Tura Soler i Jordi Grau: “Els crims prescriuen, però la veritat no ho fa mai”

Els periodistes Tura Soler (Santa Pau, 1963) i Jordi Grau (Girona, 1957), referents de la crònica negra, han publicat un nou llibre carregat de vivències personals. Es titula Sense pietat (la Campana) i és la continuació de Sense càstig: deu crims impunes (la Campana). En aquesta ocasió, els autors relaten vuit crims colpidors que s’han comès a sang freda i amb molta crueltat. Són morts sense una causa aparent, víctimes que han rebut una gran violència i casos que s’han arxivat sense que se sabés què va passar.

Els casos són dels anys noranta i Soler i Grau també en són protagonistes perquè els van cobrir. Aleshores, els van deixar reflectits en les pàgines del diari El Punt. Ara han decidit de recordar-los amb l’objectiu de retre homenatge a les víctimes, remoure la consciència dels culpables que campen lliurement i relatar les mancances policíaques i judicials que hi ha hagut. Perquè, segons Soler: “Sempre, d’alguna manera o altra, la justícia acaba fallant a les víctimes.” Els periodistes expliquen com ho van viure en primera persona, tot entrevistant testimonis i gent propera a les víctimes, i viatgen per uns casos farcits d’interrogants.

—Heu passat de crims impunes a molt cruels i terribles. Quin serà el següent llibre?
—Tura Soler [T.S.]: Pot ser qualsevol. Algun altre sense rastres, sense cadàver, de persones desaparegudes, també en tenim moltes. Això és com una mena de puzle. Per un costat, hi ha moltes persones desaparegudes i, per un altre, hi ha molts cadàvers no identificats. De casos, desgraciadament, en tenim per a donar i per a vendre.

—Què tenen en comú els vuit casos que relateu?
—T.S.: Que tots són crueltat envers les víctimes, i que sempre, d’alguna manera o altra, la justícia acaba fallant a les víctimes. Perquè no s’ha trobat el cadàver o l’autor. O s’ha trobat, però com que no arribava a setze anys, n’ha quedat impune. O resulta que era una persona protegida per la justícia, però, així i tot, l’han acabada matant. En uns altres sí que hi ha hagut condemna, però, en canvi, no s’ha trobat mai el cadàver. Sempre hi ha una mancança. El denominador comú dels casos és que nosaltres, com a periodistes, els hem viscut molt directament.

—El llibre, efectivament, relata molta mancança policíaca i judicial. El cas d’Isabel Ordóñez n’és un bon exemple, però n’hi ha molts més.
—T.S.: Sí, i el del nen Fermí Villegas. Com es pot explicar que l’assassinat i violació d’un nen de nou anys, un tema tan brutal, pugui tancar-se tan de pressa i que no hi hagi una resolució, que no s’hagi pogut portar davant de la justícia? Això no s’hauria de poder admetre, però la realitat ens demostra que aquests casos passen cada dia.
—Jordi Grau [J.G.]: En el cas d’en Fermí Villegas, durant la poca investigació que hi va haver, sempre va surar la sospita que hi havia una mà poderosa a la qual no interessava que s’arribés més enllà. I aquesta sospita hi continua sent, i és un cas que ja no es resoldrà. Si es resolgués, no tindria càstig, si és que qui ho va fer estigués viu. En aquest cas, com diu la Tura, la justícia humana ha fallat, esperem que la justícia divina actuï.

—En aquest cas, hi ha molt de misteri, sobretot per la presència d’un personatge que es diu Elias Reverter. Qui és?
—T.S.: És un personatge que, a mesura que avança el relat, guanya protagonisme, gairebé més que la víctima i el cas. És l’única persona que, amb el pas del temps, va insistint i burxant. És un personatge molt enigmàtic, tot un misteri. És una persona que comença a la presó, a la cel·la 42, i sembla que és l’únic que reclama justícia per a aquest nen. Acaba morint i perdem aquest rastre. Per això en el llibre hem volgut agafar el relleu de l’Elias i dir que no oblidem en Fermí.
—J.G.: És un personatge format i es nota en la manera com escriu. I, curiosament, les cartes del pare del nen estan molt ben escrites. No tenim la certesa, però tenim el convenciment que l’Elias també delera les cartes que el pare va escriure demanant justícia pel seu fill.

