Tomàs Alcoverro: ‘No vaig anar a buscar la guerra; la guerra em va venir a buscar a mi’

Tomás Alcoverro i Muntané (1940) és un dels grans corresponsals catalans. Instal·lat a Beirut (Líban) de l’any 1970 ençà, ha informat del Llevant durant més de cinc dècades per als lectors de La Vanguardia. I a setanta-nou anys encara hi col·labora de tant en tant, amb el diari. El senyor Alcoverro actualment viu a cavall entre Beirut i Barcelona, les dues ciutats on té pis. Aquests dies és ací per a presentar el seu darrer llibre, Un barceloní a Beirut (Diëresis i Ajuntament de Barcelona). És la primera vegada que es pot llegir Alcoverro en català, gràcies a la traducció de Pablo Fernández Pérez. L’obra és un recull de peces breus, que expliquen personatges, paisatges i situacions viscudes i apreses en cinquanta anys de corresponsalia a Beirut. El veterà i reconegut periodista ha rebut VilaWeb al pis que té al carrer de Balmes.

—Expliqueu que sou l’únic ciutadà de l’estat espanyol que us heu comprat un pis a Beirut. Per què?
—Pel tèlex. El pis era al costat de l’hotel Commodore, que tenia un dels pocs tèlexs que funcionava, i que fèiem servir els corresponsals per enviar les cròniques. M’ha anat molt bé. Després hi ha la part de la seguretat. La part musulmana, on visc, durant la guerra era més insegura que no la part cristiana, on hi havia un partit totalitari que posava seguretat al carrer. Les ambaixades van anar cap a la part cristiana. Els professors de la universitat i els periodistes, també. Doncs jo no em vaig voler moure. La gent em deia: Tomàs, què hi fas, allà? No me’n vaig voler anar perquè ja estava allà. Sempre ho dic: jo no vaig anar a buscar la guerra. La guerra em va venir a buscar a mi. I des del començament de la meva història amb Beirut m’hi he trobat molt bé, en aquesta ciutat.

—M’agradaria comentar personatges que surten al vostre llibre. Darío, l’ermità. Vivia en una cova?
—Cova, sí; però televisió, també. Era furibund del futbol i en mirava els partits. Però sí, sí, vivia en una cova. Amb llits, llibres. Passa que era molt inaccessible. A la vall de la Cadixa, on viuen els ermitans, és molt difícil d’arribar-hi. Molt muntanyosa. Hi ha convents i esglésies excavades, construïdes durant les lluites entre cristians. Bizantins contra catòlics. Es van amagar allà. I, a banda els temples excavats, hi ha moltes coves. Com la seva. Em va costar molt d’arribar-hi, i a l’hivern estava aïllat per la neu.

—Roncaglia.
—Roncaglia era un franciscà que venia a casa a fer-me classes. Molt intel·ligent. Venia d’una família pobra italiana, i va entrar al seminari. Estudiava molt, i per no adormir-se , de petit, posava els peus dins galledes d’aigua freda. Expert mundial en els coptes. Era molt simpàtic, amable i vital, i va arribar un moment que això de les faldilles li va interessar. Ho va deixar i es va casar amb una italiana molt rica, de l’alta societat d’Alexandria. Però Roncaglia, tot i casat, va aconseguir una cosa increïble: que el nunci d’Egipte no ho expliqués, que s’havia casat. Amb la qual cosa ell, que es va casar unes quantes vegades, no va perdre la seva qualitat indeleble de fer missa. Era una persona molt sàvia, doctor honoris causa en moltes coses, i a la vegada un desgraciat. No tenia cap sentit de la realitat amb els diners i es va morir a Beirut ben pobre. D’una manera desgraciada. A mi m’havia arribat a demanar cinc-centes lliures libaneses per pagar l’autobús. En guardo els apunts, interessantíssim. Saltàvem d’un tema a un altre.

—Bernat Manresa.
—Cònsol a Beirut de la corona catalanoaragonesa. Aquest tema del consolat català a Beirut, Damasc i Trípoli, no és que sigui gaire documentat. Ell va ser-hi entre el 1385 i el 1393. I sabem que els vaixells que sortien del port de Barcelona anaven sobretot cap a Alexandria, perquè Beirut en aquells moments era molt poca cosa. Beirut no va començar a ser ciutat més important fins fa molt poc temps, quan van anar-hi els francesos. Una cosa que la gent no entén és que allà tot és Síria. I el Líban, de fet, és una part de Síria. En fi, ara entraríem en disquisicions històriques.

