04.02.2022 - 21:50
Cada vespre, mig Catalunya sopa amb Toni Cruanyes. D’ençà del 2014, presenta el Telenotícies vespre de TV3. Acostumat a explicar les novetats diàries, ara és ell qui en protagonitza una. Fa poc, va guanyar el premi Josep Pla amb la novel·la La vall de la llum (Destino, 2022). El llibre és un homenatge al seu avi Antoni Cruanyes i Becana, ex-batlle de Canet de Mar i mort l’abril del 2020 durant la primera onada de la pandèmia. Mitjançant la seva vida, Cruanyes retrata tota una generació d’homes i dones que van haver de passar una guerra, fam i una postguerra. Una generació que, en molts casos, ha acabat els seus dies en residències sense poder tenir els familiars a prop per culpa de la pandèmia.
—Aquest llibre no és únicament un homenatge al vostre avi, sinó a totes les persones que van morir en residències.
—De fet, el llibre va començar essent més això. Però després em vaig trobar que la història del meu avi m’havia engolit. Vaig treure seixanta pàgines del llibre que estaven vinculades a la manera com vam viure la covid aquells mesos. La idea era que la meitat del llibre fos la història del meu avi i l’altra meitat, més genèrica, sobre la pandèmia, com vam viure aquells moments i com va afectar les residències. Això ho he anat reduint i ha acabat essent una excusa, un esquelet des d’on creix la història de l’avi, la història potent de la seva infantesa, d’en Llauneret, de la seva mare. És que ha estat una sorpresa. Vaig començar el llibre i no sabia que em trobaria amb això.
—Darrere l’homenatge hi ha un intent de redempció? Em refereixo al fet de no haver pogut acompanyar el vostre avi els darrers dies.
—Jo crec que sí, és un motor inicial que em porta a escriure aquest llibre. Fins ara havia fet coses d’anàlisi, de temes internacionals i informació. De fet, tenia pendent de fer una cosa que tinc al cap i que es va frenant i aquest llibre ha passat davant. Perquè tenia un cert sentiment de culpa, un dol mal acabat i, sí, la necessitat d’una redempció familiar.
—La vida del vostre avi s’intercala amb els seus darrers dies a la residència, que van coincidir amb l’esclat de la pandèmia. Hi ha un moment en què dieu al vostre cap que voleu anar a la residència a acomiadar-vos-en.
—I em diu que no. En aquell moment, no es podia ni sortir del municipi, i únicament ho podien fer els treballadors essencials. I a les residències, era prohibidíssim d’entrar-hi. Vaig transgredir aquesta prohibició per anar a veure el meu avi, que es moria. I molta gent, molta, parlem d’unes 10.000 persones a Catalunya, es van trobar en una circumstància semblant. Crec que vaig fer el que hauria fet molta gent, però molts no ho van poder fer. Em sap greu per ells i per les seves famílies. Va ser un petit consol, una petita estona.
—En quin moment decidiu d’escriure el llibre de la vida del vostre avi?
—Quan a la residència em trobo amb una pacient que em reconeix i em diu que ho expliquem, que no ens oblidem d’ells. Jo pensava que s’havia d’explicar el que havia passat més enllà de les notícies de cada dia. I allà és on prenc la decisió d’escriure el llibre. De convertir-ho en una novel·la de no-ficció, ho decideixo quan descobreixo tota la història del meu avi a còpia de remenar papers i de trobar-me documents escrits per ell.
—Descobriu tres-cents fulls i documentació que havia escrit el vostre avi durant la seva vida. Com trobeu aquest tresor?
—El meu avi escrivia coses per a la revista d’història local. I algunes que escrivia pel seu compte les va arribar a portar a la revista i es van publicar. Aleshores, tots els seus papers els teníem en un armari. El meu pare ja sabia que aquests papers existien, però no ens ho havia explicat. I de fet, de la part més sucosa del seu passat i la seva infantesa, el meu pare no n’era conscient. Tota la documentació i els detalls no els descobreixo fins després de la seva mort.
—En el llibre hi ha sorpreses gruixudes. Us n’heu emportada cap?
