Tura Soler: “Quan vam trobar en Bartomeu mort, l’escena era peculiar”

Tura Soler (1963) és una de les grans periodistes de successos d’aquest país. Més de trenta anys de carrera, sobretot al Punt Diari, han fet que aparegui dibuixada com a personatge en uns quants llibres de gènere negre –Ginesta pels morts, d’Agustí Vehí; En el umbral de la muerte, d’Eduard Pascual; L’estranya desaparició de Laura, de Josep Torrent; Plagues i volcans, de Miquel Casas, o el darrer llibre de Mateu Ciurana–, però no ha estat fins que no ha aparegut a Crims (TV3) que la reconeixen pel carrer. La senyora Soler ha escrit llibres sobre el cas de la farmacèutica d’Olot, l’assassí del geriàtric d’Olot, i ara sobre el crim irresolt del pantà de Susqueda. Dos joves, Paula Mas i Marc Hernández, l’agost del 2017 són assassinats i llançats al pantà. El pantà maleït (la Campana) és una novel·la basada en els fets reals que Soler coneix tan bé, i tan de prop, atès que va ser ella qui va trobar un dels morts secundaris d’un cas pendent de judici. VilaWeb va entrevistar-la a Barcelona per parlar-hi del llibre i d’ella.

—Què feia, la vostra mare?
—A casa soms pagesos. Nascuda a la masia del Camó, a Santa Pau. Teníem vaques i fesols. Fa molts anys que som arrelats a la mateixa masia. Ho tenim calculat d’ençà del 1400. Com a nota curiosa, algun dia de nevada havia baixat a la Universitat Autònoma de Barcelona amb el camió de la llet, i em trobava que era l’única que havia arribat, i les classes, suspeses.

—Sou la primera amb estudis universitaris de la família?
—Algun avantpassat meu havia anat al seminari, i algun altre, va ser alcalde el 1800. O com en diguessin. Tinc un germà més gran que es dedica al món de l’electricitat. Comercial.

—Per què feu periodisme?
—No ho sé ben bé. M’havia pensat de fer dret. A bàsica em deien: “T’expresses bé, i potser un bon lloc per a tu seria periodisme.” I ara, casualitats de la vida, he fet un periodisme que toca molt el món del dret. I vas aprenent.

—Successos, món truculent. Per què el trieu?
—De becària, vaig anar al Punt Girona. “On vols anar?”, em van dir. Esports. I em van posar a successos. Ha! I encantada de la vida. N’aprens molt, a successos. T’has de buscar la vida. És molt difícil de treure dades. A la secció de successos, ningú no hi vol sortir i tothom la vol llegir.

—En trenta anys o quaranta de carrera, què us ha marcat?
—Veure com hi ha persones que han estat parella d’un assassí i el continuen defensant… Un belga, Daniel Pierre Imandt, va esquarterar la seva companya a Sant Pere Pescador. Doncs tenia una altra parella que l’anava a veure cada setmana des de Bèlgica. Cada setmana. I li donava tot el suport. Et xoca. No sé si deu ser l’eròtica de la maldat o què. O potser hi veuen coses que nosaltres, no.

—Passem al llibre. Fem-ho a través de noms, per a situar el lector. Paula Mas i Marc Hernández.
—Víctimes. Aquests dos joves moren l’agost del 2017 al pantà de Susqueda. Això passa quan hi ha els atemptats a la Rambla de Barcelona. I potser en aquell moment la desaparició d’una parella al pantà de Susqueda no va tenir l’atenció investigadora que hauria hagut de tenir, si no hi hagués hagut la voràgine.

—Jordi Magentí.
—Assassí de la seva dona el 1997. Aquí, sospitós de l’assassinat d’en Marc i la Paula. Assenyalat per la investigació. Era al pantà el dia dels fets. Tres-cents tres dies a la presó. Però l’Audiència de Girona, en una resolució excepcional, diu que no hi ha indicis prou sòlids per a privar-lo de llibertat. I el deixa lliure.

—El capellà diu que no és ell. Si fos ell, hauria confessat. Com va fer en el cas de la dona.
—En Jordi Magentí és una persona molt religiosa. I el capellà, de manera espontània, fa aquest veredicte. Quan mata la dona, al mig del carrer, un mecànic la veu caure, i ell li diu: “No cal que la vagis a ajudar. L’he matada. Li he disparat.” Confessa i entrega l’arma.