—Què ho fa que tots els casos siguin dels anys noranta?
—J.G.: En el meu cas, que sóc vell. Aquests llibres, tant l’anterior com aquest, si tenen una cosa diferent, és que nosaltres hi vam participar. Vaig fer successos, en el diari en dèiem “Punt divers”, del 1985 al 1991. També és veritat que en els darrers anys em fa l’efecte que se n’ha parlat més. Han aparegut nous mitjans, però d’aquests casos, n’hi ha que són molt desconeguts. A la presentació de l’anterior llibre, hi havia gent que ens en parlava. En certa manera, vam agafar el compromís de tornar a parlar-ne perquè no quedessin en l’oblit.
—T.S.: Tothom té molt present ara el crim de la Guàrdia Urbana, però ara hem volgut agafar casos, recordar-los i fer un homenatge a la víctima i una punyalada als culpables, que en algun dels casos encara no sabem qui són, però podem pensar que potser campen lliures i viuen tranquil·lament. Que la història recordi aquestes atrocitats que s’han fet contra aquestes persones, independentment de qui sigui la víctima. N’hi ha de vulnerables, com en Fermí, que és un nen. I la Isabel Ordóñez, una jove de Sant Joan de les Abadesses, molt bona estudiant, a qui li obren el cap un dia tornant de Barcelona amb tren. I Lluís Roca, conegut per Lluís Cotilla, que és un perdulari, un home que va de timba en timba, però també és una víctima. La justícia també li ha fallat. I la Maria Àngels Boadas, una dona a qui la justícia reconeixia que estava en perill, tenia protecció policial, però no va fer res. El seu home, amb una maquinació i una perversitat, disfressant-se, va aconseguir captar-la a Platja d’Aro i la va acabar matant vestit d’infermera.

—Llegint el llibre, algú us pot acusar de morbositat o periodisme groc. Què li respondríeu?
—J.G.: El periodisme groc no existeix. Hi ha bon periodisme o mal periodisme. Explicar les coses que passen és periodisme i, desgraciadament, a la vida, aquestes coses passen. Estem rodejats de crims molt bèsties que els han fet persones aparentment normals. Hem fet un periodisme basat en les coses que ens van ensenyar quan vam començar. És allò que hem d’explicar: el què, el qui, l’on, el quan, i, sobretot, el de quina manera. És morbós que algú mati algú altre? Desgraciadament, no és que ho sigui, és que passa, i passa massa. Ara es fa molt de true crime i molt d’entreteniment, molt ben fet, però no és obligatori veure-ho. Parlem de la vida i la realitat és crua. Entre les coses que passen, hi ha gent que mata la seva dona i el cadàver no surt mai. Sempre hem dit que hi ha excel·lents guionistes en aquest país, però que alguns d’aquests casos, de la ment d’un guionista, li dirien que és inversemblant.
—T.S.: Potser no acabo d’entendre quan es parla de morbositat o groguisme, són conceptes abstractes. La funció i el deure d’un periodista és buscar fins allà on pugui la veritat. Els crims prescriuen, però la veritat no ho fa mai. Ens basem en això. Han passat 44 anys? Sí, però la veritat no pot prescriure. Els assassins de la majoria d’aquests casos poden quedar impunes, però la veritat perviu sempre.
—J.G.: Un tema que també voleia damunt de tots els casos és que la justícia divina li ha fallat alguna vegada a les víctimes. No trobant els cadàvers, no estant amatents, per exemple, en el cas que la Tura explicava de la Maria Àngels Boades. Això era el començament de la violència de gènere. Hi va haver una policia municipal de Girona que va fer tot el que va poder, però la llei no li permetia sortir del seu terme municipal. Quan la Maria Àngels va sortir-ne, no tenia protecció. Això, amb els anys, ha anat millorant, però no tan bé perquè desgraciadament encara tenim exemples recents de jutges que consideren que no s’ha de protegir una víctima, i acaba morint al cap de pocs dies. Per tant, és parlar de coses que no acaben de funcionar bé per veure si alguna vegada som capaços que funcioni bé. La justícia ha de funcionar bé. Una justícia lenta no és justícia, una justícia que no resol els casos no és justícia i una justícia que desprotegeix les víctimes és la pitjor de les injustícies.

