Tània Verge: “Una cosa és un sopar romàntic i una altra, aguantar un menyspreu per una idea d’amor idealitzada”

Fa aproximadament deu mesos que es va estrenar el Departament d’Igualtat i Feminismes, que té entre els principals objectius lluitar contra el masclisme, el racisme i la LGBTI-fòbia. Tània Verge n’és la consellera. Amb un perfil tècnic, feia anys que treballava en polítiques d’igualtat a l’acadèmia, com a catedràtica de ciències polítiques i directora de la unitat d’igualtat de la Universitat Pompeu Fabra. Explica que la seva consciència feminista no es va despertar de cap manera concreta, sinó que és un “contínuum vital” que progressivament la dugué a implicar-se, utilitzant la recerca també per a interpel·lar les institucions.

Parlem amb la consellera sobre alguns dels principals envits que té el departament, com ara garantir el dret d’avortament i lluitar contra la violència masclista, però també sobre els principals debats que ha protagonitzat, que tenen a veure, per exemple, amb el llenguatge inclusiu. Defensa la importància d’allò que és simbòlic, però refusa les posicions que acusen les polítiques d’igualtat de ser purament simbòliques i no incidir en transformacions reals.

—Quina és la dificultat més gran que heu tingut fins ara al departament i de què esteu més satisfeta?  
—Estem molt satisfetes de poder construir la conselleria des de zero, i alhora és una dificultat afegida respecte de conselleries que ja tenen tota l’estructura feta. Nosaltres iniciem accions a la vegada que posem les bases perquè sigui un projecte de continuïtat. Aquesta conselleria ha vingut per a quedar-se. En algunes coses, ser una conselleria nova implica que el camí és una mica més lent, però ara tenir pressupostos ens permet de començar un desplegament. Per exemple, l’Oficina d’Igualtat de Tracte i No Discriminació no podia ser creada a l’octubre perquè no podia incloure tot el personal tècnic que farà la recepció de les denúncies, acompanyarà les persones i gestionarà els casos.

—Un dels envits del departament és garantir el dret d’avortament. El model català es basa a enviar els avortaments quirúrgics per motius no mèdics a la privada (pagats pel sistema públic). Per què el govern no garanteix que es pugui avortar al sistema públic en la xarxa preparada?
—El govern ha de garantir l’accés a l’avortament a totes les dones i que hi hagi equitat territorial. En aquests nou mesos s’ha ampliat arreu del territori el nombre de clíniques i hospitals on es practiquen avortaments i això es continua treballant amb el Departament de Salut. S’ha ampliat i ja es pot accedir a l’avortament a la Catalunya Central, a l’Alt Pirineu i a l’Aran, i a les Terres de l’Ebre serà disponible, es treballa per acreditar el centre.

—L’Observatori dels Drets Sexuals i Reproductius ha registrat queixes que a Lleida, tot i que ja s’hauria de garantir l’avortament quirúrgic, encara no és possible. En teniu constància?
—En el cas de la ciutat de Lleida és garantit tant l’accés farmacològic com el quirúrgic. En alguns altres punts de la demarcació ja és una realitat el farmacològic i l’acreditació perquè aquests centres facin el quirúrgic arribarà els mesos vinents.

—Aquestes mesures, tot i que han de garantir l’equitat territorial en l’avortament gratuït, poden ser un pegat que no resol les dificultats d’avortar a la xarxa pública? No s’hauria de fer alguna planificació que liquidés el problema?
—La realitat és que Catalunya té un sistema mixt de centres de titularitat pública i de centres de titularitat privada, però que són concertats. Per al ciutadà és un servei igualment gratuït i, per tant, vetllarem perquè aquesta equitat territorial sigui assolida tan aviat com sigui possible. Respecte a la mena de centres, aquesta valoració correspon al Departament de Salut i entenem que la fa atenent les circumstàncies. Per exemple, una altra línia que treballem és el dret de part respectat. I aquí hi ha dos centres que són pioners: la Fundació Hospital Sant Joan de Déu de Martorell i l’Hospital Germans Trias. Formen part de la xarxa pública tot i que no necessàriament són de titularitat pública. Volem augmentar el nombre de centres de naixements que hi ha al territori. Que sigui en un centre o en un altre pot dependre de molts factors: de la disponibilitat, dels espais físics que tinguin… No sempre encaixarà en un espai de titularitat pública, però es pretén garantir el dret.

