Simona Levi: “Les institucions cometen un lliberticidi quan denigren drets en l’àmbit digital”

Fa anys que Google ha entrat a les aules de les nostres escoles i instituts oferint de franc eines com ara Classroom. Molts centres el fan servir per les facilitats que ofereix, però en canvi de què? Com és que s’ha permès que un servei públic com l’educació passi per una plataforma privada amb codi tancat, de manera que tan sols ells saben què fan amb les dades dels infants, els continguts educatius, les avaluacions, i tot allò en referència a l’escola que passa en l’àmbit digital? Arran d’això, l’activista Simona Levi va encapçalar el desenvolupament d’un pla de digitalització democràtica de l’educació, ofert originalment al Departament d’Educació i l’Ajuntament de Barcelona, però amb tant de potencial que de seguida va escalar i va arribar a les institucions europees. A petició del president del Parlament Europeu d’aleshores, David Sassoli, va publicar un informe amb una proposta de digitalització democràtica d’Europa, que ara ha reconvertit en el llibre Digitalització democràtica. Sobirania digital per a les persones (Raig Verd); una reflexió sobre com les institucions no han estat a l’altura a l’hora d’acompanyar el gran salt tecnològic d’aquestes darreres dècades i protegir els drets dels ciutadans, i que també inclou propostes de com revertir-ho.

Podeu comprar Digitalització democràtica: Sobirania digital per a les persones de Simona Levi a la botiga de VilaWeb

—Al llibre expliqueu que el desenvolupament tecnològic no s’ha acompanyat del desenvolupament de drets.
—La digitalització ha passat com un fenomen meteorològic. Les nostres institucions han deixat que passés sense ser proactives ni planificar com s’havia de digitalitzar la societat. Han permès i fins i tot potenciat que grans corporacions ocupessin camps immensos. Una mica allò que va passar quan hi havia camps mancomunats i es va permetre que s’hi fessin latifundis. Ha pres la terra qui tenia més diners i més potència.

—Google, Apple, Facebook, Amazon i Microsoft.
—Exacte, grans tenidors que han ocupat un espai lliure. No només han ocupat totes les nostres activitats privades, sinó també allò que és responsabilitat de les institucions. Espais com l’educació, la salut i tota l’administració s’han deixat ocupar per grans corporacions, que fan les coses seguint els seus interessos, com és normal. Però són les institucions les que no han fet la seva feina, que és decidir com volen digitalitzar una societat, aprenent del que la societat civil ja feia. Tot el moviment de programari lliure, de comunitats d’internet que creen alternatives, existeix de molt abans. Google aprèn d’aquestes comunitats per fer les seves eines.

—Internet neix de manera descentralitzada i molt lliure, però aquests darrers anys se l’han cruspida aquests grans monopolis.
—Neix neutral i lliure, i nosaltres simplement volem defensar internet tal com es va pensar. Un espai de capacitat distribuïda, perquè moltes més persones puguin ser proactives en molts camps. La digitalització democràtica no és cap novetat.

—Què representa per als ciutadans aquest canvi entre la primera internet, molt més lliure i horitzontal, i la internet actual, dominada per grans empreses?
—Tothom sap que quan un producte és de franc és perquè el producte ets tu. Hem de tenir en compte que ara tot ho fem al núvol, però com diu l’Open Software Foundation, el núvol no existeix, només és el servidor d’algú altre. És com si tota la nostra comptabilitat, els arxius, les fotos de la nostra família, el nostre diari personal… totes les coses privades, les portéssim a casa d’algú, en aquest cas, a casa de Google, i ho deixéssim tancat allà. En compte de tenir-ho en un lloc privat nostre, que podem decidir què en fem. Això és un problema perquè impedeix la sobirania. La digitalització democràtica és aquella en què cadascú controla el destí i l’emmagatzematge de les seves dades i continguts. Si els deixem a casa d’algú altre ja no són nostres. Si aquest “algú altre” fos programari lliure deixaria la porta oberta i sempre podríem controlar què en fa, però aquest “algú altre” té la porta tancada.

—No sabem què en fan.
—No ho podem saber. Aquest llibre no vol dir que la responsabilitat de fer servir un programari lliure sigui de la gent. Que naturalment ho és, com en moltes coses de la vida, però abans de criticar la gent cal assenyalar qui en té responsabilitats. Si les nostres institucions són les primeres que fan servir aquestes eines, no podem pretendre que una persona que té una botiga d’alimentació, per exemple, faci tot aquest procés.

