“Ara sabem que la noia de Portbou és Evi Rauter, però i tots els altres?”

“Rates de claveguera” o “putes de carrer”. Així és com s’autoanomenaven Tura Soler i Jordi Grau quan treballaven junts al diari el Punt, perseguint les històries lluny de la redacció, just en el lloc on passaven, i parlant amb els seus protagonistes més directes. D’aquestes experiències compartides durant anys ha nascut el llibre Sense càstig: deu crims impunes (la Campana), que aglutina vuit casos en què han treballat directament i que gira al voltant de la qüestió dels casos d’assassinats irresolts, que a vegades per mala sort, a vegades per mala praxi, són molt nombrosos. Conversem amb ells sobre el llibre i sobre el periodisme de picar pedra que volen reivindicar.

—Per què heu decidit de fer junts un recull de casos impunes?
—Tura Soler [T.S.]: Ens vam adonar de la quantitat de casos sense resoldre, sense càstig, que coneixíem. En són vuit, però en podrien ser vuitanta. En vam triar d’allunyats de la memòria de la gent i que tots dos haguéssim viscut com a periodistes directament, fins i tot infiltrats a l’escena. Hi surt un joveníssim Jordi Grau que entra fins a la cuina de la víctima i parla amb el marit d’una sospitosa, i també hi surto jo ensenyant a les prostitutes de carretera i a les gasolineres la fotografia d’una noia assassinada per identificar-la. Volem reivindicar el periodisme de carrer, de picar pedra.
—Jordi Grau [J.G.]: Tenim una llarga relació laboral i d’amistat que a vegades la gent no entén, perquè pertanyem a una generació de periodistes en unes redaccions en què es cridava, discutia i bevia molt, com a les pel·lícules. Ens vam conèixer el 1986, quan ella era becària del Punt i jo treballava fent successos al Diari de Girona. Tot i ser competència, vaig veure que professionalment hi havia alguna cosa diferent en ella i ens vam fer amics.
—T.S.: I em va ajudar molt, perquè jo no en tenia ni idea, anava amb el R8 verd atrotinat i feia el que em deien. Ell em va donar entrada a la comandància de la Guàrdia Civil, al bar de la policia…

—Al Punt vau acabar essent companys.
—J.G.: Durant un temps vaig fer successos i després l’hi vaig traspassar. Fent el llibre vam descobrir això que ara reivindiquem, una manera diferent de fer periodisme. Llavors no hi havia ni caps de premsa ni oficines de portaveu, parlaves directament amb els policies, trepitjaves l’escena del crim i també publicaves coses que no els agradaven.
—T.S.: Però després hi anaves a fer una copa i ho arreglaves… I l’endemà et deien les coses amb confiança. Vam saber durant molts mesos que tenien de sospitós Josep Ribot per l’assassinat d’Esperança Comas. Ens ho van dir, però ens van demanar que no ho diguéssim perquè no ho tenien comprovat, hi havia aquesta confiança.
—J.G.: La Tura, en certa manera, va ajudar a resoldre el cas de la farmacèutica d’Olot. Durant molts mesos va tenir clar qui n’havien estat els autors, tenia la fotografia d’algun d’ells i tenia una història guardada que jo custodiava per si passava alguna cosa. Es va posar en contacte amb la Guàrdia Civil, que va acabar estirant el fil i resolent el cas. Les fonts en periodisme són sagrades, però en aquell cas, més. Si falles, no la tornes a tenir. Toques temes molt delicats i has de saber administrar la informació per no interferir en les investigacions.

—Creieu que la cosa ha canviat gaire?
—J.G.: Teníem unes fonts –la Tura encara les té– molt directes. Ara s’intenta controlar què es diu a força de moltes rodes i notes de premsa, i no dir el que passa en el moment que passa, sinó quan interessa que s’expliqui. Reivindiquem el periodisme de fer preguntes i no creure del tot les respostes, posar-ho una mica tot en qüestió, perquè saps que t’enganyen moltes vegades.
—T.S.: Ara, amb la proliferació de portaveus i gabinets de premsa, et bombardegen contínuament i t’envien el que volen. Quina capacitat tens per a aprofundir-hi? És pràcticament impossible. Jo sóc molt afortunada perquè el meu diari no m’ha tingut mai a la redacció alimentant contínuament una web, perquè si no, no pots fer res més que anar penjant allò que t’envien, acabes fent periodisme de repetició. Som fills periodístics d’en Joan Vall Clara i he d’agrair-li que sempre m’hagi donat llibertat i temps, si no, no em podria haver passat hores buscant, mirant, preguntant i coneixent gent a Susqueda, per exemple. Si has d’estar pendent d’allò que t’arriba dels mitjans oficials, és impossible.

—No es pot generalitzar en les raons que hi ha darrere de la no-resolució dels casos, però, per les coses que heu anat veient, fins a quin punt hi influeixen les actuacions policíaques?
—J.G.: Abans hi havia mitjans molt més escassos que ara. En el cas de l’assassinat de Sílvia Cobo, explicat al llibre, no és fins anys després que es pot fer una prova d’ADN innovadora per mirar d’esclarir els fets. S’ha avançat molt, però hi continua havent crims sense resoldre, i a vegades és per pura mala sort. El cas de l’assassinat de Jordi Bahí de seguida es van pensar que el resoldrien, perquè van trobar no una empremta digital, sinó totes deu. Però han passat més de trenta anys i no han esbrinat qui és.
—T.S.: Van trobar el regal més preuat per a un investigador: un assassí que els havia deixat les seves empremtes gravades amb sang. Abans hi havia menys mitjans, però ara, per regla general, sempre hi ha un 20% de crims sense resoldre. N’hi ha un de paradigmàtic, el de la botiguera de Palafrugell, Montserrat Sánchez. Sembla que la fortuna s’hagi aliat del costat de l’assassí i l’infortuni del costat de la víctima. Tenen una imatge difuminada de l’assassí, van trobar la suposada arma del crim i una senyora la va posar al rentaplats sense saber-ho, tenen l’ADN i s’han fet centenars de proves sense coincidència…

