Taíza Brito: ‘L’esquerra espanyola ha oblidat els seus principis’

Taíza Brito és una corresponsal brasilera que escriu per al Jornal do Commercio i el Diario de Pernambuco i als blocs Mundo Afora i La Forastera. Ara fa poc que ha publicat el llibre Catalunha, entre a esperança e a tempestade, en què explica els mesos frenètics que van sacsejar Catalunya a partir del referèndum d’independència del 2017. Com a Catalunya, al Brasil la justícia també ha alterat el funcionament normal de la política i va impedir que Lula Da Silva, que encapçalava els sondatges, es presentés a les eleccions. ‘És molt greu utilitzar la justícia per interferir en la política’, lamenta.

Va presentar el llibre a la Universitat de Pernambuco, i demà a les 19.30 farà la primera presentació al país, a l’Espai VilaWeb.

—Quant de temps fa que viviu a Catalunya?
—Quatre anys. El meu marit és de Barcelona, però vivíem al Brasil. Vam pensar que era un bon moment d’anar a Barcelona perquè el seu pare estava malalt i també perquè volíem que els nens aprenguessin català, i al Brasil era molt difícil.

—Quan hi vau venir, per primera vegada?
—Va ser l’any 2002, a les vacances. No en sabia res, de Catalunya, mirava les plaques dels carrers i em demanava en quina llengua eren escrites. No sabia que s’hi parlava català, el 2002 hi havia un desconeixement general. Jo havia estudiat a l’Institut Cervantes, i només havien fet un petit esment que es parlaven altres idiomes. Quan vaig anar a Barcelona, era editora d’un diari a Pernambuco i estava molt involucrada en qüestions de drets humans, perquè Pernambuco té una taxa de violència molt gran. Vaig fer un reportatge després d’haver acompanyat set nits la policia. Això em va acostar a la UNESCO. Em van proposar un seminari i, a partir d’aquí, vaig matricular-me a un postgrau a la Universitat Autònoma de Barcelona el 2003. Vaig tenir de professor Raül Romeva, en una assignatura sobre Bòsnia i Hercegovina. Va ser aleshores quan vaig conèixer el meu marit.

—Com heu vist evolucionar Catalunya aquests anys?
—Ha canviat força. Abans, hi havia més incomoditat per la situació de l’idioma i es parlava més de la defensa del català que no de l’opressió del govern central cap a Catalunya. Anys després, vaig començar a veure les diades de Recife estant i em van sorprendre molt, eren gegantines. El 2015, vaig anar per primera vegada a una manifestació i em vaig quedar bocabadada. Que es mobilitzés tanta gent i que no passés res era impressionant. La gent sortia al carrer amb alegria.

—Al Brasil no se’n fan, de manifestacions tan grans?
—Sí, però en algun moment sempre passa alguna cosa que fa que la manifestació sembli violenta. Hi ha una diferència molt gran que no sé explicar. Les mobilitzacions que es fan aquí són úniques.

—Creieu que els periodistes internacionals expliquen bé què passa a Catalunya?
—Depèn. A vegades veia que les agències deien coses que no havien passat o que en feien una interpretació. Veig que hi ha un desconeixement perquè la informació, des que passa el fet fins que arriba, passa per tot de filtres que fan perdre detalls. Qui està aquí pot parlar millor de què passa.

—Què en saben, de Catalunya, els ciutadans del Brasil?
—Crec que abans no en sabien res, però ara sí. Abans, quan vivia al Brasil, la gent tractava el meu marit d’espanyol. Ara li diuen català. I quan li demanen coses, no li demanen tan sols per Espanya, sinó també per Catalunya. Ja saben que hi ha un idioma i una lluita. El Primer d’Octubre va marcar molt. Durant un mes després, els mitjans van informar molt sobre Catalunya. Hi ha gent que no me n’havia preguntat mai res i que em va bombardar amb preguntes. És per això que he pensat que pagava la pena d’explicar aquesta història.

—Què hi trobarem, al llibre?
—La narració comença el Primer d’Octubre de matinada en una escola. Plovia molt, però la gent no es movia i n’arribava més i més. Quan van començar les votacions la gent s’abraçava i plorava. Després, vaig deixar l’escola i vaig anar a les Cotxeres de Sants amb alguns observadors internacionals. Quan ja érem dins, algú va cridar dient que venia la policia i hi va haver un moment de molta confusió, una dona va caure i tot. Després vam veure que era una falsa alarma. Primer, vaig voler explicar només què havia passat aquell dia, però els fets se succeïen un rere un altre. Jo escrivia per al meu diari i el meu bloc i Catalunya es va tornar la qüestió central del bloc. Com que tenia tant de material, volia aprofitar-lo. La idea inicial era explicar els fets fins a la caiguda de l’article 155 amb la designació d’un nou president, però pel mig hi va haver l’empresonament i l’exili del govern i va començar una altra història. Quan Carles Puigdemont va sortir de la presó alemanya, enllestia el llibre, però entre correccions i l’edició va arribar el novembre, i al final vaig incloure-hi fins a la petició de penes de les acusacions per als presos.