—I en el cas de l’avortament, què impedeix que es pugui avortar als centres de la xarxa pública preparats per a fer-ho? S’explica només pel 44% de metges objectors de consciència? 
—La qüestió de l’objecció de consciència també la treballa Salut. Com ja ha dit el conseller Argimon, no hi pot haver objeccions de consciència institucionals, promogudes des del patronat o la direcció dels centres. Això se supervisarà perquè no passi.

—S’ha publicat que això passa en alguns centres, clarament. En teniu informació?  
—En qualsevol cas, no sembla normal que hi hagi un 100% d’objectors en algun centre, és sospitós.

—Contra aquesta objecció institucional, no individual, es podrà actuar d’alguna manera? 
—L’objecció individual és un dret constitucional i la institucional no és prevista enlloc; per tant, seria il·legal. Si el Departament de Salut detectés irregularitats, és el competent per a prendre les mesures pertinents.

—Parlem de la violència masclista. Fa anys que s’hi intenta lluitar en contra a les institucions. Quins canvis urgents cal fer?
—Primer, política de prevenció: sensibilització, treballar les masculinitats, les parentalitats positives, l’educació sexoafectiva… En segon lloc, reforçar la xarxa especialitzada, i així ho fem amb més recursos de personal i en l’atenció de les diverses formes de violència masclista i de les diverses circumstàncies. No pateix de la mateixa manera violència masclista una dona jove que una dona gran, que una dona migrada, que una dona trans. En tercer lloc, l’eradicació de la violència institucional, la que podem exercir des dels poders públics. I, en quart lloc, el dret a la reparació i a un acompanyament adequat. Un exemple: fer-nos responsables dels costos de sepeli o trasllat i repatriació del cos de la víctima en cas de feminicidi. És una mesura d’acompanyament a l’entorn familiar. I treballem també en la revisió d’ajuts i indemnitzacions.

—L’objectiu és fer veure que un feminicidi també és responsabilitat del govern, que és una cosa col·lectiva, i no individual? 
—Correcte. En tant que és una violència estructural, la responsabilitat és de tota la societat i, per tant, el govern dóna la cara i acompanya les víctimes com no s’havia fet fins ara, per garantir aquest dret a la reparació.

—Heu parlat de violència institucional, que també inclou els cossos policíacs. El març del 2020, un informe encarregat per la Generalitat relacionava el baix risc de violència detectat pels Mossos amb la denegació d’ordres de protecció. Fa uns quants mesos també es va publicar que els jutges gironins n’havien rebutjat el 70% el segon trimestre. Què es fa per a evitar això? 
—Fem un treball d’anàlisi amb serveis de diverses menes –la xarxa especialitzada, l’àmbit judicial, la interposició de la denúncia…–. També una anàlisi dels instruments que tenim per a fer aquesta valoració del risc i una anàlisi molt específica de cada feminicidi per a detectar on haurien pogut saltar alarmes. Si les eines de valoració de risc copsen majoritàriament violència extrema física, però no mesuren prou bé la violència psicològica, la violència econòmica… Hem de detectar-ho primer per a poder millorar aquests instruments.

—Als Mossos d’Esquadra reservareu un 40% de les places per a dones en les convocatòries següents. Feminitzar el cos servirà també per a lluitar contra aquests biaixos? 
—La feminització d’una institució sempre té un impacte perquè les persones que presten un servei als ciutadans s’hi han d’assemblar, per a detectar i entendre millor casuístiques diferents. Però hi ha el compromís d’elaborar polítiques feministes més enllà de la feminització. Coordinem l’acció interdepartamental entenent que millorar la coordinació és prevenir la violència institucional perquè vol dir que no hi ha tantes dilacions, que no és la dona que ha d’anar a trucar a quatre portes, sinó que una mateixa intervenció coordina les diverses necessitats. Per exemple, en el nou model d’abordatge i atenció a les violències sexuals, Interior i Salut també s’hi involucren perquè en aquests casos segurament hi ha una denúncia i una atenció mèdica.

—Heu esmentat la importància de treballar la masculinitat per a prevenir violències masclistes. Com voleu interpel·lar els homes? 
—Aquests mesos vinents presentarem un pla específic. El patriarcat ens perjudica moltíssim, a les dones, però els homes no en són aliens ni immunes. Fa poc que es van presentar les dades relacionades amb accidents de trànsit, que tenen majoritàriament homes. El que vincula els accidents amb la masculinitat és aquest paper associat a una agressivitat més gran, a la temeritat… Les imposicions sobre què és ser un home poden arribar a tenir un impacte molt negatiu en ells, i treballar-ho els beneficia. O els prejudicis de no parlar d’un mateix i tenir vergonya d’explicar problemes de salut mental o angoixes. Això fa que hi hagi més casos de suïcidi o que no es detectin tantes malalties en els homes perquè no van tant a les consultes mèdiques.

