03.10.2019 - 21:50
El 2006, Teresa Solana (Barcelona, 1962) va irrompre en el panorama català de novel·la negra amb una proposta nova i molt interessant: la mescla de novel·la negra i humor. La seva proposta coincidia amb un moment en què hi havia poques dones escrivint en català i no hi havia cap col·lecció de novel·la negra, només un festival. En aquests tretze anys, el panorama ha canviat radicalment i ara Solana té força competència i la novel·la negra viu un nou esclat arreu del país. Solana és potser la nostra autora negra més internacional, amb presència a festivals de tot el món i força traduccions de la seva obra. L’escriptora, que resideix a Oxford de fa anys, acaba de fitxar per l’editorial Crims.cat. La seva nova novel·la és Octubre, en què recupera el personatge de la Norma Forester (i la seva singular família), que ha d’investigar un crim els dies previs a l’1 d’octubre de 2017, amb tota la tensió que es va viure al cos dels Mossos d’Esquadra.
―Per què una novel·la negra ambientada al voltant del Primer d’Octubre, en aquest cas, sobretot, en els dies previs? Era la millor manera de tractar el tema?
―Va ser una època en què només es parlava de política i, per tant, era impossible que aquesta situació no es reflectís a la novel·la, sobretot perquè l’impacte de l’esdeveniment històric va afectar les vides de tothom. Però encara és massa d’hora per poder escriure la novel·la de l’1 d’octubre. Si de cas, de moment, hi ha aproximacions o novel·les que hi estan ambientades parcialment. Jo només he retratat l’ambient que es vivia aquells dies, mentre els meus personatges estaven ocupats investigant un assassinat i es van trobar immersos en tota aquesta situació. El gènere negre és perfecte en aquest sentit perquè et permet de fer retrats dels personatges en situacions diferents.
―Viviu habitualment a Oxford, aquesta distància física ha anat bé per a la concepció de la novel·la?
―Vinc molt sovint a Barcelona, cada Onze de Setembre sóc aquí per la diada i ho aprofito per fer coincidir les visites a la família i viure aquests dies assenyalats. El 20 de setembre de 2017, quan hi va haver els fets de la Conselleria d’Economia, no hi era, perquè va ser molt més espontani. Ho vaig viure des d’allà, però es podia seguir perfectament pels mitjans. De fet, des d’Anglaterra he estat molt enganxada a tot el procés i, per descomptat, vaig venir a votar l’1 d’octubre i ens vam quedar dues setmanes per veure què passaria. Avui la qüestió de la distància ha canviat molt, però sí que és cert que hi ha aquest punt de distanciament que ajuda a escriure el llibre.
―Vivint a Anglaterra i després d‘aquest llibre, és obligat demanar-vos si fareu una novel·la negra sobre el Brexit…
―El Brexit serà un desastre, sobretot perquè el país quedarà sense mà d’obra per a feines molt concretes però imprescindibles, com la construcció i la recollida de fruita, i això serà molt més important que les alteracions que pugui patir la moneda. Ara bé, quan compares la qualitat del debat parlamentari anglès amb el que veiem aquí i, sobretot, a la resta d’Espanya, t’entren ganes de plorar pel baix nivell. A Anglaterra es poden dir coses molt dures, però es guarden les formes, per aquestes contrades el nivell és de pel·lícula de Torrente, sobretot a la política espanyola, on el congrés s’ha convertit en un circ romà. El Brexit ha promogut un debat sobre què és Europa i què és ser europeu que és molt interessant, però la novel·la l’han de fer ells.
―En principi no volíeu escriure més sobre la Norma Forester…
―És veritat, però l’Àlex Martín, el director de Crims.cat, és molt persistent i la constància té premi. Feia molt temps que em demanava que publiqués amb ells i em va aconseguir enganyar per fer una nova Norma quan no era previst. La veritat és que el personatge m’anava molt bé per poder explicar l’1 d’octubre i, sobretot, els dies previs.
―I us han quedat ganes de continuar amb el personatge?
―Sí, és probable que continuï, perquè he incorporat dos personatges nous a l’equip i m’agradaria treure’ls més el suc. L’un és una caporala amb una família que es dedica a tallar imatges de sants a la Ribera i que ha de topar-se amb tots els turistes a Ciutat Vella, i l’altre, un sergent que és un professor de llatí i grec reconvertit en mosso que permet un joc de cultura a la novel·la i que poden aportar molt a la continuació de la sèrie.
