Simona Levi: ‘Les “fake news” són ells’

Simona Levi (1966) és una barcelonina nascuda a Torí. Dramaturga formada a l’escola Lecoq de París, ha acabat essent un referent de l’activisme digital. Simona Levi ha fundat XNet, s’ha presentat a les eleccions amb el Partit X, ha aconseguit tancar Rodrigo Rato a la presó i ajuda a legislar sobre els alertadors. La revista Rolling Stone va considerar-la com una de les persones que escrivia el futur en aquest àmbit. Levi publica articles a VilaWeb, com el darrer, ‘Catalunya i la paradoxa de la unió‘, molt crític amb un independentisme amb el qual havia simpatitzat. Ara Levi ha coordinat el llibre Fake You (Raig Verd) sobre les notícies falses i la desinformació, que ha escrit amb alumnes seus del màster en drets civils, tecnopolítica i cultura digital. Però en aquesta entrevista de VilaWeb, no tan sols ens parla del seu llibre i del seu activisme, sinó també de la seva intensíssima vida, que comença a la comunitat d’origen jueu del nord d’Itàlia.

—A què es dedicava la vostra mare?
—Professora d’etimologia a la universitat, i el meu pare d’història econòmica. Sóc la germana gran. El meu germà és arquitecte. Vaig néixer a Torí, ciutat particularment avorrida, una mena de Bilbao d’abans de la reconversió cultural. La fàbrica FIAT tancava, hi havia molta heroïna i atur. Dels meus amics, qui no era ionqui, era reprimit per la policia. Era una situació que ofegava. No hi havia res a fer. Encara avui a Itàlia no hi ha res a fer. No la recuperarem. Jo a divuit anys me’n vaig anar de casa. Ciao.

—L’escriptor Primo Levi era parent vostre?
—Sí. Era el cosí de la meva àvia, i molt present a casa. Venia molt. Tornant d’Auschwitz, va començar a treballar amb el meu avi. Primo Levi era químic i el meu avi, comercial. Van començar l’empresa en un garatge. La meva mare és d’origen catòlic, i el meu pare, d’origen jueu. A casa érem socialistes i ateus, i seguíem les tradicions des d’un punt de vista cultural, no religiós. S’hi llegia la Bíblia com si es llegís un conte, i per conèixer la història de Sodoma i Gomorra, o la de les set plagues, que són històries molt interessants. O fèiem la cerimònia de la fuga d’Egipte, en què menges al voltant de la taula decantat, recolzant-te, per fer la sensació d’urgència. O deixàvem la porta oberta per si venia el profeta Isaïes. Jo no parlo hebreu, i a Israel hi dec tenir algun familiar, suposo. Som família amb Carlo Ginzburg, l’historiador, que sí que hi són.

—I per què vau estudiar teatre?
—La meva mare, quan jo era petita, feia teatre militant, uns grans putxinel·lis. Ho recordo de quan tenia anys. I a escola em vaig apuntar a fer dansa i teatre. A catorze anys vaig començar a fer activisme. Era insuportable: eximida de fer religió, per atea, perquè a tretze anys, evidentment verge, anava a la classe religió a reclamar el dret d’avortament. Un any després a Itàlia es va guanyar la llei de l’avortament. Hi ha una fotografia d’una manifestació enorme on surto aguantant la pancarta. Era molt bona estudiant, per això.

—Quatre anys després aneu a París a estudiar teatre. Com us hi guanyeu la vida?
—Parlava francès, que havia estudiat de petita a l’escola francesa. I el dia que vaig arribar a París vaig agafar una guia de telèfon i vaig trucar a totes les escoles privades de la ciutat. Totes. M’oferia de professora d’italià. L’endemà ja treballava. Cinc anys estudiant a l’École Jacques Lecoq, que es considera una escola de mim, però no és això i prou. Per mi, era un gran filòsof. Res a veure amb l’escola Marcel Marceau, que era mim i prou. Lecoq va ser professor de gent com Ariane Mnouchkine o Dario Fo. Un dels homes que m’ha marcat més.

—I com hi arribeu a Barcelona, el 1990?
—Me’n vaig de París per culpa d’una història de violència física, com tantes dones. Tenia vint-i-quatre anys. El primer cop ell anava borratxo, i vaig pensar: quina mala sort. La segona vegada, vaig dir-li ‘Em vull separar.’ I quan em va dir ‘no pots perquè ets la meva dona’, vaig entendre que me n’havia d’anar immediatament. Aquí a Barcelona hi tenia una amiga, l’Ariadna, persona fonamental en la meva vida. I per això vaig venir. Després vaig tenir casos de violència psicològica. Em van tractar a Tamaia, grup de Ca la Dona que tracta la violència masclista i que han canviat la meva vida. Lecoq i Tamaia. Aquests m’han marcat. A Tamaia aprenc a lluitar contra el victimisme del feminisme i veure la responsabilitat que tenim les dones. La dels homes, és clara, i evident. Són bèsties. Peguen. Molt bé. I elles? Elles es queden. Per què ens quedem? El 80% de les dones tornen amb l’home que les maltracta. Jo he tornat mil vegades amb històries tòxiques. Fins el 2008. Que ja no em passarà més.