—Hi ha molts casos que reflecteixen això que expliqueu. El de la Vicky Fariña impacta molt. Sis sospitosos, deu investigats, però el cas s’acaba arxivant.
—T.S.: En aquest cas, no és que no hi hagués sospitosos, ni que no es posessin mitjans en la investigació. Aquí va haver-hi precisament l’Ajuntament de Torroella que va ser dels primers que va exercir l’acció popular i que ho continua fent encara ara amb un crim que hi ha hagut. Hi va posar un advocat, en Xavier Hors, que hi va treballar el que no es pot descriure. Però, així i tot, a vegades sembla que els astres es confabulen a favor dels assassins. Es van fer proves d’ADN a no sé pas quants sospitosos, i quan semblava que es tenia ben enfocat amb un sospitós, va morir per causes naturals. Ens hem quedat sense poder saber la veritat de qui havia matat la Vicky Fariña. Quan la societat i la justícia no poden descobrir la veritat, és un fracàs.

—No us fa l’efecte que, de vegades, les investigacions periodístiques avancen més de pressa que la judicial?
—T.S.: Tenim menys burocràcia, això segur. Però a les investigacions periodístiques tenim mancances. Has d’anar per llocs demanant, si us plau, si et poden donar una dada. La qüestió és tenir temps i ganes d’anar a trepitjar el terreny i de preguntar. Un jutge pot fer un ordenament i la gent li ha de respondre. Has d’anar als llocs amb peus de plom i vigilant molt, sobretot ara, de no trepitjar cap precepte legal, que si la llei de protecció de dades, que si el dret de la intimitat. Els periodistes cada vegada tenim més traves legals que ens impedeixen avançar cap a aquest objectiu, que és el de descobrir la veritat. I els jutges tenen una altra trava que és molt important, que és la burocràcia farragosa que tot ho fa molt lent. En el cas de la Vicky Fariña, es van haver de fer comissions rogatòries a uns altres països per demanar als sospitosos si es volien sotmetre a les proves d’ADN. Tot això va carregant la maquinària, tot ho va retardant i tot ho fa farragós.
—J.G.: I la ineptitud, perquè la policia britànica en un moment determinat s’equivoca i ensenya les cares dels presumptes sospitosos a un d’ells, i no al testimoni. Els casos van fins els anys 90 i en aquell moment les investigacions no estaven tan avançades, quedaven molts casos impunes. Ara tenim una policia magnífica, fan les coses molt bé, tenim ADN i càmeres als carrers, però continuen quedant molts casos sense resoldre, els més complexos. En la majoria dels casos del llibre, hi intervé la Guàrdia Civil, però també la Policia Nacional i els casos se solapen entre cossos. Amb la Isabel Ordóñez, tot plegat es va solapar d’una manera molt estranya. La realitat és que el jutjat i la fiscalia, que serien els que haurien de coordinar la investigació, en qüestió de 8 o 10 mesos li van fer carpetasso. A vegades, sembla que tots els factors juguen en contra de les víctimes. A més, els guàrdies civils del cas eren de la caserna de Vic i l’expedient es va destruir quan hi va haver l’atemptat.

—No heu avançat mai la policia per la dreta en algun cas?
—J.G.: N’hi ha alguns que no surten al llibre en què la Tura ha donat les claus d’interpretació per tal que grans casos mediàtics d’aquest país es resolguin, com el cas de la farmacèutica d’Olot. La Tura va anar per davant de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. No va deixar mai el cas, va preguntar, va anar pels llocs, va fer de periodista i va saber coses que després li van servir a la Guàrdia Civil en les investigacions per a resoldre un cas que s’hauria pogut resoldre el primer mes del segrest. La sensació aquí és que alguna vegada hi ha lluites internes entre diferents cossos policials, algun jutge o fiscal que té unes altres prioritats, gent poderosa que pot acabar tapant algun tipus d’investigació.
—T.S.: Aquest objectiu que tenim tan clar de buscar la veritat, a vegades, sembla que la justícia no ho tingui tan clar. Hi ha aquella famosa frase que va dir en Piqué Vidal, que hi ha dues realitats, la judicial i la verdadera. A vegades, coincideixen i, a vegades, no. I aquí hi ha un cas paradigmàtic en què la justícia no es creu les seves resolucions. Parlo de l’Esperança Comas i en Josep Ribot. En Josep Ribot és condemnat per l’assassinat i esquarterament de l’Esperança Comas i per haver-la incinerat a la incineradora de Campdorà. Quan ell ja està condemnat, amb sentència de l’Audiència de Girona, apareix una cama a Sant Pere del Bosc, a Lloret de Mar, i el primer que fan la justícia i la policia és demanar a la família de l’Esperança Comas que donin ADN per comprovar si és ella. Per tant, no t’estàs creient la teva resolució i dubtes del que has sentenciat.

