Tayssir Azouz: “Em canvien la llengua, però la meva actitud és no cedir, ser fidel a mi mateix”

Tayssir Azouz és membre de la junta directiva d’Òmnium Cultural i viu a Catalunya d’ençà de fa quinze anys. Nascut a Tunísia, parla sis llengües i ha viscut, entre més, als Estats Units, el Japó, Israel i Catalunya Nord. També és traductor i fundador de LionPhrase, una empresa de serveis multilingües, i graduat, entre més, en estudis catalans i transfronterers i en traducció i interpretació per la Universitat de Perpinyà. Malgrat aquesta trajectòria vital tan plena i professionalment completa, i malgrat haver-se acostat al català per l’àmbit acadèmic, explica que, en el fons, va aprendre la llengua per amor, a partir d’una relació de parella. L’idioma, diu, és la millor manera de conèixer en profunditat les persones, i, sobretot la societat on es viu. Parlem amb ell sobre la seva història i sobre la darrera campanya d’Òmnium Cultural per a fomentar el català entre els nous parlants. La campanya recorda que tothom que viu, estudia o treballa a Catalunya hauria de poder accedir al català, però que avui això encara no passa.

—Quins objectius cerqueu amb la campanya d’Òmnium “Volem més català”?
—Sensibilitzar tots els agents socials concernits pel que fa a l’aprenentatge del català. La idea és reflexionar i trobar solucions per a atendre la demanda existent per a aprendre la llengua i fer valdre el dret dels nous parlants d’aprendre-la. Això concerneix les institucions, però també els ciutadans i el món de l’empresa. El sector privat també hi ha de ser sensible, perquè juga a favor seu i de la societat. Allà on el sector públic mostra mancances, el sector privat ha de posar-s’hi davant.

—Les quatre potes de la campanya són el sector públic, el sector privat, l’àmbit educatiu i els ciutadans. On creieu que hi ha més resistències?
—Tothom ha d’assumir el seu rol amb la responsabilitat que implica. En el cas dels ciutadans, la millor manera de fer perdurar la llengua és una cosa tan senzilla com parlar-la sense complexos. I apel·lo també als parlants nadius: que no canviïn la llengua quan algú fa un esforç per aprendre-la, amb la dificultat que implica. S’ha d’entomar com un repte col·lectiu. Un idioma és un element de cohesió social i d’emancipació socioeconòmica. El sector privat ha d’entendre que tenir més parlants de català és una oportunitat, tant per a desenvolupar la seva activitat com per tenir accés a talent i perspectives diferents. Cada nou parlant té la seva pròpia trajectòria i uns potencials enormes, i aquí el món privat hi té un incentiu.

—Heu demanat als parlants nadius que no canviïn de llengua als nouvinguts. Com n’explicaríeu la importància?
—Tunísia és el meu país d’origen i vaig aprendre català a la Universitat de Perpinyà. Vaig començar l’aprenentatge en un vessant molt acadèmic, però realment allò que va marcar la diferència van ser les meves amistats, el contacte amb la gent. En el meu cas, era el contacte amb gent de la Garrotxa, un entorn molt diferent del de Barcelona. Quan encara no dominava l’idioma, continuaven parlant-me en català. Això va reforçar la meva confiança i convicció de voler emancipar-me i crear relacions profundes. També reforça l’autoestima dels propis parlants: veure gent esforçant-se dóna esperança. I cal lligar l’aprenentatge del català amb l’emancipació socioeconòmica amb incentius.

—Com es mostren aquests incentius? La noció del català com a eina per a progressar socialment era més clara abans que no pas ara.
—Havent-hi viscut, sempre dic que Catalunya Nord és el nostre mirall. El català hi desapareix perquè durant segles les institucions franceses han fet una política d’anul·lació, basada en el fet de lligar l’ús d’una llengua –el francès– a l’emancipació social i econòmica. En el seu cas, era per eliminar diferències, el concepte de nació a França es basa en això. El català no té un estat fort darrere, no tenim aquesta capacitat d’acció, però sí que hem de trobar fórmules per a crear incentius. Això requereix acceptar la realitat per voler canviar-la, sense por d’entrar en àmbits que poden semblar hostils. També hi ha prou històries de persones per a il·lustrar i inspirar, i les empreses han d’entendre que això no és només l’adquisició d’una eina comunicativa, sinó un procés transformador. Jo, com a emprenedor, com a lingüista, tinc una empresa de serveis multilingües i ofereixo solucions en diferents idiomes. Visc aquí i no puc obviar aquest fet i viure com si el meu mercat només fos fora. És important valorar on crees riquesa i demostrar que el català val igual que qualsevol altre idioma.

