14.02.2019 - 21:50
Toni Morral (Cerdanyola del Vallès, 1957) és secretari general de la Crida Nacional per la República i diputat de JxCat. És mestre i especialitzat en gestió cultural. Afiliat a Comissions Obreres, fou batlle de Cerdanyola per ICV gràcies a un acord amb CiU i ERC i va dirigir l’àrea de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona. Havia estat fundador de Nacionalistes d’Esquerra. Quan molts dels membres d’aquell partit van passar a ERC, va optar per continuar militant en un espai que no era pròpiament independentista sinó federalista. Ho creia més útil per a l’independentisme. ‘Ens vam quedar a la coalició amb el PSUC que després va donar peu a ICV’, recorda. El 2014 va ser elegit secretari de l’ANC i exercí el càrrec durant set mesos. El 2015 va creure en les eleccions plebiscitàries, va fer campanya per JxSí i va donar suport a Raül Romeva per a encapçalar la candidatura. Arran d’això, ICV el va expulsar. Després Jordi Sànchez, president de la Crida, li va demanar que l’ajudés a impulsar el moviment. Ens rep a la seu nacional.
—Aporteu una imatge d’esquerres a la Crida. Què més?
—L’experiència, suposo. Tinc una trajectòria política bastant dilatada. Tot i que he mantingut la meva professió, he estat compromès socialment i políticament des de molt jove. Puc aportar la meva experiència, el meu perfil polític. Ja fa uns anys que vaig dir que em dedicaria a buscar espais d’unitat. La meva aportació és provar de bastir ponts d’unitat. La idea forta de la Crida és aquesta.
—Sou una persona molt acostada a Jordi Sànchez. En sou també el seu executor, tenint en compte que ell és a la presó i ara en ple judici contra el procés?
—Jordi Sànchez és Jordi Sànchez i jo sóc jo. Som dues persones. Ell es troba en una situació, jo en una altra. He de dir que tenim força sintonia, i no d’ara. Ve de molts anys. Ens coneixem de la Crida a la Solidaritat. Hi vaig participar en el meu territori. Tot i que ell és més jove que jo, ja tenia un paper de lideratge a l’àmbit nacional. Teníem una relació d’amistat i política, perquè compartíem espais de coincidència ideològica, tot i que jo tenia un lloc en una organització i ell era a la societat civil. Ell no ha militat mai en cap organització política; ha estat militant de la idea de no ser de cap partit, però sempre ha estat vinculat al món sobiranista i independentista, a l’espai social. És una persona d’esquerres, clarament, però no de partit. En canvi, jo sí que hi he militat, tot i que ara fa anys que no. Som dues persones diferents. Ni voldria substituir-lo ni ho podria fer; i ell, suposo que a mi tampoc.
—Com afecta l’organització de la Crida la situació de Sànchez?
—En Jordi sempre ha tingut molt clar que la Crida és apoderada per l’òrgan de direcció que es va elegir en el congrés constituent que vam fer ara fa quinze dies. Ell n’és el president però no condiciona. Ens ha fet arribar expressament que anem fent i hi estem en contacte permanent. Emet opinió, ens escriu, vaig a veure’l a la presó tant com puc. Hi ha una relació molt periòdica. Però la direcció és la direcció. L’autoritat la té l’organització i ell exerceix com a president amb les dificultats que implica que ell sigui a la presó i Carles Puigdemont –el nostre president fundacional– a l’exili. Són dues persones de referència a la Crida, perquè en són els dos caps, per dir-ho d’alguna manera, però el govern de la Crida és apoderat.
—Com l’heu vist, el començament del judici?