—De tota manera, la societat no és prou conscient de drets com ara la privadesa. Tots tenim clar que si un dia ens arriba una carta oberta a casa és un escàndol, però amb les dades que regalem a les empreses s’imposa el pensament que, si no tenim res a amagar, no passa res si ho saben tot de nosaltres.
—És com la llibertat d’expressió, que és important encara que no tinguis res a dir. Els drets, els hem de tenir fins i tot per a no fer-los servir. El dret a la inviolabilitat de les comunicacions el conquerim a l’últim Consell de Barcelona del 1705, una de les conquestes del qual és el secret de la comunicació. Fent servir eines centralitzades com ara Gmail, en què tot el correu passa per un punt central, l’hem perdut en l’àmbit digital. Una cosa contradictòria en l’era de la xarxa, en què es pot fer comunicació entre parts. Hi ha gent que ho encriptem, però, un cop més, això no pot ser responsabilitat de les persones. Si fins i tot la teva administració fa servir Gmail… Les institucions cometen un lliberticidi quan permeten certes coses. Amb la privadesa i amb uns altres drets que es denigren en l’àmbit digital.

—Tot això dins la Unió Europea, que és el territori del món en què es regula més la protecció dels drets digitals.
—És el lloc on hi ha les millors legislacions, però, tot i això, tenim problemes. Per exemple, les pàgines web de la Generalitat no tenen la política de galetes al dia. És un indicador que el problema són les institucions, que en comptes de donar exemple per a aplicar aquestes lleis, van per darrere de la societat civil.

—La dependència de les grans empreses es tradueix en un problema de sobirania política. Una de les dades que apareix al llibre és que entre el 80% i el 95% de les dades europees són en servidors fora de la Unió Europea.
—Amb la covid, a Europa de cop i volta s’adonen que no tenen les dades de la ciutadania i que les tenen totes els americans. I per a fer polítiques, fins i tot per a fer vigilància, comença a haver-hi una consciència en la política europea d’aquest afer, però també a escala de la societat civil. Aquest llibre ve d’un report que vaig fer per al Parlament Europeu, justament durant la covid. Jo treballava amb David Sassoli, que era el president del Parlament Europeu. El llibre surt d’aquell document programàtic perquè era un moment ideal per a repensar-ho. La societat civil deia que no volia que es fessin servir les seves dades de moviment, els estats veien que no podien continuar sense dades… Hi va haver un viratge a Europa i era el moment de posar sobre la taula com revertir la situació. Però fent-ho de manera democràtica, que no fos simplement que els nostres estats ens vigilessin tal com feien els americans.

—Què és Gaia-X?
—És la primera resposta d’Europa per a ser sobirans digitalment. La idea és fer una federació de núvols en què les dades dels europeus poden ser compartides, de manera que millorem les polítiques. Tot molt anonimitzat i amb molta privadesa. Aquesta és la idea. Però, naturalment, després hi entra la política i la pressió dels lobbies. Han convertit Gaia-X en una neteja de cara perquè tots continuï essent igual. Palantir, que és responsable de molta vigilància i d’indústria de guerra, pot participar-hi sense ser europeu, simplement perquè té un servidor a Europa.

—És a dir, Amazon, que allotja quasi totes les pàgines web al servei Amazon Web Services, si té una seu a la Unió Europea pot ser considerada apta?
—Sí. Hi ha una part de la llei que diu que no pots transportar dades d’europeus als Estats Units. Però no passa res, perquè els gegants tecnològics ja tenen una part d’infrastructura a Europa. El nucli del que s’ha de fer és que tot sigui programari lliure, que tothom pugui mirar el codi per saber quins processos fan amb les nostres dades i continguts. Sense programari lliure, ja ens poden explicar històries, però no es fa res per una sobirania o un control ciutadà de les infrastructures digitals. Volem que qualsevol persona hi pugui entrar i mirar què fa l’algorisme. Fins que no hi hagi un impuls europeu perquè tota la nostra infrastructura i les aplicacions siguin en programari lliure auditable de manera distribuïda per qualsevol persona no protegirem la nostra privadesa.

