15.09.2022 - 21:40
Tomàs Sayes (la Pobla de Lillet, 1985) va ser detingut pels Mossos d’Esquadra diumenge passat quan tornava de la manifestació de la Diada. Aquest activista de la Cerdanya es trobava en crida i cerca per haver desobeït tres citacions judicials per un tall de la N-260 durant les protestes contra l’empresonament de Pablo Hasel. De fet, uns mesos abans, l’ex-secretari nacional de l’ANC i de la CUP ja havia estat detingut per la policia espanyola a la duana d’Andorra pels mateixos fets. Amb ell parlem de la citació judicial –la seva defensa la porta Alerta Solidària– i les detencions, però també de la Diada i el moment polític actual.
—Com us van detenir?
—Els Mossos ens van aturar en un control rutinari d’alcoholèmia a la sortida de Terrassa. Era força tard, quarts d’una de la nit. Jo no portava el carnet de conduir i els vaig haver de donar el DNI. Quan van fer les comprovacions per a veure si tenia carnet o no, els va aparèixer que hi havia una ordre de crida i cerca d’ençà de la setmana passada. I llavors van engegar tot el protocol de detenció.
—Tornàveu de la Diada?
—Sí, a la tarda havíem estat a la manifestació. Tornant cap a casa ens vam desviar cap a Terrassa per recollir el meu pare, que havia marxat més d’hora que nosaltres. Segurament, si haguéssim anat directament cap amunt, cap a la Cerdanya, no m’haurien detingut, però va anar així.
—Quin tracte vau rebre dels Mossos?
—Va ser un tracte correcte. Tampoc no sé gaire com funcionen internament. Ells veuen l’avís de crida i cerca, però no tinc clar que els n’aparegui el motiu. A vegades es comporten una mica com uns punkies perquè es deuen esperar el pitjor, un assassí o un narcotraficant [riu]. Però en aquest cas el tracte va ser correcte.
—Com van reaccionar després de l’alerta?
—M’ho van comunicar i els vaig dir que ja ho sabia. Crec que es van sorprendre una mica, perquè no em vaig exaltar ni vaig intentar d’esquivar el control. Suposo que aquesta actitud relaxada també els va tranquil·litzar a ells. Llavors el meu pare es va emportar el vehicle i jo em vaig quedar al control esperant una patrulla perquè em traslladés a la comissaria.
—I vau passar la nit al calabós.
—Em van portar a la comissaria de Terrassa i el procediment per a entrar a la cel·la va ser més àgil de l’habitual. Aquesta vegada amb prou feines em van agafar les empremtes, suposo que amb la detenció del juliol ja les tenien actualitzades. I una volta a la cel·la, a dormir, tot i que allà, descansar no ho fas pas gaire. Cap a quarts de nou, als quatre que érem al calabós ens van portar al jutjat, on ens van tenir unes hores més tancats.
—I després?
—Van embolicar la troca amb la meva advocada, Eva Pous, d’Alerta Solidària. Els Mossos no li van donar informació sobre quan passaria a disposició judicial, fins que després d’haver-hi insistit li van dir que hi passaria cap a un quart de deu. La realitat és que em van cridar molt més tard.
—En quina situació legal us trobeu?
—El cas encara es troba en fase d’instrucció. Jo m’he negat a atendre les citacions judicials per a declarar a la Seu d’Urgell, de manera que van decretar una ordre de crida i cerca. Ara, després d’haver passat a disposició a Terrassa, on em vaig negar a declarar, l’ordre ha quedat desactivada. A partir d’aquí, jo i la meva advocada estem a l’espera de saber si s’arxiva el cas o anem a judici.
—Us van detenir el juliol passat perquè no havíeu atès les citacions i vau passar a disposició del jutjat de la Seu d’Urgell. Com és que us van tornar a posar en crida i cerca la setmana passada?
