Els nostres fantasmes viuen al futur

“Els nostres fantasmes viuen al futur” és el títol de l’exposició que Tuan Andrew Nguyen inaugura dijous a la Fundació Miró. És la primera que fa al país. La comissària és Martina Millà, cap d’exposicions de la fundació.

Tuan Andrew Nguyen (Saigon, 1976) és un dels artistes més destacats del panorama actual de l’art contemporani vietnamita. A més d’haver obtingut el prestigiós premi Joan Miró 2023, la seva obra ha estat mereixedora de més guardons i s’ha inclòs en diverses exposicions internacionals, com ara l’Asia Pacific Triennial, la Whitney Biennial de Nova York, la Biennal de Sharjah del 2019 i la Biennal de Berlín del 2022.

És dels artistes pioners i impulsors d’un art que renova la cultura del Vietnam, durant molts anys marcada per l’art oficial del Partit Comunista, la propaganda política, el ruralisme i les tradicions. A més, el mèrit és important, atès que dedica els seus films, escultures, instal·lacions i mòbils a reflexionar sobre qüestions polítiques: la memòria col·lectiva com a forma de resistència, els traumes i silencis històrics, els efectes i conseqüències per al poble vietnamita del colonialisme i les guerres contra els francesos i els americans.

El jurat internacional del premi Joan Miró en va destacar, entre més qüestions, “la bellesa arrabassadora, la poesia i la sensualitat dels seus projectes fílmics i escultòrics, que el defineixen com un artista de profunditat i imaginació extraordinàries, qualitats que el vinculen a Joan Miró”. La seva obra apel·la tant a la raó com als sentiments, remarcaven, i en van valorar, especialment, el compromís polític, amb un elogi a “la importància social, política i ambiental de la seva obra, que sempre es presenta amb una visió artística sorprenentment singular. La seva subtilesa li permet d’abordar alguns dels episodis més difícils de la història moderna amb una claredat lúdica i poètica”.

El seu treball, com m’explicava Tuan Andrew Nguyen mateix un matí de fa dos mesos al seu estudi del districte Thủ Đức a Ciutat Ho Chi Minh (Saigon), es nodreix de la investigació i el compromís amb comunitats humanes marcades pel patiment i el trauma del colonialisme, les guerres, la repressió, i els desplaçaments forçats de refugiats i exiliats. Res d’aquests afers li és aliè, atès que, tal com m’anirà relatant durant el matí, entre carcasses de bombes americanes, vídeos i escultures mòbils, ell també pertany a una família profundament marcada per les dues guerres, la violència, la repressió i l’exili, com tots els vietnamites de la seva generació.

—Hi ha una pregunta obligada: què significa per a vós rebre el premi Joan Miró?
—Miró és una figura molt important en l’escena de l’art mundial, especialment occidental, un pioner… Ser reconegut amb aquest premi significa que puc ampliar els diàlegs que el meu treball té amb el món i amb unes altres històries d’art. Sóc un artista amb un passat molt estrany. Vaig néixer ací, però la meva família es va escapar. Vaig créixer i estudiar als EUA i després vaig tornar. Ara fa vint anys que sóc a Saigon. Sempre he estat de fora del centre. Sempre als marges. Que em reconeguin amb aquest guardó tan prestigiós té molt de valor.

—Com ha influït l’obra de Joan Miró a la vostra manera d’entendre l’art i la funció de l’artista?
—És com un dels líders de pensament de la nostra societat quotidiana. Quan vaig anar a l’escola d’art als EUA, jo, en principi, pensava en pintura i escultura clàssica. Descobrir el modernisme i l’abstracció va ser molt alliberador. Estudiar Miró, Picasso, tots aquells moviments, em va obrir els ulls. L’art podia ser molt més que una representació perfecta de la realitat. L’art podia ser expressiu, polític. Crec que això és el més important que vaig aprendre de Miró.