—Si sempre has treballat amb Microsoft, canviar a programari lliure es fa molt complicat, tant per la compatibilitat dels arxius com per la usabilitat dels programes.
—Molt, per això proposem una cosa tant revolucionària com senzilla: deixar de demanar a la gent que es passi al programari lliure. Fins que les nostres institucions no tinguin un programari lliure que hi pugui competir i faci exactament tot allò que fan aquestes altres eines, i que siguin tan semblants que no costi gens de passar d’una a l’altra, no es pot demanar a la gent que faci un esforç en una cosa que no se sap si tindrà futur. L’objectiu és crear un codi lliure obert europeu que serveixi de base per a tothom, i que sigui mantingut pels estats perquè puguin competir-hi de veritat. No podem basar-nos en programari mantingut amb dificultats per comunitats o petites empreses quan les nostres pròpies institucions no en fan publicitat ni el fan servir, i fan molta publicitat als gegants tecnològics. No demanem a la gent aquest canvi, però han d’empènyer perquè existeixi un codi obert de les infraestructures i aplicacions essencials per a la vida quotidiana.

—El Departament d’Educació s’ha lliurat totalment a Google per a la digitalització de l’ensenyament. Vosaltres feu una proposta alternativa, però em podeu explicar com hem arribat a aquest extrem?
—Ha estat a cop de lobbies. Els gegants tecnològics són els lobbistes que més diners es gasten. Tenen molta audiència a les institucions. Quan nosaltres vam començar a llançar la nostra proposta de digitalització democràtica a les escoles, Google ens va trucar quaranta-vuit hores després.

—Quin control!
—Ens van dir que no podíem dir res sobre Google que no fos veritat i ens van demanar de matisar una publicació que havíem fet en què hi havia petites incorreccions que no podíem saber, i ho vam corregir amb molt de gust. Tornant al que em demanaves, hi ha un capítol al llibre que parla del vessant econòmic de tot això, escrit per qui va ser director de l’Autoritat de la Competència de la Generalitat. Tots aquests programes són de franc, per tant, hi ha el problema que destrueixen un mercat. Que donis de franc el correu electrònic fa que tothom que tingui una feina de gestió de servidors de correu desaparegui. El que és sorprenent és que quan algú diu a la nostra institució que li digitalitzarà tot de franc, li sembla una bona idea. Sense preguntar-se com es paga. Es paga amb dades personals, amb la destrucció de l’ecosistema digital propi, i amb la generació d’usuaris captius d’una manera de treballar. És una responsabilitat institucional, un cop més. És com si deixéssim que Núñez i Navarro pagués totes les cases i tota la infrastructura física de les escoles, en canvi de deixar-los tota la feina que hi fem, tant el professorat com els estudiants, i que només puguem fer-ho servir en un lloc que sigui de Núñez i Navarro.

—Ara com ara Google té les activitats a l’escola, els correus electrònics, les avaluacions, els continguts i tot plegat. A principi de curs es demana una autorització als pares, però què passa si no la signen?
—No hi tens més remei. Tot aquest procés el vam començar a partir d’unes famílies que es van posar en contacte amb nosaltres perquè no volien que es fes servir Google. És una autorització viciada, perquè si no ho accepten la nena no pot sortir a la foto, no pot fer els deures, no pot fer servir el digital… No és un consentiment. I tot això ho fa la institució, no uns malvats. Els malvats arriben i ho intenten, però la institució ho potencia. Amb l’anterior govern de la Generalitat vam signar un acord per a la nostra proposta, però no sabem què farà el nou govern. Sí que sabem que França i els Països Baixos hi estan molt interessats i el 9 d’octubre farem una reunió a Barcelona sobre aquest llibre amb polítics que es plantegen aquest tema i solucions semblants a les que proposo. La meva intenció és que la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, el govern d’Espanya, el francès, el dels Països Baixos i el d’alguna ciutat d’Itàlia arribin a un acord amb la idea de fer un codi europeu per a l’educació. Començant per l’educació, però després seguint per l’administració, etc.

—En què consisteix la vostra proposta? Parteix de zero o pren eines ja existents?
—Ja està tot inventat. El programari lliure era allà molt abans que els gegants tecnològics. Però s’ha deixat podrir i ara és obsolet i massa complicat. No hem d’inventar internet, hem d’agafar allò que ja existeix i en comptes de potenciar un codi tancat que et fa captiu, potenciar un codi obert per a tota la humanitat, o almenys per a Europa. Proposem partir d’un codi molt consolidat, d’eines com ara WordPress i Moodle, que són empreses privades però amb una cooperació col·lectiva, i volem que hi arribi un finançament d’estat. A França, per exemple, ho fan amb Matrix, que és semblant al Signal. El govern fa servir comunicació interna amb Matrix per una qüestió de privadesa, i hi posen diners perquè ho desenvolupin com a cooperació público-privada. Realment, el que proposem és evident. El que és una mica de ciència-ficció és el món a què ens porten les institucions.