Susa Calafat i Ramir Calvo (‘Podríem fer-ho millor’): “Benvinguts els odiadors, sempre que ens escolten!”

Hi ha un programa a la ràdio pública valenciana que és una mena de cor de veus que cerquen la complicitat de l’audiència en les hores mandroses del cap de setmana. Podríem fer-ho millor s’emet entre les nou del matí i la una del migdia el dissabte i el diumenge. El dissabte, a més, els oients més curiosos poden veure’l per la televisió d’À Punt. Si proveu l’experiència us trobareu, més que un estudi de ràdio, un altaret o l’habitació dels mals endreços.

Entre els objectes que s’hi veuen o s’hi intueixen, hi ha un estenedor de roba, una ràdio antiga, un paquet de galetes Maria, superherois en miniatura, un cotxe de la Guàrdia Civil i una tenda de campanya. Ara, a més, hi ha el guardó en forma de micròfon historiat que van recollir fa poques setmanes, quan Ràdio Associació els va distingir amb el premi al millor programa de ràdio en català.

El llueixen amb orgull, el guardó, que traslladen de la redacció a l’estudi, i de l’estudi al vestíbul d’À Punt, on entrevistem Susa Calafat i Ramir Calvo, dos dels conductors del programa. Diego Varea va ser-hi en esperit.

—Rebeu el premi per un programa que fa quatre temporades que és en antena i que ha tingut ubicacions i conductors diferents.
—Ramir Calvo [R. C.]: Va ser una sorpresa saber que ens l’havien donat, el vam rebre molt il·lusionats. Els premis són un reconeixement a la feina que s’ha fet tots aquests anys. Va començar essent diari, amb Carles Caparrós, Korah, de presentador. Després, Maria Juan els caps de setmana, amb Toni Betran a la codirecció, i ha tingut una altra directora, que és Rebeca Ruiz… És un reconeixement a una llarga trajectòria i a tota la gent que hi ha passat.

—A l’època de Maria Juan vosaltres ja hi éreu.
—Susa Calafat [S. C.]: Jo feia la primera hora d’actualitat i Ramir feia com ara, copresentava i feia unes altres tasques.
—R. C.: Jo vaig començar el setembre del 2020, quan Maria es va posar a presentar-lo i a codirigir-lo. Em va telefonar i vaig començar amb ella, amb Saray Cerro, amb Lluís Mosquera i amb tota la resta de col·laboradors que hi havia en eixe moment.

—Un membre del jurat va dir que el programa era un desastre. Aspiràveu a això, exactament?
—S. C.: Ens sentim bastant identificats. És un desastre, però ben coordinat. Potser eixa és la clau, que sembla un desastre, però és un programa que està molt treballadet perquè tot i que eixim en antena dissabtes i diumenges, comencem a treballar a la redacció dimecres, però el WhatsApp també bull dilluns i dimarts. Sí que sembla un desastre, però les coses són pensadetes i treballadetes.
—R. C.: Algunes vegades, pense que de broma, ens han dit que no portem guió ni res. Però tenim un guió treballadíssim. Que semble que no en tenim és una bona notícia. Hi ha una bona dinàmica a l’estudi i la clau és que ens ho passem molt bé fent el programa. Ara no és ací, però tenim una persona com Diego Varea en la taula, que té una agilitat i una rapidesa mental brutals, i sempre surten coses imprevistes.

—El dissabte el programa el feu a l’estudi de ràdio, però es transmet per la televisió convencional, per la TDT, com influeix sobre la manera de funcionar? Esteu còmodes?
—S. C.: Les primeres setmanes sí que n’érem més conscients i estàvem un poc tensos. Recorde d’acabar amb mal d’esquena de tanta tensió que tenia, però crec que perdem la consciència. Són quatre hores, i si estàs quatre hores pendent que ixes per la tele, crec que seria insuportable. Els primers dies, la gent coneguda enviava missatges: “T’he vist per la tele”, ara ja no.
—[R. C. ]: L’essència del programa és la mateixa. Fem un programa de ràdio que surt per la tele. Això implica alguns canvis en les dinàmiques d’entrada i sortida de la gent, per exemple, o en la manera com fem servir la música, o els recursos visuals, que hem de vigilar perquè la gent que ens escolta per la ràdio no es perda res.

—Al programa compagineu l’actualitat amb l’humor, i també feu humor de l’actualitat.
—S. C.: És complicat. La primera hora sí que és cert que fem actualitat amb un tractament amable, però sempre hi ha temes amb els quals no pots fer humor tot i que som un magazín. A partir de la segona hora, que és quan entra Diego Varea, tractem que totes les seccions estiguen vinculades a coses que han passat fa poc.
—R. C.: Diego Varea, o Saray Cerro, o Manu Górriz… Són gent que s’ha dedicat sempre a l’humor, han fet stand up, coneixen els codis. Intentem de fer ironia i lligar-ho amb l’actualitat, fer alguna broma, però els professionals de la comèdia són ells.