—I per què hi tornàveu?
—Perquè t’eduquen fent-te creure que pots canviar-lo. I vols canviar-ho perquè t’ha fet sentir com ningú. Són narcisos, i tu formes part del seu paradís. Has tocat amb els dits un lloc meravellós on vols tornar. Errors? Sí. Però ja el canviaré. Ho aconseguirem. A les dones ens eduquen a no tenir personalitat. És l’home qui la té. Gent molt d’esquerres a mi em demana sempre per la meva parella. Jo he fotut a la presó banquers, però em demanen per la meva parella. ‘I per què no t’has casat?’ I quan els explico que mentrestant feia coses, com empresonar banquers, bah, no hi donen importància. No tenim personalitat, i l’hem de projectar en l’altre. En ell. Per això el volem transformar. I a més, les mares potencien tot això en les filles. Una del PP va dir-ho un cop, i amb tota la raó. Tota l’esquerra se li va llançar al coll. Doncs tenia raó. El vel, l’ablació, tot això es transmet moltes vegades a través de la mare.

—Vau arribar a vint-i-quatre anys i ara ja sou barcelonina. Trenta anys aquí.
—I tant. Ja no tinc nacionalitat italiana; espero la catalana, i mentrestant tenim l’espanyola.

—I professora de tecnologia a la UPF. Com passeu d’això a la tecnologia no ho entenc.
—Això és una il·luminació, com Santa Teresa de Jesús. El 2006, mitjançant un xicot que tenia, el de la violència psicològica que et deia, vaig començar a entendre el digital. Ell en sabia. I l’SGAE em va censurar un vídeo fet per mi, amb les meves imatges, on denunciava La Caixa i la bombolla immobiliària. L’SGAE al·legava copyright. I van demanar a YouTube que retirés el vídeo. Però el copyright no era per a defensar els autors? Aquí em comença a interessar el món digital. Tot ve d’aquí. Va ser una tempesta perfecta: entre el noi amb qui estava, l’SGAE, i el vídeo. I mira, ara faig postgrau de política i tecnologia.

—Què hi expliqueu?
—Hi explico que la manera de fer activisme de la comunitat en xarxa, la filosofia d’internet, és l’equivalent de la Il·lustració i la impremta. S’inventa la impremta. La gent comença a imprimir coses pel seu compte. I a llegir pel seu compte. Inclosa la Bíblia en uns altres idiomes. La impremta origina l’escissió del cristianisme. I durant un segle, descontrol. La gent tenia el control. Fins que els nous monopolis, Luter, i els vells, catòlics, tornen a agafar el control. Apareix la inquisició: tres segles de llibres prohibits i crema de gent. Heretges i alquimistes. Sense alquimistes no tindríem ni ciència ni il·lustració ni revolució francesa, ni carta de drets humans. Això és igual.

—Per què és igual?
—Internet permet que la gent llegeixi pel seu compte. Els hackers són acusats d’heretges, com els alquimistes. I ara els nous monopolis (Google i companyia) i els vells poders (institucions, premsa tradicional) proven d’agafar el control. Però tenim cinquanta anys encara per capgirar-ho, i aquell punt de descontrol. Som al mig d’adonar-nos-en i no creure el discurs que internet és dolent. Hem d’evitar la Inquisició, perquè seguim la mateixa cronologia. Per això és important que no hi hagi tecnofòbia. L’esquerra és la cosa més tecnofòbica que hi ha. La dreta ha entès l’eina i la fa servir. I l’esquerra tot el dia diu que internet és el mal. I així se’ns tira el temps al damunt. En el decret que talla internet a Espanya la primera motivació que hi inclouen és la desinformació.

—Decret fet per un partit d’esquerres, el PSOE.
—Tota l’esquerra està molt d’acord que això d’internet, ai ai ai, hi ha coses molt dolentes. La pedofília i les mentides. Fem el discurs de la Inquisició. Podem tenir-ne tres segles. Hem de vigilar.

—Què és la cultura hacker?
—La definició de cultura hacker per mi és aquesta: es fa una assemblea, s’exposa el tema i immediatament després els hackers s’aixequen i se’n van a una altra sala a intentar solucionar el problema. A treballar i fer codi informàtic. Els hackers fan. Punt. No hi ha hores i hores de debat, ni faramalla dogmàtica i sectària, que no treu cap a res. Val més fer, perquè si ens hem de posar tots d’acord ideològicament, no ens sortim.