—Josep Carner, cònsol a Beirut.
—Vaig conèixer Sidi del Burgo, jueu que havia coincidit amb Carner, als anys trenta, quan Carner hi feia de cònsol, envoltat de la bona societat. Ara només pensem en els desgraciats, però hi ha una gran burgesia palestina i una gran burgesia siriana que als anys 1910, 1920, 1930, anaven a estiuejar a Beirut. Sidio del Burgo m’explicava coses de Carner, quan els cònsols eren, i de fet encara són, els reis. Ve de l’època otomana, quan els cònsols de les nacions europees feien més que de cònsols: feien d’agents polítics, i donaven suport a uns o altres. Els francesos, per exemple, sempre amb els cristians maronites. Rússia, amb els cristians ortodoxos. Sidi recordava que Carner li explicava que guanyava més diners amb els articles que escrivia per a la Publicitat, diari en català, que no pas amb el sou de cònsol. 25 pessetes per article.

—Marta Vallès.
—Fa anys era l’única persona amb qui jo parlava en català a Beirut. Casada amb un metge libanès. La veuré demà, que ara viuen a Barcelona. Però de fa dos anys que hi ha molta gent jove catalana, a Beirut: free lances, fotògrafs, i sobretot treballadors d’ONG. Una cosa que em posa els cabells de punta. Hi ha molta gent que viu dels refugiats. No vull parlar-ne perquè seria políticament molt incorrecte.

—Viviane Edde.
—Els libanesos, per poc que puguin, fan ostentació. Morir-se allà vol dir que tindràs tres-centes o quatre-centes persones a l’enterrament. Aquí amb tres o quatre passem. Un casament, igual. Viviane Edde ho sap molt bé, perquè treballa a la revista Mondanité. Informava de les festes de les classes benestants, que a vegades són escandaloses, perquè la gent diu que com pot ser que en la mala situació que té la majoria de la població del Líban, aquesta gent facin aquestes festes sense gens de mala consciència.

—Haifa Wehbe.
—Una de les úniques sex símbol del món àrab. Dona que va trencar motlles de la bellesa. Canta bé, però sobretot és com es mou. Sempre al límit. Sensual, sí, però sap la manera de no moure’s gaires.

—Heu viscut els quinze anys de guerra civil (1975-1990). I dieu que heu vist com segrestaven veïns vostres.
—Pensi que va ser una guerra dins la ciutat, que és una característica que passa també a l’Irac o a Síria, on pràcticament no hi ha camps de batalla. El camp de batalla és la ciutat. És el cas de les ciutats d’Alep, Homs, Beirut, i en certa manera Bagdad. Són guerres entre milícies, més que no entre exèrcits. I que es fan amb la població civil.

—Els anys de guerra civil, va haver-hi brutalitat de les milícies cristianes?
—No. Miri. Ja que toca aquest tema, vull ser honest. Aquestes guerres des d’un punt de vista informatiu, són un desastre. Les coses són complicades. Al començament de la guerra civil era moda a l’esquerra fer la interpretació que els libanesos cristians eren els feixistes, i molt dolents, i els palestins, uns angelets. L’any 1982 Israel bombarda Beirut, justament la part on jo vivia, perquè hi havia els palestins. La idea era que el palestí era l’home nou àrab, i sense la connotació islamista d’ara. Els palestins tenien molt bona premsa, i els cristians molt mala premsa. Feixistes, nazis. Però a mesura que se n’han anat sabent coses, de cap manera. Li posaré la cirereta. Sabra i Xatil·la. Ho coneix?

