Tomàs Fuentes i Ignasi Taltavull (‘La Ruïna’): “Sobretot som uns desgraciats”

Tomàs Fuentes (Badalona, 1983) i Ignasi Taltavull (Barcelona, 1988) són els creadors de La Ruina, un dels pòdcasts més escoltats a l’estat espanyol, que consisteix a fer pujar gent dalt un escenari perquè s’humiliïn explicant històries i anècdotes personals. Evidentment, no hi ha ni escarni, ni maltractament. Tot és fet amb bona voluntat i carretades de bon humor. I ara, després de quatre anys omplint sales i teatres, Fuentes i Taltavull han decidit de fer el salt a la televisió, concretament a RTVE, per fer el programa en català. Amb ells conversem sobre això, els seus projectes, els seus hàbits de viatge, una mica de política i de la polèmica del Zona Franca.

—Repassant les vostres vides, especialment la de Tomàs Fuentes, fa la sensació que sempre treballeu.
—Tomàs Fuentes [T. F.]: Cada vegada menys, però Déu n’hi do…
—Ignasi Taltavull [I. T.]: Com que cada vegada menys. Vols dir?
—T. F.: És la meva idea…
—I. T.: No és la meva sensació [riu]. Cada vegada treballem més els altres i a tu et sembla que treballes menys…

—Què teniu entre mans a part de La Ruïna?
—T. F.: Tots dos tenim projectes paral·lels. Jo treballo al Terrat i dirigeixo un programa que s’estrena al juny. I a això hi has d’afegir totes les col·laboracions amb els mitjans.
—I. T.: Jo tinc un altre pòdcast [Aquí Estamos, amb Adri Romeo], per si no en tenia prou amb un [riu]. A més, tinc un grup de música, Los Nuevos Fenómenos, que tot just comença. El nostre primer directe serà al Festival Terrats.

—Sou esclaus de l’autoexplotació pel hobby?
—T. F.: És una autèntica trampa [riu]. Si les coses ens agraden, no sabem dir que no.

—Com es combina això amb la vida privada?
—T. F.: Com que no odiem el que fem…

—L’Ignasi aixeca la cella…
—I. T.: No es combina de cap manera [riu]. No tenim vida.

—Els hobbies estressen com a feina?
—T. F.: No hauria de passar. Amb La Ruïna hem aconseguit que el hobby esdevingui una feina, però sense perdre l’essència. Jo en gaudeixo molt. L’únic estrès que hi ha, en tot cas, és quan hem d’agafar un avió, perquè fem un xou fora, i anem justos de temps.
—I. T.: La cosa potser canviarà, però ara mateix és un luxe. Amb en Tomàs, que som amics de fa molts anys, tenim la sort de visitar ciutats i teatres. A més, ens corresponen amb molta amabilitat, comprant les entrades i explicant-nos les seves ruïnes.

—La relació personal se’n ressent quan passeu tantes hores junts?
—T. F.: No, no, al revés.
—I. T.: Ahir vam quedar per anar a fer unes cerveses i ens havíem vist feia ben poc [riu].
—T.F.: Abans de tenir La Ruïna, els caps de setmana ja els passàvem junts. En tot cas, ens ha servit per a entendre’ns millor.
—I. T.: Sí, hem desenvolupat una mena de sintonia quan som de viatge, que segurament és una de les coses més complicades d’aconseguir. I ens entenem millor. Per exemple, en Tomàs ja sap que jo no baixo mai a esmorzar. Mai.

—Això hauria de ser delicte…
—I. T.: [Riu] Dormo tant com puc. Aprofito al màxim.
—T. F.: Jo no perdono cap esmorzar. Moltes vegades esmorzo i després me’n torno a dormir, però no me’n salto cap. Els esmorzars d’hotel, amb aquell bufet lliure on hi ha de tot, són un paradís.
—I. T.: [Riu] En fi, cada vegada hi ha menys conflicte…

—Menys?
—T. F.: Sí que és veritat que dormim separats perquè ronco com un cabró.
—I. T.: Això sí que podria generar tensió… Un any sencer sense dormir…
—T. F.: El dia que hi hagi mal rotllo, a VilaWeb sereu els primers a saber-ho.

—Exclusiva!
—I. T.: Crec que es notaria abans al programa [riu].

