Toni Aira: ‘Puigdemont pot fer la funció de fusible que cremi molt de pressa’

Més enllà de la sorpresa per l’acord a l’últim minut que ara fa una setmana va sacsejar la política catalana, un dels aspectes que més ha fet parlar a comentaristes, analistes i ciutadans informats ha estat el nou estil del president Carles Puigdemont. Nou estil en comparació al president anterior, Artur Mas, però també respecte els perfils habituals de la política a casa nostra. El torn de rèplica del debat d’investidura de Puigdemont, avui fa just una setmana, va rebre comentaris admirats pel to irònic, la capacitat dialèctica i un sentit de l’humor que va fer xalar als espectadors i, tal com es podia comprovar en directe, per la resta de diputats del parlament.

D’aquest nou estil, de les primeres passes i dels desafiaments que pot tenir d’ara endavant Puigdemont des d’un punt de vista comunicatiu, n’hem parlat amb l’expert en comunicació política Toni Aira, conductor del programa ‘Els spin doctors‘ a Catalunya Ràdio i professor i co-director del Màster en Comunicació Política i Institucional de la UPF. Aira comenta en aquesta entrevista que en un context polític i històric com l’actual, un lideratge com el que ha presentat aquests primers dies Carles Puigdemont pot ajudar a confegir la majoria social independentista que el sobiranisme vol aconseguir.

—La primera cosa que va agradar de Puigdemont va ser el sentit de l’humor i el to irònic que va fer servir en la sessió d’investidura. Què en penseu?
—La ironia i el sentit de l’humor són propis de la intel·ligència. La gent que té sentit de l’humor acostuma a ser intel·ligent. Sobretot, també demostra seguretat amb si mateix. Puigdemont és un personatge molt segur del seu rol, de la seva trajectòria, de la feina que té encomanada… amb un punt de poca necessitat d’autojustificació. No ha de demostrar res d’extra. La seva trajectòria és molt coherent amb el paper que assumeix ara. I això és un còctel que dóna bon resultat.

—Aquesta coherència que dieu es mostra clarament amb el llenguatge que fa servir. Parla d’independència i de república amb naturalitat sense cercar sinònims ni eufemismes…
—Té dos avantatges. D’entrada, ell tenia una gimnàstica prèvia feta a l’hora de pronunciar aquestes paraules. És una persona que té una relació natural amb el concepte d’independència, des del punt de vista ideològic i pràctic. Aquesta és una diferència clara respecte del president Mas, que va arribar a l’independentisme no fa tants anys. I després, el moment polític i social quan ha assumit la responsabilitat.

—La maduresa política de la societat catalana?
—Clar. Mas va arribar a la presidència el 2010 quan la societat catalana començava a fer el tomb. El procés el van fer juntament el president Mas i la societat catalana. En canvi, Puigdemont es troba assumint el càrrec de president amb una societat que ja ha madurat molt aquest concepte i ja s’hi ha familiaritzat. No li calen tantes precaucions com feia servir Mas els primers anys de mandat. Encara queda gent per incorporar, però hi ha una majoria social que ha assumit aquest marc conceptual. Per exemple, el votant de Convergència ja és conscientment independentista. En aquest sentit, Puigdemont ho ha tingut més fàcil que Mas.

—Aquesta naturalitat de què parleu l’ajudarà a connectar amb els que encara són renuents al projecte d’independència?
—Ell és una persona netament independentista i convergent, però trenca una mica l’esquema del votant típic de CDC. Fins i tot des d’un punt de vista d’imatge. És dels que han arrossegat els companys de partit cap a la independència. No s’hi ha deixat portar ni ha esperat que la societat anés per davant. Ha estat un impulsor del projecte independentista des de sempre. La seva no és la fe del convers i, per tant, no té necessitat de sobreactuar ni de justificar-se. Això transmet autenticitat. Allò que diu, s’ho creu. I això es nota.

—I això el fa més creïble…
—Té credibilitat en públics amplis. La calma, la tranquil·litat i el posat amb què diu les coses genera pocs anticossos. És a dir, fins i tot Inés Arrimadas —als antípodes polítiques de Puigdemont— ha reconegut el to dialogant i respectuós del president. Això demostra el que pot arribar a provocar en les persones que dubten sobre la independència. El tarannà de Puigdemont pot ser molt efectiu per a recuperar aquells que han tingut crisis de fe amb tot l’espectacle que ha seguit el 27-S. La seva convicció és un dels seus grans actius.

—La naturalitat es troba en el discurs, però també en l’aspecte gestual?
—Sí. Ho fa el personatge, però també les circumstàncies. Pensem que Mas va assumir la responsabilitat de liderar des de finals dels 90 amb molta pressió. Havia de substituir un monstre polític com Jordi Pujol, encarar-se a Pasqual Maragall, conduir CDC per primer cop a l’oposició, governar amb una crisi econòmica brutal… No és per justificar-lo, però és cert que Mas arribava als nostres dies amb un aire exhaust i amb una marca de resistència més que comprensible.

—Se li notava la duresa en el gest.
—Sí. Un punt de crispació pels moments viscuts i la pressió assumida. Molta tensió. Un malestar legítim per les proves que havia de superar cada vegada que volia fer una passa endavant. En canvi, Puigdemont arriba molt descarregat de pressió. I això ajuda a transmetre confiança i convicció no crispada. Té aquest aire una mica despenjat… i no ho dic tan sols pels cabells ni el seu posat. En la manera de vestir i de caminar… Té una manera de fer que transmet la sensació d’anar-hi anant. Ningú espera d’ell que faci cap atzagaiada. Sembla que anirà avançant sense acceleracions però sense fre. I ha assumit un càrrec que en aquest moment sembla més una cadira elèctrica que no una butaca. Però la seva calma pot ajudar a molta gent a viure la situació política actual amb més confiança i tranquil·litat.