—I la segona part, la dediqueu a entrevistes.
—Sí, hi ha una segona part amb entrevistes a corresponsals, a una periodista alemanya, un de francès i un d’argentí. També vaig entrevistar el director de VilaWeb, Vicent Partal, i el cap de Comunicació del Diplocat, Martí Estruch. La qüestió del relat internacional era un punt que em sembla molt interessant.

—Com s’ha rebut el llibre al Brasil?
—Molt bé. Vam fer-ne la presentació a la Universitat Catòlica de Pernambuco i el públic eren estudiants i professors de ciències socials i polítiques, de dret i periodistes. Es va suscitar un gran debat, no sols sobre Catalunya, sinó que també es va fer un paral·lelisme amb el Brasil. Ara hi ha un panorama molt fosc i de fa temps hi ha una judicialització de la política. Fins i tot es va recomanar el llibre perquè els alumnes fessin treballs sobre el cas, perquè tracta sobre drets humans, constitució i democràcia. També va tenir un bon ressò a la premsa, va ser molt interessant.

—Puigdemont no va poder ser investit president, però Lula da Silva ni tan sols va poder participar en les eleccions perquè havia estat inhabilitat pel Tribunal Federal Suprem del Brasil.
—És molt greu. El jutge que va condemnar Lula de Silva ara és ministre de Justícia de Bolsonaro. Com pot ser que una persona que ha impedit que algú participés en unes eleccions sigui membre del govern següent? I ara aquest home té la clau de la presó de Lula da Silva, perquè depèn del seu ministeri. Quan va morir un germà de Lula, li va negar d’anar a acomiadar-se’n. Al codi penal del Brasil es recull el dret d’anar a un funeral si és d’un familiar directe. Hi van presentar un recurs i en última instància ho van acceptar, però l’enterrament del seu germà ja s’havia fet. Això és molt trist. Ara ha passat gairebé igual perquè s’ha mort el seu nét. Finalment el van deixar sortir, però en una cerimònia tancada perquè no el veiés la gent. És molt greu utilitzar la justícia per interferir en la política. Si s’hagués presentat, hauria guanyat, tots els sondatges ho deien. Ara s’especula que aquest jutge vol acabar essent president i que competirà amb Bolsonaro. De fet, fa poc, Bolsonaro va dir que no havia nascut per ser president, sinó per ser militar.

—Justament, sovint el ministre d’Afers Estrangers espanyol ha equiparat l’independentisme amb moviments populistes com el de Bolsonaro. Què en penseu?
—És completament diferent, no tenen res a veure. Comparar-ho amb Bolsonaro és fugir de la realitat. És una persona que estimula la violència, que té un discurs d’odi, que és partidari d’explotar l’Amazònia, que defensa idees que aquí la gent no defensa. No hi ha comparació.

—El periodisme brasiler, com l’entoma el govern de Bolsonaro?
—Molts grans mitjans van donar-li suport perquè el seu discurs pugés, però la primera acció de Bolsonaro durant la presa de possessió va ser apartar la premsa i deixar-la sense pa, ni aigua, ni lavabo. Aleshores va començar una campanya contra tots els mitjans i ara ja en tenen una altra visió, però molts d’aquests mitjans van ser responsables de l’ascens de Bolsonaro. L’extrema dreta és perillosa, pots pensar que és amiga teva, però no ho és.

—L’independentisme ha aconseguit simpaties a la premsa estrangera i els ciutadans d’alguns altres països, però té grans problemes per fer-se escoltar per governs. Com es podria obrir una escletxa?
—La presentació del llibre s’havia de fer a l’Assemblea de Pernambuco perquè un diputat del Partit Socialista brasiler ho havia proposat formalment. Es va fer a la universitat perquè a l’assemblea hauria estat un acte tancat, cosa que no hauria permès debat. El problema avui al Brasil és que hi ha un govern d’extrema dreta, i no sé si dient ‘extrema’ faig curt, però crec que a molts països hi ha gent que parla de Catalunya. Al llibre he fet referència a molts diaris que en parlaven, ni que fos en una línia contrària a l’independentisme. Als governs hi ha molts interessos. A més, la globalització de la dreta és desfavorable.

—Hi ha un debat en l’independentisme sobre si ha de donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, atès el risc d’un govern de l’extrema dreta espanyolista. Què en penseu?
—És molt difícil. Entenc que hi hagi la reivindicació d’alliberar els presos polítics, però al mateix temps no desitjo a ningú el que hi ha al Brasil. És indescriptible. L’extrema dreta no té complexos. Però Pedro Sánchez va permetre l’aplicació de l’article 155, no és gaire lluny de les dretes. L’esquerra espanyola ha oblidat els seus principis. Pedro Sánchez s’allunya del diàleg amb els independentistes. El diàleg és molt important en qualsevol circumstància de la vida.

—Aleshores, què creieu que haurien de fer els independentistes?
—No m’atreviria a dir què han de fer, és molt difícil.