—I com veieu el paper de l’administració?
—Ha de garantir el dret dels nouvinguts d’aprendre català i atendre a una demanda creixent. Hi ha limitacions, moltes relacionades amb temes legals, d’arrelament, d’accés… Però la Generalitat té competències en l’arrelament, i el fet d’aprendre la llengua s’ha d’entendre com un incentiu molt gran per a enfortir l’expedient de qui vol viure aquí. I hi ha la qüestió dels cursos. Hi ha gent a Girona que vol aprendre català i que no pot accedir-hi per temes diversos –manca d’oferta, problemes d’horaris…– i acaben buscant un tutor privat. A banda del problema de la manca de places, em pregunto com és que no hi ha cap iniciativa privada que intenti d’atendre aquesta necessitat? També tenim un problema molt greu amb la docència. Molts joves no volen estudiar filologia catalana perquè creuen que no serveix per a res. No hi veuen l’incentiu, però cal fer-los-el veure, o crear noves oportunitats. He estudiat filologia catalana i en moltes classes estava sol! Amb uns professors excel·lents…

—Sou de Tunísia, però heu viscut en uns quants països i parleu sis idiomes. Com us vau topar amb el català?
—Sóc de Tunísia, però vaig viure tretze anys als Estats Units. Fins als cinc anys, vaig estar exposat a tres idiomes: anglès, francès i àrab tunisià. Això m’ha ajudat molt a l’aprenentatge d’altres llengües. Encoratjo molt les persones amb mainada a exposar-los a diferents idiomes, perquè hi ha un guany cognitiu molt important. I el català el vaig acabar aprenent en una relació amorosa.

—L’amor, a vegades, també és un incentiu per aprendre català.
—No n’hi ha cap de més transformador! [Riu.] Quan volem connectar amb la gent necessitem expressar-nos plenament i viure l’experiència de l’altre de la manera més profunda possible, que és aprendre el seu llenguatge. Això en l’àmbit col·lectiu funciona igual: la relació amb el teu cap, amb el teu company de feina… Totes les relacions ho requereixen, si volen ser realment genuïnes i arribar a la seva plenitud. Jo volia parlar amb els seus pares de manera plena! Això es va estendre a tota la meva experiència a Catalunya, una decisió que ha afectat la resta de la meva vida.

—Vau passar per Catalunya Nord i després pel Principat. Com va ser l’experiència al nord? Ensenyàveu català a la mainada.
—Mentre aprofundia en el meu coneixement de català en l’àmbit acadèmic i de conversa, introduïa el català a les escoles públiques franceses, a través d’intervencions. Em va fer pensar sobre quines eren les millors maneres de fer-los entendre com un idioma pot transformar la teva vida i obrir-te possibilitats que potser no veus al principi.

—Igual que coneixes del tot la persona si en coneixes la llengua, també passa amb el lloc on vius. Què en penseu, d’això que es diu a vegades que “és igual quina llengua parlem, les llengües només serveixen per a comunicar-se”?
—No són tan sols una eina de comunicació, són una eina de desenvolupament personal. Afecten totes les facetes de la vida, les decisions que prens i les possibilitats que tens. Tens capacitat d’aprofundir en la societat on vius. Aquest és el missatge que hem de comunicar en totes les esferes possibles.

—Quan vau començar a aprendre català, quins van ser els principals entrebancs que us vau trobar?
—Els reptes que m’he trobat tenen més a veure amb el fet de ser jutjat per l’aparença, l’accent… Elements externs que fan que els parlants decideixin de canviar al castellà. Des de la meva perspectiva, ho rebo com un missatge de “no formes part d’aquesta comunitat”, i és molt contraproduent. Si la gent vol que el català visqui, no ha de tenir prejudicis sobre les persones i incentivar-les a formar part d’aquesta comunitat.

—Malgrat parlar català perfectament, encara us passa que us canvien de llengua?
—Encara em passa, però la meva actitud és no cedir, no canviar de llengua i ser fidel a mi mateix. Però, sobretot, quan ets en un entorn socioeconòmic més precari, és molt més fàcil cedir. Per això cal un esforç per totes dues bandes, una obertura cap al nouvingut que és enriquidora.

—Heu parlat del missatge que s’envia als nouvinguts quan no se’ls parla en la llengua pròpia del país (“no formes part de la meva comunitat”). En el vostre cas, aquestes situacions s’han barrejat amb altres formes de racisme pel fet de venir de Tunísia?
—Sí, i és un estigma contraproduent per al progrés del català, tot i que intento no enfocar-me gaire en aquests prejudicis. La meva experiència és suficient per a demostrar que participo en la societat catalana activament. No cal donar més importància als missatges islamòfobs o xenòfobs. La millor manera que no afectin és predicar amb l’exemple.

—Amb l’auge de l’extrema dreta, sembla que en alguns casos s’hagi trencat aquest consens que el centre de la integració és el català, com si un musulmà no pogués ser-ho.
—Això toca un tema més profund, que és l’acceptació dels altres i de la seva llibertat religiosa. Totes les creences o maneres de veure el món parteixen de la nostra humanitat. No hem de crear murs, sinó trobar allò que ens uneix. Totes les diferències són una riquesa que ens ha d’ajudar a sumar i entendre. Un musulmà pot parlar català, com qualsevol altre idioma, i és tan català com la resta. L’idioma és un factor de cohesió social que ens permet de créixer col·lectivament.