Toni Comín: “Que s’aixequi l’ordre de detenció i jo pugui anar a Madrid a prometre la constitució”

Toni Comín és ara mateix als llimbs jurídics com a eurodiputat. La sentència de la setmana passada que validava la decisió de l’ex-president del Parlament Europeu Antonio Tajani de fer cabal de la Junta Electoral espanyola (JEC) i no reconèixer-lo com a eurodiputat el 2019 permet a l’actual presidenta, Roberta Metsola, de deixar-lo sense escó. Comín és eurodiputat electe de Junts, amb immunitat, però sense poder exercir com a tal. “Tens la sensació que volen protegir el parlament, que no el volen condemnar”, diu en aquesta entrevista, en què explica les vies de recurs que té per a poder fer valer la seva condició d’eurodiputat. La via més ràpida, que pot trigar encara uns quants mesos, és que el Tribunal Constitucional espanyol li concedeixi unes cautelars sobre l’amnistia quan hi puguin recórrer. Si fos així, amb l’ordre de detenció retirada, aniria a Madrid a prometre la constitució espanyola. No ho trobaria una rendició, sinó la manera de garantir els drets dels votants, i recorda que els diputats i senadors de Junts a Madrid ja la prometen.

—Sou en mans de Metsola.
—Nosaltres, a Metsola, no li hem demanat res formalment. Hem fet una petició de mesures cautelars en el marc d’una demanda contra el Parlament Europeu. Però després de la sentència de l’altre dia, entenem que aquesta demanda acabarà igual, perquè és la mateixa que vam fer contra Tajani. Hi tinc poques esperances.

—Desistiu de la demanda contra Metsola?
—Aquest procediment farà el seu curs, però no hi confio. Però farem un procediment nou, en una causa que ja és oberta al Tribunal Suprem espanyol: demanarem una qüestió prejudicial al TJUE. Aquest és el camí que ens indica el TJUE mateix en la sentència del dia 26. Ells s’escuden en un argument molt formalista i no entren a dir si la norma de prometre la constitució va contra el dret europeu; diuen que el senyor Tajani no tenia competències per a dirimir aquesta qüestió; que ell no podia dir si la llista d’eurodiputats que li va enviar la JEC era incompleta.

—No van validar el requisit de prometre la constitució espanyola. I ara demanareu al Suprem que faci una pre-judicial al TJUE sobre això?
—Sí. Fa cinc anys, ja vam presentar una demanda contra la JEC davant el Suprem, igual que aquesta d’ara, i en aquell moment ja vam demanar les pre-judicials. Però aleshores el Suprem no va voler fer-les.

—I doncs?
—Ara ho té molt malament per a no fer-les. Ho té impossible. Primer, perquè és l’última instància i, a priori, hi està obligat; però també perquè el TJUE ho diu. Ho diu de manera explícita en la sentència: s’han de poder fer unes pre-judicials. I encara diu una altra cosa en la mateixa frase: si no, feu un recurs per incompliment. Per tant, traça un camí molt clar per a poder obrir una causa nova al TJUE en forma de pre-judicials.

—No sembla que el TJUE digui a la sentència que el Suprem està obligat a tramitar cap pre-judicial.
—Però en el llenguatge del TJUE això és força imperatiu. I encara continua dient que, si no, s’haurà de presentar un recurs per incompliment. Creiem que ara el Suprem ho té pitjor per a no fer aquesta qüestió pre-judicial. La llei diu clarament que, quan és l’última instància, si hi ha dubtes, està obligat a fer la pre-judicial. Si no, hi haurà base per a fer un recurs per incompliment…

—Que l’ha d’activar la Comissió Europea.
—D’acord, però hi ha una base molt objectiva. La lògica del tribunal em sembla indiscutible: no em feu condemnar el senyor Tajani per haver respectat aquesta norma, sinó, si de cas, condemnem Espanya per haver-la posat. Aquesta és la lògica. Però, és clar, mentrestant, ens trobem en una situació absurda, que és el que deia l’advocat general a l’abril: la distinció de la condició d’eurodiputat de l’exercici que se’n deriva. Segons la sentència Junqueras, jo tinc immunitat; però, en canvi, segons aquesta altra, no puc votar, no puc assistir als plens, no puc intervenir a les comissions o presentar esmenes…

—Les pre-judicials al Suprem encara no les heu demanades?
—Encara no som en el moment processal oportú per a fer-ho, però arribarà molt aviat.

—Molt aviat?
—No em feu dir un termini exacte, poden passar unes setmanes o algun mes.

—És que cal veure quant temps trigarà tot plegat.
—Com que ja sabem que les pre-judicials triguen molt a ser respostes, i no es tracta que jo passi un any o dos esperant que responguin, demanarem unes cautelars.