—Abans esmentàveu la vostra història familiar. Què els va passar durant la guerra? Per què van haver d’anar-se’n?
—Els meus avis paterns i materns eren del nord del Vietnam. Van estar molt involucrats en els moviments anticolonialistes contra els francesos abans i durant la primera guerra d’Indo-xina. Quan el Viet Minh encapçalat per Ho Chi Minh va pujar al poder, es va desfer de totes les altres faccions anticolonials. Ho va fer per crear un moviment fort i unificat. Però molta gent que era anticolonialista com ell van rebre la violència del moviment dels camperols. Per això els meus avis paterns i materns es van desplaçar al sud. L’any 1954, quan el país va ser dividit, van romandre al sud.

—Durant la guerra contra els americans, què els va passar?
—Quan van venir els americans a explotar la situació, el meu pare era un estudiant de lleis, volia ser advocat. Era molt artístic. Duia els cabells llargs i tocava la guitarra. Era un jove romàntic, però es va veure involucrat en la guerra del costat del sud, que era dirigit en gran part pels americans. Afortunadament, el van mobilitzar els darrers sis mesos. I va sobreviure. Jo vaig néixer un any després d’haver-se acabat la guerra.

—La postguerra devia ser molt dura. Veníeu de molts anys de guerra. Contra els francesos, del 1946 al 1954. I contra els americans, del 1955 al 1975.
—Sí, va ser molt difícil per la gent que havia estat involucrada en la República del Vietnam del Sud. Tot el país es va reunificar sota el control del Partit Comunista. A la gent que havia estat a l’exèrcit del sud els van internar en camps de reeducació.

—Vau néixer a Saigon el 1976. Un any després de la fi de la guerra. Els boat people vau ser unes 800.000 persones que vau fugir del Vietnam per mar del 1978 fins principi dels 90. Molts milers no van sobreviure. Segons l’ACNUR, hi va haver entre 200.000 morts i 400.000. La majoria fugíeu en vaixells petits de pesca. Us havíeu d’enfrontar a tempestes, pirates, fam, set… La vostra família com va aconseguir de fugir i sobreviure?
—Jo era molt petit. No recordo gran cosa. Sé que vam pujar a una barca de pescadors i vam anar a parar a Malàisia. Totes les barques anaven plenes a vessar de gent. S’hi embarcaven centenars de persones. Molt per damunt de la capacitat de les barques. Exactament igual que passa ara a la Mediterrània i més parts del món. Totes les barques es van quedar sense gasoil, continuaven navegant a mercè de les onades i els corrents.

—Com vau poder arribar a Malàisia?
—Vam ser a la mar deu dies. Segons que m’han explicat els meus pares, el gasoil va durar pocs dies. La resta del temps vam surar a la deriva. No teníem menjar ni aigua. Per sort, vam anar a parar a Malàisia. A un camp de refugiats. Vam estar-hi sis mesos.

—Com us rebien els malaisis?
—No ho recordo. Era petit. Segons els meus pares, va ser una història molt complicada perquè hi havia moltíssims refugiats. Algunes barques els malaisis les empenyien enrere, les feien girar cua i les enviaven mar endins. Molta gent que era forçada a tornar enrere sabia que les lleis internacionals marítimes deien que si un vaixell s’enfonsava era obligatori de rescatar-ne els nàufrags. Molts d’ells quan eren cinquanta metres enllà enfonsaven la barca i nedaven cap a la costa. Així, el govern de Malàisia era obligat a acollir-los.

—Vosaltres vau arribar nedant?
—Sí. I vam estar-nos sis mesos al camp de refugiats amb un futur molt incert. Com que el meu pare havia servit a l’exèrcit americà, ens va apadrinar una església d’Oklahoma i vam volar cap allà passant per San Francisco. Un dels meus primers records és d’aquell avió. Tenia uns tres anys.

—Sobre aquesta experiència de refugiat hi heu reflexionat, en la vostra obra?
—Sí. Vaig enregistrar un film, The Island (2017), a l’illa Bidong, de Malàisia. Va ser el camp de refugiats més gran que va existir després de la guerra. Hi va haver unes 250.000 persones entre el 1978 i el 1991. Va arribar a ser un dels llocs més intensament poblats del món. I jo hi havia estat sis mesos amb els meus pares.

[Tuan Andrew Nguyen m’ensenya escenes del film en què l’illa esdevé protagonista.]