—És un judici que, d’entrada, és molt colpidor. Les imatges van carregades d’emocions. Ahir [dimarts] va ser un dia molt dur. No es poden jutjar uns fets polítics. És un judici que, pel contingut, es veu clarament que és de caràcter polític. Les defenses van fer uns al·legats molt potents, amb molta càrrega política. Hem d’intentar convertir aquesta sensació que tots tenim que jutgen a nosaltres en un clam d’esperança. Aquest judici l’hem de guanyar, qui l’ha de perdre és l’estat. És una confrontació jurídico-política o político-jurídica entre l’estat i Catalunya. Per tant, els nostres companys i companyes són allà per a acusar l’estat i guanyar-lo moralment. Judicialment, de segur que els serà molt complicat. La justícia probablement l’haurem d’anar a cercar fora.
—Quina resposta social i política s’ha de donar a les sentències? La Crida farà cap proposta o treballa per la unitat estratègica?
—La nostra proposta organitzativa és molt innovadora, excepcional, d’una organització d’acció política que no té antecedents. L’objectiu principal és reforçar-nos com a organització. Tenim pressa per a aconseguir els nostres objectius, que és fer efectiu el mandat de l’1-O, però no ens volem precipitar perquè volem guanyar. Sabem que és un objectiu molt ambiciós que requereix ser forts, estar junts i ben organitzats i veure clar el camí. Mirarem d’abordar amb rigor aquest repte. Ens sembla que la Crida pot ser un espai que afavoreixi la unitat estratègica. Però per això no podem precipitar-nos. Hem de reforçar-nos com a organització, donar forma a la unitat, concretar-la.
—Per tant, no fareu cap proposta de resposta a la sentència mentre us desplegueu organitzativament?
—Batallarem com tothom, posarem el nostre gra de sorra per fer la màxima pressió perquè la sentència sigui l’absolució. Ja veurem què passa al judici, com es desenvolupa, quins elements hi ha entremig. Ens preocupa cercar la màxima pressió social per condicionar el judici. Participem en totes les mobilitzacions que hi ha convocades. Per exemple, dissabte en la manifestació de Barcelona, en la de Madrid el mes que ve, a la vaga general del dia 21. Posarem tota la carn a la graella perquè siguin un èxit.
—En la ponència ideològica, parleu d’accions no violentes, de desobediència civil. Esmenteu la vaga de tramvies, el moviment contra el servei militar. Després de la sentència, pot ser un bon moment per a aplicar-ne?
—No hem de descartar res. Per aconseguir un estat independent en forma de república, i aquest és el mandat de l’1-O, no podem descartar cap via. De camps de treball n’hi ha molts. Uns són de construcció i uns altres, de resistència. Els de resistència són la mobilització. El de la desobediència civil és un altre, però s’ha de treballar molt. La desobediència civil, si és ben coordinada, planificada, compartida i s’estableixen complicitats amb la societat civil, és molt potent, perquè és la suma de voluntats. Hem d’estar molt atents a les oportunitats que puguin sortir en contextos que ara són inimaginables. L’estratègia segurament no és una línia recta. El camí és sinuós i l’hem de saber traçar en cada moment. Si arriba una oportunitat, com diu moltes vegades el president Torra, l’haurem d’aprofitar per fer un pas endavant en l’objectiu d’assolir el mandat de l’1-O.
—Si el PP i Cs arriben al govern espanyol amb el suport de Vox, el context empitjorarà per a l’independentisme?
—La nostra causa no té aquest mirall. Òbviament, l’extrema dreta, o la dreta més la dreta extrema, és el pitjor panorama que podem tenir davant. Però el PSOE no accepta el dret d’autodeterminació. Quina aliança podem esperar en clau espanyola que ens pugui ajudar a avançar en un referèndum, com vol el 80% dels catalans? Em costa de veure majories en clau espanyola que puguin afavorir això si no mantenim viu el conflicte, la pressió de Catalunya. El fet important és que els catalans estiguem molt units per a aconseguir l’objectiu, és a dir, que l’estat s’assegui en una taula a negociar el referèndum. Considerem l’1-O com un mandat polític, per a nosaltres és el referèndum fet, però tant de bo l’estat es prestés a negociar-ne un de pactat. El tornaríem a fer. Mentre no sigui així, el mandat de l’1-O és un mandat polític com no l’ha tingut aquest país en la seva història.
