Toni Comin: “La sentència és molt dolenta, és evident”

L’eurodiputat Toni Comín (1971), va rebre dimecres una mala sentència del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE). Juntament amb Carles Puigdemont i Clara Ponsatí, va veure com li retiraven la immunitat que tenia a Europa, com s’acceptava que el Tribunal Suprem decidís la seva immunitat a l’estat espanyol i com s’obria la porta a una possible nova euroordre. Per això en aquesta entrevista, feta via Zoom divendres, el senyor Comín parla sense embuts d’una mala sentència, contra la qual presentaran recurs. Comín també parla de Clara Ponsatí. L’eurodiputada va criticar que s’alimentessin falses expectatives, però Comín nega que n’hagi alimentades mai i creu que Ponsatí es va equivocar expressant aquesta idea en aquell moment i de la manera com ho va fer. L’abstenció, que Comín no creu que ajudi a avançar, les eleccions espanyoles, el Consell de la República i el moment que passa l’independentisme són més temes que toca el senyor Comín, que afirma que es vol tornar a presentar a les eleccions europees vinents.

—Com la valoreu, la sentència?
—La sentencia és molt dolenta, és evident.

—I per què és dolenta? Quins aspectes la fan dolenta?
—Nosaltres vam posar vuit arguments sobre la taula i no n’han acceptat cap. Reconeixen la competència del Suprem, per exemple, que nosaltres entenem que no la té. Consideren que el procediment va ser imparcial; no accepten que hi hagi fumus persecutionis perquè assumeixen l’argument que els fets pels quals som processats es van produir abans de la nostra elecció com a eurodiputats, etc. I el que ens sembla molt inquietant és que, per rebutjar alguns d’aquests arguments, entrin en contradicció amb la mateixa jurisprudència, tant del TJUE com del TGUE. Per tant, nosaltres, sempre vigilant de no generar expectatives infundades, sí que creiem que hem de fer un recurs basant-nos en la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).

—Hi ha una segona sentència, diguem.
—La primera sentència decideix si ens tornen la immunitat. I a la segona sentència es decideix si aquesta immunitat val a Espanya o no. Quan jo feia crides a la prudència tenia més a veure amb la segona, perquè és la segona sentència la que genera aquesta expectativa de retorn.

—Per què?
—Perquè la segona sentència el tribunal diu que, pel que fa a l’abast de la immunitat d’Espanya, “no és de la meva competència; per tant, jo no m’hi puc ficar”. Això diu el Tribunal.

—Amb la sentència a la mà, us veieu segurs de viatjar fins a Estrasburg? Teniu la sensació que teniu immunitat si viatgeu a un ple a Estrasburg?
—Jo vaig dir dimecres a la nit: si abans de dilluns tenim confirmada la immunitat de desplaçament hi anirem, i si no, no. Com que ara mateix no la tenim confirmada, la decisió en aquests moments és de no anar-hi. No té cap més secret.

—Us va sobtar el que va dir Clara Ponsatí?
—Em va sobtar que ho digués allà, i en aquell moment. La Clara me l’estimo moltíssim, compartim moltes coses, viu a Lovaina, és la meva germana d’exili, discutim moltíssim de política (a vegades estem d’acord i moltes no), hem acumulat  moltes hores de discussió política, i tenim una confiança personal i política molt forta. Ens podem dir les coses amb respecte i també ens podem dir les coses amb estima. Li vaig dir dimecres a la tarda que s’havia equivocat molt. Primer perquè no era el dia ni era el lloc. I la manera de plantejar aquesta crítica em sembla que és incorrecta perquè, en tot cas, dels exiliats no en parla… Quan diu tots aquests arguments de prou ficcions, prou alimentar la il·lusió que les tàctiques judicials ens portaven a la llibertat… Escolta, jo de ficció, ni una. Jo no he alimentat mai, i des de l’exili no hem alimentat mai, aquestes il·lusions. Per tant, per a qui ho deia, això? És clar, tothom ha interpretat que ho deia per als exiliats i per als dos companys que tenia al costat del faristol des d’on ho deia. Però és molt fàcil de comprovar quina és la proposta estratègica que hem fet des de l’exili: es diu Preparem-nos. I el document Preparem-nos diu el que diu: parla de desobediència civil, de lluita no violenta, de mobilització social, de desbordament democràtic, parla d’institucions disposades a actuar en el marc de la via unilateral, parla d’un Consell que es converteixi en autoritat nacional. No hi ha una sola línia del Preparem-nos que digui: les nostres victòries judicials a Europa ens donaran la llibertat. Ni una. La nostra proposta estratègica és aquesta, hem estat transparents. La defensem molt sols, i el Consell és l’única organització que pica pedra cada dia, fa molts anys, per intentar materialitzar el Preparem-nos, per intentar portar el Preparem-nos a la pràctica. Ho fem sols, sols. Tothom diu que anava per nosaltres. Però jo penso que no, perquè no ho pot dir per a mi, no ho pot dir per al Consell, no ho pot dir per al president.