—A vegades també hi ha mala praxi.
—T.S.: A vegades. El cas més clar és quan van acusar i empresonar dues persones pel segrest i assassinat de Maria Àngels Feliu, que era viva. Es va demostrar que era viva i la maquinària judicial no va recular, els va dur a judici. Hi ha errades garrafals i també mala sort. La mateixa Guàrdia Civil que va cometre aquests errors ha fet investigacions boníssimes, com la del noi que van trobar al mar irreconeixible i a partir d’un paperet a la butxaca, que era d’un resguard d’unes fotografies que s’havien de revelar, van aconseguir posar-li cara i després nom. Va ser una feina de formigueta, recorrent botigues de fotografia, en un moment sense tants mitjans tècnics.
—J.G.: Hi ha casos que es resolen o no, però hi ha investigadors que van més enllà del que la feina els obliga, i uns altres que no. Una mala investigació d’inici ajuda que els crims quedin impunes, però també hi influeix la mala sort i aquesta actitud. He conegut gent molt bona i gent que no ho era gens.
—T.S.: El comissari del cas de Jordi Bahí, tot i que està prescrit, continua intentant de saber qui el va matar.
—J.G.: Quant als forenses, també hi ha casos que clamen al cel, com el de la noia de Portbou, que no va anar a l’aixecament del cadàver perquè no li ho pagaven.

—En el capítol sobre aquest cas, subratlleu molt la qüestió dels morts sense nom.
—J.G.: Va ser la Tura qui, durant trenta anys, va mantenir la flama d’aquest cas, i va ser ella qui va convèncer Carles Porta perquè fes el Crims que va acabar identificant la noia. El tema dels sense nom l’ha obsessionada molt, en el cas de la noia trobada morta a la neu, anava per les carreteres amb la seva fotografia buscant prostitutes a veure si la coneixien, i per aquí va venir la resolució.
—T.S.: M’impacten especialment els casos de desapareguts i els de persones no identificades. Formen part d’un trencaclosques que no encaixa. És inaudit que hi hagi cadàvers que ningú no reclama, com a Portbou. Et feia la sensació que si no havia aparegut ningú demanant per ella, no tenia ningú. Quan, passats trenta-dos anys, veus que l’havien buscada des del primer dia, et reconcilies amb l’espècie humana. No sé si sabrem què li va passar… Ara sabem que la noia de Portbou és l’Evi Rauter, però i tots els altres?

—De quines xifres parlem?
—T.S.: Vaig ser a la seu de Medicina Legal i el seu director em va dir que els havien quedat cent cinquanta cadàvers sense nom. Com pot ser que la gent caigui morta en un lloc i no se sàpiga qui són ni si tenen algú que els busca? I són xifres dels darrers anys, de més antics n’hi pot haver molts. Al meu arxiu, hi tinc molts casos, i de persones joves. Ara amb la noia d’una associació anglesa estem mirant d’identificar un noi molt jove que van trobar a Lloret, al mar, arran d’unes roques. Ara tenim ADN, no com en el cas de Portbou. Doncs fa cinc anys que va passar i no se sap res… Tenim bases de dades de desapareguts, antemortem i postmortem, i igualment el trencaclosques no encaixa.
—J.G.: D’aquests cent cinquanta morts no identificats a Catalunya, no hi ha manera de compartir les dades amb bases estatals per una qüestió administrativa, i això és indignant. La Tura diu que, professionalment, una de les millors coses que li han passat és que la germana de la noia de Portbou li agraís que n’hagués fet tants reportatges durant trenta anys.

—Cada cert temps tornàveu a publicar la fotografia de la noia.
—T.S.: I arran d’això, es va escriure una novel·la i van sortir possibles candidates. La fotografia l’havíem difós moltíssimes vegades per xarxes, esmentant les policies italiana i francesa, SOS desapareguts… Al final, si no hagués estat per la televisió austríaca i per la fortuna que va fer que aquella senyora amb una memòria prodigiosa aquell dia fos a Viena fent zàping…
—J.G.: La mala sort a vegades es transforma en bona sort. Aquests casos també ens impacten molt perquè les famílies no han pogut saber el perquè i el com dels fets.

—Per acabar, i en relació amb aquesta manera de viure el periodisme que comentàveu, quina és la situació més extrema que us heu trobat o quin cas us ha marcat especialment?
—T.S.: El dia que jo pensava que m’hi quedava va ser quan encara era becària i em van enviar a un incendi a l’Albera. Ens va atrapar el foc i gairebé ens hi quedem. Un guàrdia civil que coneixia la zona ens va parlar d’una via de sortida i gràcies a ell ens vam salvar.
—J.G.: A mi sempre m’ha commogut especialment el cas de l’assassinat de l’empresari Ramon Quer. El principal sospitós va acabar apareixent mort amb la seva dona. Hi havia un tema de diners i negocis, i és possible que allò passés per molt pocs diners, però mai no ha quedat clar. I hi ha el cas d’en Corbera. En un lloc amb diverses persones dinant, hi va algú, pregunta per un nom i dispara. I sempre et queda la pregunta de “qui ho va encarregar?”.
—T.S.: També m’ha impactat molt veure que persones que coneixia han acabat essent protagonistes de les meves històries: Joan Vila, assassí en sèrie de la Caritat, o els segrestadors d’Olot.