Stanisław Łubieński: “Els ocells han de poder criar i viure a les ciutats”

Stanisław Łubieński és amant dels ocells i periodista. Fa vuit anys va escriure Pardals al cap, un assaig sobre l’amor als ocells, l’observació dels seus costums i les obres que aquests animals han inspirat aquest darrer segle. El llibre també és un dietari sobre la seva trajectòria com a ornitòleg afeccionat d’ençà que era un nen, quan Polònia tot just havia deixat enrere el comunisme. La mare de Łubieński es va adonar que al seu fill li agradaven molt els ocells i el va animar a seguir la passió pels ocells, que l’ha acompanyat tota la vida. De petit, Łubieński va viatjar fins a Escandinàvia i el delta del Danubi per veure ocells, tota una odissea per a una família de l’est d’Europa durant els anys noranta: “Ja érem una democràcia, però encara érem molt pobres”, em diu. 

Enguany, Cossetània ha publicat Pardals al cap en català amb la traducció de Xavier Vidal Ferré, un desafiament per la gran quantitat d’espècies d’ocells que apareixen al llibre i que configuren un vocabulari que com més va ens és més aliè, perquè en general estem poc connectats amb l’entorn natural. Łubieński m’explica que prepara un llibre nou sobre les ciutats com a entorn per als animals: “És sobre Varsòvia però és universal, espero.” El canvi climàtic és el baix continu de la nostra conversa al Motel One, al costat del parc de la Ciutadella de Barcelona. 

—Quantes espècies d’ocells existeixen?
—La quantitat d’espècies d’ocells fa de mal dir perquè canvia al llarg del temps. La genètica hi té un paper, i de vegades allò que es considerava una subespècie passa a ser una espècie nova. O a la inversa: tens dues espècies i amb el temps t’adones que s’assemblen molt i que tornen a ser-ne una. Hi ha una història recent de dues espècies que s’han fusionat; tenen un aspecte una mica diferent, però la genètica és molt semblant i no hi ha motiu per a catalogar-les com a dues espècies.

—M’ha entristit molt el destí dels coloms missatgers, que a partir d’un cert moment van deixar de reproduir-se. Sabien què vindria?
—Algunes espècies es reprodueixen només quan existeixen en grans números, i quan els números van baixant aturen la reproducció perquè senten que no tenen prou suport de la pròpia espècie: l’instint és el seu cervell extern i d’alguna manera els fa saber que la cosa s’ha acabat. És força habitual. 

—Qui era James Bond?
—Era un ornitòleg força reconegut que investigava els ocells del Carib. Mentre escrivia la seva història sobre l’agent 007, l’escriptor Ian Fleming cercava un nom per al seu espia i el va trobar al llom del llibre de l’ornitòleg James Bond, que Fleming tenia al seu prestatge. Li va semblar que era un nom molt anglès i alhora curt, masculí –s’adeia amb el perfil de l’espia. L’ornitòleg James Bond no en sabia res, quan va sortir el llibre, però quan se’n va assabentar no li va agradar gaire. I aleshores la dona del senyor James Bond va intercedir en nom del seu marit ornitòleg i Fleming i Bond van arribar a un bon acord: l’escriptor va donar permís a l’ornitòleg de batejar qualsevol espècie d’ocell que no li agradés amb el seu nom.

—A la gent tan sols semblen interessar-li els ocells quan desapareixen o quan són a punt d’extingir-se.
—A Polònia hi ha un projecte de recerca que monitora les espècies comunes, perquè és una mostra contundent dels canvis en l’entorn. Quan les espècies comunes van de baixa és un senyal clar de canvi en el clima, un indicador molt més significatiu que no pas la davallada de les espècies en perill d’extinció. Si una espècie comuna davalla d’un 60% en trenta anys… és molt. És la prova que una part del medi es degrada a molta velocitat. Tenim un problema sobretot amb els ocells rurals, i això té a veure amb els canvis a l’agricultura. Passa a tot Europa, perquè la indústria ha canviat molt aquests darrers trenta anys, i per això davallen molt ràpidament.