—Què passarà si la bel·ligerància de l’estat espanyol contra l’independentisme empitjora, amb un 155 permanent o més repressió?
—El conflicte que tenim no l’hem creat nosaltres. L’ha creat l’estat. Qui ha liquidat la constitució han estat els constitucionalistes. Nosaltres vam fer molt bé els deures, seguint tots els protocols constitucionals, per tenir un nou estatut amb més competències, perquè necessitàvem disposar dels nostres recursos i tenir les nostres eines. Després, el Tribunal Constitucional trinxa el referèndum de l’estatut i deslegitima les seves pròpies normes. Es va trencar el pacte constitucional. A partir d’aquell moment comença el conflicte. Catalunya vol ser reconeguda i exercir els seus drets com a nació. Si empitjora la situació, veurem quina és i hi haurem de fer front. Per això parlava abans del camp de treball de la construcció. Necessitem protegir les nostres institucions i veurem qui es destrueix el marc legal.
—Si s’apliqués un altre 155, les institucions catalanes haurien de resistir?
—Per a aplicar el 155, hi ha d’haver motius. Ara com ara no n’hi ha. Hem de construir república, amb noves eines com el Consell per la República, la Crida, el Fòrum Cívic per al model de país, i protegir les nostres institucions, amb les competències que realment els dóna l’estatut i la constitució. Posant-les al servei de la causa sense arriscar-les.
—La lliçó apresa, per tant, és que la independència s’ha de fer des de fora de les institucions autonòmiques?
—Les hem de tenir en mans republicanes per a protegir-les, per mantenir l’escola catalana, els mitjans de comunicació propis, els Mossos d’Esquadra… No hem de donar arguments a l’adversari perquè ens prenguin les competències. Hem de mirar que totes les alcaldies siguin republicanes, que la Generalitat sigui a les mans dels partits republicans. I alhora hem de construir república i des de la societat civil prendre consciència i compromís.
—Si hi ha eleccions espanyoles aviat, la Crida s’hi ha de presentar?
—No s’ha ni previst, això. Com deia abans, no volem precipitar-nos. La Crida s’ha dotat d’un partit polític perquè, d’una instrumental i en cada moment, pugui decidir si presentar-se a les eleccions és útil o no. No hi ha res decidit.
—I a les europees?
—Ens ho mirem molt seriosament com una oportunitat. Aquestes eleccions podrien ser molt útils per a avançar en l’objectiu. Posar com a oferta electoral els valors de la causa catalana, que són molt transversals i unitaris, i que sintonitzen amb els valors fundacionals de la Unió Europea: la democràcia, la llibertat, la defensa dels drets humans i el dret d’autodeterminació. No pensem a presentar-nos a aquestes eleccions com a tals, sinó a promoure una candidatura que vagi en aquesta direcció.
—Promoure vol dir que la Crida no es presentaria com a partit i que apadrinaria una candidatura?
—D’opcions, n’hi pot haver moltes: una agrupació d’electors, una coalició de partits, i també la Crida pot aplegar com a paraigua diverses organitzacions o persones. L’eina no ha de ser el problema. El desafiament és que puguem concretar i configurar una candidatura unitària. Ens sembla que Europa és una oportunitat per a concretar la idea d’unitat. Podria visualitzar molt bé el conflicte entre Catalunya i Espanya.
—ERC ja ha tancat la candidatura i la CUP no s’hi presenta. Seria al marge d’aquests partits?
—No descartem de parlar amb ERC i que pugui participar-hi. Hi ha temps.
—Si no hi entreu, voldríeu fer igualment aquesta candidatura?