—Voleu dir que hi havia massa neguit al món sobiranista?
—I tant. La incògnita constant. «Què ens espera? Què hem de fer? Ho estem fent malament? Què farem si fan això? I si fan allò?» En les primeres declaracions que recordo que va fer un cop investit president, en la seva renúncia a l’Ajuntament de Girona, a preguntes dels periodistes, va dir: ‘Les paraules de Rajoy són paraules d’un president en funcions. Jo sóc president de la Generalitat…’ I és que els deures aquí ja els hem fet. Ha costat molt, però tenim govern i tenim president. I estan compromesos amb un full de ruta. Puigdemont trasllada ara la pressió a l’altra banda amb molta habilitat. Ho està encarant bé.

—És exagerat dir que és un president poc presidencial? Estàvem acostumats a figures molt institucionals i de to més elevat.
—Aquest és un dels grans desafiaments del president Puigdemont. No podem pensar que el moment històric prescindirà dels interessos de partit i de les tibantors pròpies de la política. Per tant, Puigdemont haurà de demostrar també que sap gestionar les tensions, les ambicions i els interessos que no sempre coincidiran dins del govern. La seva és una figura molt diferent de la d’Artur Mas. Per exemple, no se’l pot identificar amb un cert ‘establishment’. Artur Mas es va encarar amb l’establishment, però sempre se’l va continuar acusant de formar-ne part. És algú que havia anunciat a Girona que tan sols s’hi estaria dos mandats. I no hi tenia cap obligació. No sembla que tingui una estimació especial per les cadires. Guanya un plus d’autoritat per ser on és.

—La hipoteca de no haver estat elegit a consciència pel poble és compensada per l’absència d’ambició personal?
—Ningú pot dir que sigui un personatge que ha estat conspirant i maniobrant amb punyalades i cops de colze per arribar on és. I estem parlant de la màxima posició institucional del país! Això li va molt a favor. Som en un moment en què la retòrica i la demagògia antipolítica ven molt. I aquesta imatge d’honestedat i de manca d’ambició personal l’afavoreix. Puigdemont no té la necessitat de treure’s la corbata per semblar menys polític.

—En l’entrevista de TV3 de dijous va dir que no plantejava presentar-se a les eleccions després d’aquest mandat de divuit mesos. Això també juga a favor seu?
—És un plantejament que el reforça. Els seus companys de viatge —al govern i al partit— tindran difícil ser-li deslleials. Ha assumit la responsabilitat per sorpresa, en una conjuntura complicada. Però no ens enganyem, ara està en un moment dolç perquè acaba de prendre possessió i el govern s’acaba d’estrenar. Això passa per contrast amb els mesos precedents. Arribaran moments molt complicats. Espanya ha demostrat de què és capaç, i encara més que ho demostrarà. Ell és conscient que pot fer la funció de fusible que cremi molt de pressa. És la cara que haurà d’entomar l’agressivitat de l’estat espanyol. I ja hem vist en el cas d’Artur Mas que estaran disposats a trencar-li. Qualsevol que fos deslleial amb ell, en càlcul de futur, seria fortament penalitzada. Ell guanya molta força quan diu que assumeix el risc i que no pensa perpetuar-se en la més alta posició. Després ja veurem què passa. Dependrà de la seva capacitat d’èxit o de fracàs.

—És un president que ha estat periodista. Com creieu que influirà això?
—Ja en tenim algunes pistes. En la sessió d’investidura va ser més hàbil i brillant en el torn de rèplica que en el discurs inicial. Tenim un polític ben preparat per a la pregunta/resposta. La interacció i el cos a cos li van bé. Domina més el format breu que el discurs llarg tradicional. Sap que la capacitat d’atenció és limitada en una societat d’estímuls constants. Ens dispersem amb molta facilitat. Ell coneix els mecanismes de la comunicació. Sap que un líder polític ha de tenir un punt de líder mediàtic. Ho està demostrant.

—I es mou bé a les xarxes socials…
—Allò que va dir a Arrimadas i Albiol, que aixequessin la mirada del Twitter, ho pot dir amb molta tranquil·litat d’esperit. Perquè tenia la fama de no aixecar la mirada del mòbil, precisament. És una persona molt connectada a les xarxes socials i avesada a les noves tecnologies de la comunicació. Però demostra que sap sortir d’aquest món i diferenciar bé la realitat global de la petita realitat de la xarxa. Ja va dir que volia continuar a Twitter, encara que amb un altre ritme i un altre to. En això ja hi ha una distància abismal amb un president Mas que va resistir molt al Facebook i que no va abraçar mai Twitter. Generacionalment i en termes de comunicador multimèdia podem notar un canvi notable.

—Feu una valoració molt positiva en tots els aspectes. No li trobeu cap pega al nou president?
—Costa trobar-les. Com a periodista a qui he tractat personalment, és d’aquelles persones de qui no pots tenir queixes. Poca gent me n’ha parlat malament. Fins i tot la gent que hi ha competit en el terreny polític no acaba de parlar-ne malament. Ja veurem si aquesta imatge la podrà mantenir gaire temps perquè ara ha assumit una responsabilitat que atrau molta tensió i molts interessos. I aquest país està acostumat a lideratges forts. El seu es pot adaptar bé a un sistema de govern amb lideratge col·legiat. Ja veurem si en el moment actual no hi haurà gent que necessiti un avi Macià… un personatge molt carismàtic. Puigdemont no té un lideratge consolidat. I caldrà veure com respon al moment històric que viu Catalunya. Aquesta és la gran incògnita.