—Es pot viure de les ruïnes de la gent?
—I. T.: Ens ha costat moltíssim. Es pot viure de fer els xous en directe i de vendre les entrades, però el pòdcast per si sol no dóna. A més, ara tenim la sort que la ronda és molt extensa, anem a molts llocs, i com que la gent respon, hem pogut créixer una mica i contractar gent. Ara ens ajuden amb les xarxes, amb el muntatge dels capítols… Abans ho fèiem tot nosaltres i el benefici per hores invertides era ridícul.
—T. F.: Nosaltres vam poder aguantar La Ruïna durant tres anys perquè era un hobby, però també perquè tots dos teníem altres feines i, per tant, els diners per a pagar els lloguers. No teníem la pressió de fer calés amb el pòdcast. Si no hagués estat així, no hauríem fet 125 capítols.

—En quin moment el projecte comença a ser autosuficient?
—I. T.: Ens ha costat una vuitantena de capítols que La Ruïna es mantingués sola. Abans havíem de treballar de dilluns a divendres i, quan sortíem de la feina, li dedicàvem la resta de la setmana, sobretot si teníem xou fora. El dilluns tornàvem a la feina rebentadíssims.

—Em poso en el paper d’avi catòlic. Causa alguna mena de remordiment fer un xou i diners amb les misèries de la gent?
—I. T.: La veritat és que no. La gent hi participa voluntàriament. Tu pots venir al xou i no participar en el sorteig. D’aquesta manera no has de pujar a l’escenari.
—T. F.: I les històries, les anècdotes que s’hi expliquen, les trien ells mateixos. Nosaltres no hi intervenim en res. Al final, es genera un ambient de catarsi i d’empatia… La gent no se’n riu, del qui parla, sinó de la història. I la clau, crec, és l’afectat. Si ell fa broma i riu, via lliure.

—Les històries també poden ser pura invenció…
—T. F.: És una possibilitat.
—I. T.: T’imagines que des del principi totes fossin inventades i que hem estat perdent el temps com uns idiotes [riu]. De fet, demostraria una creativitat increïble, crec que encara m’agrada més. O encara millor. Que tots fossin actors i nosaltres haguéssim guionitzat 600 persones…
—T. F.: Així la gent entendria per què ens dóna tanta feina el pòdcast [riu].

—Una cosa que sí que confirma La Ruïna és que la vida és una merda.
—I. T.: Sí, però crec que té una doble visió. Tot és una merda i no passa res. Ens en podem riure. Això que diré ara no és gaire optimista. Si et pares a pensar com funciona el món, òbviament, no hi ha esperança. Estem condemnats i vivim en un lloc fosc i terrible. Per això és important la part del riure.
—T. F.: Uau…
—I. T.: Això vol dir que no tinguem dret de ser feliços [riu]. Saps què et vull dir?
—T. F.: Sincerament?
—I. T.: Si penses en el patiment que significa ser viu, no faràs res. Si ho superes, t’ho pots passar.
—T. F.: Mare meva, quina destrempada ara…
—I. T.: Ho sento. Ja em coneixes [riu].

—Ho voleu redirigir, Tomàs?
—T. F.: [Riu] Quina era la pregunta?

—El món és una merda…
—T. F.: Bé, hem assimilat el món de postureig i de les fotografies d’Instagram. Tot és perfecte. La veritat és que, com a molt, aniràs un cop l’any a una platja paradisíaca, per dir alguna cosa, però desgraciat ho ets unes quantes vegades el dia. Aquest és l’esperit de La Ruïna.

—A la platja paradisíaca també som uns passerells.
—T. F.: Oh, i tant. Si obres una mica el pla, a la platja hi ha milers de persones, una guingueta merdosa amb un cartell ronyós de Frigo…
—I. T.: Sobretot, som uns desgraciats. A vegades som afortunats, però sobretot som uns desgraciats.
—T. F.: Crec que des de la pandèmia hi ha un canvi de mentalitat. Sóc un desgraciat i això està molt bé. Perquè tots ho som.

—Recuperant la vena filosòfica de l’Ignasi…
—I. T.: Vejam, filosòfica… No sé si se’n pot dir filosofia, de la depressió…

—El vostre és un programa que posa en pla d’igualtat els famosos i la massa.
—T. F.: En el postureig i en el luxe, els diners importen molt. Com més en tens, més pots fer el cafre, però en el ridícul… No hi ha res que ens humanitzi tant com el ridícul. És igual si ets ric o pobre. La igualtat és absoluta.
—I. T.: I a l’escenari es produeixen connexions molt especials entre convidats famosos i persones que per primera vegada agafen un micròfon en públic. No demanem res, ni posem cotonets a les estrelles. Només volem que s’humiliïn com la resta.