—Home, moltes de vinculades a la guerra, com per exemple l’empresonament del meu besavi durant la guerra. Això va implicar que, després, es quedés tancat a casa i pràcticament no sortís per res per por que l’afusellessin. Alguna vegada sí que havia sentit que l’avi no volia parlar mai de la guerra, que ho van passar malament i que al poble es van generar enemistats que van acabar essent de per vida. Però quan ho posen negre sobre blanc, tot plegat agafa un relleu i una magnitud més poderosa per a entendre la vida posterior de tota aquesta gent.
—I que el vostre besavi havia perdut la casa familiar en una timba?
—No n’havia estat mai conscient. La casa va estar hipotecada perquè el meu besavi se l’havia jugada en una timba jugant a cartes. El meu avi, de fet, sempre l’ha volgut disculpar. Però la realitat és que moltes coses que s’haurien pogut fer després no es van poder fer bé, en l’època de la bonança del turisme, perquè quan altres famílies començaven a tenir una televisió o es comparaven un cotxe, a casa estaven pagant la hipoteca del joc de cartes del besavi.
—Us referiu al vostre avi com a V. per una raó que agafa sentit al final del llibre. Però això ja us ha anat bé per distància?
—Sí. Jo no li volia dir com li deia, que era avi Antònio. Volia explicar com era de petit, d’adolescent, l’etapa en què va conèixer la meva àvia… Aleshores, se’m feia molt difícil tractar-lo de la mateixa manera. No sabia com fer-ho. I vaig pensar que un nom que no fos un nom seria la millor manera de marcar una certa distància. Això també m’ha servit per a parlar d’algunes coses que, d’un avi, no se n’acostuma a parlar, com ara la seva educació sexual o l’època en què va conèixer la meva àvia, o fins i tot la seva infantesa, en què t’imagines una persona que és pràcticament una altra a la que nosaltres vam conèixer. En part, una de les coses que també volia fer amb aquest llibre era preguntar a l’avi venerable com havia estat de jove. Trobo que aquesta és una cosa molt pròpia de néts i avis, que un s’imagina que l’àvia sempre ha estat la senyora que ha fet croquetes a la cuina i que l’avi sempre ha estat assegut al sofà mirant la tele.
—També us ha servit per a parlar de les coses que no us agradaven del vostre avi i que es van descobrint al llarg del llibre?
—També, sí.
—La guerra i la postguerra tenen un paper central i, especialment, la gana que s’hi va passar.
—És que és molt curiós. En els textos que escrivia per a la revista d’història local, abans de publicar-se, recordo que hi deia “és que passàvem molta gana”, i al cap d’una estona ho repetia, “és que passàvem molta gana”, “és que passàvem molta gana”. Realment, la sensació que algú pugui tenir gana, fa només dues generacions, em sembla bèstia. El meu avi, qui després a la residència menjava gelatines i quan fèiem dinars familiars no s’atipava gaire. No ho sé, potser l’estómac ja se li va fer petit a l’època de la guerra.
—Tant va condicionar la guerra, que els joves del poble jugaven a capbussar-se a l’aigua i buscar-hi bombes de la guerra que no havien esclatat. Bèstia.
—Sí, bombes que van quedar a la costa entre Canet i Arenys de Mar. Unes bombes no esclatades i que els nanos, després de la guerra, jugaven a anar a tocar-les. Això ara seria impensable. Van tenir sort que aquestes bombes no esclatessin, però eren allà. Igual com també hi havia moltes armes. Després de la guerra, totes les armes que es van decomissar i que durant la guerra havien tingut els milicians de diferents faccions van quedar en mans de la Falange i les van donar als nanos perquè les fessin servir. Per pescar, per exemple, utilitzaven granades. Agafaven una granada, la tiraven a l’aigua, esclatava i matava peixos que després suraven i se’ls emportaven per menjar. Nens fent servir granades.
—Expliqueu també un patiment que passa sempre en segon pla, que és el de les famílies que no formaven part estrictament de cap bàndol. Això va passar a la vostra.
