04.04.2021 - 21:50
|
Actualització: 05.04.2021 - 09:05
A primer cop d’ull, sembla que la deportació és un problema dels anys vuitanta. Es va donar entre el 1984 i el 1989 i, en conseqüència, uns setanta refugiats bascs van marxar a diversos països africans i americans amb l’esperança que aquesta situació es normalitzés d’una vegada per totes.
Però aquesta normalització no va arribar mai. La qüestió de la deportació va durar molt de temps, fins avui: encara hi ha deportats bascs escampats pel món. Susana Panisello (Xerta, Catalunya, 1982) va presentar la tesi doctoral sobre aquest tema el setembre del 2011 i ara ha convertit els resultats de la seva investigació en un llibre: Los deportados de ETA. Los olvidados del conflicto (ETAren deportatuak. Gatazkako ahaztuak, Editorial Txertoa).
—Per què vau escollir la deportació com a tema de recerca?
—Tenia molt clar que volia escriure una dissertació sobre la política basca i sobretot sobre ETA, però no sabia què fer. Vaig començar a estudiar els problemes i vaig veure que gairebé no hi havia res sobre la deportació: tan sols un parell de llibres que recullen experiències, però no llibres tècnics. Això em va animar.
—Què és la deportació?
—Hi va haver bascs que van ser deportats els anys setanta cap a illes molt properes al territori francès. He estudiat la deportació dels anys vuitanta. És una mesura de seguretat nacional i es fa servir quan l’estat sospita que algú pot ser un perill per a la seguretat del país. En el cas dels refugiats bascs, un factor distintiu és el fet que França va prendre la mesura, però Espanya –amb José Barrionuevo com a ministre de l’Interior– va donar a les autoritats franceses una llarga llista d’aquells que creien que eren “deportables”. Una altra particularitat és que també hi van participar uns altres països: cinc a Amèrica i uns altres a l’Àfrica.
—Com es van produir les detencions?
—Quan detenien algú que apareixia en aquesta llista, mai no li deien on l’enviarien. Normalment eren detinguts en un hotel o alguna altra residència de França, i tres o quatre dies després els deportaven en avió. Des que era arrestat fins que arribava al país de destí, era considerat desaparegut, perquè no havia pogut informar a familiars ni advocats.
—La mesura tenia una base legal?
—França II: és una norma adoptada després de la Segona Guerra Mundial, el 1946. Per tant, és una mesura legal. Quan vaig començar la investigació vaig pensar el contrari, perquè no em creia que pogués ser legal arrestar algú per sospita i expulsar-lo sense passar pel jutjat. Però es podia.
—La situació política i històrica de l’època tenia alguna cosa a veure amb la reutilització de la mesura?
—Crec que el factor més important va ser Felipe González i l’arribada del PSOE al govern espanyol. També hi havia un president socialista a França, François Mitterrand. Van coincidir en una reunió de la Internacional Socialista a final del 1983 i van tenir l’oportunitat de fer els primers contactes. També va ser útil per a cosir una xarxa de tercers països; els governants d’aquests països eren amics o membres ideològics dels socialistes.
—Mirant a França, quina importància va tenir la presència d’un govern socialista a Espanya?
—França tenia fama de ser una terra de llibertat i un país que protegia els refugiats, i alguns refugiats bascs tenien l’estatus de refugiat, però l’existència d’un govern socialista a Espanya va suscitar dubtes i no sabien com actuar. Aleshores van decidir d’intentar la deportació en lloc d’emprendre l’extradició com a solució temporal. Van pensar que la deportació no seria tan dolenta per a l’opinió pública com l’extradició. França va tenir una altra pressió: l’activitat dels GAL. Això també els va fer pensar que havien de fer alguna cosa.
—Més tard, tots dos països van preferir el camí de l’extradició.
—Les primeres extradicions es van produir a final del 1984, però van fracassar estrepitosament: França va deixar tres refugiats en mans d’Espanya [José Carlos García Ramírez, José Manuel Martínez Beiztegi i Pakito Lujanbio], dos dels quals van haver de ser alliberats perquè no tenien proves contra ells. Això va tornar a generar dubtes a França i van decidir de continuar amb les deportacions.
—Els països que van ajudar Espanya van rebre compensacions econòmiques?
—Alguns països van participar en la deportació i van rebre immediatament crèdits de desenvolupament; els dos esdeveniments coincideixen en el temps. En alguns casos, aquests països no van utilitzar els diners per finançar projectes de desenvolupament, sinó per fer uns altres negocis. Hi havia una altra manera de pagar: maletes plenes de diners. Per descomptat, no hi ha proves escrites ni documents sobre això, però a São Tomé, per exemple, els testimonis han vist arribar oficials espanyols amb maletes. Rafael Vera i Julio Feo van ser-ne els encarregats. En el cas de França, la recompensa va ser l’assignació de projectes, principalment a les zones militars i ferroviàries d’alta velocitat.
—Al títol del llibre dieu que els deportats estaven “oblidats en el conflicte”. Per què?
—Tenia els meus dubtes sobre si ho posaria al títol, però vaig parlar amb alguns dels deportats i em van dir que sí, que era el seu sentiment. Sovint se sentien oblidats, per ambdues parts. L’estat espanyol no se’n va fer càrrec; especialment quan Aznar va esdevenir president. Va ser el punt d’inflexió i Espanya va deixar de pagar als països que van acollir als deportats. Com a resultat, a partir del 1998, aquests països van relaxar la vigilància dels deportats i la seva situació va esdevenir inexacta. Però també van sentir que havien oblidat els seus moviments polítics.
—Quina és la situació actual?
—Des del 2011, alguns han tornat, però primer els seus advocats han hagut d’investigar si hi havia una demanda contra ells, que no sempre ha estat fàcil. Encara en queden vuit: tres a Cuba, quatre a Cap Verd i un a Veneçuela. En alguns casos, l’Audiència espanyola ha reobert les demandes contra ells perquè no puguin venir. Per a alguns, els problemes són més personals i familiars: hi tenen família i negocis.
Aquesta entrevista va ser publicada originalment a Berria.