—Sou un dels pòdcasts més escoltats a l’estat espanyol. Ara sou el dotzè, però va canviant cada dos per tres. Sou just per sota de La Base, de Pablo Iglesias…
—T. F.: I d’en Jordi Wild…

—Ell és una mica més amunt. És el segon del rànquing.
—I. T.: Aquestes coses et fan pensar fins a quin punt és un mèrit, no? Vull dir, n’hem de treure pit, d’això? [Riu.]

—Pablo Iglesias no el portareu al xou, oi?
—I. T.: No. Vejam, no ho sé. De ruïnes en deu tenir unes quantes…
—T. F.: Intentem de no portar gent relacionada amb la política, almenys de moment. Tret que et posin sobre la taula… Jo què sé… Un Mariano Rajoy.
—I. T.: [Riu].

—Un senyor que surt de la cova després d’anys d’oblit.
—I. T.: Sí, sí.
—T. F.: Crec que ja està per sobre de tot.
—I. T.: O el rei Juan Carlos. A mi m’agradaria molt, crec que seria increïble…

—Seria un problema per al tècnic de so, perquè parla com si fes beatbox.
—T. F.: Imagina’t les seves ruïnes…
—I. T.: En Villarejo té les ruïnes d’en Juan Carlos enregistrades. Des d’aquí faig una crida perquè ens n’enviï alguna.

—A què atribuïu l’èxit? Perquè el format és molt senzill.
—T. F.: És tot molt bàsic. Hem tocat una tecla rara, no ho sé…
—I. T.: Crec que és una suma de factors. No tenim pretensions i és un pòdcast molt proper. Va una mica en la tònica del que cerca la gent, que s’ha cansat de les coses artificials. Els streamers, per exemple, també són una mica això. Gent que et parla com un amic amb qui t’identifiques. La Ruïna és això, gent normal parlant del seu dia a dia.
—T. F.: També és cert que hi ha una part de storytelling important. S’expliquen històries que s’han explicat mil i una vegades en sopars i bars. Estan tan polides, tan perfeccionades, que entren molt bé. A més, el format fa que si una anècdota no et fa gràcies, uns minuts després n’hi ha una altra i el programa es reinicia. A més, el pots consumir d’una tirada o a trossos. No hi ha res d’actualitat i sempre pots recuperar un capítol que t’hagis perdut.

—Tret si es mor el convidat…
—T. F.: [Riu] Això encara no ens ha passat.

—Potser quan porteu Juan Carlos.
—T. F.: [Riu] Què faríem?
—I. T.: El penjaríem igualment.
—T. F.: [Riu].
—I. T.: Tu saps la feina que hi ha d’edició? [Riu] Si em moro jo, penja’l, eh?

—L’èxit us ha pujat al cap?
—T. F.: Estem més acostumats al fracàs que no pas a l’èxit, que és circumstancial. També hi haurà un dia que La Ruïna començarà a baixar…
—I. T.: Vejam, serà ben aviat…

—Per què?
—T. F.: Ignasi, per què ets així?
—I. T.: No sé, com tot, no? Té sentit…
—T. F.: Doncs jo espero que no.
—I. T.: Per mi que duri per sempre, però res dura per sempre. I menys en l’entreteniment. Hi ha dos o tres anys bons, i després farem altres coses. No passa res. També és veritat que si La Ruïna comencés ara, ho tindríem molt complicat. Quan vam començar, el podcàsting no estava tan gentrificat, era més amateur. No hi havia 200.000 propostes diàries, ni productores tan potents bombardant constantment. Clarament, hi ha un negoci i hi ha projectes molt creatius, però també n’hi ha molts de dissenyats exclusivament per atreure gent. I després estan buits. No hi ha res.

—Ara és quan dieu algun nom?
—I. T.: [Riu] No, no, no. La gent ja sap qui són.
—T. F.: Nosaltres no tenim ningú darrere, però dues coses ens van canviar la vida. La pandèmia, que primer podia semblar que mataria La Ruïna, perquè és un programa amb públic, ens va donar molt de públic nou. I, sobretot, en Berto Romero, que ens va recomanar al Nadie sabe nada. Allà vam fer el salt. Si ho hagués dit a la televisió hauria estat diferent, però ens va arribar una allau de gent.
—I. T.: Sí, molta gent ens va donar una oportunitat. Ells tenen molt de públic a l’estat, però també a l’Amèrica Llatina. Va ser un cap de setmana de bogeria. També és veritat que molts dels qui ens van tastar, no van repetir. Els vam semblar una merda i van marxar.