—Sí. Jo tenia ganes d’explicar què hi havia, i m’he trobat que durant la guerra, el meu avi, que tenia dotze anys, a la rereguarda havia de fer-se càrrec, amb la seva mare, de la manutenció de la família i de la família de Barcelona, que va venir a viure a Canet fugint dels bombardeigs. Crec que aquí no hi havia una presa de partit prèvia. Però sí que el meu besavi era d’aquelles persones que en els bars era molt xerraire –perquè descobrim que la història del meu besavi passa molt per casinos i bars– i diguem que era dretà. Quan va ser el moment de la guerra, a la primera ràtzia que van fer, se’l van emportar i el van empresonar. També és cert que el van deixar anar. Segurament, per influència d’algun parent, com explico, però també perquè no hi havia més que xerrameca. Va aprendre la lliçó i mai més va tornar a parlar de política i, durant la guerra, no va ni sortir de casa.
—En el tram final de les memòries expliqueu el pas del vostre avi per la política i reflexioneu sobre com, en l’actualitat, sentim vergonya de les decisions polítiques del passat. Per què ens passa?
—Cal entendre les dècades prèvies a la transició democràtica per a entendre el paper que van fer. Ara tenim una visió molt crítica amb el paper que va fer l’oposició democràtica en el moment de pactar amb el búnquer franquista. Però, justament al llibre, queda molt clar que la intenció dels qui van protagonitzar-ho en l’àmbit local, com en el cas del meu avi, era tancar ferides, intentar no aixecar suspicàcies en els extrems. I la gent ho van entendre d’aquesta manera. Però el que ens passa ara és lògic. La història sempre jutja per un moment determinat, i des de l’actualitat mirem amb valors actuals què va passar. A nosaltres també ens passa el que li devia passar al meu avi en un moment determinat. I és que aquesta democràcia ens ha decebut. Ara, dir que tot és dolent tampoc no serveix. Tinc la sensació que, històricament, en aquests temes, fem com la llei del pèndol. En un moment determinat tot és una merda i en un altre moment tot és fantàstic. Segurament no és ni una cosa ni una altra.
—Va ser dels càrrecs que va estripar el carnet del partit a mitjans dels noranta.
—Es va desentendre del partit a partir de l’any noranta i es va desentendre completament de la política quan va veure que s’havia professionalitzat molt. No és tant la corrupció que hi pogués haver després a Convergència o en altres parits, sinó que havia idealitzat el que havia de ser la democràcia. Tants anys de franquisme i de no poder-la exercir, una part d’ell es va adonar que la complexitat del món modern fa que la gent no pugui participar en un ajuntament dues tardes la setmana, els regidors necessiten treballar-hi. Però ell sí, havia pensat que aquesta era la seva manera d’actuar. A la seva manera, va protagonitzar una època en què el fuster, el pastisser i el petit empresari eren regidors. Ell era l’alcalde, però tots representaven diferents sensibilitats del poble; evidentment, les sensibilitats de Convergència en aquell moment.
—Primera novel·la i primer premi, imposant-vos a un veterà com Joaquim Carbó. Això motiva?
—Bé, tot el meu respecte per tots els qui es van presentar en aquest premi. Va ser una sorpresa guanyar-lo, i més veient el nivell de finalistes que hi havia. Estic molt content, perquè és una manera de posar el focus en aquesta història. Per tant, el premi ajudarà que es conegui. Estic content.
—Us molesta que us posin l’etiqueta d’escriptor mediàtic i que s’insinuï que això us obre la porta als premis?
—És inevitable, així que millor conviure-hi. Ho entenc, perquè realment és molt difícil trobar un espai on es pugui parlar de llibres en els mitjans de comunicació populars i entenc que hi pot haver autors més minoritaris i de gran qualitat, poetes, dramaturgs, novel·listes de molta trajectòria, que ho veuen com una intrusió. Jo penso que el que jo he fet no és literatura en majúscules, és una extensió de la meva feina periodística. Periodisme literari, seria una bona etiqueta per descriure-ho.
—Aprofito per parlar de TV3. Aviat veurem un canvi en la direcció i ja s’especula amb noms. Com observeu aquesta negociació entre partits a l’hora d’escollir el pròxim director de la cadena i la CCMA, com si es tractés d’una conselleria?
