20.06.2019 - 21:50
|
Actualització: 21.06.2019 - 08:36
Dilluns el batlle de Palma, José Hila, va nomenar el seu equip de govern, que per primera vegada inclourà una regidoria de Família, feminisme i LGTBI. Qui l’assumeix és Sonia Vivas, novella en política. El mes de gener va abandonar una carrera de catorze anys com a policia local de Palma, víctima de l’homofòbia de dos companys del cos i assetjada per haver participat en la instrucció del cas Cursach, que investiga una trama mafiosa entre polítics i agents de policia. En el repartiment de regidories, es va arribar a especular que Vivas es faria càrrec de Seguretat Ciutadana i, per tant, dirigiria els agents que li havien fet ‘la vida impossible’, en paraules seves. Finalment no ha estat així, però confia que des de l’àrea de Justícia Social, Feminisme i LGTBI també podrà arribar fins a la policia.
—Al vostre Twitter us definiu com a policia, denunciant de corrupció, lesbiana, d’esquerres, feminista i catalana. Expliqueu-nos-ho.
—Vaig néixer a la Vall d’Hebron de Barcelona i vaig créixer al Prat de Llobregat. El meu pare és de Càceres i la meva mare és de Badajoz, en una família de classe mitjana-baixa. Sóc alumna de l’escola pública catalana, al col·legi Pompeu Fabra, per això sóc bilingüe. I vaig venir a viure a Mallorca quan tenia divuit anys. Vaig passar un estiu a Eivissa i com que em va agradar tant i tenia ganes de veure món i de fer coses, vaig pensar que Mallorca seria igual que Eivissa però amb universitat [riu]. I vàrem venir amb una amiga a viure aquí. Vaig estudiar pedagogia, també em vaig graduar en educació social i després vaig fer el màster en ciències forenses.
—El 2016 participeu en la instrucció del cas Cursach i us poseu a disposició del fiscal anticorrupció. Com va anar?
—El cas encara era sota secret de sumari. Feia catorze anys que treballava de policia en una unitat d’intervenció nocturna i allà havia vist coses que llavors m’havien cridat molt l’atenció i que tenia al cap. Volia aportar tot allò que pogués ser d’utilitat i ajudar a posar llum a tot allò que passava. Primer vaig anar a la fiscalia, després al grup d’emblanquiment de capitals de la policia i després al jutjat. I ho vaig explicar tot.
—Què havíeu vist?
—Doncs moviments irregulars de companys en ràtzies de drogues, intervencions que fèiem que no eren normals . Fins i tot vaig denunciar allò que en aquell moment vaig considerar un muntatge policíac amb una arma de foc que creia que havien encolomat a un home només per incriminar-lo. Vaig estar més de cinc hores declarant.
—Molta pressió, suposo.
—Sí. Recordo molt bé quan vaig vincular dos pisos d’Iñaki Urdangarin intervinguts per Hisenda en una finca d’un policia local que en aquell moment tenia una entitat a Colòmbia. Recordo que a la secretària judicial li van quedar els dits garratibats. Hi havia un silenci, en aquella habitació tan petita… Semblava la cabina dels germans Marx, perquè hi havia vuit o nou advocats, membres del grup d’emblanquiment de capitals, el jutge, el fiscal i jo. El silenci era tal que només sentien els cossos dels advocats tremolant dins els vestits. Molta incomoditat. Però bé, encara s’ha de veure si això s’investiga.
—Però alhora també vau denunciar l’homofòbia de què éreu víctima.
—És que la primera vegada que vaig anar a la policia només vaig explicar el tema de l’homofòbia que patia, no vaig parlar de la corrupció interna. Jo sabia que des que denunciés a la policia fins que em cités el jutge passaria un temps i tenia por que durant aquest temps em fessin la vida impossible i em passés alguna cosa. Els policies que vaig denunciar per homofòbia també eren dins la gran causa i em vaig esperar que em cridés el jutjat per a explicar-ho tot. Llavors, la causa per homofòbia, la persecució de què vaig ser objecte pel fet de ser lesbiana, es va separar del cas Cursach.