—I en plena cresta de l’onada feu el salt a la televisió en català. Com sorgeix la proposta?
—I. T.: El Terrat ens va venir a buscar i ens va proposar de fer la versió televisiva de La Ruïna en català. I dit i fet, La2 s’hi va interessar.

—La primera idea ja era fer-ho per a Catalunya.
—I. T.: Sí, sí. La idea original ja era aquesta.
—T. F.: Nosaltres, com que no planegem res, no teníem res pensat. I el Terrat ens va oferir de fer-ho en català i, vam dir, de puta mare. Endavant.
—I. T.: I ens fa molta il·lusió, perquè suposa obrir un camí que no és el mateix del pòdcast. I amb Televisió Espanyola ens hem entès de seguida i ens han donat llibertat absoluta amb el contingut. No ens han retallat cap acudit. També és veritat que si ho haguessin fet, haurien anat en contra de l’essència del xou, que viu de la cosa inesperada i de la improvisació.
—T. F.: Ha entrat tot i no ens han posat cap trava. Crec que La2 a Catalunya, amb nosaltres, el late del Marc Giró i el programa de l’Ana Boades, vol dotar-se d’una programació coherent i completament en català. Fins ara ho desconeixia i sembla que van fent un esforç.

—Abans parlàveu de gentrificació. La Ruïna, visualment i estèticament, s’ha gentrificat…
—T. F.: Ens pentinen. I anem ben vestits, no com ara…

—L’aspecte del xou és un pèl menys ronyós que el del pòdcast.
—I. T.: [Riu] Ets molt generós. T’agraeixo que hagis tingut la deferència de dir “un pèl menys”. Una cosa que ens va respectar Televisió Espanyola, que nosaltres teníem molt clara, és que el programa de televisió no substitueix l’altre. Han de conviure. El pòdcast de La Ruina continua existint i essent autoproduït. La televisió és un extra que donem a la gent que ho vulgui veure i que potser ens fa arribar a un públic nou…

—Us hi trobeu?
—I. T.: No tinc dades [riu], però sí que hi ha força gent que ens escriu per dir-nos que està aprenent català amb La Ruïna a Televisió Espanyola.
—T. F.: Que no es refiïn del meu català per aprendre’n.
—I. T.: [Riu] No, no, clarament.
—T. F.: Em pensava que hi hauria més indiferència a Espanya, però cada setmana rebem missatges de gent que es pixa de riure veient el programa. Això està molt bé. I s’ha de reconèixer l’esforç, perquè a la resta de l’estat no s’emet. S’ha de cercar directament a la web.

—Com és l’experiència de canviar el castellà per fer el programa en català?
—I. T.: Realment, cap diferència.
—T. F.: Jo sí que vaig amb el xip activat per intentar de parlar-lo tan bé com pugui.
—I. T.: [Riu].
—T. F.: Sí, sóc molt…
—I. T.: Ets de Badalona, ho pots dir.
—T. F.: Sóc de Badalona, ho sóc. I m’agradaria tenir més cura de la llengua. Abans de fer el programa sí que vaig pensar que potser canviaria el registre, però la veritat és que no. Tot ens surt molt natural. A més, tots dos estem acostumats a fer comèdia en català, tant stand up com col·laboracions en mitjans.

—Heu rebut alguna indicació amb l’audiència?
—I. T.: De moment hem començat molt bé. No ens han collat gens i, d’entrada, sempre estem per sobre de la mitjana de la cadena. I a les xarxes funciona molt. Estem contents. Tampoc no hi estem a sobre.
—T. F.: En cap moment ens han donat cap xifra per a renovar. El feedback és bo. També han entès que l’audiència és un conjunt. Hi ha la de la televisió, però també internet, que crec que és el nostre punt fort.

—Sabeu si renovareu?
—I. T.: No en tenim ni idea. Només hem fet tres programes.
—T. F.: Desconeixem quins són els processos interns de la televisió, en aquest cas pública, suposo que quan s’acabi la temporada ens diran alguna cosa. Sigui bona o dolenta.

—No us heu emportat mai una sorpresa desagradable amb aquesta confiança cega que teniu amb el públic?
—I. T.: És una cosa que pensem cada dia quan acabem el programa.

