Teresa Muñoz: “No fem creure que un abusador és un monstre, perquè és un home real”

Un infant de cada cinc és víctima d’abusos sexuals, però el tabú que envolta la qüestió encara impedeix de fer-ne una prevenció adequada. L’escriptora Teresa Muñoz ho té clar: cal parlar-ne, i cal parlar-ne amb els nens. És per això que ha escrit Vint-i-set dinosaures, una novel·la infantil que tracta la qüestió amb tacte i destresa, amb certes dosis de fantasia, però sense defugir la realitat. Un llibre escrit des del punt de vista de l’infant que pot ser molt útil com a eina de divulgació, pedagogia i prevenció, i que també haurien de llegir els adults. En parlem amb l’autora, que diu que sempre procura que els seus llibres serveixin com a eines de transformació social.

—Vint-i-set dinosaures és una novel·la per a infants a partir de deu anys que parla d’un tema al qual la societat acostuma a girar l’esquena: l’abús sexual infantil. Per què aquesta elecció? 
—M’interessen els temes que afecten la infància i em rondava pel cap aquest, que segurament és el més escabrós i violent. M’hi vaig posar durant la pandèmia, perquè vaig pensar en totes les criatures que eren tancades a casa amb els seus abusadors. Cal que se’n parli, sobretot amb les criatures. Històricament, s’ha pensat que hi ha coses que no se’ls poden explicar, i és un error. Se n’ha de poder parlar, dels temes que tenen a veure amb ells, a cada edat amb el nivell de profunditat que poden absorbir.

—Com parlar-ne amb ells?
—Des de ben petits han de saber que hi ha adults que fan coses que no estan bé i que ells tenen tot el dret del món de dir que no i de demanar ajuda a algun adult de confiança. Gairebé sempre, l’adult que abusa sexualment de la criatura és algú de l’entorn de referència. El nen es veu molt desprotegit perquè no entén que algú que l’estima li faci una cosa que no li agrada.

—A més, l’agressor el manipula completament.
—Per això cal dir a les criatures, “per molt que sigui un adult, no et pot tocar, no et pot fer un petó si no vols, no et pot treure la roba…” Des que porten bolquers se’ls ha de poder dir, “la mama et pot tocar perquè et canvia els bolquers, però ningú no t’ha de tocar això”. Primer no ho entenen, però a poc a poc ho interioritzen, s’empoderen pel que fa al seu cos. El dia que un adult intenti fer res –segurament la primera agressió no serà gaire violenta– el nen ja dirà “no ho vull” i potser frenarem l’agressor.

—De quina manera pot ajudar en la prevenció, aquesta novel·la?
—Volem que la llegeixin pares i infants, i també que es treballi a les escoles i es facin xerrades. És una lectura que després s’ha de comentar, els sorgiran preguntes i se’ls haurà d’acompanyar. Allò que explicaríem al Telenotícies, i que seria molt traumàtic per a un nen, des de la literatura es pot viure de manera més agradable. Volia posar el meu gra de sorra en aquest tema, els tabús sempre acaben perjudicant els dèbils i les víctimes.

—I donen poder als agressors.
—Totalment, és com el masclisme. Quan no se’n parlava i era una cosa que quedava dins de casa, la víctima pensava que no tenia cap dret. Pel que fa als nens, sempre s’ha considerat que estan per sota, que tenen menys drets i que els adults poden fer-los fer el que vulguin. Evidentment, els hem d’acompanyar, però per què has d’obligar un nen a fer un petó a un adult? Potser no ho vol… Això és un primer pas en aquest respecte que també farà que es respecti a si mateix i que quan algú li faci una cosa que no li agradi digui “no vull això”.

—Us heu trobat reticències entre els adults, amb aquest llibre?
—Sí. En general he tingut bona rebuda i la gent agraeix que sigui tendre, i no escabrós ni explícit. Però sí que m’han dit que hi ha mestres que no s’atreveixen a tocar segons quins temes, i és una pena, tot i que no són majoria. Té a veure amb aquesta manera de veure la infància com si fossin incapaços d’entendre les coses, tot i que a vegades són més capaços que els adults.

—Com ho heu volgut treballar literàriament?
—Quan vaig explicar la idea, la primera cosa que em van dir a l’agència literària és que seria difícil que me’n sortís, i realment en alguns moments pensava que no me’n sortiria. Però la literatura crea empatia envers els personatges, amb les víctimes. Allò que eren quatre paraules es converteix en una emoció, i et pot fer entendre moltes coses, el patiment d’altres persones. La fundació Vicki Bernadet em va ajudar molt donant-me el punt de vista de la víctima, perquè jo no ho he patit i necessitava informació. El tema queda en un segon pla, perquè en el primer pla hi ha la mort del pare del protagonista.