—Segons la revista Rolling Stones del 2017, la senyora Simona Levi és una de les persones que escriu el futur.
—Sí. Està bé. M’hi identifico. Ha! Era una llista de 25 i jo era al lloc número 4. Amb la plataforma Xnet acabàvem de ficar a la presó Rodrigo Rato. S’ha de dir que Rolling Stone fan la llista mitjançant antropòlegs, i als antropòlegs els interessa el món digital. Nosaltres a Xnet vam instal·lar un sistema, que després vam instal·lar a l’Ajuntament de Barcelona, per aconseguir que els alertadors se sentissin segurs denunciant. Mitjançant aquest sistema vam obrir el cas Bankia, i ens van arribar els correus de Blesa. Vuit mil correus. No tinc ni idea de qui els va enviar. D’aquí surt el cas Bankia. I Rato acaba anant a presó.

—Xnet, quanta gent sou?
—Entre tres, cinc, deu persones. No pas més.

—Ara heu fet un llibre amb alumnes del màster. Fake You. I una de les tesis del llibre és que les fake news, la desinformació a internet, és cosa dels governs. No de la gent.
—El discurs que es fa és: la gent és dolenta, no sap verificar, i diuen mentides per internet. Per tant, els de sempre ho hem de controlar. Nosaltres al llibre diem que les fake news són ells. I fan servir l’excusa per continuar retallant drets i llibertats. És impressionant escoltar Valcárcel (PP), del Parlament Europeu, explicant que en l’era digital la llibertat d’expressió no es pot tractar de la mateixa manera que abans, i que algú ha de controlar què es diu a internet. Doncs les fake news més ben pagades de la història a Facebook van ser una de Ciutadans, de 60.000 euros. I una de 40.000 del PP fent-se passar per Más País. Tots som perfectibles, i per tant tots ens creiem mentides i les escampem. Però no són aquestes les que ens han de preocupar, ni les que hem de frenar amb la legislació. Les fake news que ens han de preocupar són les que impliquen inversió de diners i suport institucionals.

—Eines de verificació. Com podem saber si una notícia és falsa?
—No serveix de gran cosa que la verificació la facin els usuaris. Les han de fer els productors de les notícies: mitjans de comunicació, institucions, partits, governs, corporacions i influïdors. La mentida corre quatre-centes vegades més que la veritat.

—El llibre fa una història de la propaganda.
—Arriba a l’edat de la pedra. No és nou, això de les notícies falses, no. Guillem Martínez explica que el cavall de Troia n’és una: una història pagada per un govern per fer creure una versió. Com les armes de destrucció massiva, però a l’inrevés.

—3.500 euros. Això costa tenir un milió més de seguidors a Twitter.
—A la segona edició ho hem actualitzat. Costa entre 3.500 i 15.000. Barat. Els de 3.000 són molt estàtics.

—Solució legal a les fake news?
—Ells han dit: ‘Farem legislació sobre això, i és important que la fem nosaltres, perquè si la fan ells, ens ho tallen tot.’ Aquest llibre serveix també per a explicar la legislació que farem. Tenim legislació diversa a Xnet.

—Per exemple?
—Com protegir els alertadors, o com ajudar a fer demandes col·lectives. Avui s’ha publicat la directiva espanyola, i tenim en marxa la del parlament català. Hi hem posat molta feina, a Xnet. Som membres de Whistleblowers International Network. Una organització molt potent que, per cert, no té alertadors. Creiem que és un error que els alertadors decideixin la legislació, perquè són persones massa afectades personalment pel seu cas. No veuen tota la fotografia. S’ha fet una barreja de mala legislació i suport d’alertadors mediàtics que s’han deixat comprar pels partits polítics i han avalat legislacions contràries als seus interessos.

—Per què Rússia és sempre notícia amb les notícies falses?
—Els grans països de la indústria del bot són Rússia i Mèxic. És la seva indústria de la totxana. No te’ls envia Putin, els bots. Sóc gent precaritzada, com aquí els paletes, que fan de troll, pagats per uns altres, en granges. La feina d’aquesta és entrar a Twitter, crear 200 perfils, programar els piulets i fer comentaris o ‘m’agrada’. Al llibre expliquem com detectar-los.

—Propostes per a combatre les fake news?
—Tenir clar que quan una cosa surt a internet i és sense cap lucre, amics, se’n diu llibertat d’expressió. Si hem de treure totes les mentides de la gent, hem de fer dues coses: posar fi al capitalisme i que la gent tingui més temps per a fer anar el seu cervell i no només de treballar. Que siguin més intel·ligents i menys rabiosos. I dos: millorar el biaix de confirmació. Perquè estem estructurats per a llegir opinions que ens reafirmin la nostra. Si arriba una cosa que no és allò que penses, la reps amb recel. Si és allò que penses, la reps amb els braços oberts. És el biaix de confirmació. Hem de tenir una perspectiva psiquiàtrica de la condició humana que ens obri a rebre opinions diferents de la nostra.

—Última: teniu esperança en la tecnologia?
—Depèn del dia. Però l’única esperança és internet. Si la fem servir bé, i no deixem que es transformi en una televisió, en mans de grans empreses.