—Sorprèn que la seva filla, la Cristina, el defensi tant. Va matar la seva mare i ara el defensa?
—Ella creu que el seu pare no té la capacitat mental i d’organització per a haver-ho fet. Ni amagar els cossos. Tot i que el seu pare li ha fet la gran injustícia, considera que acusar-lo no és just.

—I l’altre fill?
—Més complicat. No hi he tingut accés. Tenia una plantació de marihuana. Imputat per això.

—De les 257 proves d’ADN, cap no lliga amb Jordi Magentí.
—Són 157. I cap no lliga, no.

—No hi ha cap lligam espai-temporal entre ell i les víctimes.
—Una de les grans dificultats és que no s’ha pogut establir de manera científica, ni per testimoni, que coincidissin en espai i temps.

—Magentí tampoc no sap nedar. Com ho sabeu, que no en sap?
—Ens ho creiem. Ell ho diu, i el seu entorn, també.

—Calia saber nedar per a matar en Marc i la Paula?
—No. Però totes les operacions de camuflar els cossos, amagar el cotxe, transportar el caiac fan pensar que és algú que es mou bé dins l’aigua. En els primers informes de la investigació, s’apunta que havien de ser dues persones. Com puges dues persones dins un caiac sense que es bolqui?

—En contra seva, Jordi Magentí menteix. Diu que no era al pantà el dia dels fets i sí que hi era.
—L’interroguen a l’octubre, novembre. Fets passats a l’agost. I ell diu que era al pantà a final d’agost, i diuen que menteix perquè el dia dels fets diu que no hi era. Però resulta que sí. Vosaltres recordeu quin dia vau fer què, ara fa un mes? Jo he de mirar fotografies, o el Google. Les dates exactes no les retinc.

—Si no hagués matat la seva dona, seria tan sospitós?
—Li pesa molt el passat, sí. Entre els molts indicis a la causa, hi ha el seu perfil, que domina les armes, que ha estat capaç de matar en el seu moment. Perfil criminològic.

—Bartomeu Soler, un dels testimonis del cas, acaba mort. Qui el troba?
—Jo.

—Hòstia.
—Aquell dia l’anava a veure per parlar-hi. Com tantes altres vegades. Soler va ser un dels investigats perquè vivia a prop de l’escena del crim. El descarten perquè diuen que pescava lluny, a l’hora del crim –però, de fet, pescava molt abans. I passa a ser testimoni clau perquè és la persona que viu més a prop del lloc on van trobar en Marc i la Paula. Però aquell dia no havia vist res. No havia sentit res. Bartomeu Soler era un home molt peculiar, molt especial. Un dia va decidir d’anar-se’n a viure al costat del pantà. Volia viure en comunió amb la natura. Es va construir una cabanya de fusta molt ben feta. En un lloc que, per a arribar-hi, era rost. Una cabana que ha passat el Glòria, ha passat temporals. I resisteix. Aquell dia vam pujar a la barraca. Que era un tram. I quan vam trobar en Bartomeu mort, l’escena era peculiar. En Bartomeu tirat al marge rost. Sota una aulina, hi penjava una soga. I una escala de fusta feta de nou per ell mateix. Semblava l’escena d’un suïcidi. Però tal com estava posat, i la impressió que vaig tenir, i els Mossos també, és que havia volgut pujar per l’escala, havia caigut accidentalment, i s’havia colpejat. L’autòpsia sorprèn, diu que es va morir per una mort natural, afecció del cor.

—No es penja de la soga?
—No.

—Però no havia deixat una nota de suïcidi?
—Els Mossos van trobar una nota de força dies abans. Deia: “Cada dia em trobo més malament. Estic cansant, me’n vull anar amb el Pelut.” El Pelut era el seu gos, que es va morir. Tampoc no és tan clar que fos una nota de suïcidi. A mi, m’ho deia moltes vegades: “Jo ja no seria aquí. Però ha passat això d’aquesta mainada. No puc marxar. Si marxo, la gent què pensarà?”

—Creieu que amagava res?
—O alguna cosa el turmentava, o no gosava de dir-la. De vegades li saltaven les llàgrimes quan li parlaves d’aquesta parella.