—I quan vau parlar amb ella dimecres, què us va dir? Que ho deia per a vosaltres o per a uns altres?
—Va escoltar, sobretot. Per a qui ho deia o per a qui no ho deia, que ho digui ella. Jo sempre he dit la veritat. No hem alimentat cap il·lusió sobre un efecte taumatúrgic de les sentències. És clar que no. Ara, dit això, igual que dic una cosa, en dic una altra. Nosaltres, que no teníem l’obligació d’intentar tornar lliures? Escolta, ella ha tornat lliure. Ella ha tornat lliure gràcies a una reforma que ha impulsat Jaume Asens. Li ho he dit molts cops: això ho deus a en Jaume, haver pogut tornar a casa. Ella no ho ha promogut, però se n’ha pogut beneficiar. Nosaltres volíem una victòria judicial a Europa que ens permetés tornar en llibertat. És clar. O és que és reprotxable que intentéssim guanyar als tribunals europeus el nostre retorn en llibertat? Home, no, jo crec que no sols no és reprotxable, sinó que era la nostra obligació. Però no únicament per raons personals, per raons polítiques. El nostre retorn lliure a Catalunya és bo per al procés d’independència o no? Sí, penso. Per tant, havíem d’intentar guanyar aquest retorn en llibertat als tribunals? Sí. I la gent veu amb il·lusió aquesta eventualitat. Això no és alimentar una il·lusió. Ella al final diu: “Catalans, centrem-nos en allò que és important, i per tant construïm les condicions que ens han de permetre una confrontació d’èxit.” Això és el que diu el Preparem-nos, i és el que fem. Des de l’exili i des del Consell de la República.

—Puigdemont va dir que es presentaria un altre cop a les eleccions europees. Toni Comín, què farà?
—Sí. Tampoc no sé si és una decisió que es pugui prendre individualment o l’ha de prendre l’independentisme, en el marc d’una organització política, que també té alguna cosa a dir. La meva resposta és la mateixa que el president.

—Que sí. Molt bé. I el vostre temps com a eurodiputat fins ara, com el valoreu?
—Nosaltres vam venir al parlament amb una doble agenda, per dir-ho així: l’agenda normal dels eurodiputats de participar en l’elecció legislativa, i després allò que seria la prioritat nostra, que és treballar per l’autodeterminació de Catalunya, el reconeixement del Primer d’Octubre, etcètera. En tots dos objectius, crec que el balanç és molt positiu. En podria posar molts exemples. En posaré tres. El suplicatori. Vam aconseguir que un 40% de la cambra no hi donés suport. I jo m’hi vaig implicar especialment, i la delegació socialista italiana, una de les principals delegacions del seu grup parlamentari de la cambra, se’n va desmarcar i va votar amb nosaltres. I això té alguna cosa a veure amb la feina que vaig fer jo. Un altre exemple: he acabat essent ponent de dossiers que tenen a veure amb els pressupostos de la Unió Europea. I vol dir que hem pogut trencar el veto que ens havien imposat els diputats espanyols. Això no és menor. I, per un altre cantó, un altre objectiu, que és l’agenda legislativa, nosaltres fem pinya en un moment en què es posa en dubte el Green Deal i el Pacte Verd Europeu, amb els progressistes per intentar salvar tota aquesta agenda. Sabeu que hi ha una mena de batalla campal al parlament per la llei de la restauració de la natura. Aquesta llei és molt important. I al ple de la setmana que ve es vota. I si el president Puigdemont i jo no hi podem anar, pot ser que aquesta llei es perdi pels nostres dos vots. Per tant, imagina’t fins a quin punt la nostra acció en el parlament és important.

