Fa unes quantes setmanes el govern espanyol va anunciar que a final d’estiu tindria disponible la Cartera Digital Beta, l’aplicació amb què vol restringir l’accés dels menors d’edat a la pornografia. El sistema sabrà l’edat de l’usuari gràcies al document d’identitat electrònic o a unes altres fonts administratives consultades pel govern espanyol, responsable d’emetre les credencials. Quan l’usuari provi d’accedir a una plataforma o pàgina web de contingut per a adults, li sol·licitarà que acrediti que és major d’edat. Per a això, la pantalla mostrarà un codi QR que l’usuari haurà d’escannar amb la càmera del telèfon mòbil. Per seguretat, les credencials tindran caducitat i seran d’un nombre limitat de visites. S’emetran en grups de trenta, que caducaran cada trenta dies per evitar la traçabilitat de qui fa servir aquesta identificació. Malgrat que aquesta mesura de la renovació pretén de protegir l’anonimat dels usuaris, entitats pels drets digitals com ara Xnet ja han alertat que l’aplicació no protegia del tot la privadesa, i que, per tant, era qüestionable. En parlem amb Simona Levi, activista digital de la plataforma.

—La Cartera Digital Beta, l’aplicació que servirà per a verificar la majoria d’edat en l’accés a determinats continguts, com ara la pornografia, serà disponible al final de l’estiu. A Xnet heu denunciat els riscs que té per a la privadesa. Quins són?
—Primer cal dir que el ministeri no té la intenció de fer les coses malament. Hi ha un nou marc europeu que es planteja amb la nova identitat digital, que sortirà el 2027, i aquest és un dels primers experiments. Parlar d’identitat digital no és negatiu per se, però és molt probable que acabi derivant en vigilància en massa. Però no vull donar per descomptat que és el que pretén el ministeri. Aquest experiment és una manera d’investigar noves possibilitats d’identitat digital.

—Però considereu que hi ha alternatives.
—Hi hauria la possibilitat, gràcies al blockchain i més avenços, de tenir una identitat digital més privada que el DNI normal, el físic. Se’n diu “identitat autosobirana”. No només sobirana, autosobirana. Implica que, quan has d’acreditar una cosa, tens una cartera en què s’acrediten un seguit d’elements i decideixes quins ensenyes. D’aquesta manera, per exemple, pots demostrar que ets major d’edat sense haver de dir el dia que vas néixer. Una vegada rebudes les dades de les institucions, la gestió seria teva, no caldria fer cap retorn. Hem de trencar la gestió de la institució perquè la identitat sigui sobirana, gestionada per cadascú.

—Com funcionaria, en el cas de la pornografia?
—Ensenyes que ets major d’edat sense haver de dir l’edat ni la data de naixement. Actualment, per demostrar que ets major d’edat, has d’ensenyar el carnet, on apareix el teu nom. La idea d’autosobirania és que tens un carnet amb totes les dades que serveixen per a una identificació, però ets l’únic que pot decidir què mostra. És important que hagis de demostrar que ets major d’edat sense res més, ni qui ets, ni quantes vegades hi entres. En canvi, l’acreditació que proposa el govern espanyol, encara que sigui anonimitzada, te l’han de donar, i cada mes has de tornar-la a demanar.

—Les credencials per accedir a aquestes pàgines tindran, per seguretat, un nombre limitat i una caducitat. S’emetran en grups de trenta, que caducaran cada trenta dies per evitar la traçabilitat de qui fa servir aquesta identificació. Què us sembla? Precisament és per a preservar l’anonimat.
—S’afegeix una burocràcia important al fet de mirar pornografia, i tenim el dret de poder mirar el que vulguem. I, a certes pàgines, només t’hi deixaran entrar algunes vegades. Hi ha tota una mena d’obligacions i limitacions que no tenen gens de sentit. Està bé tenir un codi que va caducant i que anonimitza i no permet crear estadística o extreure dades que es puguin relacionar amb les persones: que el número 320 entra cada dia, per exemple. Però els governs, fins i tot quan volen respectar la privadesa, no deixen anar la centralització. Els qui defensem l’autosobirania volem justament que s’abandoni la centralització.