—Les màquines que seguen els camps de cultius maten els pollets?
—Sí, molts ocells crien a terra, i això n’és un dels factors, però un altre factor clau és la gran quantitat d’herbicides i pesticides que es fan servir en els cultius –això és pitjor que la tecnificació de la collita, perquè vol dir que mates tots els invertebrats que viuen al camp, que són l’aliment fonamental per als pollets, que necessiten proteïna per a créixer. A Polònia els camps de cultiu creixen i liquiden les franges de bosc i d’arbusts que es mantenien entre un camp i un altre per preservar la biodiversitat salvatge, que retrocedeix cada any.

—Escriviu sobre el simbolisme dels ocells. Els antropomorfitzem?
—Sí, i jo també ho faig, perquè no sóc biòleg i em deixo portar més per la imaginació que no pas els científics. Però crec que aquesta és la gràcia del meu llibre, que no el vaig escriure en cap bombolla de coneixement concreta. Antropomorfitzar és una manera de fer sentir a la gent que és connectada a una cadena de vida més gran que si mateixa i que no està sola. Una mica has de fer-ho per aconseguir l’empatia dels humans. Els has de fer veure que els ocells són fràgils i cal protegir-los. 

—Són fràgils i, tanmateix, vénen dels dinosaures, oi?
—Els ocells provenen de les espècies de dinosaures que vivien als arbres, però que no volaven. En canvi, els dinosaures voladors tenien plomes però eren rèptils. Per tant, els dinosaures no eren els ancestres dels ocells que coneixem avui, sinó que els avantpassats dels ocells d’avui eren dinosaures que vivien als arbres i no podien volar. Després van evolucionar.

—Això em fa pensar en el dodo, l’ocell extingit. Per algun motiu el gran públic encara el recorda.
—Potser és conegut per l’aspecte curiós que tenia. Per desgràcia, la gent solia matar molts ocells, sobretot els que no podien escapar-se. Un altre exemple semblant és del gavot gegant, que vivia a les àrees polars i es va extingir al segle XIX, després del dodo. Els gavots encara existeixen, per sort, i són voladors, però el seu avantpassat era més gros i no volava. 

—El gavot gegant semblava un pingüí!
—Són els primers pingüins, perquè quan va ser catalogat per primera vegada encara no sabíem que existien els pingüins a l’altra punta del món. De fet, el nom pingüí ve de l’expressió “aquests ocells”. Van ser els primers pingüins que vam conèixer, perquè a l’Àrtic no n’hi ha, només són a l’hemisferi sud, a l’Antàrtic.

—Alguns ocells com la cigonya i el mussol tenen un lloc especial al folklore en general i al folklore eslau en particular. Per què?
—La cigonya és un símbol de Polònia. Estàvem orgullosos de tenir la població més gran de cigonyes, però ja no és així: ara el país on n’hi ha més és Espanya. I en lloc d’emigrar a l’Àfrica, com van fer durant milers d’anys, hi romanen, perquè hi fa prou calor i perquè tenen deixalleries on poden fer els nius i alimentar-se. Les cigonyes són omnívores i sobretot cacen granotes, serps i ratolins. Els mussols i les òlibes també són molt importants. En la cultura polonesa hi ha moltes històries sobre els mussols que encara són vigents, com la idea que si un mussol reposa dalt d’una teulada és senyal que en aquella casa aviat es morirà algú. Com que tenen els ulls frontals, a més, ens recorden molt les persones.

—Heu dit que abans les cigonyes emigraven a l’Àfrica i ara ja no hi van. El canvi del clima és més fort que no pas el seu instint migratori?
—Cada any les rutes migratòries són més curtes, i això es repeteix en moltes espècies. No els cal anar tan lluny –perquè cada viatge és arriscat i implica un esforç molt gran.

—És molt sorprenent això que expliqueu d’alguns ocells petits, que pesen només tres grams i que travessen cada any el Pacífic sense descans.
—A la badia de Mèxic, sí. 

—Com és possible que facin aquest trajecte, si pesen tan poc?
—Molts es moren durant el vol. Hi ha una migració pel mar Bàltic, i cada primavera pots veure centenars d’ocells morts a la sorra. Perquè si el vent bufa fort no es poden amagar ni asseure’s enlloc, se’ls acaba l’energia i es moren.

