Toni Comín: ‘Les grans victòries de l’independentisme vénen d’Europa’

El conseller Toni Comín (1971) és eurodiputat europeu de ple dret després de set mesos de batalla judicial. Finalment, els seus votants ja el tenen dins el parlament treballant. VilaWeb l’acompanya de l’hemicicle al seu despatx, on fem l’entrevista. Tardem trenta minuts a arribar-hi: Comín saluda uns catalans entusiastes, molta premsa espanyola l’atura, es troba amb el diplomàtic espanyol i eurodiputat Ernest Urtasun al pont que comunica amb els despatxos i, una vegada dins, a mitja entrevista, Comín surt un moment a parlar amb Boye. És un primer dia intens.

—Fa vint-i-quatre hores que sou en aquest edifici. Com us sentiu?
—Els meus sentiments es poden resumir en quatre idees. Primera, reconeixement i recompensa. El nostre esforç ha tingut un resultat. Hem defensat una estratègia de l’exili que va ser molt poc compresa. I fins i tot bescantada per uns i altres. Hem sentit coses molt dures sobre què era i quin sentit tenia l’exili. Nosaltres sempre dèiem que l’exili era una estratègia imprescindible. Ara es demostra. Les grans victòries de l’independentisme vénen d’aquí. Vénen d’Europa. Sempre vam dir que trigaríem més o menys, però donaríem fruits. Ara s’ha demostrat.

—Segon sentiment?
—Indignació. L’Oriol no és aquí. I això és una aberració. L’enèsima. Hi ha un abús absolut i una deshonestedat manifesta del Tribunal Suprem (TS). Tot s’ha muntat per poder desobeir la resposta europea. Han fet la pre-judicial, una peça separada, fan la sentencia abans de la resposta que he demanat. Tot planificat i programat. La barbaritat de dictar sentència sense esperar el tribunal no té nom. I el TS afirma que si de cas ja creurem en els casos que vinguin d’ara endavant, però en el de Junqueras, no. Indignació seria el segon.

—Tercer?
—Responsabilitat. Ara tenim una espasa molt més grossa per a lluitar en aquest combat èpic per l’autodeterminació de Catalunya. Tenim unes armes molt més grosses. I per tant la responsabilitat és més gran. Hem de ser capaços d’utilitzar aquesta arma d’una manera intel·ligent i valenta.

—Finalment, quart:
—Emoció. Rebem desenes i desenes de missatges aquests últims dies. Que ens diuen ‘ploraré, que la vostra entrada és una victòria per a nosaltres’. Jo he de vigilar de no deixar-me endur per les emocions, perquè veus que són centenars de milers de persones que saps que entren amb tu. I després hi ha una carpeta íntima: en moments intensos com aquests de la teva biografia sempre són moments de nostàlgia de la gent que no tens. Que no són amb tu. Cadascú té els seus. Penso en un germà.

—Quins fruits en podeu treure, del Parlament Europeu?
—Bàsicament, dos: un és el reconeixement internacional de Catalunya com a república. L’altre, el canvi de paradigma sobre l’autodeterminació. Totes dues van molt lligades, perquè Catalunya ha de liderar aquest canvi de paradigma. El president sempre es fa una pregunta que recullo: el món, com vol canviar les seves fronteres? Només es pot fer de dues maneres: de manera pacífica i negociada, o en un conflicte no precisament pacífic. En el cas d’Europa encara és més interessant.

—Per què?
—Perquè Schengen vol dir que fer més estats no vol dir que facis més fronteres. Per tant, l’autodeterminació a l’interior de la UE hauria de ser vista de manera radicalment nova. El canvi de paradigma és veure que a la UE les ampliacions internes s’han de preveure i regular d’una manera normal. Reconèixer l’autodeterminació dins la UE hauria de ser molt més fàcil. Perquè l’impacte de la independència és molt més baix. El gran enemic del dret d’autodeterminació és el principi d’estabilitat. I aquí desapareixeria. Crec que tenim tots els números per liderar aquest canvi de paradigma. Però això val per a Escòcia, Flandes o el que sigui.

—Avui Puigdemont ha parlat en anglès. Vós també el fareu servir?
—No. Jo faré servir el francès. Un dia espero poder fer servir el català. A mi el francès m’agrada molt. Si parlés en castellà, tothom m’escoltaria amb traducció simultània. En francès m’assegura que moltíssima més gent m’escolta sense intermediaris. M’estimo més dirigir-me amb una llengua més comuna.

—M’agradaria que em valoréssiu el president del parlament, Sassoli.
—Va tenir una actuació molt meritòria, el 19 de desembre. Però divendres crec que el parlament hauria hagut de fer una consulta abans de prendre la decisió de no acceptar Junqueras. Una consulta a la justícia. Ara, tot això no s’ha acabat. I crec que ell és un demòcrata. Ho ha demostrat.