—És un perill, donar un micròfon al primer que passa.
—T. F.: Tenim molta sort amb el públic. També és veritat que si un dia passa res, ho editarem. Tret que sigui molt graciós [riu]. Però tenim aquesta tranquil·litat i la gent ha captat molt bé la idea del xou.
—I. T.: Fins ara només hem intervingut quan s’ha donat alguna dada personal que pot tenir conseqüències negatives per a la persona que narrava una història.
—T. F.: Ens agrada l’humor, evidentment, però tampoc no volem aprofitar-nos sense escrúpols de l’eufòria del moment.

—Hi insisteixo: sou xou molt fàcil de boicotar.
—T. F.: [Riu] Moltíssim. Però també és molt fàcil d’editar [fa el símbol de les tisores amb la mà]. No emetem en directe.

—Quina és la vostra història preferida?
—T. F.: Uf! És difícil de dir, ens n’han explicat tantes, i de tan bèsties.
—I. T.: Des de gent que canvia les cendres del sogre al lavabo d’un tanatori, i la bossa s’acaba trencant, a gent segrestada per un taxista, una noia que va portar el mateix tampó durant un mes…
—T. F.: A mi em va agradar la d’un senyor de Múrcia que volia complir el seu somni i se’n va anar a no sé quina punta del món per nedar amb balenes. I quan ja era a la barca, el guia va dir: “Ara no salteu”. I ell va entendre tot el contrari. Va saltar de cap al costat de la boca de la balena. És clar, tothom amb la cara blanca i el senyor allà entre balenes…
—I. T.: A cada programa sempre hi ha un parell d’històries perquè són completament imprevisibles.
—T. F.: Sí, tot i que a vegades les més senzilles i estúpides són les que fan més gràcia. Per exemple, una noia que se’n va anar a fer un massatge a un local xinès. I la massatgista li va dir: “Tuparapaja?”. I ella es pensava que hi havia final feliç i es va posar molt nerviosa. Va començar a dir que no, que no. “Tunoparapaja?”, li insistia. No, no, continuava ella. I aleshores li va repreguntar: “Tu estudies, doncs?”. I llavors és quan ho va entendre tot. És així d’estúpid. De fet, no és una anècdota perquè és una palla mental…

—Mai més ben dit…
—[Riu] Que es va fer ella. I com aquestes, n’hi ha centenars.
—I. T.: Hem d’estar agraïts de la confiança que ens té la gent perquè ens expliquen coses que jo no m’atreviria ni borratxo a dir en un escenari.

—Quins són els convidats que voleu que vinguin al programa i encara no ho han vingut?
—T. F.: Un que tenim pendent, però per problemes d’agenda encara no ha vingut, és l’Andreu Buenafuente. Per les nostres feines tenim molt accés als còmics i humoristes, però voldríem obrir una mica el ventall. A mi m’agradaria algun esportista, per exemple. Crec que tenen ruïnes que no em puc ni imaginar.
—I. T.: O algú del món de la cuina, com ara la Carme Ruscadella, perquè ens expliquin coses noves. Però si em deixes somiar, la Rosalía, sens dubte.

—Ja ha anat a algun pòdcast…
—I. T.: Va anar a La Pija y La Quinqui, podem demanar-los el contacte.
—T. F.: També gent amb vides inaccessibles, com l’Ibai i en Gerard Piqué.
—I. T.: En Piqué i la Shakira, a la vegada.
—T. F.: Piqué, aquesta és la teva ruïna, que entri la Shakira. I a veure què passa. Dit això, a mi, per edat i nostàlgia, també m’agradaria portar gent que va ser famosa un instant, uns dos mesos, i després van desaparèixer, com Paco Pil.
—I. T.: O en Chimo Bayo.

—Chimo Bayo va ser famós més de dos mesos.
—T. F.: Tres, potser [riu].

—Tres mesos molt intensos amb tanta pastilla.
—T. F.: Segurament, ell mateix no se’n deu recordar.
—I. T.: Amb el temps hem comprovat que el convidat no importa gaire si és molt famós. De fet, no el diem mai abans del xou. La cosa és que doni joc i foti cullerada. El nom del convidat no té importància. Pot ser que sigui Barack Obama…

—Heu fet contactes, com l’Aragonès, aquesta setmana?
—I. T.: No, no, aquesta setmana no hem pogut. Molta feina.
—T. F.: No volem polítics. Ens va trucar ell i li vam penjar.