―Aquest és el futur que espera als llicenciats en carreres d‘humanitats a casa nostra, ingressar als Mossos?
―És que aquí les humanitats van molt malament. A Anglaterra és un altre món, allà els llicenciats en humanitats no tenen problemes per a trobar bones feines, però aquí la universitat és una màquina d’expedir títols per proporcionar mà d’obra al mercat. Hi ha gent molt capaç, però la burocràcia per a aconseguir fons se’ls menja i mentre fan papers no llegeixen. És un gran problema.
―Parlant de personatges, n‘hi ha un, en Carrasco, que creix molt, tot i que es troba en un món cada vegada més canviant per a ell, ja a punt de la jubilació i de la vella escola dels menús greixosos i cafès tocats amb rom…
―Volia retratar el canvi de mentalitat de la darrera dècada i com ha deixat personatges desorientats. Tot el que ell representa i la manera com s’expressa és denunciable des del feminisme i, de sobte, esdevé un problema. Però és un personatge contradictori. Per exemple, és capaç de barallar-se amb un paio perquè maltracta la dona, però després se’n va de putes, perquè ens entenguem, i aquesta contradicció fa el personatge interessant. I és veritat que ha crescut molt.
―Què us diverteix més en aquesta mena de novel·les, la investigació policíaca o escriure sobre l‘estranya família de la Norma?
―Sense cap dubte, la família. Això em diverteix molt més que qualsevol altra cosa. En aquest cas, volia tractar la fractura de la societat per culpa del referèndum. Jo m’he barallat amb algunes persones, però quan han arribat a l’insult, no pas pel fet que siguin unionistes. De fet, tinc molts amics que ho són, i no crec que cap família hagi fet trencadissa per aquesta qüestió.
―En canvi, la vostra novel·la, abans de sortir al carrer, ja ha rebut crítiques a les xarxes socials, fins i tot d‘un company vostre de la col·lecció.
―No me n’havia assabentat, però en aquest país sempre hi ha gent que ha opinat sobre els llibres sense haver-los llegit.
―Quan vàreu fer la vostra primera incursió en el món de la novel·la negra, vau ser considerada la ‘dama del crim‘ i durant un cert temps vàreu estar sola escrivint en català. Però ara hi ha una allau de dones que en publiquen. Com veieu la competència?
―Intento seguir tot allò que es publica en català, tot i que no llegeixo novel·la negra catalana i prou, és clar. Però sí que m’agrada estar al dia i el nivell és molt alt, està molt bé i és un símptoma de normalitat per a la nostra literatura i per a la nostra llengua. Ara bé, això de dama del crim o reina no queda gens bé i és una expressió que només s’aplica a les dones i a mi cada vegada em molesta més. Això no s’aplica mai als escriptors homes, és un element molt discriminatori. Tot i això, cada vegada hi ha més escriptores amb les quals coincidim a festivals i trobades i que escriuen molt bé i amb qui hi ha una molt bona relació.
―Quan vàreu començar només hi havia el BCNegra, ara hi ha molts festivals a casa nostra.
―És un símptoma de normalitat que mostra la inquietud dels autors i lectors per trobar-se i compartir les aficions, potser sí que ara cal escampar la base lectora.
―Vàreu dirigir la casa del traductor a Tarazona durant vuit anys i heu treballat força com a traductora. Hi ha hagut força canvis al sector del llibre, però si una cosa no canvia és la precarietat del traductor…
―Com a traductora, em costa aconseguir feina, les darreres han estat per a un museu francès, i em costa perquè aquí les tarifes són de misèria. En el cas anglès, que conec bé pel meu marit, la situació és diferent, però aquí, amb les noves tecnologies, molts editors es pensen que traduir és molt fàcil quan en realitat és molt difícil i això es nota en moltes novel·les que no apareixen prou bé. Per sort, hi ha algunes traductores molt bones, com per exemple la Maria Llopis, que fan una feina excel·lent; ara bé, sempre en precari i penjant d’un fil, i això no és bo per al lector ni per a la indústria.