—Comín i Puigdemont volen entrar al grup Verds-ALE. No és pas clar com acabarà.
—Hi ha hagut un canvi d’ERC, positiu. Jo sempre dic que tot és bo si acaba bé. M’hauria agradat que ERC des del minut 1 hagués donat suport a la nostra entrada? Sí. Però hi dóna suport ara. I això és positiu. I no tan sols ERC. ALE ja ha dit que ens hi vol. Ara falta que el grup dels Verds, i el seu buró, decideixen el què.

—Al matí hem parlat amb Lambert. No hi sembla pas gaire a favor (vídeo).
—Ho he vist. I em dol. No hem parlat mai directament i ens trobem aquesta actitud seva. I ens diu que ens n’anem amb els nostres amics de la NV-A. I no hem d’anar a GUE, on tenim els nostres amics de Die Linke? O els del Sinn Féin? O a l’ALE, amb l’SNP? Per què no al grup liberal, on tenim els amics eslovens, que ens han ajudat com el que més? Ho trobo poc cortès, això que ha fet el senyor Lambert. Si parla de nosaltres, que s’informi més bé. Si hem de ser desagraïts del NV-A, que ens han ajudat sempre a Bèlgica, en canvi de res, també hem de ser desagraïts amb Die Linke, que ens va ajudar com ningú a Alemanya, o amb els liberals eslovens? No entenc la seva posició, de debò.

—Iratxe Garcia, dirigent del PSOE i dels socialistes europeus, ha dit tres coses: assumim que Puigdemont i Comín són eurodiputats. Sí a la desjudicialització del conflicte. I volem deixar treballar la justícia, i el suplicatori deixa treballar la justícia.
—Si tot això no fos tan seriós, l’argument de la senyora Iratxe faria riure: hem de deixar treballar la justícia, o hem de desjudicialitzar el conflicte? Són coses incompatibles. No ensarronem l’oient. O judicialitzen, o desjudicialitzen. Quan els socialistes votin, sabrem què volen. Pels seus fets ho sabrem. I també veurem què voten els socialistes europeus, que potser no és igual que els espanyols. O si hi ha diferències entre els liberals europeus i els espanyols. Ara, també et dic que podem perdre el suplicatori i guanyar una batalla política.

—Com?
—Si el suplicatori avança, se suscitarà un debat al Parlament Europeu. I tindrem l’oportunitat d’explicar-nos molt millor. I deixar veure a tothom de manera molt més clara que Espanya es troba en una deriva autoritària i que el problema que té és que no ha trencat amb el franquisme. Que la transició és una farsa i que la cultura política espanyola és autoritària. Però jo, en el fons, no voldria només guanyar aquest debat. També voldria guanyar la votació. Hem d’aspirar a guanyar tots els fronts del suplicatori. És una de les lliçons: no donar-nos mai per vençuts.

—Toni Comin hauria votat no a Pedro Sánchez?
—Hauria estat molt millor negociar junts i sense prometre els vots abans de començar el resultat de la negociació. I potser l’abstenció hauria tingut sentit. Amb aquest resultat l’abstenció és un regal molt gran. Perquè ara Sánchez és president. I la banda catalana ja veurem quin resultat en treu, de la taula de diàleg. Que tu t’abstinguis en canvi que ell digui que seurà amb el president de la Generalitat… home. És evident que ha de fer-ho. És la seva obligació.

—Han canviat de llenguatge. Ara parlen de conflicte polític.
—Javier López (PSOE) avui deia que el conflicte és entre catalans i no entre Catalunya i Espanya. Saps qui va parlar de conflicte polític? Mariano Rajoy. Si les investidures les hem de donar tan barates… Crec que no han negociat amb prou força. Hi havia la possibilitat de fer negociació més intel·ligent. Sincerament.

—Consells per al president Torra?
—S’ha de combatre per impedir que facin això que intenten. Esperem a veure les mesures cautelars del Tribunal Suprem. I jo crec que ell s’ha de mantenir ferm en allò que ha decidit.

—Qui us ha donat la gran benvinguda?
—Recordo que ahir a l’hemicicle va venir Manon Aubry, de la França Insubmisa, que ens va venir a veure i ajudar. És ella la que ens va ajudar a entrar el pòster de ‘Free Junqueras’. Manon és la presidenta de l’Esquerra Unida Europea / Esquerra Verda Nòrdica, i una de les eurodiputades que assenyala Político avui entre les més influents del mandat, al costat de Carles Puigdemont.

—Si torneu a l’estat espanyol, us detindran.
—No tornarem fins que no aixequin l’ordre de detenció. Això segur.

—Si l’aixequen, també ho farien.
—Llavors ja ho veurem. Però de moment el jutge manté l’ordre de detenció espanyola, tot i la immunitat europea. Les penques que s’han de tenir són immenses. En el debat del suplicatori aquest fet ens ajudarà bastant.

—Continuareu vivint a Lovaina?
—Sí. Sóc a 20 minuts del parlament de Brussel·les. És tant com tardava abans de casa meva, a Barcelona, per anar al Parlament de Catalunya.