—En aquella primera detenció, que la va fer la policia espanyola, ja havia de passar a disposició judicial, perquè l’ordre demanava precisament això. Però no sé per quin motiu hi va haver una anomalia i, en comptes de posar-me a disposició judicial, em van dur al jutjat i em van donar un paper amb una altra citació per a anar voluntàriament a declarar. Em van detenir i em van tenir privat de llibertat durant dotze d’hores per donar-me un paper…
—I què vau fer?
—La citació era per al dilluns següent [25 de juliol]. Quan me la van donar ja els vaig avisar que tornaria a desobeir, perquè seria absurd actuar diferent. Dilluns no vindré, vaig dir uns quants cops, però no em van fer cas. Em van donar el paper i em van aviar. Els va semblar la mar de normal tancar-me al calabós per tan sols fer això. Evidentment, el dilluns no em vaig presentar. Suposo que llavors el jutge va decidir de fer vacances i no va reactivar l’ordre de crida i cerca fins ara fa uns dies.
—Com va ser aquesta primera detenció? Per què us va detenir la policia espanyola?
—Em van detenir a la duana quan anava cap a Andorra. Els policies van aturar el meu vehicle perquè portava el “CAT” a la matrícula i un adhesiu de “llibertat presos polítics”. Tu saps que estàs en crida i cerca i vas cridant l’atenció, em va dir un d’ells. Vejam si no podré portar el que em doni la gana a la meva furgoneta. A diferència de Terrassa, quan va saltar l’alerta de crida i cerca, aquests sí que es van posar punkies.
—Per què?
—Crec que en primera instància no en devien saber el motiu, i quan vaig intentar d’aparcar millor la furgoneta, a la duana hi ha molt poc espai, es van posar com unes fures. Es van pensar que volia cardar el camp [riu]. Però no tenia cap mena de sentit. Llavors els vaig explicar el motiu de la crida i cerca i la majoria d’agents es va calmar.
—La majoria?
—Una agent va continuar molt emprenyada amb mi i remugava coses.
—I després?
—Van començar els problemes amb la llengua. Una cosa típica de la policia espanyola. No t’entenem, parla en castellà, i aquesta mena de coses. De fet, el més sorprenent és que una de les agents que més insistia a imposar-me el castellà, abans havia estat als Mossos d’Esquadra, de manera que entenia i parlava perfectament el català. En fi…
—Vau tenir problemes a la comissaria de la Seu?
—Em va costar molt que em deixessin fer una trucada per a informar del meu estat, però el tracte personal va ser correcte. Ara bé, més tard vaig saber que també havien marejat els advocats. Els van dir que no sabien res de mi, que no era allà detingut i que truquessin als Mossos, com si m’haguessin detingut ells, i mentrestant jo era a la cel·la.
—Què va passar amb el vehicle?
—Això va ser una altra irregularitat. Es va quedar a la duana. El van aparcar bé, però se’n van quedar les claus. Suposadament, per si l’havien de moure, però enlloc van fer constar que s’havien quedat les claus i, per tant, el meu vehicle. A més, no en tenien cap necessitat, perquè la furgoneta era aparcada en un lloc on no molestava.
—L’origen de tot plegat és un tall de la N-260 entre Bellver de la Cerdanya i Prullans per a protestar contra l’empresonament de Pablo Hasel. Què va passar aquell dia?
—El tall el va organitzar el CDR de la Cerdanya en el marc de les mobilitzacions per a exigir la llibertat de Pablo Hasel. I un veí de Montellà, que treballa al túnel del Cadí, va fer unes fotografies de la meva furgoneta, que la va trobar per la zona del tall, i les va fer arribar als Mossos d’Esquadra. Ningú em va identificar allà, però complia el perfil predeterminat per la policia. Uns dies més tard em van venir a buscar i em van identificar com a únic responsable de l’acció.
—Sou l’únic investigat pel tall?
—Sí, curiosament. Era un tall important amb neumàtics. És impossible que ho fes una sola persona.
—De què us acusen?