—No ho sé. Aquí no hi hem arribat, encara. Si obrim el debat i ens llancem a impulsar un procés d’unitat, per teixir-lo des de la suma de gent, de voluntats, de persones i d’entitats, primer de tot parlarem amb els partits, amb ERC, la CUP, el PDECat, per a saber la seva predisposició. Són organitzacions polítiques que tenen uns objectius i unes aliances, però la Crida vol obrir un espai de paraigua on puguem ser tots. Som enmig del judici, la confrontació amb Espanya és molt clara, la gent del carrer demana unitat, i les europees no són unes eleccions de poder territorial. Són més de càrrega conceptual i ideològica, de missatge a Europa. Seria interessant per al procés que això es pogués produir.
—Si l’únic partit que hi vol entrar és el PDECat, com hi encaixaria?
—No pensem pas en coalicions. Ens volem reforçar com un actiu polític que no és un partit, que és un moviment. Una coalició, tant si fos amb ERC com amb la CUP, ens marcaria com un apèndix i condicionaria l’objectiu fundacional de la Crida. Si hi hagués una coalició de tots els partits per a fer aquesta candidatura unitària, seria una altra cosa. Però la Crida en coalició amb un partit…
—Amb el PDECat?
—Això no. No volem entrar en coalicions ni en lògiques partidàries perquè això ens pot col·locar en un terreny de joc que no és el nostre. La lògica partidària molta gent la té al cap perquè és la dels partits, la dels seus opinants, perquè tenen maquinària en els espais d’opinió, les tertúlies… Intentem bastir un imaginari nou.
—Per tant, tampoc no fareu una federació amb el PDECat.
—Perdria tot el sentit del que vol ser la Crida.
—Aleshores, només podeu anar a les europees com un agrupació d’electors o com a partit.
—O no anar-hi. Fa quinze dies que ens hem constituït. No volem cremar l’organització amb processos que poden condicionar el fet que la Crida sigui un espai útil per a concretar la idea de la unitat gràcies a la suma de persones.
—Carles Puigdemont en podria ser el candidat?
—Carles Puigdemont es va oferir a anar de segon, darrere d’Oriol Junqueras.
—I tampoc no ha descartat de ser candidat…
—No descartava d’encapçalar una candidatura unitària. Ho va manifestar públicament. És un actiu polític molt important. Si ja va manifestar aquesta predisposició, va en la direcció d’allò que anunciava abans.
—També s’ha parlat de Jordi Sànchez.
—Si aquesta proposta prengués força, si en Jordi estigués disposat a participar-hi i el president també… Això ja ho veuríem. Tampoc no és damunt la taula. La reflexió que hi ha sobre la taula és si la Crida impulsa aquest desafiament o no. Si ho fa, ho farem saber a totes les organitzacions i mirarem de reforçar socialment aquesta idea perquè sigui viable.
—Diversos membres de la direcció de la Crida seran candidats a les municipals. Ho és Pep Andreu i probablement també Elsa Artadi i Ferran Mascarell. Això és compatible amb aquesta unitat que cerqueu?
—És possible que hi hagi gent de la Crida en candidatures d’ERC, de JxCat, de la CUP i fins i tot dels comuns. És positiu que hi hagi gent de la Crida a diverses candidatures que apostin per la república, la sobirania i la independència. La Crida pot influir en candidatures municipals i aquestes candidatures poden tenir com a referent la Crida.
—Quina és la diferència entre la Crida-associació i la Crida-partit? Hi ha qui us veu com un partit camuflat.
—El nostre NIF és una associació. La gent que hi entra, entra en una associació. Aquesta associació té registrat un partit com a instrument si considera que l’ha d’utilitzar. Ara no s’ha proposat. En el moment que es proposi ho veurem. Els candidats, els programes, la manera de fer-ho, es discutirà a l’associació. El partit seria una eina administrativa perquè si et vols presentar a les eleccions has de ser un partit polític o una agrupació d’electors.
—L’hora de la veritat perquè la Crida es presenti com a tal a les eleccions serà les eleccions catalanes vinents?