—Això fa que tothom suposi que el nen està més trist i apagat perquè fa el dol.
—Només la gossa i el seu robot saben què passa. La mare, la psicòloga i tot l’entorn pensen que és el dol. Costa molt veure que un nen rep abusos, és molt subtil. L’abusador és molt pervers i manipula fins a l’extrem. El nen no vol fer mal a la seva família si ho explica, i l’abusador s’aprofita d’aquesta por. Moltes vegades, a un adult li costa molt assimilar que un altre adult de l’entorn faci això, el seu cervell no ho preveu. No s’ha de justificar res, però entenc que a vegades costi tant d’assimilar que al teu fill li passa allò que el teu cervell, si no és molt evident, no veu.

—I en aquest cas, l’agressor és el germà de la mare. 
—Sempre són persones de referència: pares, oncles, avis, entrenadors, mestres… M’interessava que fos l’oncle, i no el pare, per fer aquest joc amb el dol i que el lector jove no veiés des de la primera plana què passava, perquè seria més difícil de llegir. L’agressor és encantador, fa regals, sempre està disposat a ajudar… S’ocupa de ser imprescindible per a la criatura, perquè la vol retenir. Al protagonista l’afecta aquest xantatge emocional, perquè veu que la seva mare rep molta ajuda d’aquesta persona. I li costa molt d’entendre la situació: “I si a mi no m’agrada, però sí que pot fer-ho?” És un adult i sempre els hem ensenyat que som els que ho sabem tot, i, per tant, el nen dubta.

—L’abús sexual infantil intrafamiliar és el més comú. També heu volgut trencar amb el mite de la família com a lloc que sempre és segur?
—Sí, s’ha d’explicar que poden passar coses dins la família, però donar un missatge de tranquil·litat a les criatures, l’esperança que entre tots podem canviar-ho. Com ho fem amb les guerres: els expliquem la guerra, però també que hi ha tota una contrapartida de gent que ajuda. Pot passar que dins una família algú et vulgui fer mal. I has de saber que pots demanar ajuda a l’adult que saps que t’ajudarà. Aquest adult que et respecta i t’ha ajudat abans. S’ha de crear, aquest vincle. Un nen que no té un adult amb qui confiar és un nen abandonat, un fracàs de la família i de la societat.

—La mare de la novel·la reacciona bé i actua contra l’agressor, però moltes vegades això no passa. Moltes víctimes ho expliquen però ningú no les creu o no vol ajudar-les.
—Sí, a la novel·la hi havia d’haver esperança, perquè a la literatura juvenil pots posar patiment, però també hi ha d’haver oxigen. Hi ha molts casos en què els pares no actuen. Durant el procés de documentació he llegit testimonis que deien, “ho vaig explicar i em van dir que no ho tornés a dir mai més”, o “la meva mare em va girar la cara”. Per això cal demanar a tota la societat que actuï. No s’ha d’abocar mai la responsabilitat en els nens. L’empoderament de la criatura és bàsic, però no ha de recaure sobre seu. El millor seria que el nen tingués tant de suport que algú se n’adonés abans que ho digués. Pot ser que un nen no ho digui explícitament, però que deixi anar algun comentari que hem de saber interpretar per entrar en un diàleg respectuós, que sentin que hi som i que ens ho poden explicar tot, fins i tot si pensen que han fet alguna cosa mal feta.

—Prendre consciència social sobre la qüestió també és deixar enrere comentaris que sovint es fan sobre la violència sexual: “Si li va passar això, per què no va explicar-ho en el seu moment?”
—És una manca de sensibilitat i d’educació. Cal saber que aquella persona té por, està anul·lada, paralitzada, bruta, sent culpa i vergonya, no ho entén, té por de trencar la família… Si sabem què hi ha darrere l’abús i què li passa per dins a la víctima, serem capaços d’entendre-la i ajudar-la.

—Una altra idea força interioritzada socialment és el “però tu no t’hi has negat”. De fet, és una de les coses que diu l’agressor del llibre.
—Sí. “Jo no t’he fet res que tu no volguessis”, “només farem allò que t’agradi”. Aquella persona en aquell moment és incapaç de reaccionar. Ara es canvia la llei perquè s’entengui que només sí és sí. “No s’hi va oposar”. Collons! La víctima estava morta de por perquè potser la mataven… Quan veus aquests arguments, que a vegades vénen de jutges, t’adones que s’ha de fer molta pedagogia sobre com pateix la víctima.

—A la novel·la, el protagonista es crea una mena de món fictici per a poder suportar el que li passa. La dissociació és un mecanisme de supervivència del qual parlen moltes víctimes i experts. També volíeu tocar aquesta qüestió?
—El protagonista s’inventa que els dinosaures cobren vida, i mentre mira això no pateix tant. Una víctima busca refugi, recursos perquè allò no causi tant de dolor, perquè és tan difícil de suportar, que busques que passi aquell moment i prou, recorres a l’autoengany… A la novel·la apareix el concepte de monstre, però no fem creure que un abusador és un monstre, perquè és un home real, que pot semblar encantador. En aquest cas es parla del monstre com a metàfora, el protagonista se’l crea perquè percep que li fa molt de mal, i el sent com un monstre. És el recurs que busca el nen, però no és el que hem d’interpretar els adults.