—Abans de deixar-vos marxar. Com he viscut la polèmica que ha envoltat el Zona Franca, tenint en compte que n’éreu col·laboradors?
—T. F.: El projecte no tenia problemes, però li van aparèixer de manera externa. No era una cosa de funcionament, ni d’audiències, sinó una trucada d’un partit polític. I aleshores van començar a moure fitxes d’una manera que, personalment, no havia vist mai en el món de la televisió, i menys en una pública.
—I. T.: Abans que comencés el Zona Franca es deia que calia un espai nou i rupturista per a apostar per les noves veus de la comèdia catalana. Doncs continuem esperant aquesta aposta. Si la intenció real era aquesta, el programa continuaria existint tal com era, però l’aposta era un bluf.
—T. F.: Voler les veus discordants de l’audiovisual, que per mi són la gent de La sotana i El soterrani, comporta també que de tant en tant algú es queixi. És un mateix paquet. Voler una cosa sense l’altra és impossible.
—I. T.: Volien tenir-ne les cares, però sense la veu. I això no funciona així.
—T. F.: Deixar-los sols en el primer entrebanc i no donar la cara per ells… Crec que vol dir que no es creien el projecte.
—I. T.: Per sort, s’ha demostrat que la gent sí que té interès per aquesta mena de productes. Només cal veure l’últim Sant Jordi o anar a un xou d’El soterrani. La gent vol aquesta mena de contingut i si la televisió no el té, l’aniran a buscar a internet, als teatres o on sigui. La televisió necessita més aquestes veus noves, que no pas a l’inrevés.
—T. F.: Malauradament, hi ha partits polítics que això els importa un rave.

—El cas del Zona Franca contrasta amb altres, com ara el gag de la Verge del Rocío, en els quals la direcció de TV3 sí que ha defensat el seu producte.
—I. T.: Tant de bo seguissin la mateixa línia.
—T. F.: Aquesta gent que decideix coses posen el poder en una balança. Per exemple, he treballat molts anys a La competència, hem dit estupideses de l’alçada d’un campanar de tots els partits polítics. Mai ni una queixa. Per què? Perquè són líders d’audiència i La competència és gairebé una institució. Saben que anar-hi en contra significa perdre. En canvi, amb el Zona Franca s’han envalentit i, a més a més, la direcció de la televisió els han donat la raó internament. Amb Polònia i Està passant, al final, qui fa soroll o busca fer soroll són bàsicament Ciutadans i Vox. I aquí TV3 sempre ha tret la carta de la llibertat d’expressió. Per què? Perquè saben que en Toni Soler és una institució.
—I. T.: I em sembla bé, això, hem de reclamar el mateix per a tots. Que aquest múscul protegeixi tothom de la mateixa manera.
—T. F.: Si abans de la polèmica hagués fet cinc anys que en Joel Díaz presentava el programa, no hauria passat res, segurament. Però no, i a més a més, hi ha eleccions a la cantonada.

—L’humor és una professió de risc en període electoral?
—I. T.: Si ets en una televisió pública, el risc és elevat.
—T. F.: Però és terrible, això. Evidentment, tots els partits polítics i la gent en general té tot el dret del món de queixar-se. Però nosaltres també en tenim de fer acudits. El que em sembla terrible no és la trucada en si, sinó que en facin cas. Perquè això vol dir que pot tornar a passar en qualsevol moment. Realment vols ser aquesta televisió o empresa?
—I. T.: Trucades n’hi deu haver cada dia i per totes les bandes. El tema és com actues tu.
—T. F.: Ara recordo també un cas a La Resistencia, on Vox va reclamar que es retirés un monòleg de l’Iggy Rubín. I Movistar els va fer cas, també.

—A Movistar també es va denunciar censura amb temes de l’extrema dreta a Leit Motiv.
—I. T.: Suposo que anar contra els humoristes també dóna vots. Això ens hauria de fer pensar quina és la mena de política que volem. Hi ha partits polítics que sembla que només existeixen per anar en contra de talls de televisió. Aquesta és la seva proposta. Agafar un tall i treure’l de context. Quina política volem?
—T. F.: I moltes vegades en col·laboració amb altres mitjans…

—El binomi Anna Grau i el Triangle és famós a la comissió de la CCMA.
—T. F.: Sí, hi ha mitjans que són eines dels polítics. El pitjor és que li surt bé i fan soroll.