—Si el feminisme s’ha de centrar molt o no en això suscita un cert debat. Quina hauria de ser la línia a seguir? Explicar quins estereotips els afecten, però deixant clar que les principals damnificades som les dones? 
—Són línies complementàries. S’ha de fer una feina específica per veure com els rols que se’ls ha imposat els afecten de manera negativa i veure com impacten també en les dones expressant-se sovint en diferents formes de violència. Hi ha un treball específic per a fer els homes aliats contra la violència masclista. Si veuen expressions de violència masclista són responsables de recriminar, de deslegitimar.

—De parar els peus a l’amic que fa un comentari masclista. 
—Exacte, perquè aquesta responsabilitat no ens correspon només a les dones, sinó al conjunt de la societat. Els homes fins ara han estat més de costat i els demanem que estiguin tan implicats com les dones.

—En aquests deu mesos, el departament ha estat el focus d’algunes polèmiques, com la relacionada amb el llenguatge inclusiu. Per què no heu tornat a fer servir la fórmula ‘totis’?
—Hem dit que la utilitzarem quan considerem que ens serveixi especialment per a visibilitzar la realitat de les persones no binàries. El que donàvem també era un missatge polític. Recollíem la manera en què en català s’utilitza la flexió amb la ‘i’ per a fer referència a les persones no binàries. El llenguatge ens permet visibilitzar i posar sobre la taula qüestions que tenen a veure amb desigualtats i discriminacions. És una eina viva que fan les persones quan l’empren, i això s’utilitza ja al carrer.

—Teníeu un objectiu més simbòlic, i no pas una pretensió de canvi real de la llengua? 
—Sí, la conselleria no ha fet una proposta de normativitzar la flexió amb la ‘i’.

—Molts lingüistes ho han interpretat així, però. 
—Sí, també s’ha dit que ens ho hem inventat nosaltres, però els col·lectius LGTBI feia molt de temps que ja l’empraven, tant en català com en altres idiomes. Per a mi, l’adjectiu “simbòlic” no és mai un equivalent de superficial. Simbòlic vol dir que representa un fet a través d’un símbol, un missatge, una imatge o una determinada posició. Per tant, sí, era simbòlic. Entenem que el llenguatge també pot invisibilitzar identitats de gènere majoritàriament desconegudes. I amb aquesta acció contribuíem a donar a conèixer que existeixen les persones no binàries i que hi ha fórmules inclusives que s’experimenten al carrer i que poden ser emprades.

—No sé si heu llegit el llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. En general, com respondríeu als lingüistes que s’han posicionat en contra de la fórmula ‘totis’? Argumenten, per exemple, que ‘tots’ ja inclou tothom. 
—El llibre és molt interessant perquè expressa diversitat d’opinions. Pel que no serveix el ‘tothom’ és, precisament, per a visibilitzar l’existència de les persones no binàries. Si jo vull utilitzar una fórmula que inclogui qualsevol identitat de gènere, és evident que ‘tothom’ ho és, però no serveix per a la visibilització. El llenguatge té aquesta riquesa, que ens permet utilitzar diferents paraules amb diferents intencionalitats. Estaria molt bé que es plantegés un debat en què totes les parts poguessin escoltar-se, en què poguessin participar lingüistes, sociòlogues, antropòlogues…

—Creieu que no hi han de participar només els lingüistes?
—Entenc que exigeixin que de llengua en parlin els lingüistes, però totes les persones l’emprem, i a més té una dimensió política i col·lectius i moviments han posat en evidència com és generadora d’imaginaris de discriminació. Es posa molt d’èmfasi en els desdoblaments i des del moviment feminista mai no s’ha reduït a això. La llengua pot tenir paraules que estan molt connotades de manera sexista, racista i capacitista. A Twitter sovint ens etiqueten en definicions del Paraulògic que sorprenen la gent. Per exemple, la paraula ‘doneta’, que té la definició ‘d’home efeminat’. Això el 2022 ho llegim com una definició homòfoba. O per què la definició de bruixa és la d’una dona vella, lletja i dolenta, i la de bruixot la de figura mística que aporta coneixements? Per què al llenguatge continua existint aquesta discriminació tan bèstia? Perquè reflecteix com s’ha construït la societat. És carregat de desigualtats, i tal com l’emprem pot reforçar-les o trencar imaginaris.