—És molt difícil. TV3 és una eina molt poderosa com a mitjà de comunicació. I entenc que hi hagi baralles per manar-hi. La veritat és que estic a l’expectativa. I sóc optimista al voltant dels canvis que hi haurà, perquè fa molt de temps que hi ha incertesa i provisionalitat. I això, algun dia o altre, s’ha d’acabar. La veritat és que m’incomoda quan es parla d’etiquetes polítiques, però, per altra banda, ho entenc, perquè és una lluita i TV3 és molt important. Que es barallin per TV3, ho entenc.
—Els treballadors de TV3 exigeixen una Corporació no supeditada als partits. La veurem, o és picar ferro fred?
—Com menys polititzada, millor. Però TV3 ja està molt despolititzada, molt despartitzada.
—Però els caps d’informatius, per exemple, es nomenen a dit.
—Sí, són nomenats pels membres de la CCMA, que al seu torn són nomenats pel parlament. És molt difícil, la gestió dels mitjans de comunicació. Tant els privats com els públics. I en els públics, crec que és un mal menor el fet que els partits del parlament pactin entre si qui són les millors persones per a posar al capdavant. M’agradaria que vingués una mà totalment innocent i decidís que un o un altre és el millor. De mans innocents no n’hi ha, però si són diverses mans, unes compensen les altres.
—Per on creieu que cal reforçar TV3?
—Jo sóc d’informatius i, per a mi, TV3 és sobretot informatius, i crec que està ben cobert. Hauríem d’actualitzar moltes coses i l’aposta digital és bàsica. Ja es fa, però anem enrere. No hi entenc gens i no voldria posar-me allà on no toca, però entenc que en entreteniment i altres formats de programes també necessitem una posada al dia. Em consta que s’intenta. No és fàcil fer televisió en general, i a Catalunya, és complicat. El sistema de mercat doble, espanyol i català, ens posiciona per sota, i això és una batalla. A més, tenim un sistema de televisió molt brut.
—En quin sentit?
—A Espanya es fa una televisió de baixa qualitat, sense miraments. S’ha oblidat la idea de servei públic i TV3 som dels pocs que portem aquesta bandera. Ara TVE la torna a portar. Durant uns anys no ho va fer, però no té bona resposta de l’audiència, perquè han deixat créixer la teleporqueria. És que ni es compleixen mínimament les normes del CAC per part de les televisions privades. I amb tot això, a tu et demanen que facis una televisió de qualitat, però que no sigui gaire cara; que sigui competitiva amb la televisió espanyola, però nosaltres tenim un pastís publicitari que és una vintena part del dels altres; i a més a més, es demana que sigui en un bon català, quan hi ha tota una part de Catalunya que no hi entra, precisament, perquè és en català. Davant de totes aquestes exigències de TV3, crec que Déu n’hi do, el que fem.
—Un dels temes candents és el de la llengua. Hi ha qui considera que TV3 es va castellanitzant. Hi esteu d’acord?
—Jo crec que no. El nivell d’exigència podria ser més alt, com passa en tot el país. Però TV3 marquem l’estàndard i hauríem de fer més. Jo faig un esforç especial en això, més reeixit o menys segons el dia, però hi és. I crec que no és incompatible tenir un bon nivell d’exigència amb el català que utilitzem i, alhora, seduir públic que és castellanoparlant. La qüestió no és la llengua. La qüestió pot ser la llengua si no tenim una bona estratègia de programació. Si hi ha una bona estratègia, el català no ha de ser un problema.
—Sí que hi ha més presència de tertulians i entrevistats que s’expressen en castellà.
—No hi estic gens d’acord. Es pot entrevistar i s’ha d’entrevistar gent que parla castellà quan és interessant, i si no ho és, no. Sempre que sigui possible i que tingui interès informatiu, hem de prioritzar experts i gent que s’expressin en català. No tinc la sensació que la tendència hagi canviat gaire. Potser sí que hi ha una sensibilització general més gran. Els últims anys hem parlat d’una altra cosa, ara estem molt centrats en la llengua perquè ens adonem que hi ha un problema greu i som més sensibles amb aquesta qüestió.