—Matança de palestins i xiïtes en un camp, a mans dels cristians, amb la protecció de l’exèrcit israelià.
—Doncs és la punta d’aquest iceberg que li explico. Aquests dies es fa a la Filmoteca un cicle de films libanesos. Un és L’insult (2017). És la història d’una baralla intranscendent, però per sota hi ha el conflicte de Damur, ciutat a quinze quilòmetres de Beirut. El protagonista del film va quedar traumatitzat quan bandes de palestins d’Al-Fatah, van entrar al poble, van destruir-lo i van matar cristians. Abans de Sabra i Xatil·la, hi ha Damur. Tema gruixut. A sobre, al Líban ningú no s’ha atrevit a fer cap judici per a escatir els fets de Sabra i Xatil·la. A Israel, en canvi, es va fer el judici, i va costar el càrrec i la posició a Sharon, que va haver de dimitir. Al Líban no va dimitir ningú.

—He après que en àrab les paraules ‘negre’ i ‘esclau’ són la mateixa.
—Miri, els àrabs també poden ser uns racistes horribles. Ells es queixen, amb raó, del tracte rebut a Europa. Però ells als no blancs, no els respecten de cap manera. I també tenim la qüestió de les serventes. La classe mitjana libanesa té minyones estrangeres: filipines, etíops, tailandeses, abissínies. I aquí els drets humans no hi són gaire presents. De tant en tant hi ha suïcidis. Fa molta pena. Els retiren el passaport i tot, perquè diuen que les cristianes filipines es dedicarien a la prostitució, i hi hauria molts problemes.

—Dieu que el fet de ser català us ha permès d’entendre Beirut i el Líban. Per què?
—A vegades em recorda Barcelona, sí. No per la violència, que quedi clar. Però sí aquest món on tothom es coneix. Ahir vaig anar a un acte d’homenatge a un gran amic meu, Xavier Rubert de Ventós. Ens coneixíem tots. A Beirut també passa. M’ho recorda. I després, hi ha un altre fet, siguem clars: abans que aquí arribés tot l’embolic d’ara, és evident que hi havia dues comunitats. Que hi ha dues comunitats. Qui ho nega no diu la veritat.

—A Catalunya? Hi ha catalans i hi ha espanyols.
—Evidentment. Evidentment.

—Això la gent no s’atreveix a dir-ho.
—Perdoni, jo sí. Oh, Tomàs, que tu t’equivoques, estan més integrats que tu. Bé. Com que jo estic poc integrat, potser sí. Ha! Jo dic que, acceptant aquest fet, hi ha una riquesa de matisos. La complexitat política de Catalunya no la pot entendre un advocat de Múrcia. Això és complicadot. I això m’ha ajudat, perquè el Líban encara ho és més, de complicat.

—El Primer d’Octubre vau venir a votar?
—Sí. Vaig venir a votar.

—I què vau votar, si no és molt demanar?
—Això no és dins l’entrevista.

—I com ho veieu, això de la independència?
—No en voldria parlar, d’això.

—Sou casat i amb fills?
—Divorciat. Sense fills. Voleu saber res més?

—Sí. Us dieu Tomàs Alcoverro Muntané. Qui era la senyora Muntané?
—Vingui! Acompanyi’m! Ara entrem en un tema simpàtic. Està bé la pregunta. No em sembla cap indiscreció. Li podrà interessar. Jo vaig fer dret. I el meu pare, també. Aquí en aquesta altra habitació veu la meva orla de l’any 1962. Una mica desdibuixada. Fixi’s l’orla de dalt. Mon pare. 1919. Veu el d’aquí?

—Josep Pla! El vostre pare va estudiar dret amb Josep Pla?
—Sí. I fixi’s, és de l’any 1919, i tota l’orla en català. La meva orla, la mateixa carrera, de l’any 1962. Tot en espanyol. Això interessarà els de la seva revista. La cosa és clara. Acompanyi’m. Aquests, els meus avis materns. I aquests, els avis paterns.

—Els materns rics; i els paterns, pobres.
—No és ben bé així. Però una mica, sí. Paterns, els Alcoverro de Gandesa, són una família de propietaris rurals mitjans. I els Muntané eren de la burgesia de Barcelona. El meu avi va prosperar. Venia teixits. I ma mare sabia francès, comptabilitat, música. I la seva germana Joana treballava a l’Institut de la Dona. D’aquí ve la meva mare Muntané.

—Per acabar, una frase del llibre que m’ha encantat. Qui creu entendre l’Orient Mitjà és que l’hi han explicat malament.
—Això que dic, no s’ho prengui com la Bíblia, faci el favor. Una frase que, si vol, és buida, però és una realitat.