—Però, tot i això, hi tornen cada any.
—Sí, perquè no hi ha una altra manera i perquè l’instint els empeny a fer-ho. 

—Associem el vol els ocells amb la llibertat, però en realitat és la contrària.
—Aquesta és una de les cares de l’antropomorfització, la llibertat és un concepte humà, però em sembla que no és un concepte dels ocells [riu]. La seva vida és una lluita per a viure un dia més sense que se’ls mengin. Tenen molt d’estrès, un estrès diferent del nostre, però estrès igualment. Aquestes grans idees humanes no tenen gens de sentit per als ocells. El món és un lloc salvatge. 

—Nova York no és solament la capital d’Occident, també és un punt de migració molt transitat pels ocells.
—Sí, molts ocells en migració s’aturen a Nova York pel Central Park. La ciutat és a la costa, on viatgen la majoria d’ocells, i s’hi aturen perquè veuen una illa verda enmig del ciment, la pedra i l’asfalt. És una oportunitat que tenen de menjar i descansar. A Varsòvia tenim un espai semblant, un parc petit al centre; es diu Patelnia, que vol dir “paella de fregir”, perquè és molt calorós. A Patelnia, cada any s’hi veuen molts ocells sorprenents. Els pegats verds de les ciutats sempre atrauen els ocells. Durant la covid, a Polònia ens van prohibir d’anar als parcs durant dues setmanes, perquè tothom s’hi reunia i la policia patrullava els parcs. Vam haver de cercar alternatives i les vam trobar en allò que l’ecòleg alemany Ingo Kowarik va batejar com a “quarta natura”, llocs que en desús, com ara els solars. Llocs que abans es feien servir i ja no. A prop de casa meva, hi ha un estadi de futbol que feia trenta anys que era en desús i que, per tant, tenia arbres grans que creixien al mig del camp. 

—Què implica tenir cura dels ocells que viuen en l’àmbit urbà? La gent més aviat se’n vol desfer, evitar que s’estiguin a l’ampit de la finestra, o al balcó.
—A ciutat hi ha moltes construccions. A l’est d’Europa solia fer fred, a l’hivern, i a les parets dels edificis es posava el poliestirè expandit, que servia d’aïllant tèrmic i de refugi i de niu per als ocells de la ciutat. Per llei, cal mantenir aquests nius, i si no es fa servir l’edifici, cal posar-n’hi, però no ho fa ningú. Després també hi ha els punxons metàl·lics; n’he vist aquest matí, mentre feia un volt pel nucli antic de Barcelona. Quan poses punxons els perjudicats no són solament els coloms, sinó també unes altres espècies. Admiro molt una activista de Varsòvia que lluita pels drets dels ocells a criar a la ciutat i a viure-hi i romandre-hi; és una feina poc agraïda, t’has d’enfrontar amb la policia, l’administració, els veïns. Aquesta dona ha lluitat per això durant tota la vida. És una persona difícil de tractar, però, en canvi, ho ha fet tot per als ocells de la ciutat. Crec que a la majoria de la gent li agraden, els ocells. Bé, els coloms potser són una excepció. L’ancestre dels coloms és el colom roquer, que viu als penya-segats de la costa mediterrània. Si avui hi ha coloms per tot el món és per l’acció humana; els vam domesticar, la gent se’ls quedava i construïa colomars.

—L’ornitologia és una afecció democràtica, de pobres i de rics. També descriviu alguns ornitòlegs famosos com a apolítics. Fins a quin punt és així?
—És polític i, alhora, no. Tinc amics amb qui no parlo de política perquè no ens posaríem d’acord en res, però els ocells ens connecten –i això està molt bé, tenir aquest espai compartit. I, tanmateix, és curiós veure que molta gent no vol tenir res a veure amb la lluita per a protegir la naturalesa. En canvi, per mi és una de les raons principals que m’empenyen a observar els ocells. Hi ha qui solament vol viure l’afecció sense sentir males notícies i no vol involucrar-se en la protecció dels animals ni en l’educació sobre com cal tractar la naturalesa.

—Em fixaré més en els ocells, a partir d’ara.
—Fes-ho avui, almenys, mentre jo encara sigui a Barcelona.