—Us poseu límits?
—R. C.: Hi ha certs límits. Fer humor sobre coses que poden resultar molestes, ofensives, això s’evita sempre que siga possible. És veritat que a vegades ets a l’estudi i potser dius alguna cosa que t’ha vingut al cap i potser ho hauries d’haver reflexionat dues vegades. Però tot el que siguen crítiques per l’aspecte físic, o a certs col·lectius, pense que sí que hi ha una línia roja que no s’hauria de travessar.

—Teniu llibertat sobre els temes que tracteu?
—R. C.: Tenint en compte què ha passat en unes altres èpoques…
—S. C.: Llibertat total. A més, és una cosa molt coral. Tota la redacció decideix què fem, tothom aporta idees encara que no siguen de la seua secció.

—L’ecosistema d’oients de la ràdio del cap de setmana és diferent del dels dies feiners?
—S. C.: Ens escolta molta gent que fa coses a casa els matins del cap de setmana, gent que fa dissabte. Gent al cotxe perquè va a la segona residència. Però també empatitzem molt amb la gent que també treballa el cap de setmana i els fem companyia.

—Parlem d’audiència. À Punt és una ràdio molt jove, amb uns índexs que encara són baixos. Esteu satisfets de com va?
—S. C.: No donem tota la importància quan els EGM ixen molt bons o quan ixen molt roïns. Potser caldria un replantejament, perquè la manera de consumir ràdio ha canviat molt. Ara s’escolta per les plataformes, les aplicacions, el web, i potser no reflecteixen la realitat de la gent que ens escolta. No obstant això, sí que hem de dir que tenim moltíssim retorn a les xarxes socials, i per nosaltres és com crear una família extensa. Ens satisfà molt veure com cada vegada que llancem una pregunta per xarxes la gent respon. Cada vegada van incorporant-se noms nous a la llista de gent que entra a conversar amb nosaltres. És molt satisfactori més enllà de les xifres dels EGM.

—Quina és la cosa més estranya que us ha passat amb els oients mentre éreu en directe?
—R. C.: [Riu.] Més estranya, no ho sé, perquè el programa i nosaltres ja som un poc estranys, per dir-ho d’alguna manera, i l’audiència entén eixe llenguatge i ens segueix un poc. Sempre tenim reaccions un poc curioses. Sí que vull destacar que quan vam anar a recollir el premi va ser molt bonic que un oient molt especial demanés permís a l’organització per acudir a la gala i per després conèixer tot l’equip. No sé si això és una anècdota gaire curiosa, però sí que et dóna molta satisfacció. Parlem de Pere, que va venir exclusivament a la gala, a veure com recollíem. A més, fa seguiment del programa, ens escriu, ens telefona. Això satisfà molt.
—S. C.: Hi ha oients habituals que, quan fas un exterior, per exemple, et vénen a veure. És com si els conegueres. És al·lucinant. Els parles de tu a tu i ells et comenten: “Allò que vau explicar l’altre dia…” I et pots prendre un cafè amb ells quan acaba el programa i surt molt natural, perquè com que t’han comentat tantes vegades, o has interactuat tant amb ells, és com si fos una relació d’amistat de fa temps. I una cosa molt bonica és que els oients ens sorprenen amb les seues telefonades per a respondre la pregunta del dia. Ens han explicat anècdotes divertidíssimes o ens han deixat descol·locats… L’altre dia, per exemple, preguntàvem per un llibre. “Quin és el teu llibre de capçalera?”, i ens va telefonar una oient i ens diu que ara el seu llibre és alguna cosa com En Teo es fa pipí, o paregut, perquè té una criatura que és en l’etapa de l’adaptació a llevar-li el bolquer… Ens sorprenen, ens fan riure. I crec que això és espectacular.

—Teniu odiadors?
—S. C.: Alguns!
—R. C.: Això forma part de ser en un mitjà públic. T’exposes a les opinions de qualsevol, i és normal, i més en l’època en què vivim, amb les xarxes socials que viuen un poc d’això, dels odiadors i de donar una opinió més negativa. Benvinguts i benvingudes, també, sempre que ens escolten. Pense que hi ha molta gent que fa haterisme de determinades coses i no sap de què parla o no ho ha escoltat mai. Si ens escolten i volen criticar, hi estic totalment a favor.

—De què us acusen, aquests que us critiquen?
—S. C.: [Riu.] De pronunciar malament sintonitza.
—R. C.: D’apitxar, aquestes coses que passen a vegades en l’Horta. Quan ens van donar el premi potser ens van acusar de catalanistes. Aquestes coses que es repeteixen moltes vegades al País Valencià. Són coses amb les quals hem de viure.