—Amic invisible. Qui és?
—És un personatge que em contacta primer per Twitter, després per unes altres vies. I que de tant en tant em dóna informacions: “T’has fixat en això? Podries parlar amb aquest, que era al pantà aquell dia.” Algunes s’han confirmat, unes altres no. Una gola profunda. “No et fa por que et vulgui despistar?”, em diuen. Però sembla que actua de bona fe. No sé qui és.

—9 mm parabellum.
—És el calibre que és més probable que hagi causat la mort de la Paula. En el cas d’en Marc, els forenses no van poder fer els estudis per com li havia quedat el cos. No hi ha cap projectil conservat, no s’han trobat. Es va haver de fer un informe aproximatiu. I el 9 mm parabellum és calibre el més probable. Però del cert no se sap.

—9 mm és una arma de Mossos, militars, etc.?
—Sí. De la gran majoria de cossos de policia i militars, és el seu gran calibre.

—Al pantà de Susqueda, afers interns dels Mossos va descobrir una trama policíaca al voltant de la marihuana. Hi va haver agents detinguts.
—Entre els quals, el cap d’investigació de Santa Coloma de Farners, comissaria que li pertoca a Susqueda. Van descobrir, i enregistrar, que hi havia mossos que tenien tractes amb narcotraficants. Agafaven droga comissada i la donaven als traficants amics a canvi de comissions. Lleig.

—Pot ser que la mort d’en Marc i la Paula tingués a veure amb la màfia de la marihuana?
—Va ser una de les hipòtesis. Fins i tot que s’haguessin trobat amb una plantació, o que haguessin tingut conflicte amb els vigilants. Avui dia, Catalunya és l’hort de la marihuana de tot Europa. Susqueda té aigua i bosc. La darrera vegada que recordo, hi van trobar vuit mil plantes.

—El pantà és ple de gent amb passat fosc vinguda d’arreu d’Europa. I el vostre amic invisible us en dóna pistes. No són investigats. Per què?
—Perquè els Mossos creuen, i n’estan convençuts, que tenen el sospitós ideal: Jordi Magentí.

—No s’han pogut recuperar els darrers missatges de WhatsApp de les víctimes. Com que la justícia va tardar més d’un any a demanar-los, la companyia ja no els guardava. Esborrats.
—Les diligències es fan de tres llocs diferents, cosa que ho alenteix. I quan es fa la petició, en el correu sembla que posen el número d’en Marc amb una xifra que falla. I no ho demanen bé. La companyia, després, respon que les diligències últimes no quadren amb les primeres. “Torneu-ho a demanar.” I quan es fa la petició correcta, les companyies diuen: “No. Ha passat més d’un any i no les tenim.”

—Quan els Mossos obren el capó del cotxe, molts dels objectes s’escampen.
—Quan troben el cotxe de la Paula a metres de profunditat dins el llac, tots dos estaven desapareguts. La primera cosa que es pensa és de mirar que no hi siguin dins. I com que el cotxe s’havia tombat, es vessen moltes coses. És al vespre i, per tant, s’han d’esperar que els submarinistes rastregin i trobin coses l’endemà.

—Dieu que aquest cas és ple de misteris. Quins són els grans interrogants per Tura Soler?
—Per què van matar en Marc i la Paula. La pregunta que plana. I d’aquí pengen totes les altres. És un crim que no té explicació. Tampoc no tinc ni idea de qui va fer-ho. Veig que les proves, els indicis, tal com va dir l’Audiència, no acompanyen. Les proves no certifiquen.

—Voldríeu afegir o destacar res?
—Com més hi vaig, més conec l’escenari i més dades tinc, menys ho entenc. Diuen que com més en saps, de llei, menys entens la justícia. I en el cas pantà de Susqueda em passa una mica això. Com més coneixes el crim de Susqueda, menys l’entens. Crec que seria una injustícia que aquest cas quedés sense aclarir-se. No dic resoldre, perquè a escala policíaca diuen que el tenen resolt. Però no sempre s’ajusta a la resolució judicial. En aquest cas, hi hauria d’haver l’aclariment general. I que s’aclareixi per què els van matar. Per què va passar això. Seria de justícia, a més de les seves famílies, que ho sabés tota la societat. Perquè és un lloc on demà pots anar tu.