—Hi ha casos de fa quaranta anys, algunes morts sense mòbil aparent. Com passen el dol les famílies?
—T.S.: És molt complicat perquè no totes les famílies ho gestionen de la mateixa manera. N’hi ha que recorren a tu i els és un alleujament poder-ne parlar i interioritzar-ho. I n’hi ha que s’estimen més sortir del focus mediàtic. Penso en les famílies d’en Marc i la Paula, del pantà de Susqueda. Mai no han volgut aparèixer enlloc ni aportar la seva versió ni dades. En canvi, n’hi ha d’altres, com la de Montse Sánchez de Palafrugell, que si no recordo l’aniversari, t’ho diuen.
—J.G: Hi ha d’haver un absolut respecte per les víctimes, però també pels familiars de la gent que ho han provocat i no en tenen la culpa. Com a periodistes, hem de treballar d’una manera honesta. Som d’una generació que considerem que no cal demanar permís per a parlar de coses que passen i que són públiques. La justícia és pública, els judicis són oberts. S’ha de respectar el codi deontològic i has de tenir cura de preservar els menors. Són famílies que no han pogut plorar el cos perquè els van tallar la vida quan tot començava. Això és la vida, desgraciadament passa, i passa molt, i continua passant. Els casos ens haurien de servir de recordatori per a tres coses. D’entrada, per a millorar la prevenció en determinats casos. Després, perquè justícia i policia funcionin coordinadament i tinguin més encerts. I finalment, que serveixi per a veure que coses que passaven fa 40 anys, tot i que hem avançat molt, desgraciadament continuen passant.

—Ara que el true crime està de moda, no us fa por que la gent ho exageri molt més o proliferin els testimonis falsos?
—T.S.: Bé, ara tothom xerra de tot.
—J.G.: Això no només està relacionat amb el true crime, sinó amb el món en general. Som d’una generació que sortia al carrer, parlàvem amb els policies, els investigadors, els jutges, els fiscals, quan tot això es podia fer. Les fonts d’informació són senzillament fonts d’informació. Tu has de gratar, has de mirar, contrastar, buscar i has d’intentar explicar el perquè. Aquí ve la teva professionalitat d’explicar només aquelles coses que creus que estan comprovades. Perquè quan vas a un judici saps que alguna de les afirmacions que posaràs que han dit els acusats són mentides. Això forma part del joc periodístic.

—Acabem. Com són els crims que es fan a Catalunya? Quins destacaríeu?
—T.S.: Sempre ens fixem en la violència domèstica, que és una xacra que s’ha d’erradicar. Però cada any faig el recull de tots els crims amb els percentatges, i els de violència de gènere representen un 7% o un 8% dels crims que hi ha a Catalunya. Hi ha molts més tipus de crims. N’hi ha de mafiosos i ara cada vegada més els provocats per baralles, relacionats amb el narcotràfic i, sobretot, les plantacions de marihuana, que provoquen una quantitat de casos de violència i de tirotejos. Cada vegada més detecto molts casos de crims en què al darrere hi ha problemes de salut mental. Ara hi ha hagut un últim cas a Sant Joan les Fonts, d’un noi molt jove que ha matat la mare del seu padrastre. Aquest noi feia dies que tenia uns deliris i unes coses, unes visions sobre el diable que li ordenava coses… La mateixa setmana, hi va haver un altre cas d’un home que va matar el germà. Al darrere, també hi havia problemes de malaltia mental. Potser n’hauríem de començar a ser conscients, com també augmenten d’una manera espectacular els suïcidis.
—J.G.: El tema de les drogues influeix molt, però els grans crims, abans i ara, sempre tenen relació amb el cor, el cap, la cartera o la bragueta.