—Quan vau recollir el premi, Ramir, vau fer referència al tancament de Canal 9, aviat farà deu anys, i vau explicar que Fabra es torna a presentar a les eleccions com a cap de llista per Castelló. Potser va bé explicar aquestes coses en un auditori que no és l’habitual.
—R. C.: Potser, però vista la reacció del públic, no ho van entendre gaire bé. La veritat és que el tancament de Canal 9 i de Ràdio 9 es va anunciar ja fa quasi deu anys i sí, Alberto Fabra, després de passar pel senat, és cap de llista per Castelló… Jo vaig viure el tancament des de la tanca, perquè a parer meu perdíem un servei públic que era fonamental. Ara em sobta que Fabra torne a les Corts. Crec que alguna vegada ha dit que si tornara a eixa situació, no ho tornaria a fer… Però és una cosa que haurà de valorar el votant.
—S. C.: Com serà eixe moment en què eixirà de diputat i li hauran de fer un tall veu i posar-li el micròfon d’À Punt? Què sentirà en eixe moment?

—Serà com posar un micròfon a Vox i que amenace la periodista.
—R. C.: Eixes amenaces sobre el tancament d’À Punt Mèdia formen part de la seua estratègia. Eixes fanfarronades les repeteix moltíssim el seu representant en la Comissió de Radiotelevisió Valenciana de les Corts. Li molesta À Punt Mèdia i, sobretot, li molesta el valencià en general.

—Es pot fer humor sobre això?
—R. C.: Jo pense que sí. Hem fet humor sobre Vox. Diumenge passat feia una secció que és com una radiofórmula i presentàvem una cançó que es deia “Me caus mal” i la vaig dedicar a tots els que volien tancar els serveis públics. Hem fet broma de Vox, hem fet broma de tot. També hem criticat una mesura estrela del govern que és aprofitar els habitatges de la Sareb… Vaig fer broma sobre que arriba la campanya i ara sí que es poden emprar i abans no es podia. Es pot fer broma de quasi tot i és una cosa que intentem.

—Com sou, com a oients de ràdio?
—R. C.: A mi el mitjà de la ràdio és el que més m’ha agradat sempre i l’he escoltat d’ençà que era xicotet, i hi he estat enganxadíssim, he dormit amb la ràdio… Tota la facilitat que donen els pòdcasts i les noves tecnologies permeten d’anar provant i mirant què es fa en uns altres llocs. Però sobretot per curiositat, perquè s’ha d’estar un poc a l’aguait de què es fa en el mitjà…
—S. C.: Jo busque més la companyia i l’escolte més per gust que per curiositat, perquè per molta curiositat que tinga, si hi ha un programa que note que desconnecte és que he de canviar d’emissora. He d’anar a algú que m’atrape amb la seua veu. Hi ha una cosa que tinc molt present que és que necessite que hi haja algú a l’altre costat. Aquesta moda de la música sense interrupcions no m’agrada perquè per això ja em faig jo una llista de reproducció. Vull algú que m’explique coses, i si poden ser noves i que no conec, o que m’aporten un altre punt de vista diferent, encara millor.

—Ho dèiem al començament, Podríem fer-ho millor ha passat per diferents etapes. El premi, aquest micròfon que us han donat, espereu que servesca per a tenir continuïtat, a la ràdio d’À Punt?
—S. C.: Tant de bo! És el nostre desig. Tot l’equip estem molt a gust. Som una família amb la gent que ens escolta, que ens segueix per xarxes… Ja hi ha hagut continuïtat respecte de l’equip de Maria Juan, algunes seccions continuen essent les mateixes d’aquell moment i, sobretot, l’esperit de la primera temporada, amb l’humor ben present, continua.
—R. C.: Mentre ens ho passem bé a l’estudi, la idea és continuar. L’únic inconvenient que tenim és el cap de setmana perquè, en qüestions familiars, la dinàmica és un poc complicada.
—S. C.: Volem un programa diari, vols dir?
—R. C.: No propose res [riuen], però és veritat que hi ha problemes de conciliació.

—Voleu afegir res?
—R. C.: Únicament vull agrair la confiança d’À Punt en aquest programa i en l’equip. I, sobretot, sobretot agrair a l’audiència que ens escriu, que ens telefona, que ens critica. És una feina que fem perquè necessitem un sou, no ho negarem, però ho fem molt a gust, ens ho passem molt bé. I qualsevol reacció de l’audiència és un reforçament positiu a la tasca que fem.
—S. C.: Cada dia fem quatre hores de programa davant un micròfon parlant en valencià. Podem cometre errades, però, qui no en fa, en el seu parlar habitual? Portem per bandera aquesta llengua. Parlem de les coses que passen al costat de casa, és importantíssim no perdre eixa proximitat, eixa idiosincràsia, i fer-ho tot en aquest vehicle que és la ràdio, utilitzant l’humor. Nosaltres som feliços, i espere que la gent veja el valor que té.