—Aquesta renovació que exigeix l’aplicació és pensada per garantir l’anonimat, però alhora, tal com dieu, es podria registrar quantes vegades algú ha demanat de renovar-la, etc., cosa que implicaria donar massa informació. Però no hi ha més alternatives que siguin l’autosobirania? Per què no es fa una renovació automàtica?
—Seria una idea, però a l’administració li costa d’abandonar la centralitat. Podrien posar un comptador autoritzat de manera aleatòria per generar números per a aquesta identitat. Però, una vegada tens la majoria d’edat a la teva cartera, hauries de poder generar els codis per poder entrar en pàgines porno. Codis que es generen de manera aleatòria, relacionada al fet que ets major d’edat. Ningú no t’hauria de continuar reafirmant com a tal.

—Si no es fa és per manca de voluntat política?
—Per una banda, hi ha tot el debat sobre a partir de quina edat es pot permetre de mirar porno. Aquestes persones tan preocupades per legislar el porno m’interessaria saber quan van començar a mirar-ne. Moltes vegades les generacions més grans tenen una dissonància cognitiva respecte de les seves pròpies experiències. I, per una altra banda, hi ha la paranoia històrica de voler que la gent s’identifiqui per navegar en general. És molt greu perquè és com si quan sortíssim al carrer anéssim amb el DNI al front i tota l’activitat que féssim pogués ser rastrejada, és una distopia. Que en algunes activitats necessitem demostrar que som majors d’edat pot ser acceptable, però cal reduir al màxim la identificació, no augmentar-la. No és negativa sempre, però l’excés d’identificació s’anomena vigilància massiva. La Cartera Digital Beta té la voluntat de cuidar l’anonimat, però no deixa aquesta voluntat de centralitzar, i, per tant, no n’hi ha prou per a protegir la privacitat.

—La qüestió de la pornografia ha avivat el debat, però potser no el considerem amb unes altres coses. Per exemple, a l’aplicació de la sanitat pública, hi apareix tot el teu historial mèdic. Això no és, també, una informació molt sensible que no hauria de ser present a les aplicacions?
—Les dades mèdiques en teoria es tracten d’una manera més curosa, però a la pràctica la Meva Salut, per exemple, s’associa directament amb Google Calendar, i vés a saber en quins servidors guarden les dades. Està bé que les dades de salut estiguin endreçades de manera que els metges tinguin la possibilitat d’accedir al teu historial, i la llei preveu que tinguin un tractament d’especial protecció, però és veritat que l’aplicació no és curosa. Aquesta idea genial que el calendari de Google, que és un privat, et recordi les visites… Europa engega un projecte legislatiu que redueix molt l’autonomia del pacient respecte de la gestió de les seves dades, i sembla problemàtic. Hi ha una barreja d’incompetència, d’interessos comercials, de no haver entès la privadesa i una actitud paternalista. Les persones que pretenen protegir-nos moltes vegades tenen una idea moralista de certes coses, i no tècnica.

—Hi ha cert consens social sobre la urgència de posar una barrera d’edat a la pornografia. Si aquest és un camí equivocat, com es pot fer d’una altra manera? Hi ha experiències d’uns altres països que ens puguin servir d’exemple?
—No. Aquesta és una prova força capdavantera, però a tot arreu es parla d’un passaport per a navegar, que és molt crític. Entre totes les propostes, cal reconèixer que aquesta té certa sensibilitat amb la privadesa. És un intent, però cal millorar aquests aspectes i no virar cap a una posició de vigilància.

—Al Regne Unit es va intentar de fer demanant dades de la targeta de crèdit, però no va funcionar. Són solucions encara pitjors?
—Sí. Si la identitat no és autosobirana, si hi ha una autoritat per sobre de tot que manté el control, no tindrem mai privacitat. Amb la targeta de crèdit no anem gaire millor… És més pràctic, però deixes molta empremta d’activitat.

—La proposta del govern espanyol té dues dificultats afegides més. La primera, que és molt fàcil saltar-se aquesta barrera amb una VPN. La segona, que solament afectaria pàgines espanyoles.
—I la pornografia que es mira més és de webs com ara PornHub, no de webs espanyoles. Proven d’arribar a acords amb els navegadors per posar tallafocs a les pàgines no espanyoles. I això de la VPN ho acabarà sabent fer servir tothom. Quan a Turquia van treure internet, fins i tot els avis van aprendre a fer servir VPN. Per al porno, no per a la revolució… No és complicat.