—En les ordres de crida i cerca s’esmenten danys, però el cas encara és en instrucció i no ho sé del cert.
—Per què heu desobeït totes les citacions?
—Sobretot per tres motius. El primer és que això no és una causa judicial, sinó una persecució política. Quan hi ha mobilitzacions aquí dalt, casualment, sempre em citen a mi o a un altre company dels CDR. No es volen esclarir fets, sinó que es persegueixen sempre les mateixes persones. Suposo que volen que ens cansem de militar i d’estar actius. En segon lloc, perquè no reconec la legitimitat del tribunal. La justícia espanyola, especialment després de l’1-O, ha estat un element fonamental de la repressió contra l’independentisme. A mi no em representen els tribunals que consideren just que hi hagi presos polítics, exiliats i milers de represaliats. No vull col·laborar amb això.
—I el tercer?
—Visibilitzar que la repressió no s’ha acabat, tot i el moment polític actual. La desobediència de les citacions i les detencions deixen palès que l’estat espanyol no ha aturat la maquinària i manté la persecució. Jo podria anar a declarar i complir els tràmits, però si ho fes, contribuiria al fet que aquesta causa i moltes altres desapareguessin de l’atenció pública. La repressió no s’atura i continua afectant milers de persones.
—Abans de les protestes per Hasel us van obrir dues causes més. Una, pel tall del Tsunami al Pertús, i una altra, per una marxa per la llibertat dels presos entre Alp i Das. Com han acabat?
—Del tema del Pertús no en tinc notícies. No era una qüestió penal, sinó administrativa. L’únic que hi va haver va ser la detenció per part de la policia francesa i posteriorment l’interrogatori a la comissaria, on vaig decidir de no declarar. I ja no n’he sabut res més. No ha arribat cap multa ni tampoc cap notificació d’arxivament. Crec que no arribarà res, sobretot després dels arxivaments en els jutjats de Figueres i Girona. Pel que fa a la marxa, els Mossos em van atribuir a mi l’organització. Dins del CDR ens vam distribuir les tasques i a mi em va tocar informar els agents per facilitar-los la feina. I gràcies a això, em van denunciar per manifestació il·legal amb l’afegit d’armes.
—Armes?
—Els Mossos van enxampar dos nanos, que no tenien res a veure amb la marxa, perquè feien pintades i els van trobar un puny americà. I això també m’ho van atribuir a mi. Al final, la causa es va arxivar perquè no tenia cap mena de fonament.
—Per acabar, diumenge us va detenir tornat de la manifestació de la Diada. Com a ex-secretari nacional de l’ANC, què us va sembla la mobilització i la polèmica que ha arrossegat?
—La Diada em va sorprendre gratament. Semblava que la gent estava desmobilitzada, en part pel paper dels partits, però va respondre. No va ser tan gran com en els moments més àlgids, però és una manifestació que cal tenir molt en compte. I sobre les polèmiques, és una mica el de sempre, quan no hi ha propostes, els catalans ens fotem els plats pel cap.
—Què en penseu, del rol actual de l’ANC?
—No acabo de compartir la proposta de la llista cívica. Crec que l’ANC entra massa en el terreny parlamentari, quan el seu terreny és el carrer, que és on ha de fer la feina. La llista em sembla una idea força absurda. Sense un acord o vist-i-plau amb els partits, acabarà essent una quarta opció electoral que em costa molt d’entendre qui pot beneficiar.
—Sou optimista?
—Hem estat pitjor [riu]. Passa que és molt cansat haver d’aguantar això, sobretot després de l’1-O. Ara per ara no hi ha solucions i el camp polític s’ha convertit en un campi qui pugui amb tothom buscant culpables. Però no perdo l’esperança que tard o d’hora trobarem la manera, ens entendrem, i mirarem de nou a l’enemic real. A casa no en tenim, d’enemic, simplement hi ha postures diferents. Som en un atzucac i n’hem de sortir. Paciència.