—La manera com podríeu accedir més ràpidament a l’escó d’eurodiputat seria que el Suprem acceptés de presentar unes pre-judicials al TJUE d’aquí a uns mesos, i que el TJUE us concedís unes mesures cautelars? Quant de temps pot passar?
—El millor dels escenaris és que el Suprem resolgui el recurs d’apel·lació que hem presentat en els terminis que toquen, que vol dir poc temps, i que anem al Tribunal Constitucional amb un recurs d’empara. I que amb aquest recurs d’empara demanem unes mesures cautelars relacionades amb la llei d’amnistia. Com que ja sabem que el Constitucional trigarà mesos, o un any, a resoldre el nostre recurs d’empara, amb la llei d’amnistia sobre la taula, aquest tribunal ha de dictar unes cautelars, si no prevarica i actua de manera imparcial i respecta la llei. Per tant, que s’aixequi l’ordre de detenció, que puguem tornar en llibertat i jo pugui anar a Madrid a prometre la constitució, com han fet els altres diputats de Junts.

—Si el TC us amnistiés o us concedís la mesura cautelar i s’aixequés l’ordre de detenció, aniríeu a Madrid a prometre la constitució espanyola?
—Com els diputats de Junts al congrés, igual. És el mateix partit i implica els mateixos criteris per a totes les cambres. Els diputats de Junts ho han fet, els senadors també, nosaltres no ho vam fer perquè ens haurien detingut.

—No es podria interpretar que us han fet passar per l’adreçador? Aquesta batalla va de demostrar que no poden obligar a prometre la constitució espanyola per exercir d’eurodiputat.
—No, no. No vam anar a Madrid perquè ens haurien detingut. El criteri no és no prometre, perquè llavors no hauria d’haver promès ningú, cap diputat del congrés ni cap senador. Nosaltres mantindrem sempre la causa oberta igualment davant el TJUE, amb aquestes pre-judicials de què parlàvem, perquè volem que tombin aquesta norma, aquest requisit. El fet de no anar a prometre no fa que el requisit quedi derogat. I només pot ser derogat a Luxemburg. Mentrestant, el criteri de Junts és prioritzar la representació de la gent que ens vota. Hi ha gairebé mig milió de persones que es mereixen que em posi a exercir d’eurodiputat, com més aviat millor. Això vol dir que nosaltres acceptem aquesta norma? No. La combatem, però allà on toca, que és a Luxemburg.

—Si ara Llarena emetés una euroordre, què passaria? Hauria de demanar un suplicatori a l’eurocambra perquè teniu immunitat, però no sou eurodiputat.
—Hi hauria una situació absolutament impossible, que és que jo hauria de ser acceptat com a eurodiputat a efectes de tramitar el suplicatori tot i que la senyora Metsola no m’ha acceptat com a eurodiputat. Jo crec que aquí els esclataria el cap. Per això dic que el TJUE,  no sé per quines raons, ha entrat en una situació molt delicada, perquè pot ser que s’hagi contradit sense ser-ne conscient.

—Us va sorprendre la sentència?
—Sí. Estàvem psicològicament preparats per a tot, jo vaig fer una crida a la màxima prudència, i el dia abans no va sortir ningú a cantar victòria. Ningú. Ni jo, ni en Gonzalo Boye. Però els arguments de l’advocat general de l’abril eren tan contundents, quan deia que anava contra la lletra i contra l’esperit de la sentència Junqueras de separar la condició d’eurodiputat de l’exercici del mandat que se’n deriva, que no em pensava que el tribunal caigués en aquesta incoherència.

—Sempre dèieu que el TJUE us havia donat la raó, i era cert. Per què ara no?
—Més que el fet que no ens hagi donat la raó a nosaltres, a mi m’inquieta que l’advocat general es manifesti amb unes posicions tan clares, tan contundents, que semblen tan indiscutibles, i que de sobte el tribunal vulgui aferrar-se al formalisme que el president no té competència per a decidir si aquella llista és incompleta. Tens la sensació que volen protegir el parlament, que no el volen condemnar.

—Dieu que el dia abans de la sentència ningú no va sortir a cantar victòria. Durant aquests anys de batalla de l’exili hi ha hagut moments en què heu pecat de massa optimisme?
—Jo crec que la majoria de pronòstics… És a dir, si mires els pronòstics que jo he fet, i ara parlo per mi…

—Us ho demanava més en general.
—Cadascú és responsable dels seus actes. També en això el president és molt prudent. Els pronòstics que jo he fet, que han estat els mínims imprescindibles, han tendit a complir-se. Tant és així que el dia que vam obtenir les pitjors resolucions que hem tingut a Luxemburg, el 5 de juliol de 2023, que són les dues sentències sobre el suplicatori i sobre el valor de la immunitat a Espanya, aquell dia feia un pronòstic més aviat pessimista. Em vaig voler curar en salut.

