teva vida és una merda, i que fins i tot no faràs res, perquè com que et toquen deu anys. Hi ha una idea que és: només pots canviar allò que pots canviar. Hi ha coses que no pots. Però canviant allò que pots canviar, a vegades s’acaba canviant allò que no podies. Sobre l’acostament, jo veia clar que era un dret escrit en la llei espanyola. Doncs canviant aquesta situació, reclamant-la, després vaig tenir més energia i temps, i vaig poder fer encara més feina. El fet important a la vida és posar-se en moviment.

—Txell Bonet, ‘es usted socia de Òmnium Cultural’?
—Sí, però vaig tardar molt a fer-me’n, tot i que ja havia treballat per a Òmnium, presentava actes i coneixia el president Porta, que comprava a la botiga dels pares. Jo recordo que tenia una broma amb en Jordi, que no em volia fer sòcia si no era que ell fes no sé què. Era una broma de parella que va durar temps. I al final em vaig fer sòcia d’Òmnium. És clar que sí.

—Aquí hi ha una campanya activada, que no sé com la veieu: Jordi Cuixart, president de Catalunya.
—Hi insisteixo. El fet important no és això. El fet important és l’ara i aquí. L’ara i aquí. I ara ets una persona acusada d’haver fet ús d’uns drets fonamentals: dret de manifestació i dret d’expressió. És jutjat per haver fet allò que també van fer dos milions de persones. Ara travessem un moment molt greu i és jutjat per l’activisme social. I hem de defensar això. Jo no sóc ell. Ni sé què pensa. Ni què farà. Les circumstàncies del futur no sap ningú quines són. Després la vida fa molts tombs. Però ni ho hem parlat mai. Som molt de viure l’ara i l’aquí. Jo no dic ni que sí ni que no, dic que en la nostra petita convivència és un element que no abordem. Ara mateix és un moment de defensar les coses per les quals som atacats. Després ja ho veurem. Primer gateja, després camina. Si és que aquesta és l’evolució. Que no és obligatori. No és obligatori. No has de passar per força de la societat civil a l’altra. És una qüestió que, prengui la decisió que prengui, sempre li respectaré.

—Es pot trobar una pressió damunt perquè faci el pas.
—Sí, però és molt grandet. Si una cosa té, és que fa sempre allò que creu que ha de fer ell.

—Res més?
—Que ni jo el represento a ell, ni ell a mi. I que tampoc no ha de ser tan interessant la meva existència. No creieu?