—I els van sentenciar?
—Sí, a sis anys i mig de presó. Van estar uns quants mesos tancats. En vaig denunciar tres i en van condemnar dos, que també són investigats pel cas Cursach per espionatge i un, fins i tot, per tràfic de drogues. Una barbaritat.
—I per què decidiu de sortir del cos?
—Va ser el gener d’aquest any. Vaig ser víctima d’un assetjament col·lectiu. Des del moment en què vaig denunciar la corrupció i es va aixecar el secret de sumari, vaig ser objecte de persecució constant. I vaig donar-hi resposta començant a escriure a Diario16, on explicava coses que havia denunciat, la meva visió de la policia des del punt de vista feminista, seguretat pública… Aquests articles van molestar molt els agents perquè no estan acostumats que un policia digui què pensa. Si un policia diu que té un pensament feixista no passa res, però si tens una ideologia d’esquerra i a favor de les llibertats, doncs ets perseguit i ets dissident. Aleshores, no vaig parar de denunciar i dir el que creia i ells em van respondre fent recollides de signatures per expulsar-me del cos. De fet, al cos de policia local em van obrir un expedient disciplinari per haver criticat les càrregues de l’1-O que es titulava ‘La nostra destra policia ideològica‘.
—Déu n’hi do.
—A mi m’han perseguit dins la policia pel fet de ser demòcrata, per haver dit que aquestes càrregues havien estat una vergonya, i que jo em sentia avergonyida com a policia d’haver de vestir el mateix uniforme que els agents que hi havien participat. Al final me’n vaig anar per decisió meva, perquè hi havia diversos processos contra mi. I quan ja vaig haver marxat em van començar a interposar denúncies penals pels articles i els piulets que publico. Em bombarden amb processos judicials perquè volen que estigui callada, i no hi estaré.
—L’1-O va ser el punt d’inflexió, doncs?
—Jo l’1-O estava molt tocada vitalment. A més, dins la policia havia muntat un servei pioner contra els delictes d’odi, feia interlocució social i treballava amb dones en violència de gènere dins el cos. Patia molt perquè era denunciant de corrupció i d’homofòbia, i feia tota aquesta tasca que tenia repercussió pública. L’1-O va ser l’espurna per a dir prou, ja no volia callar més. Dues setmanes vaig agafar una baixa i em vaig estar amb una pancarta davant l’ajuntament com a víctima de violència LGTBI. Vaig fer un escarn al regidor, que era de Podem, perquè no em donava els diners que considerava que eren meus, em van retirar una part del meu sou.
—Per què?
—Perquè m’havien apartat de la unitat nocturna i m’havien traslladat a un altre servei cobrant una misèria. Jo vaig entendre que era una víctima perquè hi havia policies investigats que havien estat mantinguts a la unitat nocturna. Per què m’havien d’apartar a mi? Aleshores, com que no em feien cas, vaig fer un escarn a la regidora de Funció Pública i quan em van voler atendre m’ho van arreglar en quinze minuts.
—I Podem ara és el vostre partit.
—Sí, és que jo vaig entrar a Podem fent un escarn a un regidor de Podem [riu].
—Els cossos de policia estan preparats per a saber tractar els casos de violència domèstica, assetjaments…?
—Policia i feminisme és un oxímoron, no poden anar junts. Es pot canviar, però s’ha de fer molta feina i invertir en formació. I sobretot s’ha de tenir una visió de gènere per a poder fer normatives. Ara mateix en aquest estat espanyol en què vivim hi ha dones víctimes de violència masclista que posen la denúncia i qui els la recull és un policia investigat per violència de gènere. Perquè a un policia investigat per violència de gènere li prenen l’arma reglamentària immediatament, però no el destitueixen. I com que no pot fer feina al carrer perquè sense arma és prohibit, s’està a comissària, on s’agafen les denúncies. I tenim policies investigats per violència que agafen la denúncia d’una dona que acaba de ser estomacada. Això passa ara mateix perquè no hi ha protocols. El problema és molt greu, d’una violència institucional cap a la dona de dimensions còsmiques. Aleshores, no podem parlar de feminisme i policia. No existeix.