—Però vau crear massa expectatives sobre els possibles èxits de la batalla judicial a l’exili?
—És una crítica injusta. Algú en el seu cervell va fer el vincle de dir que, si guanyàvem les batalles judicials, això havia de tenir unes conseqüències molt grans per a desencallar el procés a Catalunya. No, nosaltres hem dit una altra cosa. Hem dit que les victòries judicials són victòries polítiques, que la sentència en si mateixa és una victòria política perquè posa en evidència l’estat espanyol. Hi ha hagut unes quantes victòries, amb arguments relacionats amb l’estat de dret que deixen en mal lloc l’estat espanyol. La dimensió política de les nostres victòries jurídiques és aquesta i és en aquests termes que l’hem dita. Des de l’exili, els protagonistes d’aquestes victòries judicials no hem dit mai que tinguessin una mena d’efecte taumatúrgic que hagués de reactivar el procés fins a culminar-lo.

—I amb l’expectativa del retorn?
—Hi aplico el mateix criteri. Amb el president Puigdemont i Lluís Puig vam dir que tornaríem junts, amb el benentès que tornàvem lliures.

—No vau tornar junts.
—Si no podem tornar lliures, no tornem junts. Per això el president va tornar tot sol el 8 d’agost i nosaltres no el vam acompanyar. Però el retorn, políticament, què ha de significar? El retorn ha de ser la confirmació d’una victòria, perquè vol dir que haurem tornat gràcies a l’amnistia, i l’amnistia és una victòria política; l’hem arrencada a l’estat contra la seva voluntat. Ni les sentències ni el retorn en si mateixos no són la solució ni la garantia de res; que un retorn, a part de confirmar una gran victòria com l’amnistia, l’hem de posar al servei de la reactivació del procés, sí. Però sense que això sigui la garantia o la condició suficient de res.

—Com vau viure el retorn fugaç de Puigdemont? Pensàveu que aniria com va anar?
—Si el retorn hagués acabat amb un empresonament del president, quin preu hauríem pagat? El retorn tenia una finalitat molt clara, explicar al món que a Espanya el Tribunal Suprem ha donat un cop d’estat. L’aprovació de la llei d’amnistia va obrir molts diaris al món, però el món no sabia que el Suprem s’insubordina. La finalitat principal del 8 d’agost tenia una dimensió ètica per part de Puigdemont de complir el compromís: va dir que tornaria i ho va fer. Però en té una de política i mediàtica, que és que el món s’assabenti que aquí hi ha un cop d’estat, i que torni la pressió a l’estat espanyol. Aquests són els actius d’aquesta tornada.

—I els passius?
—Si hi hagués hagut empresonament, el passiu hauria estat molt alt. Per tant, l’ideal és el que va passar: tornar sense presó. Si hi hagués hagut empresonament, bé, sí, és clar, encara hauria estat més eloqüent la denúncia del cop d’estat del Tribunal Suprem davant el món, encara que hauria estat més intensa. Però també hi hauria hagut una part negativa, a part de la dimensió personal, que és que políticament la fotografia del president a la presó és la que ha volgut Espanya durant tots aquests anys. I jo no vull que la tinguin.

—Aquest retorn no ha cremat el cartutx de la força del retorn de Puigdemont?
—No, hi haurà un dia que tornarem lliures. Espero que ho puguem fer junts, tal com vam dir. I, per tant, aquesta tornada amb llibertat ha de servir per a donar aquest missatge. El retorn ha de ser l’expressió d’una victòria democràtica de la societat catalana que ha imposat una amnistia en un estat. Continua tenint exactament el mateix sentit ara que abans del 8 d’agost. De fet, encara té més valor, aquest retorn en llibertat.

—Quina força i quin sentit polític pot tenir ara el vostre retorn, amb el carrer desmobilitzat i els socialistes governant la Generalitat i els partits barallats?
—El mateix que us deia amb les sentències. Els hem de donar el valor que tenen i no les hem de convertir en una clau màgica que desencalla totes les portes que avui estan encallades. I hi ha una part del moviment independentista per la qual la presència física del president al territori serà molt rellevant, i això també és important. I no és que en aquests moments els partits estiguin barallats entre si, sinó que hi ha una baralla interna dins d’Esquerra Republicana.