—Heu parlat de la importància del fet simbòlic, però una crítica que sovint s’acostuma a adreçar a les conselleries d’Igualtat és la de quedar-se només en el fet simbòlic, sense fer canvis reals. També hi ha una part de l’esquerra que fa aquesta crítica. Com hi respondríeu?
—Aquesta part de l’esquerra que ha associat les polítiques feministes, LGTBI i antiracistes a allò simbòlic, identitari, s’ha quedat molt desfasada. Per exemple, encara hi ha un 20,6% de bretxa salarial a Catalunya, cosa que implica que el sou de les dones és de 6.000 euros menys l’any. Això és una realitat material molt tangible. Per què es produeix aquesta bretxa? Perquè la distribució de les tasques domèstiques i de cures continua molt desequilibrada. Per tant, les dones no tenen tantes oportunitats d’accedir a jornades completes o fins i tot es veuen forçades involuntàriament a interrompre les seves carreres. També té a veure amb el fet que els treballs més feminitzats no tenen tanta consideració social i salarial i amb el fet que els complements salarials tenen un biaix de gènere.

—Per exemple?
—En la indústria química hi ha un complement salarial per la toxicitat, però en canvi les treballadores dels serveis de neteja, constantment en contacte amb productes tòxics, no tenen aquest complement. Com les identitats i allò material van separats si el que explica que hi hagi aquesta bretxa salarial té a veure amb la manera com es continua menyspreant tot allò que té relació amb les dones i la feminitat? Van junts. Fem política sempre en el cor de les dues potes. Per exemple, el programa “Temps per cures”, que ofereix serveis de cures de proximitat a infants de 0 a 14 anys amb una inversió de més de vint milions.

—M’agradaria acabar demanant-vos pel piulet que el departament va fer la setmana passada, que criticava l’amor romàntic, i també va ser molt polèmic. Per què un departament ha de criticar l’amor romàntic? 
—El gruix de les nostres actuacions són polítiques substantives –dret a les cures, abordatge de les violències masclistes i LGTBI-fòbiques, combatre el racisme…–, però també tenim la responsabilitat de visibilitzar que el masclisme continua molt present i que hem de desaprendre o desnaturalitzar algunes de les coses que ens han inculcat. I un dels elements que formen part del masclisme és la idea d’amor romàntic, aquesta idea que som una mitja taronja, que no som persones senceres i que per la nostra mitja taronja ho hem de fer tot. I com que ho fas tot amb tanta devoció, la gelosia és normal, el control és normal, qui t’estima és normal que et faci mal… Això és el que volíem evidenciar. I no és una obsessió de la conselleria. El moviment feminista i la coeducació a les escoles fa molts anys que hi treballen. No és per a dir a ningú com ha d’estimar, és per a dir a tothom que estimi qui vulgui i com vulgui, des de la llibertat.

Idealització, entrega sense condicions, exclusivitat, gelosies, patiment… NO és amor. L’amor ideal no existeix tal i com ens el presenten.

Ens avancem al #14F desmuntant entre totes l'#AmorRomàntic i els seus mites i estereotips.

🎨 Il.lustració: @julysuperfly pic.twitter.com/WJuyxtDfTS

— Igualtat i Feminismes (@igualtatcat) February 13, 2022

—Les feministes podem estar d’acord amb lemes que diuen que la gelosia o la dependència no són amor, però a la pràctica ens en podem trobar, en més o menys mesura. En coses com aquesta no hi ha una gran escletxa entre la teoria i la pràctica, on això és més difícil de controlar?
—La vida és aprendre a gestionar contradiccions de manera contínua, i les feministes no en som cap excepció. Ara, la consciència feminista et porta a identificar que una cosa és un sopar romàntic i una altra, aguantar el control del mòbil per part de la teva parella o un menyspreu simplement per aquesta idea d’amor idealitzada. Aquí no hi ha una línia grisa, hi ha una línia ben clara. Una cosa és gestionar la contradicció i una altra, l’apoderament que proporciona el feminisme per a desemmascarar moltes d’aquestes desigualtats que en molts casos acaben produint violència.