—El masclisme dins el cos és superior al que puguem detectar a la societat?
—Sí, i tant. La policia és construïda sobre una base masclista, racista i homòfoba, pel bagatge que té i pel fet de venir d’on ve, un passat recent d’opressió i de feixisme. I això no s’ha canviat perquè ningú no ha estat valent per a abordar-ho. Tota veu d’esquerres dins la policia és dissident i això diu molt. I Vox, Ciutadans i PP ho demostren cada vegada que fan campanya política perquè es dirigeixen directament a ells, saben que és un calaix de vots. I tinguem en compte l’ideari col·lectiu sobre què és un policia. Què és un policia? És una construcció social i ideològica associada a la força, tot i que el 90% de les intervencions que ha de fer són de mediació. L’ús de la força és residual. Però no, tenim la idea que el policia ha de ser fort i pegar. I que la policia sigui una representació de la societat és mentida, ja els agradaria. És un espai masclista i opressor.
—I com es canvia? Fomentant l’entrada de la dona al cos?
—És que si les dones entren a les comissàries no es feminitzarà res perquè el lideratge d’una dona dins la comissària és un lideratge masculí. Quan tu arribes a una comissària tot passa a ‘tocar-te els collons’. La forma d’expressar-te també es masculinitza. I feminisme no és que les dones entrem als espais, sinó que els espais canviïn la forma de relacionar-se i de funcionar.
—I com es fa això?
—Doncs amb molta conscienciació, amb molta feina i a vegades, també, obligant que entenguin que no poden ficar una dona maltractada dins un cotxe de policia amb una mampara. Una dona no hi pot anar mai, al mateix lloc on s’ha transportat un detingut. I això passa cada dia, cada dia es vulneren drets de les dones a Espanya.
—Es va especular que seríeu regidora de Seguretat Ciutadana i dirigiríeu la policia de Palma.
—Sí, però no m’ho han deixat fer. Jo ho vaig demanar al meu partit, però com que hem entrat al govern amb una minoria de tres regidors, doncs ja no es va ni proposar. M’hauria agradat, però potser hauria estat una situació complicada d’entendre per a molta gent.
—Creieu que hauríeu pogut canviar coses?
—És que canviaré coses. Des de l’àrea de Justícia Social, Feminisme i LGTB, ja faig feina transversal a la policia. Si jo sóc a la regidoria és per totes les dones, i per totes les dones que viuen situacions de violència. I no toleraré que, essent jo aquí, a la caserna de la policia local de Palma s’exerceixi violència institucional. No hi haurà cap dona maltractada que sigui transportada amb un cotxe per a detinguts, una dona que no tingui una sala adequada per a declarar i des d’on senti el seu home cridant al calabós, perquè això passa. Conec les entranyes de la bèstia. I tinc moltes ganes de posar sobre la taula el tràfic de dones a Palma, em preocupa molt. És l’esclavitud del segle XXI i té rostre de dona. Vull fer política per evitar que les dones hagin de viure aquestes situacions.
—Us agradaria tornar algun dia al cos de policia?
—No, de cap manera. Jo seré policia tota la meva vida, moriré policia i intentaré influir-hi des d’on es poden generar canvis. I una policia jerarquitzada on tens una cadena de comandaments que no et deixa fer res, per a una persona com jo és una frustració molt gran. Jo sempre havia volgut ser policia quan a Espanya encara cap dona havia entrat al cos. Jo sóc policia d’ànima i sempre seré policia, encara que a moltes dones feministes els foti. Entenc que és difícil de conjugar ser policia amb ser feminista, catalana, lesbiana, ‘podemita’… Compatibilitzar això amb l’ideal de policia és complicat. I aquí és on hi ha el problema. I en la confusió que té la gent quan em llegeix hi ha la clau de la realitat de la nostra policia. Encara són l’a por ellos, no són el con ellos. I això la gent ho sap.