—A Xnet heu denunciat que hi ha un clima de pànic moral. Sobre la pornografia o en general?
—En general. Per exemple, aquesta actitud de voler prohibir el telèfon als adolescents. Històricament, la repressió ha vingut de crear un pànic moral al voltant de certs temes. Es diu que la gent no sap fer servir alguna cosa, es prohibeix i se n’ocupa l’autoritat, que ho fa tot bé. Quan ets adolescent no necessites tenir el telèfon tota l’estona, i menys durant la classe. Això és una cosa, però l’altra és que al pati no puguis xatejar amb el teu amant de l’institut del costat. És un pànic moral que es genera per permetre la repressió. És una generació que no entén el que fa l’altra, que no entén que són natius digitals i que consideren que una persona que et parla per WhatsApp és igual de present.

—Però és veritat que una part de l’alarma és justificada, per les conseqüències ràpides, en massa i greus d’aquest ús de les pantalles.
—És que la pregunta que es fa des del pànic moral és errònia. El problema no són les pantalles, són els algorismes. Si no ens agraden les pantalles, també hauríem de prohibir la televisió, en què hi ha programes masclistes com ara La isla de las tentaciones. La televisió no la toca ningú, però el telèfon sí, perquè dóna autonomia. No és previst què has de mirar i què no, hi mires el que vols. A tothom li sembla facilíssim prohibir les pantalles, però en canvi ningú no parla de prohibir els algorismes secrets o els patrons de navegació que generen addicció. Tampoc no prohibim fer servir Google a les escoles, que té totes les nostres dades, té patrons de navegació per afavorir els seus comerços… El pànic moral hauria de ser sobre la pèrdua de control de la llibertat de la gent per aquestes empreses que viuen d’algorismes secrets i de la manipulació de les dades de la ciutadania.

—Demaneu “internet lliure o barbàrie”. Tenint en compte que és un espai en què es pot trobar de pornografia infantil a la violència més extrema, una internet sense límits no seria, precisament, la barbàrie?
—Per a nosaltres internet és l’espai públic, i l’espai públic ha de ser comú i lliure, no privatitzat. Evidentment, ha de tenir regles. Ningú no pot ser violat a l’espai públic. Lliure no vol dir que es pugui fer el que sigui, vol dir que la plaça de Catalunya no es digui plaça Nike i que només hi puguin entrar els qui porten sabates Nike. L’espai digital és un espai públic més i tothom hi pot tenir la seva botiga, que seria la seva web. És llibertat en el sentit de no privatització i respecte dels drets i llibertats fonamentals. Entenc que la policia treballa per treure la pornografia infantil d’internet, però deu passar com amb els narcopisos, que treballen per desmantellar-los però continuen existint.

—No hi ha manca de límits a internet, doncs?
—No hi ha d’haver un estat d’excepció a internet. Entenc que no és permès d’entrar a tots els pisos de Barcelona per veure si són narcopisos, perquè per desmantellar narcopisos no es pot violar la privacitat de tothom. Internet és igual. No perquè hi hagi pedòfils l’hem de transformar en un sistema de vigilància. Igual que no volem que l’espai públic sigui un espai en què et vigilen, tampoc no ha de ser-ho internet. Igual que no volem que per entrar a la plaça de Catalunya et mirin el carnet d’identitat. Hem de pensar internet com un espai públic més.

—A què creieu que responen, políticament, mesures com aquesta de la cartera digital?
—L’Agència de Protecció de Dades és molt interessada en la protecció de la infància. I hi ha un ambient de pànic moral al voltant del porno que ha generat una mena d’emergència social molt artificial. Hi ha una legislació europea molt perillosa que es diu ChatControl, que vol impedir la pedofília, però realment és només per a controlar i capar internet. Aquesta gent té moltíssims diners de lobbies americans sobre això i es fa negoci amb la protecció de la infància. Però d’una manera que no és protecció, és control. No vull ser completament crítica amb la iniciativa de l’estat espanyol perquè almenys han tingut en compte la protecció de l’anonimat, però sí que hi ha una marea de conservadorisme brutal que fa servir la pedofília d’excusa per treure internet. I és molt potent, finançada per lobbies ultraconservadors amb influència a Europa.

—Fins a quin punt és una reacció conservadora o una preocupació normal? Psicòlegs, sexòlegs i feministes alerten de les conseqüències nefastes d’un consum precoç de pornografia.
—L’esquerra en general avala totalment aquest discurs retrògrad. És la responsable principal –perquè no ens ho esperàvem– de tota la repressió que rebem al voltant de la navegació a internet. Ha abraçat completament el pànic moral, el lidera, i destrueix l’espai públic. Sóc molt crítica sobre com alguns grups d’esquerres plantegen internet. És com escoltar la Inquisició…