—A Catalunya hi ha tot un debat sobre l’abstenció. Vós què li diríeu a un abstencionista?
—Allò que hem dit per escrit en el comunicat del Consell de la República sobre aquesta qüestió: volem que els partits independentistes tinguin molts vots a condició que els facin servir per a una determinada cosa. Si no, no cal.

—Quina condició?
—Bloquejar el congrés dels diputats fins que el govern espanyol no estigui disposat a negociar l’autodeterminació i l’amnistia. Volem que la capacitat de bloqueig dels partits independentistes al congrés sigui molt gran i que tingui un objectiu, que és forçar el govern espanyol a negociar l’autodeterminació i l’amnistia. S’ha d’anar al congrés espanyol no a desbloquejar la investidura, sinó a desbloquejar el conflicte polític de l’estat contra Catalunya. Hem d’anar a això. No veig en què contribueix l’abstenció a fer-nos avançar a la culminació del procés d’independència.

—Vós podeu votar a les eleccions espanyoles, municipals i catalanes?
—No.

—Perquè us obligarien a anar a l’ambaixada a votar, i potser us podrien detenir?
—Efectivament.

—Jo no recordo una campanya per l’abstenció tan ben articulada, tan ben raonada.
—A veure, ara ho has dit. Potser és una campanya i té l’efectivitat d’una campanya. Escolta, en política, la gent fa campanyes, és legítim. Però jo dic que els arguments en favor de l’abstenció encara no els he entès. En què ajuden a fer avançar el procés d’independència? Perquè el procés d’independència, en el cas d’una relació amb el congrés, necessita partits amb voluntat de bloquejar el congrés. I partits que puguin plantejar un preu molt alt a un candidat a la investidura. Com més diputats tinguis, més alt és el preu que tu pots plantejar. Per tant, jo no hi veig els arguments. Una cosa és que serveixi per a canalitzar la frustració. També ho hem dit en el comunicat del Consell, que entenem perfectament els motius del desànim i de la frustració. Però em sembla injust ficar tots els partits en el mateix sac, perquè no tots els partits han fet el mateix els últims anys a Madrid: Gabriel Rufián que la Miriam i la CUP. Ho sap tot Catalunya. No tots han fet el mateix. Un partit ha sortit del govern perquè no volia continuar jugant al neoautonomisme i l’altre ha continuat jugant al neoautonomisme. Sembla que faci campanya, i no. Aquesta crida a l’abstenció serveix per a manifestar un estat d’ànim. Però és útil per algun disseny estratègic, que ens acosti i ens il·lumini? Jo crec que no.

—Quina valoració en feu, del moviment independentista, en aquests moments?
—Hi ha dues maneres de desencallar el procés d’independència. Una, que el Consell de la República, que entenem que és l’instrument que ens permet reactivar el procés, tingués mig milió d’inscrits. Llavors potser des del Consell tindríem capacitat per a arrossegar la resta d’actors.

—Quants inscrits teniu, ara?
—100.000.

—I l’altra via?
—Que els mateixos partits, perquè canvia el context polític espanyol, reflexionin i hi hagi una rectificació. Però llavors ha de ser una rectificació molt real, molt sincera, molt creïble, molt honesta, amb moltes garanties. I que rectifiqui l’estratègia que ha fracassat, que és l’estratègia de la negociació i de la taula de diàleg, i que els partits polítics es retrobin, acompanyats de les entitats. Amb una estratègia que només pot ser una, que és la que expliquem al Preparem-nos. Per tant, hi ha dues vies. Una, des de la base, que és fer créixer molt el Consell, i una altra que les cúpules dels partits facin una rectificació profunda.

—Com veieu que l’Assemblea es presenti a les eleccions?
—Em sembla que és un error.

—Res a afegir?
—Nosaltres hem lligat el nostre destí personal a la solució del conflicte. Però això no vol dir que desactivar les palanques que té l’estat per perseguir-nos no sigui un objectiu políticament legítim.

—I us han ofert un indult com li han ofert a Puigdemont?
—No. Suposo que quan parlen amb ell donen per fet que ell parla en nom de tots. Per tant, ja no ens vénen a buscar, els altres.