—Però quina part de responsabilitat assumiu a Junts sobre aquesta situació?
—Els partits no haurien d’haver tingut les discrepàncies estratègiques que han tingut, tot i que cadascú té dret de triar l’estratègia que vulgui. I si no vigilem, hi ha una cosa molt fàcil, que és abocar la frustració del moviment independentista sobre els dirigents; de dir que la culpa és dels dirigents, que no van fer el que havien de fer. Bé, vam fer un referèndum quan l’estat ens amenaçava d’enviar-nos a la presó; vam fer una declaració d’independència quan l’estat ens amenaçava d’una manera molt més evident. L’1-O la majoria del moviment independentista potser no era conscient de com n’era, d’alt, el preu de culminar el procés. Després l’hem entès. I una cosa que no vam fer bé els partits va ser parlar d’una manera més crua. El moviment ha descobert que el preu és molt alt i això genera una frustració lògica. I la via fàcil és canalitzar la frustració culpant els líders.

—Que no han sabut tenir unitat estratègica.
—Però, per a la unitat estratègica, dos no s’entenen si un no vol. Puc assegurar que el Consell de la República hem fet tots els esforços que hem pogut per a construir-la. La voluntat hi ha estat. Ara, el Consell no té un milió d’inscrits, en té 100.000. Potser si tinguéssim un milió, faríem una mica més de por a l’estat. Perquè el Consell ha estat molt clar a l’hora d’explicar com s’ha de culminar el procés, i vam dir que el preu era molt alt i que no hi havia cap més camí. Doncs que s’hi apuntin un milió de persones i llavors tindrem la prova que hi ha prou gent disposada a pagar-ne el preu. Perquè si no n’hi ha… Les responsabilitats són molt compartides, en aquest sentit.

—Els dirigents heu perdut centenars de milers de vots. No és moment, tal com demana alguna gent, inclòs el president Torra, de substituir aquests lideratges?
—No és un problema de lideratges, sinó de full de ruta. El full de ruta no és clar i això dificulta aquesta recuperació de la mobilització. Per bons que siguin els lideratges, si no hi ha un full de ruta, és molt difícil conduir un procés.

—Si Puigdemont és president de Junts després del congrés del partit, què passarà amb el Consell de la República? Quin futur té?
—Allò que Puigdemont faci en relació amb el Consell ho ha de decidir ell. Nosaltres tindrem ara una discussió estratègica de fons, sobre el nou context, sense la majoria independentista al parlament, amb l’abstenció i el desànim, el paper del Consell, què s’ha de fer… Però també vull destacar que nosaltres vam aprovar un pla de govern que marca les prioritats: enfortir l’activisme, créixer, treballar per la unitat estratègica, la internacionalització, avançar amb la construcció d’estructures d’estat allà on es pugui i tornar a explicar el perquè de la independència. El vam posar a consideració dels consells locals, van fer-hi aportacions… Les bases del Consell, de manera silenciosa però molt compromesa, treballen en línies d’acció concretes. Això no és fer volar coloms. I la missió del Consell, amb majúscules, que és acabar fent efectiu el mandat del Primer d’Octubre, és normal que es vegi molt difícil. És normal, perquè no depèn només del Consell.

—Se’n sap res, de l’auditoria externa sobre les vostres despeses amb diners del Consell?
—No era un tema de despeses meves. Hi havia una qüestió de les despeses de representació de qualsevol membre del govern, les meves i les de qualsevol altre. Ja vaig explicar en el seu moment les raons que hi havia darrere d’aquesta filtració, molt tristes i lamentables, i crec que no hi ha res més a afegir. Aquí es qüestionaven uns criteris de gestió, i l’auditoria es va encarregar aleshores. Sempre he dit que eren crítiques infundades, i que els criteris de gestió que es van seguir van ser impecables. De fet, són els únics que es podien seguir, amb les circumstàncies del Consell. Aquesta auditoria intenta d’analitzar això, la salut financera del Consell, que és raonable, i els criteris de gestió que s’han seguit, si eren correctes o no. Encara no s’ha tancat, serà durant el mes d’octubre. I el meu pronòstic és que les coses s’han fet molt bé, amb unes condicions molt adverses: no és gestionar el Consell i prou, sinó gestionar amb la precarietat de recursos que ha tingut el Consell.

—Segons què digui l’auditoria sobre la vostra gestió, quines decisions prendreu?
—El govern en el seu conjunt voldrà prendre nota de les conclusions, perquè hi ha coses que jo mateix havia posat sobre la taula, hi ha millores en l’estructura del Consell que es poden fer. L’auditoria és independent i ja ho veurem, però el govern en el seu conjunt prendrà decisions a l’hora de reestructurar la manera de funcionar i les bases legals del Consell.