—Pertot arreu van restar figures estranyes i monuments que havien construït els refugiats. Encara hi són, alguns enrunats, uns altres encara dempeus. Alguns, mira-te’ls…, semblen com de ciència-ficció, futuristes. Em van interessar molt les coses que havien fet els refugiats mentre eren allà, entre dos espais temporals. No tenien país. No tenien casa. Eren en una illa. Entre dos mons. Em va atraure molt què fa la gent quan és en un lloc que no és enlloc. De fet, d’ací ve el títol de l’exposició de la Fundació Miró: “Els nostres fantasmes viuen al futur.”

—Vau estudiar als EUA i fa vint anys vau decidir de tornar al Vietnam. Quin país vau descobrir? Coincidia amb el que us havíeu imaginat?
—El país encara es desenvolupava. Hi havia hagut anys d’embargament comercial per ser un país comunista. No hi havia Pepsi, ni Coca-Cola, ni res. Tot ha canviat molt en aquests vint anys. Hi havia més motos. Ara hi ha més cotxes i edificis enormes, que abans no existien.

—Treballeu sobre la memòria, la història i la guerra… Quins descobriments vau fer quan vau tornar que us van decidir a dedicar-hi l’obra?
—Ací, al Vietnam, es pot parlar d’algunes coses i, d’unes altres, no.

—De quines, no se’n pot parlar?
—Per exemple, la narrativa de la gent que ens vam escapar no l’ha reconeguda la història oficial del govern.

—No existiu… Com van ser els vostres primers treballs sobre això?
—Vaig començar fundant un col·lectiu artístic anomenat The Propeller Group. Érem una empresa publicitària durant el dia. I, de nit, un col·lectiu artístic que criticava la publicitat i la propaganda. A la nit reflexionàvem sobre allò que fèiem de dia. Sobre la relació del capitalisme amb la publicitat i la propaganda, que és molt comunista. D’això tractava la guerra freda. Del xoc d’aquestes dues pràctiques.

—Com es concretava en la vostra obra?
—Les meves primeres obres són una exploració del panorama polític i mediàtic d’ací, actuant com una empresa de publicitat. El 1997 quan el blocatge comercial es va acabar, l’endemà la Pepsi i la Coca-Cola ja eren ací. A punt per a vendre. Un nou mercat. Milions de persones. I no es podia vendre sense publicitat que fes que la gent en volgués beure. Al Vietnam no hi havia hagut Pepsi ni Coca-Cola d’ençà que se’n van anar els americans el 1975.

—La publicitat era bàsica per a seduir els milions de consumidors nous.
—La publicitat era propaganda. Ara totes les empreses de publicitat vénen al Vietnam. Hi ha molts diners a guanyar. El govern els concedeix moltes facilitats. Per això nosaltres vam aparentar ser una companyia i així vam poder obtenir una llicència per a fer art públic, aconseguir permisos, fer exposicions, filmar al carrer… Abans ho teníem prohibit.

—Una bona manera d’esquivar la censura.
—Sí. Una manera d’intentar de treballar a l’interior per aprendre a navegar en la indústria. Vam fer moltes coses.

—Podíeu exposar fàcilment en públic els vostres treballs?
—Cada vegada que fèiem una exposició havíem de demanar permís. Passaven mesos fins que no te’l donaven o te’l negaven. No es podia parlar de violència, ni de política, ni de religió, ni de sexe, ni de superstició. Aquestes eren les cinc normes no dites.

—Grans normes! Això és prohibir-ho tot.
—Sí, tan sols podies parlar d’amor i coses així.

—Vau tenir problemes amb la censura?
—Sí. També vaig cofundar un espai d’art per a fer-hi exposicions, San Art. La idea era promocionar artistes locals i combinar-los amb artistes internacionals. Hi havia molts desafiaments a l’hora de dirigir un espai d’art allà, però no m’agrada parlar-ne.

—Vosaltres, The Propeller Group, vau trobar la manera d’expressar-vos.
—Sí. Un dels projectes que vam fer va consistir a convidar una agència de publicitat americana important. Una de les grans. La TBWA. Són els que havien fet els primers anuncis d’Apple, Macintosh, etc., el 1984. I els van anomenar 1984 basant-se en el llibre de George Orwell. És una història molt interessant.