—Hauria de ser-ho. És la meva opinió personal. Esperem que, arribat aquest moment, la Crida tingui prou fortalesa perquè els partits la puguin veure com un espai de paraigua o d’aixopluc per a configurar una candidatura unitària. La Crida hauria de ser l’espai de paraigua de l’1-O per a guanyar unes catalanes i per a poder-ne fer efectiu el mandat.
—Una mena de JxSí…
—Crida.
—Hi ha una batalla per a l’hegemonia política entre ERC i l’espai post-convergent. ERC us pot veure com un futur partit que ha vingut a disputar-la-hi.
—Perquè ens miren en clau partit. Ens agradaria que ERC i la gent del PDECat s’hi trobés còmoda i que fos una eina útil per a guanyar. Una vegada aconseguit això, la Crida no tindria sentit. Sabem que no és fàcil, que és antisistema.
—Carles Puigdemont el va proposar Artur Mas. Tot i que no sigui un membre orgànic del PDECat, la Crida es pot percebre com una altra refundació de l’espai convergent.
—Ens volen situar en allò que no som ni volem ser. Som un espai que vol conservar la independència i on cap tothom. Volem construir unitat des de baix i volem fer-ho bé. Anirem tant de pressa com puguem, sense pausa. Volem organitzar un espai nou, diferent, amb patrons diferents.
—Com es farà el desplegament territorial de la Crida?
—Hem de constituir un consell de representants. Hi haurà vuitanta representants del territori i dels diversos espais ideològics i sectorials. Comencem a tenir una proposta d’organització de municipis, barris, districtes, per a organitzar els espais de participació al territori. Aviat anirem al territori a reunir tota la gent que s’ha adherit a la Crida i s’elegiran els membres del consell de representants, que ens agradaria constituir tan aviat com puguem. Convocarem tota la gent que va donar suport al manifest i que en va fer fundadora.
—Ja hi ha entitats sobiranistes, com l’ANC i Òmnium.
—La diferència és que aquestes associacions no volen ni poden presentar-se a les eleccions. Són especialitzades en la mobilització i fan una feina molt important i necessària. És compatible i complementari amb allò que vol ser la Crida. Tenim pendent una reunió amb l’ANC i Òmnium per a concretar aquesta complementarietat. Aquestes associacions han encapçalat les mobilitzacions més grans d’aquest país que ens han dut on som. La Crida vol ser un espai d’acció política, no únicament en les mobilitzacions. Volem influir en els governs, volem que hi hagi majories a tots els nivells parlamentaris que defensin el mandat de l’1-O.
—La CUP diu que el govern és autonomista. JxCat no ha servit per a aplicar el mandat de l’1-O i han hagut de crear la Crida?
—L’opció de la CUP hauríem de veure cap on ens porta. Hem de protegir les nostres institucions per a posar-les al servei del país. Si hi hagués una majoria parlamentària sòlida, forta, que tingués clara l’estratègia, potser podríem parlar-ne. També hem de tenir presents els efectes de la repressió institucional (l’amenaça del 155 permanent), la judicial… Hem de ser conscients de la situació en què ens trobem per a jugar les nostres cartes i que ens permetin d’avançar, no retrocedir. Ens hauria agradat investir Carles Puigdemont el 30 de gener de l’any passat i no va ser possible. Hem arribat a un punt de trobada per a poder governar el país. En unes eleccions nacionals, hem de crear les condicions per a fer un pas qualitatiu més important.
—Aquesta legislatura es pot acabar amb un nou intent d’investir Carles Puigdemont?
—És obvi que és difícil, això. Ja ens agradaria. Si hi ha les condicions, ho faríem demà mateix. Carles Puigdemont va guanyar les eleccions, tenia una majoria parlamentària per a ser president. Hem desvirtuat o ens han obligat a desvirtuar els resultats del 21-D. L’estat no va acceptar el resultat d’aquestes eleccions i ha generat totes les dificultats perquè poguéssim governar.