—Què els vau encarregar?
—Ens hi vam adreçar com si representéssim un dels cinc últims països comunistes del món. Els vam dir que volíem un redisseny, un canvi de marca del comunisme per a una nova generació. Els vam encarregar tota la campanya. Vam relacionar tots els conceptes: publicitat, propaganda, capitalisme, comunisme… tot plegat. I van fer un anunci de televisió molt bonic: “Television Commercial for Communism” (2011).

—Molt bo. És una manera de treballar contra la censura canviant-ne una mica la idea i usant les seves pròpies armes.
—La publicitat fa les coses molt simples per vendre. I ara la política fa igual. Fixa’t en Trump. Make America great again. La política i la publicitat tornen a ser el mateix. Nosaltres llavors intentàvem de complicar el nostre coneixement sobre la relació entre publicitat i propaganda.

—També heu treballat molt sobre la memòria de la guerra.
—Sí, ja veus totes aquestes coses del taller, carcasses de bombes reals trobades al camp, ferralla de guerra, escultures fetes amb la ferralla, i pel·lícules. Deixa’m que t’ensenyi uns films. The unburied sounds of a troubled horizon (2022) i The sounds of cannons familiar like sad refrains (2021). Els vam filmar a la zona de Quang Tri, al centre. Era l’anomenada DMZ (zona desmilitaritzada) just per sota del paral·lel 17, que va dividir el país del 1954 al 1976. Va ser una zona molt i molt bombardada. El Vietnam va rebre quinze milions de tones de bombes, crec que dues vegades o tres més que si sumes les emprades a la Primera Guerra Mundial i la Segona.

—Afegint-hi també Laos i Cambotja.
—Sí. És el total. Era la mateixa guerra. La ruta Ho Chi Minh passava per Laos, i Cambotja i per això els van bombardar.

—La guerra la van sofrir tots tres països. I encara la sofreixen.
—Sí, encara! I això és el més important. Aproximadament el 10% de totes les bombes que van llançar els americans no va esclatar. Encara són sobre el terreny. Durant el temps de pau, després del 1975, han mort més civils vietnamites per culpa d’aquestes bombes adormides que no el total de soldats americans que van morir durant la guerra.

Continuem mirant els vídeos filmats a Quang Tri en col·laboració amb les tres ONG que es dediquen a sensibilitzar i desminar les terres. Seguint les seves indicacions, un parell de setmanes més tard visitaré la zona, com ja explicaré en futurs articles. Tuan Andrew Nguyen m’explica com treballen els desminadors, les víctimes que ha conegut, la relació que té la gent d’aquells pobles amb la ferralla de guerra, la seva idea de transformar en art amb propietats curatives les bombes que servien per a matar, la persistència dels efectes dels productes químics llançats pels avions, com ara l’agent taronja, les escultures que fa amb material de guerra, la interacció amb Joan Miró i Alexander Calder que es proposa per a l’exposició de Barcelona.

—Una de les històries que més us han impactat dels bombardaments a Quang Tri té un temple i un monjo de protagonistes. La incloeu en un dels films.
—És una història increïble. Els americans van fer un bombardament en estora (carpet bombing). El temple era a la línia de foc. A cinquanta metres del temple va caure una bomba que en va destruir el mur frontal. La gent que s’havia protegit dins el temple tenia molta por. La següent bomba va caure al costat del temple, però no va esclatar. El monjo va agafar la bomba. La va buidar de TNT i la va penjar com una campana. Ho va fer per recordar a la gent que “si una bomba pot tenir compassió, nosaltres també n’hauríem de tenir”.

Com a conclusió de la conversa i del significat de la seva obra, em ressonen, i em ressonaran al cap quan visiti Quang Tri, aquestes paraules seves: “Les guerres no s’acaben mai. Sempre continuen. Continuen amb les bombes que no van esclatar, a les ments de les persones, en el trauma, en els records i les imatges d’allò que la gent ha vist. I no solament els soldats. També les seves dones, els seus fills, etc. Les guerres no s’acaben mai.”